|
|
|
Almansa 1707. Després
de la batalla (2006) Introducció (pàg. 9-15) Un genocidi polític (pàg.
113-117) Tres segles després (pàg.
117-119) Introducció Les
societats humanes —diguem-ne pobles, països, nacions— amb una història i un territori
que consideren propis, tenen quasi invariablement uns punts de referència en
l’espai i en el temps que fan el paper d’emblemes o de símbols, de llocs de la
memòria i del reconeixement. Poden ser rius o muntanyes, poden ser monuments de
pedra, persones i noms, i poden ser també dates i anys que corresponen a
moments considerats tràgics o gloriosos, o a fets cabdals i crucials del
passat: una batalla, una pau, un triomf o una derrota arriben a ser, en la vida
dels pobles, tan importants com els aniversaris que omplen la vida i la memòria
de cada persona. Els valencians tenim la sort, ben poc habitual, de poder
celebrar el dia del nostre naixement com a país nou d’Europa occidental, o
potser, més exactament, la data simbòlica en què vam ser engendrats com a poble
nou, com a Regne i com a Estat, un 9 d’octubre del 1238. Tenim també, per
desgràcia, la mala sort d’haver de recordar el dia, igualment simbòlic, en què
aquell Regne o Estat —però no aquell poble— va perdre la seua existència com a
protagonista autònom de la pròpia història. Si parlem, doncs, del 1238 i del
1707, si celebrem o recordem un 9 d’octubre i un 25 d’abril, no són dates
arbitràries o sentimentals: són les que representen els moments essencials
d’una història, la nostra, que té ja una profunditat de més de set segles i
mig.
Un
país, en tant que «cos polític», pot tindre un naixement, i pot tindre també
una mort o supressió institucional, però també pot renàixer o tornar a la vida,
també pot recuperar un projecte civil i comú, un projecte nacional per al
present i per al futur. I la història moderna i contemporània d’Europa està
plena de casos semblants, de «morts» i de «resurreccions». No és debades, per
tant, que els valencians —o almenys una part important dels valencians— en
recobrar la vida democràtica a partir del 1977, recobraren també la memòria i
el significat d’una data com el 25 d’abril, i que aquesta memòria es convertira
en fonament simbòlic d’una idea del propi país i d’una projecció de la seua
existència renovada. Encara que, com en tots els països i en totes les fites
històriques, el record de la batalla d’Almansa estiga envoltat d’un cert entorn
mític o mitificat, de percepcions potser deformades, i d’un desconeixement
considerable sobre els fets i les circumstàncies que la van acompanyar. En les
visions més habituals i més difoses, l’evocació d’aquells fets sol anar
associada a una idea romàntica de patriotisme i de defensa de les llibertats
del Regne, o bé a una idea de conflicte civil i social que hauria enfrontat
camperols pobres i aristocràcia feudal. Tant en una visió com en l’altra, els
epítets consagrats de «maulets» i «botiflers» representarien els patriotes i
els traïdors, el poble i els nobles, els bons i els roïns, els defensors de la
llibertat i de la justícia i els partidaris de l’absolutisme opressor. Com en
tants casos semblants de la història dels pobles d’Europa, aquestes percepcions
simplificades tenen una part de veritat però no són, ni de lluny, la veritat
completa. En el cas que ens ocupa, la divisió radical entre austriacistes i
borbònics, o la guerra de Successió sobre fons de revolta social, o la figura
de Joan Baptista Basset, o el patriotisme popular i la noblesa traïdora, o
Felip V i «Almansa» com a causa de tots els mals, són imatges que cal situar en
un context de realitats històriques complexes. Ens
movem entre el mite i la complexitat de la història, entre un record emocional
de la repressió (el cruel cavaller d’Asfeld, els morts de Vila-real, la
destrucció de Xàtiva…) i el retrat invertit del primer rei Borbó, entre la
memòria de la pèrdua dels furs i l’arribada de militars i administradors
castellans, entre la mort política del Regne de València i l’assimilació al
Regne de Castella, entre la pèrdua del dret civil i la castellanització oficial
a tots els efectes, i en definitiva entre el final d’una història i el principi
d’una altra. Per anotar només una mostra d’aquesta simplificació de la memòria,
caldria en primer lloc recordar que la data més real i menys purament simbòlica
que marca aquest final i aquest principi, no és la d’una batalla, el 25 d’abril
de l’any 1707, sinó la d’un document, del 29 de juny del mateix any, que amb
més o menys exactitud coneixem com a decret de Nova Planta. És un paper firmat
pel rei, no una batalla perduda, allò que marca tota la diferència entre un
abans i un després. Però els fets d’armes, favorables o adversos, solen tindre
més potència evocadora que els decrets amb força de llei; i en aquell cas,
tampoc no hem d’oblidar-ho, les armes vencedores van propiciar expressament la
destrucció de les lleis, apel·lant sense restriccions al «justo derecho de
la conquista». Això, almenys, no és un mite ni un tòpic, i en l’aplicació
rigorosa d’aquell «derecho» es fonamenta tot allò que ha vingut després,
l’estructura estatal, legal i política que solem acceptar sense cap discussió:
com si els «drets històrics» del país conquistat aquell 1707 foren només una
evocació sentimental i sense base, i els «drets» que es van derivar de la
conquista per les armes foren els únics que mereixen respecte i continuïtat des
d’aquell any fins ara.
En
qualsevol cas, la visió i la interpretació
d’aquells fets de la història de fa tres-cents
anys mereixen una revisió a fons, que s’ocupe també
de desfer les confusions i
simplificacions que s’hi han anat acumulant al llarg del temps,
no tan sols les
d’origen «romàntic» sinó també
les d’aparença molt més racional. Per fortuna,
ja fa alguns anys que els nous estudis històrics permeten
revisar, i si cal
rectificar, algunes imatges o idees ben poc fonamentades. Per
començar, cal
revisar la imatge que aquell Regne de València de finals del
segle XVII i
primers anys del XVIII era un país estancat i endarrerit, sense
iniciatives i
sense cap consciència política, que era una societat
quasi totalment rural i
feudal, antiquada i en plena decadència, apàtica i
privada de cap forma de
«patriotisme», i per tant disposada a acceptar qualsevol
imposició que pogués
vindre de fora. No era tan pobra i tan trista, la situació del
país, i caldrà
equilibrar aquesta visió negativa. Cal revisar igualment la
idea, massa
escampada, que els «furs i privilegis» del regne
valencià eren només una
acumulació de residus medievals incompatibles amb les
necessitats d’una
societat organitzada i moderna: com si el concepte de dret foral o
legislació
foral no corresponguera al que, en aquell moment, era la base legal i
constitucional d’un Estat amb alguns segles
d’història, que en altres
condicions hauria pogut ser reformada i adaptada a les noves
circumstàncies,
tal com van plantejar (a València i a Aragó, i molt
més clarament a Catalunya)
els representants mateixos de les institucions del país. I en
aquesta matèria
institucional i política, cal revisar també a fons la
idea que la nova
legalitat borbònica i castellana va representar una
administració racional,
eficaç i avançada, i que va significar per al nostre
país l’entrada en la
modernitat i l’obertura al progrés econòmic. De
fet, el sistema imposat a
partir del 1707 va ser una forma nova de domini dels grups
privilegiats, un
reforçament de l’autoritarisme sense els antics equilibris
i controls
institucionals, i l’aplicació d’un absolutisme que
podia ser efectiu en tant que
afavoria els mecanismes del poder, però que era ben regressiu
quant a les
formes i els efectes. I finalment, cal repensar la idea —vigent
durant tant de
temps— que la guerra de Successió, al País
Valencià, va ser únicament o
sobretot un episodi d’enfrontament civil entre llauradors pobres
i senyors més
o menys feudals, que va ser en el fons una «revolta
camperola» sense continguts
nacionals o polítics, i que les elits urbanes, la burgesia
professional o
mercantil, l’aristocràcia i l’església, van
ser massivament partidàries del nou
rei Borbó. Com si l’austriacisme valencià no
haguera existit realment, com si
l’alternativa dinàstica no s’haguera plantejat mai
en termes institucionals i
fins i tot nacionals, i com si tot es poguera reduir a una revolta
rural, tal
com pretenia potser el clergue Josep M. Minyana, autor d’una
història
impagable, De bello rustico valentino, on vol mostrar que aquella guerra
va ser una cosa rural, de llauradors pobres i d’altra gent del camp, potser per
lamentar-se de la injustícia del càstig patit per tot el regne —aristocràcia
inclosa— quan, segons ell, els únics «culpables» eren el camperols revoltats.
Una imatge ben interessada, que també ha tingut una història molt llarga. L’última
cosa que cal no oblidar, i que sovint queda en un fons esfumat o invisible, és
la importància de la dimensió europea del conflicte. Aquella guerra de
successió a la corona espanyola va ser, des dels inicis i les causes fins al
final i els tractats de pau, un conflicte d’escala continental, una gran guerra
on va estar implicat tot Europa, des d’Àustria fins a Portugal, d’Holanda a
Itàlia, d’Anglaterra als estats alemanys. En aquella gran guerra on es jugava
l’equilibri de les grans monarquies, el poder dels Habsburg i dels Borbó, el
futur del gran comerç atlàntic o el domini del mar, el destí d’un petit regne o
país com el dels valencians no entrava en els comptes de cap de les potències
en conflicte. I els valencians, com els aragonesos, i com els catalans a pesar
d’una llarga i heroica resistència, vam ser víctimes i perdedors en una guerra
que estava molt per damunt de la nostra capacitat de protagonisme. El «cas
valencià» va ser del tot marginal en aquella gran confrontació europea, i en
certa manera secundari per a la monarquia espanyola, que el liquidà en poc
temps i sense gran resistència militar. Per als valencians, però, va ser un
episodi decisiu, el punt d’un abans i un després, el final d’una història
pròpia i l’inici d’una història imposada. Aquell 1707 els vencedors van
destruir un Regne i un Estat, però tres segles després, el poble i el país són
vius encara. Un genocidi polític Parlar de
«genocidi», en aquest cas, pot resultar massa dur i excessiu, però si hi afegim
el qualificatiu de «polític» ja s’acosta de prop a la realitat històrica. Genocidi,
segons els diccionaris, és «la destrucció premeditada d’un grup humà (racial,
nacional, lingüístic, religiós, etc.)». En el sentit estricte, una destrucció
per extermini físic. En el sentit genèric, destruir l’existència del grup humà
com a grup, no físicament persona a persona. Un genocidi cultural és destruir
una cultura, un genocidi lingüístic és destruir una llengua, un genocidi polític
és destruir un país com a país: la seua estructura política, el seu govern, les
seues lleis, les institucions, els tribunals, l’administració, la moneda, etc.,
i en definitiva «la imposición y mudanza de costumbres» i la reducció a
l’«uso, forma y pràctica de gobierno» d’un altre país. Imposició,
mudança i reducció, per la força de les armes. Quan un país és destruït i suprimit
com a entitat política, no resulta excessiu qualificar aquesta destrucció amb
els termes més durs i rigorosos.
Els comentaris de
l’època, escrits per austriacistes o per borbònics, manifesten que aquesta
consciència de destrucció del país va ser ben clara i general. Com ara les
paraules de Manuel Martí, el cèlebre degà d’Alacant, que escrivia: «Tras
haber sido arrancada mi familia de sus lares, sus bienes en parte substraídos,
en parte arruinados y (lo que es con mucho lo más triste) tras la destrucción
de la patria... Nada más calamitoso puede acontecer a los hombres que sobrevivir
a su patria. Aborrezco y detesto este desenfreno de las armas». El
text no pot ser més expressiu i més contundent. La idea d’haver perdut la
llibertat comuna, fins i tot d’haver caigut en una forma de servitud,
l’expressa també un borbònic convençut com el pare Minyana, quan constata que
es troba «oprimida la antigua libertad de los valencianos y alejados de su
ancestral privilegio, quienes antes regían sus propios derechos semejantes a un
pueblo libre fueron obligados a soportar la suerte común de toda Espanya»
(citat segons l’edició de Pérez Durà i Estellés). I afegia: «Por primera vez
los valencianos se dieron cuenta del inevitable daño de la libertad perdida y
de que se habían precipitado en la lamentabilísima esclavitud miserable».
Un altre felipista destacat, el dietarista Planes, es queixa amargament que els
austriacistes —és a dir, la majoria de la població— voldrien beure la sang dels
botiflers, tan gran és l’odi que els tenen. Però assegura que ells, els
valencians del bàndol borbònic, «ni tenemos culpa ni hemos deseado la
introducción de las alcabalas, alojamientos, ni otros impuestos, ni deseamos
las leyes ni usages castellanos, ni su gobierno, antes bien todo lo aborrecemos,
porque es todo introducido contra el bien común y particular desta ciudad y
reino y de sus habitantes». Si els mateixos botiflers avorrien les lleis,
els usos i el govern castellà, i n’estaven en contra, qui n’estava a favor? Si
es lamentaven que «nos echáis las leyes castellanas en todo destructivas de
las convenyencias de los paysanos deste Reyno», qui acceptava de grat la
situació imposada? De fet, fins i tot els nous càrrecs nomenats inicialment per
les autoritats borbòniques van enviar informes, cartes i memorials de protesta,
demanant la restitució de les lleis i institucions pròpies. La ciutat de
València envià el seu advocat i un jurat, Josep Ortí i Lluís Blanquer, a
presentar aquestes demandes a la cort de Felip V: la resposta va ser la
detenció dels delegats valencians, que van ser enviats presos a Pamplona. I per
afegir destrucció a destrucció, ni tan sols el dret civil valencià va ser
restaurat, ni en tot ni en part, a diferència d’Aragó i també de Catalunya:
fins i tot la vida privada dels valencians, inclosos els matrimonis o els
testaments, hauria de seguir aquella «imposición y mudanza de costumbres». El País Valencià va
ser considerat i tractat, a consciència, com una mena de desert polític, privat
de qualsevol dret, tal com anunciava el duc de Berwick als electes dels
Estaments, tan bon punt va entrar a València: «Este Reyno ha sido rebelde a
Su Magestad y ha sido conquistado... y assí no tiene más privilegios ni fueros
que aquellos que Su Magestad quisiere conceder en adelante». I ja hem vist
quines «concessions» va voler fer Sa Majestat. Els valencians ja no tenien ni
lleis pròpies ni drets, i endavant, a efectes legals i jurídics, ja no serien
ni tan sols valencians. Aquest intent d’esborrar l’existència institucional es
manifestà des de les primeres mesures del nou govern, ja el 1707, i arriba als
noms i fins i tot als emblemes: el 12 de setembre d’aquell any, un reial decret
ordena que «sin instante de dilación se quiten todos los Tribunales que no
fueren conformes a los que ay en Castilla», i que mentre nomenen els nous
regidors, els jurats que encara hi ha «se quiten las gramallas o otras
insignias», amb una supressió simbòlica completa. Poc després, la Cámara
de Castilla, de qui depenien ja els assumptes valencians, determina que «no
tiene por conveniente el que en aquella ciudad haya jurados, antes sí desea que
aun el nombre de estos oficios quede sepultado en el olvido». La claredat
del projecte i del propòsit no pot ser més diàfana: ni institucions, ni signes,
ni noms, tot ha de ser reduït al no-res. Tot ha de ser suprimit. Esborrat de la
memòria, oblidat. I substituït, evidentment, per allò que és imposat des de
fora. El decret d’abolició
assegurava que, com que els valencians (i els aragonesos) ja serien una sola
cosa amb els castellans, uns i altres podrien ocupar càrrecs i funcions als dos
països, gran favor que es feia als conquistats. Però la realitat, segons un
testimoni contemporani, borbònic d’altra banda, era aquesta: «Díganme un
ministro que se haya nombrado valenciano en tantas plaças que han vacado y
señaladamente en la Chancillería de Valencia, en las vacantes por muerte de
valencianos. ¿Pues, donde está aquel gran beneficio que se supone el decreto de
1707 que se sigue a los valencianos de estar aptos para poder obtener en
Castilla, si ni aun logran lo que tenían, estando todo el govierno en poder de
castellanos?». Tot el govern en poder de castellans, aquesta era la nova
realitat històrica. Per atraure funcionaris castellans, des d’escrivans o
procuradors fins a magistrats i corregidores, el govern arribava a
oferir salaris molt més alts dels normals (pagarien els valencians,
evidentment), entre altres coses per compensar «los horrores que de suyo
concebirán por la calidad de la tierra y sus naturales»: una actitud de
menyspreu típicament colonial. De la llengua, no val la pena parlar: el
menyspreu, la marginació i la substitució van ser tan directes i tan continuats
des del principi, que no calia cap decret especial, sinó imposar en els fets
l’idioma de les noves lleis i dels nous governants, des del capità general fins
a l’últim dels escrivents municipals. A la ciutat de València, per no estendre
els exemples, els Manuals de Consells i els Qüerns (quaderns) de
Provisions, van ser substituïts ja l’agost de 1707 per Libros
Capitulares i Libros de instrumentos, no cal dir sobre quin model i
en quin idioma. Que els països de
l’antiga Corona d’Aragó ja no tenien existència pròpia, que de fet eren
considerats part de Castella, no és una impressió que ara tenim
retrospectivament, sinó una idea que llavors existia de manera ben explícita i
clara. L’any 1724, quan Felip V abdicà en el seu fill Lluís, el capità general
de Catalunya va rebre l’ordre d’alçar penons en nom i honor del nou rei.
Consultada la Cámara de Castilla si la cerimònia s’havia de fer cridant «Cataluña
por el rey Luis Primero», respongueren que no, sinó «que en Barcelona y
demás ciudades y villas del Principado se alcen los pendones por V. M. y en su
Real Nombre diciendo Castilla y no Cataluña», i que la mateixa cosa s’havia
de fer a Aragó, a Mallorca i a València. A la ciutat d’Alacant, alçaren el penó
blanc amb les armes de Castella, i cridaren tres voltes «Castilla y Alicante
por el Rey nuestro Señor D. Luis I». Els actes simbòlics són més expressius
que qualsevol document, i sabent i recordant això ja no cal afegir res més. Gran part de la
historiografia espanyola ha mantingut com a dogma la idea que aquella
centralització radical, aquella absorció i reducció i homogeneïtzació, va ser
el fonament d’una nova administració racional i del progrés polític, econòmic i
social. La realitat és que, amb paraules de Josep Fontana, «la interpretació
que atribueix als Borbó del segle XVIII un paper modernitzador i de progrés és
una manifestació de romanticisme delirant, mancada de fonament». I recull, com
a confirmació, el judici d’una comissió militar, encarregada d’escriure una
història oficial de la guerra de la Independència, que descrivia així la
situació del Regne d’Espanya al començament d’aquell conflicte: «En mayo de 1808
no teníamos ni naves ni ejércitos, ni armas, ni tesoro, ni crédito, ni
fronteras, ni gobierno, ni existencia política». Un èxit esplèndid del
règim que havia començat un segle abans! Tres segles després Aquesta història que
hem repassat breument, no té en realitat cap conclusió: no s’ha acabat encara.
Ni com a història política, ni com a història nacional ni com a història d’un
país i d’un poble, d’una llengua, d’una societat que ha hagut de continuar vivint
i subsistint, sobrevivint i resistint, avançant i reculant, fins al nostre temps
i als nostres dies. Els valencians del segle XVIII, privats de tot poder i del
mínim marc institucional propi, van fer l’única cosa que podien: treballar,
créixer, obrir més i més terres al cultiu, produir, comerciar, anar creant a
poc a poc una miqueta de benestar i de riquesa. Modestament, però de manera
obstinada i constant. Aprofitant també el fet que la unificació imposada tenia
una única cosa bona: la desaparició de les duanes entre els territoris de la
monarquia i la possibilitat de comerciar amb Amèrica. Aquella etapa d’una
primera expansió demogràfica, agrària i econòmica serviria de fonament per a
altres fases d’expansió al llarg del segle XIX i del segle XX: la vinya i el
taronger, el comerç d’exportació, la difusió de manufactures que es
convertirien en una extensa trama industrial, el creixement d’una xarxa
equilibrada de viles i ciutats. Tot això hauria pogut anar molt millor, amb
molta més obertura i eficàcia, si s’hagueren mantingut unes condicions
polítiques diferents de l’uniformisme borbònic, del centralisme administratiu i
la llarga duració del poder militar. Hauria pogut anar millor amb govern propi,
amb governants propis i amb un sistema legal i jurídic propi, amb capacitat de
projectar i decidir. Privats de tot això, els valencians només podien treballar
i callar.
I treballaren i
callaren un segle i dos segles i tres. És a dir, es van convertir en un país
sense veu que es poguera escoltar a dins i a fora, en un país on es trencà la
continuïtat de la història nacional, en un país en gran mesura inexistent com a
país per als seus ciutadans mateixos i en la percepció de l’exterior. No és
aquest el lloc per parlar de les carències polítiques del segle XIX i del XX,
d’aclarir per què una renaixença tímidament literària no tingué correspondència
en el camp de la política, per què el nostre país no va saber o no va poder
crear un moviment nacional com tants altres d’Europa, alguns de ben pròxims.
Per què uns altres conservaren memòria històrica de derrotes passades i la van
convertir en impuls per al temps present, i els valencians no ho vam fer. Per
què ha estat tan difícil fer reviure aquell Regne abolit en forma de País
renovat, i ens hem quedat en tres províncies d’una «comunitat». El lector, si en
té ganes, recordarà o buscarà les explicacions pertinents, i qui sap si podrà
traure d’aquest llibre algunes reflexions i conclusions. Si cada any commemorem
(commemorar és recordar tots junts, no és «celebrar») aquell 25 d’abril de
l’any 1707, és perquè una sola batalla perduda, aquell any, va provocar el
canvi més dur i més radical, el més negatiu i destructiu, del curs de la nostra
vida com a poble i país. Tres segles més tard, els efectes d’aquella batalla i d’aquell
canvi radical de la història encara condicionen la nostra vida present: en
l’estructura de l’estat que compartim, en les idees nacionals dominants, en la
llengua i la literatura, en el mapa de les comunicacions, en l’economia, en la
premsa i en la televisió, en la política i en les relacions personals. Algú va
dir, i és com un lloc comú, que un poble que no recorda la seua història està
condemnat a repetir-la. Però és molt pitjor: un poble que no és conscient de la
pròpia història està condemnat a perdre-la, és a dir, a perdre’s ell mateix, a
dissoldre’s i a deixar d’existir. Almansa 1707. Després de la batalla / Índex
Introducció 1. Un país Els valencians
l’any 1700 Un regne poc
governat La monarquia
hispànica Un conflicte europeu 2. Una guerra Dos reis, dos
projectes? La revolta.
Joan Baptista Basset L’arxiduc a
València La batalla: 25
d’abril 3. Una derrota Després de la
batalla Les lleis de
Castella El poder
militar Un genocidi
polític Tres segles
després Apèndixs Cronologia Índex
onomàstic
|
||||||||||
 Tornar a la pàgina anterior | Pujar  |
