![]() |
![]() |
El Temps | 22 doctubre del 1990 La pluja que cau Joan F. Mira Aquest és un país
on la pluja no sap ploure, crec que deia Raimon en una cançó seua, i si no eren
aquestes les paraules exactes del cantor poeta, sí que era aquesta la idea. Ara
mateix, que escric aquest article, la pluja cau de ponent, contra els vidres
de la finestra que tinc a la dreta. Fa unes hores, queia histèricament contra
el vidres de la finestra que tinc al davant, és a dir, que venia de migjorn.
Anit, queia contra la finestra del dormitori, i venia amb tota la fúria de la
tramuntana, o potser era de mestral. Ahir a la vesprada, venia amb la mateixa
força de laltre costat, vull dir de llevant, i minundava part de la terrassa.
Ja sé que són resultats de viure en una casa als quatre vents del món, però la
bogeria de la pluja afecta tot veí daquestes terres, encara que visca en un
pis interior de ciutat. La bogeria de les nostres pluges afecta les cases, les
persones, la vida civil, la política i la cultura. Ho afecta tot. No és només que, en el conjunt del país,
cau poca pluja, i que la major part del territori és eixut, ingrat i propens a
quedar-se pelat, i que patim per tant, de Barcelona cap avall, dun dèficit
cruel de boscos espessos, de vegetació esponerosa, i de verdor de prats, que
tant alegren la vista i que són tan útils a leconomia i a lexcursionisme. No
és només que any sí i any també passen mesos sense ploure gota, sempre pendents
de langoixa de la sequera, de les restriccions i dels conflictes entre pobles
veïns i entre beneficiaris de rius i de canals. És tot això, però és també laltra cara.
Que quan hauria de ploure, no plou, i quan plou, plou massa. Fa pocs dies passejava
jo per la serra de Tramuntana de Mallorca, prop de Lluc i del Puig Major, i els
embassaments que hi ha per allà feien pena de mirar, amb un residu daigua on
no hauria pogut ni nedar un ànec. Ara, allà mateix han caigut no sé quants
centenars de litres, i a les planes que patien set han de salvar-se en barca
per no morir ofegats. En tot el nostre litoral i comarques veïnes, del
Rosselló i lEmpordà fins a lAlacantí i la Vega Baja, parlar de la gota freda és un tema de
conversa habitual, un desfici anual, una fatalitat compartida, una amenaça que,
quan arriba, supera com a tema dinterès el darrer partit de Lliga, la festa
del 9 doctubre o qualsevol guerra, casament famós o defunció il·lustre que
caiga per aquests dies. Abans, quan no shavia descobert la gota freda, no sé
de què devia parlar la gent. Segurament malparlaven dels sants del cel, o li
carregaven les culpes al govern, que sempre en té. Acabarem sent un país
dexperts en meteorologia, igual que som ja un país de gramàtics i filòlegs amateurs. Llavors, quan arriba la gota freda o el seu
equivalent anual, tot es desballesta i la vida social és un immens desori, la
gent va com les formigues dun formiguer remenat amb un palet. La construcció
i les obres públiques saturen, i a València els obrers dels aparcaments
subterranis i de lenterrament del tren al Cabanyal passen les hores fent
tertúlia, fumant i mirant com lobra sels omple daigua i de fang. La resta de
la gent va nerviosa pels carrers, es refugia sota tendals i balcons, samaga
als portals, camina mirant cosa impossible devitar els bassals i tolls que
de sobte revelen el trist estat de les voreres i la increïblement escassa
capacitat dels albellons i entrades de claveguera. Els programadors dactes a
laire lliure, concerts, recepcions, castells de foc, es desesperen o encenen
ciris a Santa Rita, patrona de les causes perdudes. Aquesta és una causa
perduda. A les cases, com és natural, o bé hi ha
goteres o bé entra laigua per les finestres que no encaixen bé, o bé passen
totes dues coses, com a casa meua. I en un punt o un altre del país, arriba la
inevitable inundació i catàstrofe. Ací la pluja no és un fenomen natural i
integrat en la vida, com en altres parts del món. Ací és una desesperació, una
sorpresa, una font dirritació, una incomoditat intolerable, una desgràcia quan
cau, i una desgràcia quan no cau. Tothom sap, i ja ho va explicar Josep Pla,
que en aquest país, com que no fa mai fred, passem més fred que els països
on fa fred. Això ja no és tan veritat, perquè la calefacció domèstica ha superat
finalment el braser de picó. Però és encara del tot cert quant a la pluja: com
que no vivim en una país plujós, la pluja ens mulla, ens descompon, ens
desorienta i ens fa perdre loremus. En altres terres laigua cau com un
costum, habitual i mansa, i no altera els nervis ni rebenta les clavegueres.
Ací, cau quan a Sant Pere li passa pels celestials dallonses, i cau com als
núvols els passa pels ídem. A vostès potser no els fa tant defecte. A mi, sí.
Ara mateix, la torne a sentir damunt del cap, martellejant la teulada, mirant
per on sinfiltrarà i farà gotera. I així, tants dies ja set o vuit dies, una
eternitat de pluja, que mha obligat, com a descàrrec dirritació; a escriure
aquesta desgràcia darticle. És culpa de laigua. Alguna cosa havia de fer jo,
la víctima. |
![]() | Pujar ![]() |