Quan la història esdevé novel·la, de Josep Bargalló

 

 

L’arc històric del desig

 

Lluís Meseguer

 

Tal com van les me­diocritats del món, cal agrair les obres que pretenen la grandesa, i cal de­gustar les obres que procu­ren la qualitat.

     Per entendre, doncs, Borja Papa de Joan Francesc Mira, proposa de fer presents —en primera persona— els pensa­ments i sentiments d’Ale­xandre VI, el segon dels pa­pes valencians, i mosaic del revolucionari canvi històric que es va produir al quattro­cento —quan dir-se Orsini o Della Rovere era pertànyer a una idea—, cal recordar que els gèneres narratius han tingut dues grans responsa­bilitats històriques: la de respondre a la vida social i la d’inventar mons possibles o impossibles. I al món actual, on els audiovisuals desdibui­xen la frontera entre realitat i ficció, totes dues han de conviure com poden.

     Cap autèntic estimador de la literatura no deixaria de reconèixer en l’obra de Jo­an Francesc Mira, a més d’a­quella voluntat intel·lectual alhora catalana i europeista, un joc permanent entre evo­lució i revisió del passat: esdevé, per això, una mena, vaga o estricta, de Penèlope teixint idees que el país es nega a assumir com a sub­jecte històric, o de Sísif negant-se a deixar d’assu­mir-les, o d’Hèrcules practi­cant els necessaris treballs per fer-les reals.

 

Invenció de llenguatge

Mira ha hagut d’inven­tar-se —és a dir, trobar i crear alhora— un llenguatge lite­rari per a una obra on Rode­ric Borja, el papa Alexandre VI, es parla a si mateix i parla alhora amb un lector que se’l va estimant pàgina a pàgina, en un voluptuós ritual de memòria, expressat alhora com un acte múltiple: alhora confessió, contalla, dietari i acta d’un papat.

     El temps hi circula en onades, en repeticions, en una mena d’associacions metonímiques adreçades a no deixar res en oblit del si­lenci. Potser per això, el lec­tor àvid haurà d’afrontar-hi alguna possible allau de fra­ses inesgotables.

     La finalitat dels procedi­ments és la reflexió històrica, en proporció aclaparadora, segons l’autor: un 90 per cent d’història i un 10 per cent d’invenció (amb la co­queteria de voler amagar quin). Certament, l’obra remet a la documentació de­gustada durant molts dies a Roma. La memòria, però, s’hauria pogut quedar en apassionada crònica d’inves­tigació, en paràfrasi més o menys bella, en traducció personal de lectures canòni­ques o curioses dels Borja, en imitació de la finezza del llenguatge vaticà. I, tanma­teix, ha procurat endur-se’ns molt més enllà: en certa ma­nera, a una meditació que, per la via d’una constant expressió de la condició huma­na, fa d’aquesta novel·la una obra lírica.

     Vivim un temps de metafísica de la pressa. Temps de cànon massa fàcil. Temps de sobrecàrrega de la literatura. I llavors, ¿com obviar, per aquesta bella novel·la, les di­ficultats lectores dels seus conciutadants, els mira­ments dels exigents savis, una potser hiperbòlica con­vocatòria de les conviccions pròpies? ¿Haurà d’esperar els comentaris dels historiadors sobre l’omissió d’alguna da­da important, la selecció d’aquest o altre detall, les interpretacions discutibles?

     Altrament, ¿no haurà d’o­brir-se el lloc en el cor o el cervell dels lectors, en el mateix món de propostes ci­nematogràfiques —exemple recordat: una sèrie televisiva de la BBC— o teatrals —exemple recent: la peça vi­sionària Borja Borgia de Ma­nuel Vicent?

     En canvi, hi compareix no ja la vivència personal, la projecció de les vel·leïtats personals i col·lectives, sinó la tècnica, el teixit, l’arqui­tectura d’un rigorós somni de la raó. I la tècnica no s’a­llunya del ventall d’experi­ències professionals i perso­nals de Mira. Entre altres ra­ons, per l’ostentació de la valoració que sol fer ell ma­teix del sentit comú. Certa­ment, tothom hi adduirà la Yourcenar i el Graves. En canvi, la cosa ve de tan lluny que arriba des de Tucídides, des de Xenofont.

     A la memòria catalana sempre li quedarà, sobretot, Itàlia, la Itàlia que Jo­an Francesc Mira ha traduït per reclamar-se, per recla­mar-nos hereus d’un món que en algun moment vam conquerir i d’on no hauríem d’haver estat mai foragitats. En certa manera, ara hi podem tornar unes belles ho­res, uns bells anys, uns bells temps de la memòria, en lle­gir aquesta àmplia corba in­evitable de l’arc històric del desig.

 

 

 

Quan la història esdevé novel·la

 

Josep Bargalló Valls

 

Joan F. Mira, Borja Papa. 3i4.

València, 1996.

 

Història novel·lada, novel·la històrica, tant se val. Borja Papa és un llibre que subjuga des de les primeres ratlles i això que l’estil retòric triat per Joan Francesc Mira fàcilment podria esdevenir feixuc: un monòleg interior autobiogrà­fic, narratiu, sense diàlegs, sintàcticament complex, més aviat oral, amb voluntat de reproduir la llengua de l’èpo­ca... Però no, la lectura no es fa feixuga, ans al contrari. Mira ha sabut construir un excel·lent material literari que llisca amb la modulació necessària a cada moment i tot per introduir-nos en un món plenament suggerent: la vida de Roderic de Borja, el papa Alexandre VI.

     L’Europa de finals del segle XV és en plena ebullició. Les estrucutures feudals ja són en crisi i l’Humanisme, el Re­naixement, l’ascensió de no­ves classes, els canvis de mentalitats, l’avenç del pensament i tot un seguit de factors en transformació posen en tensió una societat que viu en un trasbals continu. Rode­ric de Borja, plenament cons­cient d’aquest estat de coses i protagonista, ell mateix, dels esdeveniments, ens va nar­rant la seva vida, des de la relativa modèstia familiar a València fins al poder màxim a Roma i a la Cristiandat. El papa Alexandre VI, al final de la seva vida, ens va explicant el seu propi esdevenir, espe­cialment els anys del seu reg­nat terrenal. Raons d’Estat, raons familiars, raons passionals... ens van emmarcant l’actitud d’aquell nen valen­cià que ha esdevingut un ho­me madur i savi i que ens transmet les seves memòries, subratllant allò que li interessa, esbossant només allò que vol. L’escenificació del poder exercit des de l’absolutisme feudal però, també, des de plantejaments que con­necten, ja, amb alguns dels models nous que apareixen en una Europa sempre decadent, sempre dinàmica, sem­pre innovadora.

 

Ètica particular

Hi ha, també, la particular moral i la particular ètica de les jerarquies eclesiàstiques de l’època, les intrigues de palau, els odis, les rancúni­es..., una sèrie d’hàbits corte­sans en els quals el Borja més mitificat en fou tot un mes­tre. Una intel·ligència clara i una voluntat ferma decidides a situar la família Borja i els seus seguidors al bell mig dels cercles de poder de Roma i València, de tot Europa. Per això, els seus fills Cèsar i Lu­crècia són, sens dubte, els protagonistes secundaris més remarcables d’aquesta novel·la, que té en la ciutat de Roma el marc inexcusable, l’ornamentació obligada i, a la ve­gada, volguda.

     Borja Papa és producte, sens dubte, d’una acurada recerca històrica. Hi ha gran quantitat de documents traslladats a la ficció narra­tiva, de manera que, en cap moment, no es pot inferir la seva mateixa existència. Per­què, per damunt de tot, Borja Papa és una novel·la. Per més que el mateix Joan Francesc Mira ens confessi, en un breu apèndix final, que “en aquestes memòries un 90% és història i fets perfectament documentats, inclosos moltís­sims detalls que tenen aire d’anècdota, i només l’altre 10% (no diré quin) és inven­ció”, Borja Papa és una de les millors novel·les que hem po­gut llegir darrerament. Una excel·lent novel·la. De fet, en aquest cas, la fonamentació històrica és un valor afegit al mateix material literari. No endebades, la vida —i miracles— de Roderic de Borja és plena d’ingredients, ja per se, ben literaris, que diuen.