![]() |
![]() |
| El músic, lescriptor i el públic Joan F. Mira Ja fa alguns anys que
tinc la temptació contínua de fer-me músic. No per cap vocació melòdica o
harmònica frustrada en la infantesa per la incomprensió paterna. No perquè em
considere particularment dotat per a la solfa, les variacions i el contrapunt.
No perquè considere la música la més alta de les arts. No per res daixò ni per
cap cosa semblant. Sinó pels aplaudiments. És a dir, que les ganes de ser músic
no van dirigides a la composició, exactament (el pobre compositor sua la
partitura, cobra poc i no apareix a lescenari si no és el dia de lestrena, i
gràcies), sinó a la interpretació de cara al públic. El que jo voldria ser,
quan me nentren les ganes, és director dorquestra, cantant dòpera en paper
protagonista, o solista de violí o de piano. I no
pensen vostes que es pura enveja. Perquè és enveja, certament, pero és també
alguna cosa més. Per la part de lenveja, les raons són clares, i les
comparacions intolerablement odioses: als escriptors no ens aplaudeix ningú.
Sobretot, no ens aplaudeix ningú directament, en la cara, en lacte mateix de
lexercici del nostre art. Més encara, o pitjor: no ens aplaudeix mai un públic
en massa, col·lectivament, a sala plena, tres minuts dovació prorrogable i la
claca cridant bravo, bravo. No res. A tot estirar, alguna bona ànima de tant en
tant et diu que aquell article teu,
o aquell llibre, li ha agradat molt. Amics, bona gent, bones persones (els
altres et pelen per darrere i per davant), un per ací, un per allà. Rarament
et fan lelogi a la cara, i quan tel fan, és molt discretament i sense cap
soroll. I què els diré: la vanitat sen ressent. La vanitat, com la cobdícia, la luxúria, lestupidesa, la
fantasia, lenveja, és una de les coses que tenim en comú tots els humans
normalment constituïts, coses sense les quals la vida individual i col·lectiva
no funcionaria de cap manera. Lorgull és una altra cosa: és una virtut
solitària i perillosa, i com més sacosta a la perfecció com més saproxima a
la hybris dels grecs més arriscada és la seua pràctica i menys la
poden perdonar els déus. Però la vanitat és innocent i necessària per
lequilibri personal. Molt més encara per lequilibri de persones tan poc
equilibrades com els poetes, els novel·listes i altres animals de ploma. De
manera que ja em diran si no ens han de fer enveja els directors dorquestra i
els pianistes. I no és el mateix una ovació que una bona crítica: lovació
tarriba en el moment mateix, la sents, tentra per les orelles i per la pell.
Saludes, i ja ten pots anar a sopar ple de goig i de felicitat. Larticle del
crític tel llegeixes solitari a casa, et fa unes pessigolletes de gust, i
prou. No es pot comparar. És com si els músics no feren mai actuacions
públiques, només enregistraments en disc. No seria igual, no valdria tant la
pena ser músic. ¿Han pensat vostès com seríem de feliços els escriptors
si poguérem omplir una sala de públic literòfil, llegir un conte, unes pàgines
de novel·la, un petit assaig, uns poemes (bé: els poetes sí que ho fan, poques
vegades i amb un públic escàs, però ho poden fer), i escoltar a continuació
les ovacions i els bravos de la concurrència? ¿Quin plaer tan sublim si
després de la lectura i de la primera ovació poguérem saludar, retirar-nos, tornar
a eixir a correspondre als aplaudiments renovats, llegir una altra pagineta de
propina? No. Segur que els nostres lectors no ho pensen, això. Segur que no vindrien
a escoltar-nos a les sales de recitació. Després ens criticaran, als escriptors, dient que si som
una mica neuròtics, que si som hipersensibles, que si no aguantem una crítica,
que si això i allò. El que passa és que patim la síndrome de mancança daplaudiments.
Això passa. Reproduït a Els sorolls humans (Alzira: Bromera, 1997), pàg. 165-167 |
![]() | Pujar ![]() |