·        Estil perfecte de literat i reflexions d’intel·lectual savi: això trobaran els lectors a El professor d’història. A la literatura, no se li pot demanar res més

·        Sent la impotència de l’intel·lectual que, com més coses ha volgut entendre, menys n’entén. Els dos temes centrals del Faust hi apareixen així amb tota la força: la voluntat de coneixement i la dificultat de conciliar el saber antic amb la modernitat

 

La perplexitat del savi

 

Pere Antoni Pons

 

Amb El professor d’història, Joan Francesc Mira (València, 1939) ha completat la trilogia que va encetar l’any 1989, amb Els treballs perduts, i que va prosseguir el 2003, amb Purgatori. A grans trets, totes tres novel·les configuren una estampa de les diferents cares de la València de les últimes tres dècades, alhora que fan un retrat d’un cert home occidental modern: el que assisteix als canvis (socials, morals, demogràfics, polítics, urbanístics) que es produeixen al seu voltant des d’una lucidesa indefensa o estupefacta.

   La plantilla a partir de la qual ha estat construïda El professor d’història és exactament la mateixa que les de les seves predecessores. Si Els treballs perduts i Purgatori prenien com a referent literari el mite clàssic dels treballs d’Hèrcules i la Divina Comèdia del Dante, respectivament, El professor d’història pren el Faust de Goethe. Així mateix, totes tres novel·les tenen una estructura folgada i uns protagonistes reflexius i itinerants. Com el Quixot de Cervantes i com l’Ulisses joycià, els herois de Mira no deixen ni un sol moment d’escalfar-se el cap amb tota mena d’idees, i no paren d’anar amunt i avall: pel barri antic de València a Els treballs, per la part moderna de la ciutat a Purgatori, i per la monstruosa part postmoderna de la Ciutat de les Ciències i dels edificis de l’arquitecte Calatrava a El professor d’història.

   Aquestes estructures tan elaborades (que, en cada cas, es complementen amb tot un entramat complex i suggerent de referències cultes, detalls erudits, citacions i símbols) no tenen res de gratuït o superflu. No són fruit d’un afany d’exhibicionisme intel·lectual. Donen un sentit de més llarg abast a l’obra. El protagonista de la present novel·la, Manuel Salom, és un professor d’història contemporània d’universitat que ja sobrepassa la seixantena i que, un bon dia, decideix abandonar les classes uns mesos abans de la jubilació oficial. Fatigat i perplex per un present que no entén i per un passat que el torba, el professor es dedica a intentar posar ordre —és a dir: a trobar un sentit— tant a la seva vida com al que ocorre al seu voltant. No pot, i sent la impotència de l’intel·lectual que, com més coses ha volgut entendre, menys n’entén. Els dos temes centrals del Faust hi apareixen així amb tota la seva força: la voluntat de coneixement i la dificultat de conciliar el saber antic amb la modernitat.

   La fatiga, la perplexitat, l’estupor, la desorientació i un amarg desconsol del saber frustrat fan que les peripècies del professor, deambulant per la nova València, prenguin un aire fantasmal: com si ell fos invisible,com si tot succeís sense tenir-lo en compte. A més, tant el seu passat com el seu present estan marcats per la tragèdia. Fa temps, el seu fill de divuit anys es va suïcidar tirant-se de dalt a baix del Micalet; ara, la seva esposa Irene està malalta de Parkinson i sofreix un imparable procés degeneratiu. L’home que tota la vida ha tingut —i ha volgut tenir— fe en el coneixement i en la racionalitat ha d’acarar, doncs, els absurds més macabres. “Cinquanta anys llegint llibres, i no sabia res”.

   El professor d’història és, sobretot, una novel·la d’idees i d’estil, i la trama argumental és tan lleu que sobretot serveix perquè el protagonista vagi enfilant tota mena reflexions —monòlegs interiors— sobre allò que veu o li passa. Això no vol dir que els elements argumentals més estrictament realistes no tenguin cap importància. La tenen; bàsicament, perquè defineixen el nou món que tant desconcerta al professor: un món en què un comerciant xinès emprenedor li compra la casa on ell ha viscut sempre, i en el qual irromp una noia romanesa —Margareta— per assistir a la seva esposa desvalguda. Però el més rellevant són, d’una banda, la prosa sinuosa i absorbent habitual de Mira, tan delicada i tan intensa, i les idees que el professor va desgranant en forma de substancioses digressions, que molt sovint són transposicions —literals— d’articles publicats a la premsa pel propi autor.

   Estil perfecte de literat i reflexions d’intel·lectual savi: això trobaran els lectors a El professor d’història. A la literatura, no se li pot demanar res més.

 

El professor d’història

Joan Francesc Mira

Editorial Proa, Barcelona, 2008

306 pàg / 20€