Història del desig.

Notes a propòsit de Borja Papa de Joan Francesc Mira

 

Lluís Meseguer

 

 

ELS DISCURSOS I ELS REGISTRES NARRATIUS EN CATALÀ

 

Hi ha, històricament, la narrativa corresponent a una societat —i, per tant, pot haver-hi països sense novel·la: el nostre durant moltes èpoques— i hi ha la narrativa creadora de mons —i, per tant, la narrativa pot crear discursos nous, capaços de renovar la societat. En aquest sentit, tots dos eixos narratius han conviscut amb variada sort dins la nostra societat recent: sobretot des de prin­cipis dels anys setanta; precisament, en l’època en què la noció anglosaxona de faction ha fet trontollar definitivament la presumpta dicotomia realitat/ficció.

     Els gèneres literaris que qüestionen la frontera entre realitat i ficció, i en termes de sociologia literària, el debat entre esteticisme i compromís, han convocat el concepte d’homologia —segons la formulació dialèctica de Gyorgy Lukács: el “discontinu il·limitat” on l’“heroi problemàtic” cerca els “valors relatius”—, com a cor­relat del de mimesi (cf. Mimesi, l’obra d’Erich Auerbach que cerca en aquest concepte platònic la constant històrica de la narrativa europea; com Denis de Rougemont l’havia cercada en L’amour et l’Occident, pel que fa a la lírica amorosa).

     És obvi que, en el marc social, els trets de consum social han determinat la narrativa. Per això, l’aparició dels gèneres populars: ciència-ficció, eròtica, negra, històrica. Per això, el segment de lec­tors dominant és el vinculat al sistema educatiu. També en aquest context val la qualificació de la nostra literatura a la darrera dècada: la literatura en llengua catalana és monstruosa, no perquè tinga el cap gros, sinó perquè té el cos petit (segons formulació de Jordi Castellanos en Àlex Broch et alii, Història i crítica de la literatura catalana avui, Barcelona, Eds. 62, 1982, p. 43). Per això, s’hi man­tenen les percepcions de la crítica militant: defensar l’evident en la literatura.

     D’altra banda, certa ideologia dels anys vuitanta ha imposat una mena de dissolució del jo psicològic —que no ha niat en la nostra literatura, per la simple sort que és molt superficial—, enfront de la densitat del jo, característica de la millor novel·la de principis de segle: Proust, Woolf, Musil, Joyce.

     El màxim tret de la narrativa de les darreres dècades ha estat la conquesta de l’hegemonia dins la nostra literatura. Dins la nostra literatura no sol haver-hi novel·listes stricto sensu, i, a més, els novel·listes tampoc no solien ser els representats dominants del nostre sistema literari. En aquest doble sentit, l’època recent ha invertit una tendència històrica. En qualsevol cas, fóra gratuït de mostrar —suposant, com crec, que no s’havia subratllat prou fins ara— el paper essencial del llenguatge narratiu en la construcció històrica de la nostra literatura: Canigó i l’Atlàntida són novel·les —mentre a Narcís Oller el senyor Benito Pérez Galdós el comminava a es­criure en castellà—; narració és La Barraca; Nabí o les Elegies de Bierville tenen un fort component narratiu, i quasi tota la poesia civil dels anys seixanta, la del realisme històric, s’havia “narrativitzat”.

     Ara, amb la perspectiva del temps, recuperats o inventats els principals gèneres i registres narratius —al País Valencià, des del 1973: època d’Els cucs de seda de Mira, però també del curiós As­saig d’aproximació a “falles folles fetes foc” d’Amadeu Fabregat—, podem substituir la vella galindaina de “pus parla català, Déu li’n do glòria” per la dita de “pus parla català, vejam què diu”. Dit al­trament: la batalla actual no és l’existència sinó la qualitat.

     No és menyspreable la diversitat diatòpica de la producció i el consum de la narrativa. El mateix espai comunicatiu català es basa, en bona mesura, en la producció i el consum cultural; algun sector polític valencià té molt en compte aquesta situació, tant vinculant-lo a l’especificitat valenciana com, inversament, a la història dels Països Catalans. De tota manera, en l’aldea global, les dicotomies entre regionalisme i localisme, o entre urbanitat i ruralitat, subsu­meixen realitats socials com les diferències de consum i d’ideologi­es entre els diversos territoris catalanoparlants.

     El País Valencià, usualment, ha obligat i obliga encara els narra­dors a emigrar o a editar fora. Al segle XIX, en canvi, com és sabut, València era un centre editorial molt important. Del cantó del con­sum popular, el popularisme narratiu no ha aconseguit, en general, d’esdevenir paradigmàtic. Amb excepcions notables i locals, com Tombatossals de Josep Pascual Tirado, tot i que l’ús d’un llenguat­ge ruralista planteja dificultats per al lector model modern, a més d’anacronies simbòliques que dificulten la fidelitat. L’obra de narradors realistes, com el cicle de Cassana d’Enric Valor, tampoc no s’han generalitzat: la seva obra més coneguda, cal repetir-ho, són les Rondalles valencianes.

     El ventall de posicionaments narratius valencians es podria exemplificar amb fórmules diverses: una certa hipermodernitat, integrada o no al mercat (Amadeu Fabregat, Isa Tròlec, Josep Lluís Seguí), el cultiu dels gèneres narratius de difusió (Ferran Torrent, Josep Franco, Manuel Joan Arinyó, Joan J. Pla, Josep Palomero), una concepció culta o eclèctica de la modernitat (Josep Palàcios, Josep Piera), la recuperació de llenguatges regionals o històrics (Josep Lozano, Ferran Cremades, Vicent Escartí)...

     No cal dir que la posició real de la narrativa ha estat, fins fa dues dècades, perifèrica dins el sistema literari català. Una novel·la en català feta des del País Valencià contemporani poques vegades ha­via implicat tota la cultura catalana, i aquesta dins el concert europeu. I, tanmateix, la implicació nacional i moderna és una de les voluntats d’ideologia i d’estil de l’escriptura de Joan Francesc Mira.

 

 

LA PROPOSTA DE JOAN FRANCESC MIRA

 

Poca gent ha escrit amb alguna extensió sobre l’autor de Borja Papa (vegeu, per exemple, les revistes “Daina”, núm. 10, juny de 1992, ps. 93-99; “Lletra de Canvi”, núm. 27, 1990; o “Passadís”, núms. 7-8, 1992; o el manual d’Adolf Piquer, Aproximació a la narrativa valenciana, València, Universitat de València, 1994). Podria sob­tar, doncs, sobretot a ments desconeixedores de la situació cultural valenciana o als seguidors dels seus llibres, aquesta evident despro­porció entre obra realitzada i ressò crític en profunditat, tot i que abunden les entrevistes i altres fórmules de contacte verbal a peu d’obra. Quant a la recepció, des del seu primer mòdic best seller de fa ja molts anys, Els cucs de seda —que va ser, als anys setanta, un element bàsic de la formació de milers de mestres valencians—, ha calgut esperar una acumulació ingent de resultats esponerosos perquè Mira haja estat de lectura majoritària.

     L’activitat intel·lectual de Mira ha combinat, en l’escriptura, dos keywords: diversitat i permanència. La diversitat de mitjans i formes, derivades tant de la casuística social actual com de la voràgine ètica derivada de la seva condició nacional valenciana; i la permanència de mètodes i temes, deguda a les conviccions intel·lectuals i morals apreses en anys en què les unes i les altres s’entrellaçaven uelis nolis. Diversitat: conferència, article de periòdic, estudi antro­pològic, novel·la, assaig. Permanència: divulgació, empirisme, racionalitat, modernitat, ironia, país, sentiments.

     La coherència d’ingredients i de finalitats, la cohesió interna del discurs, hi han estat necessàries per a definir-hi una personali­tat gens particularista, i ja ha assolit una densitat que comença a projectar-se en una direcció potser paradigmàtica; en un País asso­lat per les morts de referents recents de la generació anterior: Fus­ter, Sanchis, Andrés Estellés, Renau et alii. I justament la seva ge­neració —la que cap quasi tota dins la seva justificació ètica El de­sig dels dies— és la que ara no té més remei que sumar, en termes comunicatius i creatius, perspectives personals i col·lectives.

     L’entrellaçament entre història i individu és, precisament, l’ele­ment transversal bàsic de tota l’obra de Mira (no goso escriure ja miriana o mirana). Certament, pot semblar una boutade, aplicable a tota la literatura del món o a la vida mateixa; per tant, concretem: el component nacionalista d’estudi de l’opressió patida per un país a través de les vivències personals és la base de la gran novel·la postromàntica o realista del XIX: Manzoni, Stendhal, Tolstoj, Vassov... En I promessi sposi, en La Chartreuse de Parme, en Vojna i mir, en Pod igoto (les escric, totes quatre, segons les llengües ori­ginals respectives), trobem, en efecte, la interacció entre la con­strucció del país —la nació, potser caldria dir precisament ara— i el destí feliç o dissortat dels seus protagonistes. Aquest ingredient, voldria remarcar-ho clarament, és el bàsic dels himnes nacionals (La marseillaise, Els segadors), però també dels millors moments de l’òpera (el cor dels jueus captius a Nabucco).

     Com que al mateix autor aquesta percepció no li és gens aliena, se m’acut d’afegir-hi un element apassionant —i potser distintiu—: el país i els individus del literat Mira són ben especials. El país, en efecte, no existeix: el País Valencià és, en temps present, poc més que una voluntat nacionalitària vinculada a una memòria històrica que permet d’analitzar-ne l’alienació nacional. Els seus graus de cohesió social depenen, certament, de factors absolutament aliens a la seva cultura històrica. I, quant als individus, l’amor ha canviat molt: del romanticisme decimonònic hem passat a una vivència frag­mentadai idealitzada del sexe. Se’m permetrà deduir, d’aquesta dis­tinció, un tarannà, una implicació literària literalment apassionant? No és justament ajustada a un pensament i un mètode com el de Mira aquesta possibilitat de fer de l’escriptura un autèntic acte voluntari d’escriptura personal i col·lectiva, alhora genuïnament humanista i nacional? Ningú no hauria de menystenir, de tota mane­ra, el valor modelitzant (en terminologia de l’escola semiòtica de Tartu i Moscou, Lotman i Uspenski dixerunt) de les nocions de principi i fi: la reivindicació de l’origen com a identitat, i la condi­ció escatològica de l’activitat social.

 

 

HISTÒRIA I FICCIÓ

 

Des de fa unes quantes dècades, la relació entre la història i la ficció ha estat de moda; o en crisi, segons altres interpretacions. D’una banda, pel qüestionament de la validesa monolítica i l’objectivitat del discurs historiogràfic; de l’altra, per la semblança tècnica entre la historiografia i la novel·la: l’acte de contar; i encara d’una altra, per la invasió que la lingüística ha pretès de practicar sobre territo­ris veïns.

     En els tres aspectes, l’obra de Mira pot ser interpretada com una unitat:

     A. Amb els treballs d’antropologia, d’història o de narrativa, ha pretès d’analitzar una realitat nacional, i les implicacions de la condició nacional.

     B. Els temes i les tècniques s’hi han entrellaçat evidentment: el seu assaig ha acumulat positivament la subjectivitat, i les seves narracions són plenament històriques, o si es vol, historicistes.

     C. Ha practicat un esforç permanent de creació d’un llenguatge català modern, en versió valenciana, adient a tres àmbits bàsics: la creació literària, el discurs científic i el treball periodístic.

     Tenint en compte especialment B, es pot resseguir una sèrie d’in­terrelacions temàtiques successives, sense esmentar-hi els articles de premsa, que solen connectar els tres nivells, i les obres de con­fecció indirecta o conjuntural. Anys setanta: cultura popular i antropologia. Anys vuitanta: anàlisi de la nacionalitat i d’Europa. Anys vuitanta i noranta: desclosa de les grans obres de memòria personal i de la ciutat de València. En lectura d’urgència: un camí de la mirada a la metàfora. Una llista metodològica de les seves millors obres serveix per a fitar-lo:

     1. L’àmbit de la societat i la cultura popular valenciana: l’àmbit d’antropologia i folklore del Congrés de Cultura Catalana, els vo­lums de Temes d’etnografia valenciana que ha coordinat, les contribucions a congressos d’antropologia i sociologia, les dues anàli­sis d’Un estudi d’antropologia social al País Valencià, Els valencians i la terra, Els cucs de seda, El bou de foc.

     2. L’àmbit de l’anàlisi de la nacionalitat i de l’evolució cultural europea: Població i llengua al País Valencià, Crítica de la nació pura, Cultures, llengües, nacions, Hèrcules i l’antropòleg, Sense música ni pàtria, Viatge al final del fred.

     3. La memòria i la creativitat individual en el marc social (re­presentat per l’amor irrefrenable a la ciutat de València): El desig dels dies, València guia particular, Els treballs perduts.

     Cap autèntic estimador de la literatura no deixaria de notar-hi un joc permanent entre evolució i revisió del passat, que permetria un record, vague o estricte, de Penèlope teixint idees que el País es nega a assumir com a subjecte històric, o de Sísif negant-se a deixar d’assumir-les. Si no fos perquè ell ha tirat al dret postulant, per exemple, la seva condició hercúlia.

     Les formes de la rudesa de la realitat afaiçonen ideològicament aquesta condició hercúlia: l’existencialisme irritat pel dolor de la percepció de la inanitat del present; i l’optimisme històric —proveït de por o de solemnitat: Gramsci— de l’esforç intel·lectual pel futur del País. En aquesta cruïlla naix alguna de les metàfores mirianes més estimades, més mimades i més potents. Aquí compareix el segon papa Borja.

 

 

L’AUTOR PAPA

 

Els treballs perduts —1989: un any de collita narrativa catalana es­sencial: AlfaBet, La magnitud de la tragèdia, El jardí dels set crepus­cles, Figures de calidoscopi— va concitar un tòpic crític estamental, iniciat per Jaume Fuster: el de si l’obra era la millor novel·la valenciana des del Tirant lo Blanc —certificat de prosàpia, de tota mane­ra, ben mòdic, donades les circumstàncies de la història valenciana; si cal, m’hi afegiré: és l’obra de Mira que més m’agrada a mi, tot i que posaria a nivell semblant alguns dels seus articles breus. En qualsevol cas, tanmateix, cal aclarir que el Tirant no és obra valenciana sinó europea, perquè les grans obres ho són per llur pròpia autonomia. En canvi, com les més importants novel·les de Joan Francesc Mira, aquesta Borja Papa és escrita en primera persona, i, tot i que se situa en anys fronterers de la història europea, pot ser llegida per aquesta àmplia referència o posant èmfasi en la seva auctoritas.

     L’obra —que textualment era en esbós o en al·lusió metonímica en un text dramàtic de fa tres o quatre anys, presentat durant els Premis Octubre de València: el papa parlant des d’un instant precís de la seva vida— té la clau explicativa en unes velles pàgines juvenils d’El desig dels dies (València, Tres i Quatre, 1981, ps. 54-56), on el jo narratiu coincidia enunciativament amb el mateix autor, representat per un protagonista de la progressia valencianista. Mereix la citació in extenso, ja que és impossible de destriar-hi excursus i fil narratiu de l’acció:

 

     “He estat, per exemple, passablement emprenyat manta vegada per no haver sigut marquès al gran segle XVIII, que és l’únic segle que diu que ha valgut la pena viure, o almenys cardenal de Roma en temps dels papes Borja. Perquè en el primer cas, haguera sigut un bon marquès, jo, un marquès il·lustrat evidentment, fi d’esperit, passat ja de barroc barroer i tirant a neoclàssic més que no pas a rococó de moda, i un bon gentleman-farmer, de més a més, amic de novetats i aplicador conscient i atent de totes les modernes tècniques agràries que ens arriben o trobem a la Societat d’Amics del País, però sobretot amb una bona biblioteca i cartejant-me amb François Marie Arouet, dit Voltaire, i amb el meu amic don Gregori Mayans i Siscar, veí d’Oliva, que després s’ha vist que tenien una cara molt pareguda, sobretot de perfil, marquès amb una orquestra privada de cambra, que haguera convidat el mateix Joan Sebastià Bach en persona a fer-me concerts al saló de casa, vingut a posta de Brandenburg, ben pagat, això sí, no res d’explotació dels genis, jo, marquès enciclopèdic, subscriptor de la gran Obra per fascicles, i lliurepensador, libertin, d’idees avançades i que per tant haguera tractat molt bé els meus pagesos propis i criats, evidentment, amb consideracions, no com el mala bèstia del meu cosí de Malferit, que no s’adona que els temps canvien i que és contraproduent es­trènyer massa el dogal, i acabarà malament amb la seua gent d’Aielo, perquè si els senyors no progressen, qui progressarà?, i que només m’enduria a l’ample llit de ploma i llençols de seda blanca les filles de pagès que voluntàriament acceptaren el joc subtil de recollir de terra els lluïsos d’or agafant-los amb els llavis tendres de l’entre­cuix. Però per ser marquès, com per ser Déu, o encara més, era evident que havia nascut fora de lloc i de segle. O siga que, ben mirat, la resignada pena primera de no arribar a ser ni Sorolla ni Benlliure, i més endavant, ja més al dia, ni Modigliani ni Picasso ni Kandinsky ni cap de tots ells, ja no era així, comparativament, una pena tan grossa. Però, passat i oblidat això —que a estones, lloat siga Déu, torna, i pot ser signe, en hores optimistes, de retrobada joventut—, més buit m’ha fet després al pit no arribar a ser tampoc Salvador de la Pàtria, ni encarnació vivent de la força històrica del Poble, preferiblement del proletariat, ei, si pot ser!, o siga ni Garibaldi ni Lenin ni Fidel Castro ni Bolívar ni res. Així que més valia i més val, que en quede constància, deixar-ho córrer.”

    

     Unes quantes pàgines abans d’aquesta solemne confessió, el mo­nòleg de Mira havia esmentat la Roma dels papes valencians, bo i evocant personals passejades per la Via Catalana. I ara, molts anys més tard, aquest ampli i intens monòleg del segon “Borja Papa” —d’on, per pressuposició, el títol de l’obra, que potser hauria po­gut atendre la bellesa dels noms del personatge: el personal Roderic o l’adoptat Alexandre— és també una combinació de vivències re­cordades i desitjos en compliment o en possibilitat inexplorada. En tots dos casos, el jo narrador se situa a posteriori del temps nar­rat; en barrejar, però, record —passat— i desig —present—, asso­leix una mena de reivindicació de la vida: tot no és com sembla ni com ha estat imposat, i la rebel·lió moral consisteix a dotar de sen­tit els fets des de la perspectiva personal. Es tracta d’una sàtira de la mediocritat de la realitat, o d’una elegia de les seves petiteses, amb les nostàlgies actives de la paraula.

     El paral·lelisme del procediment es completa amb l’observació de la successió de les tres novel·les més evidentment autobiogràfiques —o autocrítiques—, és a dir, aquestes dues esmentades i la que aparegué enmig: Els treballs perduts. Jesús Oliver, alter ego del Mira més desitjador i utòpic, s’hi nega a tot: l’enfrontament herculi entre la seva València i el collage de màgiques tradicions o vivències que la decoren o la suplanten es resol amb dignitat, és a dir, sense acord. En qualsevol cas, Borja Papa és una culminació del procés: ara ja no parla l’intel·lectual en memòria de la seva formació, ni el ciutadà en negació del vessant absurd de la realitat: hi parla —a través d’ell— el papa de Roma.

 

 

COM PARLAVA ALEXANDRE VI?

 

Com calia que parlés un papa, sense vulnerar la versemblança i en un espai literari? L’obra de Mira es clou amb una citació de la His­tòria dels papes de Ludwig von Pastor, el qual descobrí tardana­ment —i utilitzà en les darreres edicions de la seva magna obra— una sèrie de vuit volums de documents del segon papa Borja, pro­cedents del castell de Sant’Angelo i servats ara a l’arxiu secret vati­cà. El pare Miquel Batllori, amb la seva coneguda perspicàcia, co­menta l’esdeveniment considerant que l’ingent recull documental ha estat mal aprofitat pel fet que un bon nombre de manuscrits són redactats en català. L’admirat jesuïta català (Vuit segles de cultura catalana a Europa, Barcelona, Eds. 62,1983, ps. 33-34) en descriu elements formals força informatius:

 

     “Més diré, Alexandre VI té tres caràcters autògrafs perfectament diferenciats: un de clarament català, encara gotitzant, emprat en els seus apunts i en les seves minutes; un d’italianitzant, usat prou es­cassament; i un tercer que recorda la cal·ligrafia castellana del reg­nat dels Reis Catòlics, i que ell fa servir preferentment en les signa­tures de les lletres i d’altres documents públics i privats. Aquesta triple influència gràfica correspon perfectament a una triple moda­litat del seu llenguatge: sobre una base del català escrit en totes les contrades catalanes a la fi del segle XV, graciosament matisat de valencianismes lexicals i fonètics, la influència de l’italià tants anys conviscut i de l’espanyol en ràpida puixança s’hi reflecteix delicio­sament. És en aquestes lletres catalanes del segon papa Borja que un hom pot copsar aquell seu tarannà ferm i decidit que abassega­va els seus contemporanis.”

 

     Com es pot suposar, la qüestió essencial és la relació entre l’oralitat i l’escriptura. I en aquest sentit, en l’ús narratiu d’aquesta relació s’impliquen qüestions essencials: l’oralitat originària de tot llenguatge escrit, la versemblança de la transcripció fictícia de pensa­ments, els procediments dels gèneres literaris narratius més oralistes, les implicacions de la llengua com a sistema històricament i espacialment considerat i les necessitats de caracterització del propi personatge.

     Així, en termes hipotètics, Mira havia d’inventar —és a dir: tro­bar i crear alhora— un llenguatge per a una obra que es pretén absolutament diferent: llengua col·loquial o més encarcarada?, com parlava realment un personatge tan especial?, com hauria escrit la seva pròpia vida?, quins elements idiolectals posseïa: lingüístics, culturals, filosòfics, històrics?, com agermanar la lògica narrativa amb la visió des de dins del personatge? L’autor, com si respongués a les consideracions del pare Batllori, anota el següent en les Explicacions finals de l’obra (p. 330):

 

     “Li he atribuït al redactor una prosa simple de dietari o de memo­rialista (ben lluny de la valenciana prosa de tants compatriotes seus que no van anar a Roma), com si estiguera més condicionada pel llenguatge domèstic o pel llatí curial que no pel llatí humanístic i ciceronià: una prosa amb poca passió, pocs ornaments i pocs efectes retòrics.”

 

     Aquesta explicació mereix potser dues postil·les: que aquesta prosa sí que té passió i que l’estil triat és de collita de l’autor i després s’aplica al personatge. Per tant, és possible que, en termes mera­ment tècnics, ningú no quede del tot satisfet: per exemple, amb l’ús de la coma i la frase llarga, que fa perdre l’èmfasi de cada seqüència fònica. Ens trobem, però, davant d’un acte lingüístic impressio­nant dins la literatura narrativa catalana, almenys en tres direccions: un esplèndid idiolecte valencianitzant, allunyat de propostes tòpiques que es fan passar per valencianes a còpia d’ignorar un dialecte de riquesa tan immensa; l’equilibri entre realitat i literarietat, és a dir, entre matèria narrativa i procediments discursius; i la creació d’un personatge d’una densitat i una coherència expressiva no abandonades —ni abandonables— en cap capítol, en cap fragment.

     Roderic de Borja es parla a si mateix —i parla amb un lector que se’l va estimant pàgina a pàgina com si pensés en Terenci: “humanus sum, et nihil humanum a me alienum puto”— en un vo­luptuós ritual de memòria, expressat alhora com un acte múltiple: alhora confessió i contalla i dietari i acta d’un papat. Per això, hi conviuen diversos procediments discursius: la justificació, el plaer o el dolor del record, la distesa confidència, el dubtós clarobscur de l’instant. El temps hi circula en onades, en repeticions, en una mena d’associacions metonímiques adreçades a no deixar res en l’oblit del silenci. Si calgués destacar-hi algun mèrit, potser s’es­cauria de remarcar la preciosa convivència entre el discurs de la solemnitat —és a dir, el del paper de papa— i el discurs de la since­ritat —és a dir, el de la persona real— sense que creen entre si una dissociació o una falsa gradació: tots dos són viscuts i, per tant, llegits, alhora. En les Explicacions finals (p. 330), Mira ho expressa així: “La construcció d’un discurs interior encavallat, barrejat, fet

de contradiccions i de juxtaposicions, però fet també d’unes constants de fons.”

     Es pot ometre la subjectivitat del propòsit, però, certament, aquesta convivència de diversitat i de constants reforça l’estil ja conegut de l’autor. Així queda certificat des del començament ma­teix de la història:

 

     “El vint-i-sis d’agost de l’any del Senyor mil quatre-cents noranta-dos em van coronar papa, era un dia de molta calor, com si el cel hagués volgut també en això afegir-me a la llista dels quatre succes­sors del meu oncle Calixt, que tots van ser coronats en un d’aquests dies de gran calda de Roma, volia dir que cinc pontífexs seguits havien deixat la vida i el regne per no haver resistit un estiu més de calor enganxosa i de mal aire, qui sap si jo seré el sisè que tampoc no arribarà a un altre setembre, a mig matí vingué el cubiculari a despertar-me, Santedat, i em va trobar en camisa i sense tapar amb el llençol, però un papa en camisa és un papa...”

 

     I es clou bellament al final, quan Roderic és a punt d’entrar en el deliri febril de la mort —anunciada en un escorç curiós en un fragment del capítol III.i—, després de la famosa vetllada a la vil·la del cardenal Adriano da Cometo:

 

     “[...] hauré de prendre més cura de la salut perquè aquest aire pe­sant i recalfat veig que és fatal per als homes grassos, no és bo eixir a sopar a la fresca com vaig fer fa pocs dies a la vinya del cardenal Cometo, vaig consumir massa fruita confitada i massa vi de Trebbia i després l’aire de la nit em refredava la suor sobre la pell, abans d’ahir quan passava sota la meua finestra la comitiva fúnebre de Guillem Ramon una òliba entrà volant, va topar contra el mur en­cegada per la llum i va caure per terra als meus peus [...] ara mateix hem acabat de cantar vespres pontificials a la capella del papa Sixt i, mentre escric a la meua cambra, a les sales dels sants i dels misteris paren les taules per al sopar d’aniversari, demà comença l’any dot­zè del meu pontificat.”

 

     Aquí està, encara que no ho semble, una de les claus d’aquesta novel·la: la creació del llenguatge hi crea el personatge. La humanitat hi crea la història.

 

 

MÓN REAL, MÓN POSSIBLE

 

La novel·la procura una constant navegació entre la realitat i la sen­sació viscuda: el món contemporani, la frontera de la modernitat que representava el final del Quattrocento, bellament al·ludida al principi del darrer capítol.

     L’obra s’articula, com sempre en les obres de Mira, a partir d’aquella dualitat i del número 12: així s’havia esdevingut a El bou de foc, El desig dels dies, Els treballs perduts. Solament en Viatge al final del fred s’encomanava la dualitat a la constància de la tècnica del contrapunt. Tot plegat pot semblar una freda premeditació, un pla que restaria espontaneïtat a un discurs vivencial com el basat en la primera persona. En canvi, l’escriptura acaba afaiçonant-se del sentiment, proposant fragments d’una intensitat remarcable, creativa, poètica: les referències als valencians (II.ii i V.viii); a les dones i, en particular a Vanozza (IV, xii i V, x); i als fills: especialment Cèsar (VIII, iii), Lucrècia (VII, passim) i la mort de Joan (IX, ix).

     L’aire de família, la pertanyença augusta als Borja, hi és un dels factors més humanitzadors del Roderic home i, alhora, del mosaic de l’època. De totes les altres famílies, és clar que es dibuixa millor l’oposició als Orsini, però hi compareixen, com una autèntica apor­tació de l’obra, amb la corresponent adscripció activa els Colonna, els Della Rovere, els Sforza, els Conti, els Savelli, els Piccolomini, els Caraffa. Itàlia —així com, al bellíssim capítol Vè, la corona d’Aragó i la de Castella— s’hi percep com un dels instants impressionants de la història, en què cada nom és, vulga o no vulga, part d’una idea.

     Ara bé, la condició paradigmàtica dels Borja és subratllada per Mira a través d’algun aclucament d’ulls adreçat a l’acte de lectura. Aquest aclucament d’ulls es concentra en alguns fragments perlocutius: són moments en què l’obra et saluda personalment i et convoca. Segons l’angle d’anàlisi aquí proposat, no hi ha dubte que cal detenir-se a la pàgina 125:

 

     “València és una ciutat rica i populosa però és a Roma on es teixeix la història i on es creuen els camins dels poderosos del món, Valèn­cia si volguera podria ser una cort i capital d’un estat propi, com és Florència o Venècia o Milà, però llavors hauria de ser una repúbli­ca lliure o buscar-se un rei que fóra només sobirà d’aquest regne, i això és cosa impossible, i encara que fóra possible els valencians no ho faran perquè la seua energia no es concentra mai en una empre­sa permanent sinó que es dispersa i es perd, formen a tota hora partits i bandositats i s’enfronten entre ells per les raons més in­substancials, són un poble que qualsevol predicador arrauxat trau al carrer i es barallen pel culte d’un sant o per una devoció amb tanta facilitat com l’obliden, o combaten per un punt de doctrina que ni tan sols comprenen, en això no són molt diferents dels ro­mans o dels florentins, però els romans tenen un papa i els floren­tins una Senyoria independent, mentre que els valencians no tenen res, només un rei remot i estrany que els ignora en tot moment si no és per imposar-los donatius forçosos i préstecs que no torna mai, van confiadament a la ruïna i no ho saben encara.”

 

     Tota novel·la pot posseir un moment francament feliç. En aquest cas particular, fóra un insult entrar-hi amb la negreta. Si hom no s’hi deté, la novel·la no és la mateixa. És aquell punt de trobada del món real i el món possible que pot justificar meravellosament un gènere literari.

 

 

L’ESTIL I LA IDEOLOGIA

 

L’estil de Joan Francesc Mira es vincula a la ideologia, com la veu humana es vincula a la història. I la narrativa és, potser, el gènere més adient a tal lligam: altres meditacions catalanes recents sobre la història —Jaume Cabré, Jesús Moncada, Carme Riera— o sobre el jo —Miquel Àngel Riera, Isabel-Clara Simó— ho han fet pre­sent amb qualitat —és a dir, amb veritat i bellesa— entre nosaltres.

     D’altra banda, l’estirp cívica del treball intel·lectual de Mira no és aliena a aquesta combinació de la petitesa i la grandesa, de l’anèc­dota i la categoria, de la ironia i el paradigma, de la realitat i la raó, de la diversitat i la coherència, de la fragilitat i la dignitat humana, del temps i la qualitat, del sexe i la civilitat.

     La finalitat dels procediments és la reflexió històrica, en pro­porció aclaparadora, segons l’autor: un 90% d’història i un 10% d’invenció, amb la coqueteria de voler amagar quin (Explicacions, p. 329). Certament, l’obra remet a la documentació voluptuosa­ment degustada durant molts dies a Roma. La memòria, però, s’hau­ria pogut quedar en apassionada crònica d’investigació, en paràfra­si més o menys bella, en traducció personal de lectures canòniques o curioses dels Borja, en imitació del llenguatge vaticà. I, tanma­teix, ha procurat endur-se’ns molt més enllà: en certa manera, a una meditació que, per la via d’una constant expressió de la condi­ció humana, fa d’aquesta novel·la una obra lírica.

     Vivim èpoques de metafísica de la pressa. Èpoques de cànon. Època de sobrecàrrega de la literatura. L’ha escrita el ciutadà d’un país urbà; l’intel·lectual europeu que ha anat als Estats Units i n’ha tornat convençut; l’adorador d’un paisatge, d’una carn o d’un ma­nuscrit; el miniaturista de l’article de periòdic; l’èmul del sector bon vivant del segle XVIII —i què en faria de l’il·lustrat que és en realitat?— o d’algun digne cardenal del XV —i què en faria del sil·logista que és en realitat?—; el refractari a la ironia innecessària i l’addicte a la dignitat o la ira quan el nom o el tremp d’aquest país veu atacat.

     I llavors, com obviar les dificultats lectores dels seus conciuta­dans, les possibles enveges i displicents reticències dels qui n’espe­ren molt, els miraments dels exigents savis, una potser hiperbòlica convocatòria de les conviccions pròpies? Haurà d’esperar els co­mentaris dels historiadors sobre l’oblit de dades importants, la se­lecció d’aquest o altre detall, les interpretacions discutibles? Altrament, no s’haurà d’obrir el lloc en el cor o el cervell dels lectors, en el mateix món de propostes cinematogràfiques —exemple recor­dat: una sèrie televisiva de la BBC— o teatrals —exemple recent: la peça visionària Borja Borgia de Manuel Vicent?

     En canvi, hi compareix no ja la vivència personal, la projecció de les vel·leïtats personals i col·lectives, sinó la tècnica, el teixit, l’arquitectura d’un rigorós somni de la raó. I la tècnica, la tècnica narrativa no s’allunya del ventall d’experiències professionals i per­sonals de Mira. Entre altres raons, per l’ostentació de la valoració que sol fer ell mateix del sentit comú. Certament, tothom adduirà la Yourcenar i el Graves. En canvi, la cosa ve de tan lluny que arri­ba des de Tucídides, des de Xenofont. I s’hi afegeix el racionalisme del XVIII —són racionalistes Les confessions de Rousseau?— i tot el realisme del XIX —diria que, sobretot, també el francès—, l’expressionisme alemany —des de Mann i Musil—, l’impressionisme francès —Proust. I s’afaiçona la procedència —almenys per la sin­taxi i pel maneig de l’anècdota i la perspectiva del temps— amb la lost generation i altres americans: segurament Faulkner, Bellow, Nabokov. I, és clar, diversos aspectes de Joyce, a qui ja havíem su­posat també incitador d’Els treballs perduts.

     I sobretot, Itàlia —per exemple: la Fontamara de Silone, la Lucrècia Borja de Maria Bellonci—, la Itàlia que ha traduït per re­clamar-se, per reclamar-nos hereus d’un món que en algun mo­ment vam conquerir i d’on no hauríem d’haver estat mai foragitats. En certa manera, tots els valencians hi podem tornar unes be­lles hores, uns bells anys, uns bells temps de la memòria, en llegir aquesta àmplia corba inevitable de l’arc històric del desig.