SAM ABRAMS

Darrerament es parla de refundar el catalanisme o el capitalisme i potser es podria aprofitar per refundar la literatura catalana. Si es pogués dur a terme aquesta refundació Joan F. Mira tindria un paper destacat com a referent absolut i símbol de la consolidació de la modernitat literària de València.

Ara mateix Mira acaba de tornar a “fer història” amb el tancament d’un dels projectes més ambiciosos dins el terreny de la narrativa. Mira ha editat el tercer i darrer volum d’una trilogia iniciada l’any 1989 amb Els treballs perduts i continuada amb Purgatori (2003) i, ara, El professor d’història. Les tres novel·les són creacions autònomes, però alhora tenen relacions transversals i seqüencials entre si. Les tres novel·les estan situades a València, però cada vegada una València diferent fins a abraçar tota la ciutat: intramurs, l’eixample i la perifèria. Les tres obres corresponen al tres subgèneres de la narrativa: la comèdia, la tragèdia i el drama, respectivament. Al mateix temps les novel·les encarnen les tres possibilitats de l’art de narrar: l’explicació i la descripció, el diàleg i el monòleg. Les tres giren a l’entorn d’un referent de la cultura literària d’occident: el mite clàssic d’Hèrcules, el cristianisme de la Divina Comèdia de Dante i la frontera entre la Il·lustració i el Romanticisme del Faust de Goethe.

Es veu clar que l’autor de la trilogia aspira a la totalitat perquè València queda retratada des de tots els angles topogràfics, històrics i culturals. Tots els subgèneres literaris de la narrativa (tragèdia, comèdia i drama) queden contemplats. I també l’autor hàbilment recorre les tres grans èpoques de la nostra civilització: pre-cristiana (l’antiguitat clàssica), cristiana (el pas de l’Edat Mitjana al Renaixement) i post-cristiana (la creació de la Modernitat a partir del projecte racionalista del Segle de les Llums).

I tot a partir d’una extraordinària síntesi entre el passat i el present, entre el classicisme i la modernitat. De fet, Mira ens demostra a través de la trilogia que la nostra cultura es fonamenta en certs mites profunds (Hèrcules, el Crist i el Faust) que es reactualitzen per donar-nos un sentit de continuïtat i, al mateix temps, un sentit de progrés. El mitòleg Robert A. Segal ens ha explicat que els mites són «contes» que s’expliquen de generació en generació, contes que fan de suport per la cadena de transmissió de valors i coneixement. I Mira, d’acord amb Segal, ens permet veure que els nostres mites tenen un fons permanent i elements canviants que s’adapten a les contingències de cada època. Vist així, la trilogia de Mira es pot considerar l’homenatge més sòlid i més bell que un escriptor en llengua catalana hagi retut mai al poder de la cultura com a motor de la nostra civilització.

Tota la trilogia, de cap a cap, respira ambició intel·lectual, cultural i artística. Però aquest fet no ens ha de portar a creure que l’ambició exclou la naturalitat, la proximitat i la calidesa humana, per un costat, i, de l’altre, la seducció narrativa que ens empeny a llegir les tres obres de manera febril.

El professor d’història és una autèntica meravella com els altres membres de la trilogia. I tanca el cicle narratiu portant-lo als seus límits naturals, els de la ciutat de València i els de la nostra cultura: l’actualitat, la contemporaneïtat. Mira situa la novel·la just a sobre d’un terreny perillós: el moment de confusió total que estem vivint des de la caiguda de la postmodernitat. Un moment en què la nostra tradició cultural, amb tots els seus valors, es troba francament contra les cordes de les forces socials, polítiques i econòmiques que l’amenacen. Salom, el docent-protagonista, i Irene, l’esposa-coprotagonista, encarnen, respectivament, la cultura moderna a partir de Locke i Kant, i la cultura greco-llatina tradicional, les dues branques culturals amenaçades. En definitiva, Mira vol saber si els mites, la nostra cultura, producte de tres mil anys, resistirà l’embat del món actual amb el seu materialisme exacerbat i la seva banalització gradual. Ni Mira ni Salom saben la resposta, però s’aferren al bocí de fe que permet poder formular la pregunta encara!