Almansa 1707: després de la batalla (2006)

 

 

     

Almansa 1707. Després de la batalla (2006)

 

Introducció (pàg. 9-15)

Un genocidi polític (pàg. 113-117)

Tres segles després (pàg. 117-119)

Índex

 

 

Introducció

 

Les societats humanes —diguem-ne pobles, països, nacions— amb una història i un territori que consideren propis, tenen quasi invariablement uns punts de referència en l’espai i en el temps que fan el paper d’emblemes o de símbols, de llocs de la memòria i del reconeixement. Poden ser rius o muntanyes, poden ser monuments de pedra, persones i noms, i poden ser també dates i anys que corresponen a moments considerats tràgics o gloriosos, o a fets cabdals i crucials del passat: una batalla, una pau, un triomf o una derrota arriben a ser, en la vida dels pobles, tan importants com els aniversaris que omplen la vida i la memòria de cada persona. Els valencians tenim la sort, ben poc habitual, de poder celebrar el dia del nostre naixement com a país nou d’Europa occidental, o potser, més exactament, la data simbòlica en què vam ser engendrats com a poble nou, com a Regne i com a Estat, un 9 d’octubre del 1238. Tenim també, per desgràcia, la mala sort d’haver de recordar el dia, igualment simbòlic, en què aquell Regne o Estat —però no aquell poble— va perdre la seua existència com a protagonista autònom de la pròpia història. Si parlem, doncs, del 1238 i del 1707, si celebrem o recordem un 9 d’octubre i un 25 d’abril, no són dates arbitràries o sentimentals: són les que representen els moments essencials d’una història, la nostra, que té ja una profunditat de més de set segles i mig.

 

Un país, en tant que «cos polític», pot tindre un naixement, i pot tindre també una mort o supressió institucional, però també pot renàixer o tornar a la vida, també pot recuperar un projecte civil i comú, un projecte nacional per al present i per al futur. I la història moderna i contemporània d’Europa està plena de casos semblants, de «morts» i de «resurreccions». No és debades, per tant, que els valencians —o almenys una part important dels valencians— en recobrar la vida democràtica a partir del 1977, recobraren també la memòria i el significat d’una data com el 25 d’abril, i que aquesta memòria es convertira en fonament simbòlic d’una idea del propi país i d’una projecció de la seua existència renovada. Encara que, com en tots els països i en totes les fites històriques, el record de la batalla d’Almansa estiga envoltat d’un cert entorn mític o mitificat, de percepcions potser deformades, i d’un desconeixement considerable sobre els fets i les circumstàncies que la van acompanyar. En les visions més habituals i més difoses, l’evocació d’aquells fets sol anar associada a una idea romàntica de patriotisme i de defensa de les llibertats del Regne, o bé a una idea de conflicte civil i social que hauria enfrontat camperols pobres i aristocràcia feudal. Tant en una visió com en l’altra, els epítets consagrats de «maulets» i «botiflers» representarien els patriotes i els traïdors, el poble i els nobles, els bons i els roïns, els defensors de la llibertat i de la justícia i els partidaris de l’absolutisme opressor. Com en tants casos semblants de la història dels pobles d’Europa, aquestes percepcions simplificades tenen una part de veritat però no són, ni de lluny, la veritat completa. En el cas que ens ocupa, la divisió radical entre austriacistes i borbònics, o la guerra de Successió sobre fons de revolta social, o la figura de Joan Baptista Basset, o el patriotisme popular i la noblesa traïdora, o Felip V i «Almansa» com a causa de tots els mals, són imatges que cal situar en un context de realitats històriques complexes.

 

Ens movem entre el mite i la complexitat de la història, entre un record emocional de la repressió (el cruel cavaller d’Asfeld, els morts de Vila-real, la destrucció de Xàtiva…) i el retrat invertit del primer rei Borbó, entre la memòria de la pèrdua dels furs i l’arribada de militars i administradors castellans, entre la mort política del Regne de València i l’assimilació al Regne de Castella, entre la pèrdua del dret civil i la castellanització oficial a tots els efectes, i en definitiva entre el final d’una història i el principi d’una altra. Per anotar només una mostra d’aquesta simplificació de la memòria, caldria en primer lloc recordar que la data més real i menys purament simbòlica que marca aquest final i aquest principi, no és la d’una batalla, el 25 d’abril de l’any 1707, sinó la d’un document, del 29 de juny del mateix any, que amb més o menys exactitud coneixem com a decret de Nova Planta. És un paper firmat pel rei, no una batalla perduda, allò que marca tota la diferència entre un abans i un després. Però els fets d’armes, favorables o adversos, solen tindre més potència evocadora que els decrets amb força de llei; i en aquell cas, tampoc no hem d’oblidar-ho, les armes vencedores van propiciar expressament la destrucció de les lleis, apel·lant sense restriccions al «justo derecho de la conquista». Això, almenys, no és un mite ni un tòpic, i en l’aplicació rigorosa d’aquell «derecho» es fonamenta tot allò que ha vingut després, l’estructura estatal, legal i política que solem acceptar sense cap discussió: com si els «drets històrics» del país conquistat aquell 1707 foren només una evocació sentimental i sense base, i els «drets» que es van derivar de la conquista per les armes foren els únics que mereixen respecte i continuïtat des d’aquell any fins ara.

 

     

En qualsevol cas, la visió i la interpretació d’aquells fets de la història de fa tres-cents anys mereixen una revisió a fons, que s’ocupe també de desfer les confusions i simplificacions que s’hi han anat acumulant al llarg del temps, no tan sols les d’origen «romàntic» sinó també les d’aparença molt més racional. Per fortuna, ja fa alguns anys que els nous estudis històrics permeten revisar, i si cal rectificar, algunes imatges o idees ben poc fonamentades. Per començar, cal revisar la imatge que aquell Regne de València de finals del segle XVII i primers anys del XVIII era un país estancat i endarrerit, sense iniciatives i sense cap consciència política, que era una societat quasi totalment rural i feudal, antiquada i en plena decadència, apàtica i privada de cap forma de «patriotisme», i per tant disposada a acceptar qualsevol imposició que pogués vindre de fora. No era tan pobra i tan trista, la situació del país, i caldrà equilibrar aquesta visió negativa. Cal revisar igualment la idea, massa escampada, que els «furs i privilegis» del regne valencià eren només una acumulació de residus medievals incompatibles amb les necessitats d’una societat organitzada i moderna: com si el concepte de dret foral o legislació foral no corresponguera al que, en aquell moment, era la base legal i constitucional d’un Estat amb alguns segles d’història, que en altres condicions hauria pogut ser reformada i adaptada a les noves circumstàncies, tal com van plantejar (a València i a Aragó, i molt més clarament a Catalunya) els representants mateixos de les institucions del país. I en aquesta matèria institucional i política, cal revisar també a fons la idea que la nova legalitat borbònica i castellana va representar una administració racional, eficaç i avançada, i que va significar per al nostre país l’entrada en la modernitat i l’obertura al progrés econòmic. De fet, el sistema imposat a partir del 1707 va ser una forma nova de domini dels grups privilegiats, un reforçament de l’autoritarisme sense els antics equilibris i controls institucionals, i l’aplicació d’un absolutisme que podia ser efectiu en tant que afavoria els mecanismes del poder, però que era ben regressiu quant a les formes i els efectes. I finalment, cal repensar la idea —vigent durant tant de temps— que la guerra de Successió, al País Valencià, va ser únicament o sobretot un episodi d’enfrontament civil entre llauradors pobres i senyors més o menys feudals, que va ser en el fons una «revolta camperola» sense continguts nacionals o polítics, i que les elits urbanes, la burgesia professional o mercantil, l’aristocràcia i l’església, van ser massivament partidàries del nou rei Borbó. Com si l’austriacisme valencià no haguera existit realment, com si l’alternativa dinàstica no s’haguera plantejat mai en termes institucionals i fins i tot nacionals, i com si tot es poguera reduir a una revolta rural, tal com pretenia potser el clergue Josep M. Minyana, autor d’una història impagable, De bello rustico valentino, on vol mostrar que aquella guerra va ser una cosa rural, de llauradors pobres i d’altra gent del camp, potser per lamentar-se de la injustícia del càstig patit per tot el regne —aristocràcia inclosa— quan, segons ell, els únics «culpables» eren el camperols revoltats. Una imatge ben interessada, que també ha tingut una història molt llarga.

 

 

L’última cosa que cal no oblidar, i que sovint queda en un fons esfumat o invisible, és la importància de la dimensió europea del conflicte. Aquella guerra de successió a la corona espanyola va ser, des dels inicis i les causes fins al final i els tractats de pau, un conflicte d’escala continental, una gran guerra on va estar implicat tot Europa, des d’Àustria fins a Portugal, d’Holanda a Itàlia, d’Anglaterra als estats alemanys. En aquella gran guerra on es jugava l’equilibri de les grans monarquies, el poder dels Habsburg i dels Borbó, el futur del gran comerç atlàntic o el domini del mar, el destí d’un petit regne o país com el dels valencians no entrava en els comptes de cap de les potències en conflicte. I els valencians, com els aragonesos, i com els catalans a pesar d’una llarga i heroica resistència, vam ser víctimes i perdedors en una guerra que estava molt per damunt de la nostra capacitat de protagonisme. El «cas valencià» va ser del tot marginal en aquella gran confrontació europea, i en certa manera secundari per a la monarquia espanyola, que el liquidà en poc temps i sense gran resistència militar. Per als valencians, però, va ser un episodi decisiu, el punt d’un abans i un després, el final d’una història pròpia i l’inici d’una història imposada. Aquell 1707 els vencedors van destruir un Regne i un Estat, però tres segles després, el poble i el país són vius encara.

 


 

Un genocidi polític

 

Parlar de «genocidi», en aquest cas, pot resultar massa dur i excessiu, però si hi afegim el qualificatiu de «polític» ja s’acosta de prop a la realitat històrica. Genocidi, segons els diccionaris, és «la destrucció premeditada d’un grup humà (racial, nacional, lingüístic, religiós, etc.)». En el sentit estricte, una destrucció per extermini físic. En el sentit genèric, destruir l’existència del grup humà com a grup, no físicament persona a persona. Un genocidi cultural és destruir una cultura, un genocidi lingüístic és destruir una llengua, un genocidi polític és destruir un país com a país: la seua estructura política, el seu govern, les seues lleis, les institucions, els tribunals, l’administració, la moneda, etc., i en definitiva «la imposición y mudanza de costumbres» i la reducció a l’«uso, forma y pràctica de gobierno» d’un altre país. Imposició, mudança i reducció, per la força de les armes. Quan un país és destruït i suprimit com a entitat política, no resulta excessiu qualificar aquesta destrucció amb els termes més durs i rigorosos.

 

Els comentaris de l’època, escrits per austriacistes o per borbònics, manifesten que aquesta consciència de destrucció del país va ser ben clara i general. Com ara les paraules de Manuel Martí, el cèlebre degà d’Alacant, que escrivia: «Tras haber sido arrancada mi familia de sus lares, sus bienes en parte substraídos, en parte arruinados y (lo que es con mucho lo más triste) tras la destrucción de la patria... Nada más calamitoso puede acontecer a los hombres que sobrevivir a su patria. Aborrezco y detesto este desenfreno de las armas». El text no pot ser més expressiu i més contundent. La idea d’haver perdut la llibertat comuna, fins i tot d’haver caigut en una forma de servitud, l’expressa també un borbònic convençut com el pare Minyana, quan constata que es troba «oprimida la antigua libertad de los valencianos y alejados de su ancestral privilegio, quienes antes regían sus propios derechos semejantes a un pueblo libre fueron obligados a soportar la suerte común de toda Espanya» (citat segons l’edició de Pérez Durà i Estellés). I afegia: «Por primera vez los valencianos se dieron cuenta del inevitable daño de la libertad perdida y de que se habían precipitado en la lamentabilísima esclavitud miserable». Un altre felipista destacat, el dietarista Planes, es queixa amargament que els austriacistes —és a dir, la majoria de la població— voldrien beure la sang dels botiflers, tan gran és l’odi que els tenen. Però assegura que ells, els valencians del bàndol borbònic, «ni tenemos culpa ni hemos deseado la introducción de las alcabalas, alojamientos, ni otros impuestos, ni deseamos las leyes ni usages castellanos, ni su gobierno, antes bien todo lo aborrecemos, porque es todo introducido contra el bien común y particular desta ciudad y reino y de sus habitantes». Si els mateixos botiflers avorrien les lleis, els usos i el govern castellà, i n’estaven en contra, qui n’estava a favor? Si es lamentaven que «nos echáis las leyes castellanas en todo destructivas de las convenyencias de los paysanos deste Reyno», qui acceptava de grat la situació imposada? De fet, fins i tot els nous càrrecs nomenats inicialment per les autoritats borbòniques van enviar informes, cartes i memorials de protesta, demanant la restitució de les lleis i institucions pròpies. La ciutat de València envià el seu advocat i un jurat, Josep Ortí i Lluís Blanquer, a presentar aquestes demandes a la cort de Felip V: la resposta va ser la detenció dels delegats valencians, que van ser enviats presos a Pamplona. I per afegir destrucció a destrucció, ni tan sols el dret civil valencià va ser restaurat, ni en tot ni en part, a diferència d’Aragó i també de Catalunya: fins i tot la vida privada dels valencians, inclosos els matrimonis o els testaments, hauria de seguir aquella «imposición y mudanza de costumbres».

 

El País Valencià va ser considerat i tractat, a consciència, com una mena de desert polític, privat de qualsevol dret, tal com anunciava el duc de Berwick als electes dels Estaments, tan bon punt va entrar a València: «Este Reyno ha sido rebelde a Su Magestad y ha sido conquistado... y assí no tiene más privilegios ni fueros que aquellos que Su Magestad quisiere conceder en adelante». I ja hem vist quines «concessions» va voler fer Sa Majestat. Els valencians ja no tenien ni lleis pròpies ni drets, i endavant, a efectes legals i jurídics, ja no serien ni tan sols valencians. Aquest intent d’esborrar l’existència institucional es manifestà des de les primeres mesures del nou govern, ja el 1707, i arriba als noms i fins i tot als emblemes: el 12 de setembre d’aquell any, un reial decret ordena que «sin instante de dilación se quiten todos los Tribunales que no fueren conformes a los que ay en Castilla», i que mentre nomenen els nous regidors, els jurats que encara hi ha «se quiten las gramallas o otras insignias», amb una supressió simbòlica completa. Poc després, la Cámara de Castilla, de qui depenien ja els assumptes valencians, determina que «no tiene por conveniente el que en aquella ciudad haya jurados, antes sí desea que aun el nombre de estos oficios quede sepultado en el olvido». La claredat del projecte i del propòsit no pot ser més diàfana: ni institucions, ni signes, ni noms, tot ha de ser reduït al no-res. Tot ha de ser suprimit. Esborrat de la memòria, oblidat. I substituït, evidentment, per allò que és imposat des de fora.

 

El decret d’abolició assegurava que, com que els valencians (i els aragonesos) ja serien una sola cosa amb els castellans, uns i altres podrien ocupar càrrecs i funcions als dos països, gran favor que es feia als conquistats. Però la realitat, segons un testimoni contemporani, borbònic d’altra banda, era aquesta: «Díganme un ministro que se haya nombrado valenciano en tantas plaças que han vacado y señaladamente en la Chancillería de Valencia, en las vacantes por muerte de valencianos. ¿Pues, donde está aquel gran beneficio que se supone el decreto de 1707 que se sigue a los valencianos de estar aptos para poder obtener en Castilla, si ni aun logran lo que tenían, estando todo el govierno en poder de castellanos?». Tot el govern en poder de castellans, aquesta era la nova realitat històrica. Per atraure funcionaris castellans, des d’escrivans o procuradors fins a magistrats i corregidores, el govern arribava a oferir salaris molt més alts dels normals (pagarien els valencians, evidentment), entre altres coses per compensar «los horrores que de suyo concebirán por la calidad de la tierra y sus naturales»: una actitud de menyspreu típicament colonial. De la llengua, no val la pena parlar: el menyspreu, la marginació i la substitució van ser tan directes i tan continuats des del principi, que no calia cap decret especial, sinó imposar en els fets l’idioma de les noves lleis i dels nous governants, des del capità general fins a l’últim dels escrivents municipals. A la ciutat de València, per no estendre els exemples, els Manuals de Consells i els Qüerns (quaderns) de Provisions, van ser substituïts ja l’agost de 1707 per Libros Capitulares i Libros de instrumentos, no cal dir sobre quin model i en quin idioma.

 

Que els països de l’antiga Corona d’Aragó ja no tenien existència pròpia, que de fet eren considerats part de Castella, no és una impressió que ara tenim retrospectivament, sinó una idea que llavors existia de manera ben explícita i clara. L’any 1724, quan Felip V abdicà en el seu fill Lluís, el capità general de Catalunya va rebre l’ordre d’alçar penons en nom i honor del nou rei. Consultada la Cámara de Castilla si la cerimònia s’havia de fer cridant «Cataluña por el rey Luis Primero», respongueren que no, sinó «que en Barcelona y demás ciudades y villas del Principado se alcen los pendones por V. M. y en su Real Nombre diciendo Castilla y no Cataluña», i que la mateixa cosa s’havia de fer a Aragó, a Mallorca i a València. A la ciutat d’Alacant, alçaren el penó blanc amb les armes de Castella, i cridaren tres voltes «Castilla y Alicante por el Rey nuestro Señor D. Luis I». Els actes simbòlics són més expressius que qualsevol document, i sabent i recordant això ja no cal afegir res més.

 

Gran part de la historiografia espanyola ha mantingut com a dogma la idea que aquella centralització radical, aquella absorció i reducció i homogeneïtzació, va ser el fonament d’una nova administració racional i del progrés polític, econòmic i social. La realitat és que, amb paraules de Josep Fontana, «la interpretació que atribueix als Borbó del segle XVIII un paper modernitzador i de progrés és una manifestació de romanticisme delirant, mancada de fonament». I recull, com a confirmació, el judici d’una comissió militar, encarregada d’escriure una història oficial de la guerra de la Independència, que descrivia així la situació del Regne d’Espanya al començament d’aquell conflicte: «En mayo de 1808 no teníamos ni naves ni ejércitos, ni armas, ni tesoro, ni crédito, ni fronteras, ni gobierno, ni existencia política». Un èxit esplèndid del règim que havia començat un segle abans!

 

 

Tres segles després

 

Aquesta història que hem repassat breument, no té en realitat cap conclusió: no s’ha acabat encara. Ni com a història política, ni com a història nacional ni com a història d’un país i d’un poble, d’una llengua, d’una societat que ha hagut de continuar vivint i subsistint, sobrevivint i resistint, avançant i reculant, fins al nostre temps i als nostres dies. Els valencians del segle XVIII, privats de tot poder i del mínim marc institucional propi, van fer l’única cosa que podien: treballar, créixer, obrir més i més terres al cultiu, produir, comerciar, anar creant a poc a poc una miqueta de benestar i de riquesa. Modestament, però de manera obstinada i constant. Aprofitant també el fet que la unificació imposada tenia una única cosa bona: la desaparició de les duanes entre els territoris de la monarquia i la possibilitat de comerciar amb Amèrica. Aquella etapa d’una primera expansió demogràfica, agrària i econòmica serviria de fonament per a altres fases d’expansió al llarg del segle XIX i del segle XX: la vinya i el taronger, el comerç d’exportació, la difusió de manufactures que es convertirien en una extensa trama industrial, el creixement d’una xarxa equilibrada de viles i ciutats. Tot això hauria pogut anar molt millor, amb molta més obertura i eficàcia, si s’hagueren mantingut unes condicions polítiques diferents de l’uniformisme borbònic, del centralisme administratiu i la llarga duració del poder militar. Hauria pogut anar millor amb govern propi, amb governants propis i amb un sistema legal i jurídic propi, amb capacitat de projectar i decidir. Privats de tot això, els valencians només podien treballar i callar.

 

I treballaren i callaren un segle i dos segles i tres. És a dir, es van convertir en un país sense veu que es poguera escoltar a dins i a fora, en un país on es trencà la continuïtat de la història nacional, en un país en gran mesura inexistent com a país per als seus ciutadans mateixos i en la percepció de l’exterior. No és aquest el lloc per parlar de les carències polítiques del segle XIX i del XX, d’aclarir per què una renaixença tímidament literària no tingué correspondència en el camp de la política, per què el nostre país no va saber o no va poder crear un moviment nacional com tants altres d’Europa, alguns de ben pròxims. Per què uns altres conservaren memòria històrica de derrotes passades i la van convertir en impuls per al temps present, i els valencians no ho vam fer. Per què ha estat tan difícil fer reviure aquell Regne abolit en forma de País renovat, i ens hem quedat en tres províncies d’una «comunitat». El lector, si en té ganes, recordarà o buscarà les explicacions pertinents, i qui sap si podrà traure d’aquest llibre algunes reflexions i conclusions. Si cada any commemorem (commemorar és recordar tots junts, no és «celebrar») aquell 25 d’abril de l’any 1707, és perquè una sola batalla perduda, aquell any, va provocar el canvi més dur i més radical, el més negatiu i destructiu, del curs de la nostra vida com a poble i país. Tres segles més tard, els efectes d’aquella batalla i d’aquell canvi radical de la història encara condicionen la nostra vida present: en l’estructura de l’estat que compartim, en les idees nacionals dominants, en la llengua i la literatura, en el mapa de les comunicacions, en l’economia, en la premsa i en la televisió, en la política i en les relacions personals. Algú va dir, i és com un lloc comú, que un poble que no recorda la seua història està condemnat a repetir-la. Però és molt pitjor: un poble que no és conscient de la pròpia història està condemnat a perdre-la, és a dir, a perdre’s ell mateix, a dissoldre’s i a deixar d’existir.

 


 

Almansa 1707. Després de la batalla / Índex

 

Introducció

 

1. Un país

Els valencians l’any 1700

Un regne poc governat

La monarquia hispànica

Un conflicte europeu

 

2. Una guerra

Dos reis, dos projectes?

La revolta. Joan Baptista Basset

L’arxiduc a València

La batalla: 25 d’abril

 

3. Una derrota

Després de la batalla

Les lleis de Castella

El poder militar

Un genocidi polític

 

Tres segles després

 

Apèndixs

Cronologia

Índex onomàstic

 

 

Joan F. Mira

Almansa 1707. Després de la batalla

Alzira: Bromera, 2006

 

 

 

Tornar a la pÓgina anterior Pujar