|
|
|
València. Guia
particular (1992) Extramurs. El Grau i la
mar. La nit EXTRAMURS El Grau i la mar. La
nit Ja he dit al principi que València, vista
en el mapa, sembla una ciutat de voramar, però no ho és. Li passa com a Roma o
a Pisa: són ciutats que han estat sempre prop de la mar, però només prop. A
València, per anar a la mar, cal fer un viatge. No hi ha una Promenade des
Anglais o una Cannebière, com a Niça o a Marsella, ni una Rambla que acaba en
el port com a Barcelona, ni un Born com a Palma, ni una Esplanada com a
Alacant. València és una ciutat de terra endins: de poca terra, però prou per
fer una diferència. Entre l’antiga Porta de la Mar i la mar, hi ha poc més de
tres quilòmetres, que ara es fan en pocs minuts d’autobúa o de cotxe, però que
durant molts segles representaven tot un món de distància. Cal recordar també
que en definitiva, fins fa menys de cent anys, València era una cosa i els
Pobles de la Mar una altra: municipis diferents fins i tot. Ben comunicats,
amb un bon camí per als carros, i després per a les diligències i les tartanes,
i més endavant amb un tren i amb un tramvia, però diferents. Encara ara, quan
ja tot és un únic espai urbà, la gent del Cabanyal i del Grau, quan van cap al
centre de la ciutat, diuen que «van a València», i ser grauer és una manera
especial de ser valencià: una manera més viva, més sorollosa i més expansiva,
com correspon, segons és fama, a gent d’arrel pescadora i marinera. Són barris
que són molt més que barris, tenen les seues pròpies festes, són els únics que
fan processons de Setmana Santa —més aviat pintoresques i poc ortodoxes—, i
han estat tradicionalment hostils als «senyorets» de la capital i al València
Club de Futbol, i partidaris de la república i del Llevant Unió Deportiva. Si
el visitant agafa l’autobús i va per l’avinguda del Port, a mesura que s’acoste
a la mar és ben possible que tinga la sensació d’estar entrant en una ciutat
diferent, que no és ben bé la València que fins ara ha vist. Si després baixa
de l’autobús i passeja pels carrers del Cabanyal, aquesta sensació serà encara
molt més intensa i clara. La Vila Nova de la Mar de València —Vila
nova maris Valentiae— durant els segles medievals era només un grapat de
cases a l’esquerra de la desembocadura del riu i al costat de l’embarcador de
la platja, un rudimentari grau o graó de fusta. Jaume I va atorgar privilegi de
poblament el 1249, i durant els segles XIV i XV el poble va créixer una mica,
s’hi van construir unes drassanes (cinc naus gòtiques que durant molt de temps
han estat tallers i magatzems, i que ara estan en procés de restauració) i es
va fer el drenatge de la marjal de l’esquerra del riu. El Grau va ser emmurallat
i fortificat el segle XVI, per causa del perill dels pirates algerians, però
el port no va prosperar gran cosa: era només un moll d’estaques de fusta, i el
dic del segle XVIII a penes servia per arrecerar les naus. Només a partir de
mitjan segle XIX (1852-1869) es pot dir que hi hagué un verdader port, cosa que
no representa una gran tradició naval. De tota manera, durant la segona meitat
del segle passat, l’exportació de vi, de taronges i d’hortalisses («Aigua i
sol, i guerra en Sebastopol», és el desig de llauradors i comerciants, d’ençà
dels bons negocis que va portar la guerra de Crimea), va fer créixer
l’activitat del port, i el Grau esdevingué una zona de magatzems i d’indústries
químiques, metal·lúrgiques, d’adobs i de construcció naval. El creixement actual
de tot el sector de migjorn, és una continuació d’aquest mateix procés. Quant
al Cabanyal —i la seua continuació cap al nord, el Canyamelar—, encara que
semble una sola cosa amb el Grau, té una història diferent, i de fet constituïa
fins el 1897 el municipi del Poblenou de la Mar, separat de la Vilanova del
Grau, i incorporat aquell any a València. El Cabanyal no era el poblat del
port, sinó dels pescadors. Un poble que s’allargava a la vora de la platja (ara
el mar ha reculat alguns centenars de metres), en rengles uniformes de
barraques de teulada de palla. A finals del segle XVIII un incendi va arrasar
el poble, i la reconstrucció es va fer, durant el XIX, seguint una particular
retícula de carrers llargs i estrets paral·lels a la mar. És en aquests carrers
on més es nota la continuïtat d’una vida familiar i social, de poble, en el més
saludable sentit de la paraula, amb moltíssimes cases d’una o dues plantes, de
façanes cobertes de taulells de colors, i on la gent els mesos de bon temps
pren la fresca a la porta en rotgles de cadires, els nens juguen al carrer,
els homes ixen de casa en camiseta, i les dones agranen cada dia el seu tros de
vorera. He d’advertir que estic parlant del Cabanyal autèntic i antic, o siga
dels carrers de la Reina —més urbà i comercial—, de la Barraca, del Pare Lluís
Navarro, de Josep Benlliure o d’Escalante. Fora d’ací, aquests barris ofereixen
sovint paisatges absolutament desoladors. I després, és clar, hi ha les platges, les
Arenes i la Malva-rosa. Com tantes altres platges massa urbanes, més val
visitar-les en qualsevol estació de l’any que no siga al ple de l’estiu. Ací no
hi ha hotels davant de la mar, ni blocs d’apartaments, ni cap d’aquelles
amenitats que fan que una platja siga apta per a turistes d’agost. Les Arenes i
la Malva-rosa vénen d’aquell temps en què no havia arribat encara el turisme de
masses, ni l’automòbil universal, ni la necessitat de posseir un apartament a
la costa. Aquestes platges són anteriors a tot això: són platges antigues.
Platges de cases de banys, merenderos, vells restaurants, balnearis amb
palmeres i columnes, i més al nord modestes vil·les amb jardí de cara a la mar.
El miracle, o cosa rara i admirable, és que tot això encara existeix. Ben o mal
conservat, adaptat o no a uns altres usos, però existeix, no ha estat tot
arrasat per fer-ne una platja urbanitzada, turística i moderna, gràcies a Déu i
a la tradicional inconsistència dels projectes municipals en aquesta part de la
ciutat. Així, encara és possible, ací, veure la platja i la mar com una cosa
natural, que apareix on s’acaben els carrers i les cases, i no com una
instal·lació complementària pensada per al turisme. Ací es veu que sempre hi ha
hagut mar, que sempre hi ha hagut platja, i que sempre hi ha hagut gent que
vivia tocant la platja i prop de la mar. Amb una mica d’esforç, hom pot
representar-se Joaquin Sorolla, amb barba i barret d’ales amples, plantant el
cavallet damunt la sorra i pintant infants nus estirats a la vora de l’aigua,
parells de bous que trauen pesades barques de vela a la platja, o senyores que
passegen al sol per l’arena daurada vestides dels peus al coll amb blancs
vestits vaporosos. És una iconografia tan arrelada en aquestes platges, que
una vegada l’any els sorollistes hi munten un escenari amb bous i barques,
peixateres i senyores de blanc amb vel de mussolina, s’instal·len al voltant,
i pinten àrduament del natural com ensenyava el mestre. L’altre geni local
associat a la platja és, naturalment, el novel·lista Blasco Ibáñez, que en els
seus primers anys de glòria s’hi va fer construir un espantós xalet amb
cariàtides —no cal que el busquen, perquè ja no existeix, tot i que de tant en
tant parlen de refer-lo— i passejava per l’arena sense corbata, amb un havà
entre els dits, i deixant-se admirar per banyistes i pescadors. En fi, en un
migdia tebi entre octubre i abril, hom pot evocar imatges de la història de
l’art o de targeta postal, escenes dels estius de postguerra amb famílies en
rotgle menjant meló d’Alger o dinant de fiambrera, senyoretes amb banyador de
faldeta fins més avall de mitja cuixa, fotògrafs ambulants, carrets d’orxata i
gelats, i parelles de la Guàrdia Civil vigilant la moral pública. La moral,
l’establien les instruccions del governador, emmarcades a les cases de banys,
segons les quals els homes no podien mostrar el tors descobert, i homes i dones
havien de cobrir-se amb un barnús o una tovallola en el moment mateix d’eixir
de l’aigua. I evocant tot això, a fi de donar una mica de profunditat històrica
a la visita, entrar en un restaurant i demanar marisc fresc i arròs a banda, i
passar així un parell d’hores mirant la mar. Com que totes les velles cases de
banys són ara restaurants, el visitant pot pensar que el peix i l’arròs són
igual de bons en qualsevol establiment. Però això no és veritat, i les possibilitats
d’error són molt menors si va directament a ca La Rosa, al costat del balneari
de Les Arenes. També podria ser que fóra de nit, i el
visitant tinguera interès a comprovar si és fonamentada o falsa la fama de
frondosa vida nocturna que té la ciutat de València. La platja de la Malva-rosa
és un bon lloc per fer-ne la comprovació. És recomanable realitzar la inspecció
en una nit que no siga d’hivern, ni freda ni plujosa, i si pot ser entre dijous
i diumenge. Satisfets els requisits anteriors, els entesos aconsellen també
arribar a —o aguantar fins— les altes hores de la matinada, que per uns altres
són ja les baixes hores de la nit. Sembla que hi ha locals i establiments on la
verdadera animació i afluència comença a partir de la una, les dues o les
tres, o encara més tard (o més d’hora, segons la perspectiva). Com que, en
matèria de costums, hi ha ben poques novetats sota el cel i damunt de la
terra, tampoc la nocturnitat contemporània dels valencians és un invent
d’aquesta generació. Ja a finals del segle XV, els veïns de València
sorprenien els forasters en aquest punt, com reflecteix el viatger alemany
Hieronymus Münzer, que no amaga el seu astorament: «Els habitants de la ciutat,
tant els homes com les dones, acostumen a passejar de nit pels carrers, on hi
ha sempre tanta gentada que hom creuria trobar-se en una fira, però ho fan amb
molt d’ordre perquè ningú no s’hi fica amb el proïsme. Mai no hauria cregut que
existís tal espectacle, de no haver-lo vist, acompanyat pels meus compatriotes,
els honrats mercaders de Ravensburg. Les botigues de queviures no les tanquen
fins la mitjanit, i així hom pot comprar-hi allò que vulga a tothora.» La
diferència fonamental respecte al temps del viatge del mercader alemany, és que
ara els homes i les dones, a València, també acostumen a passejar de nit pels
carrers, però més en cotxe que no caminant. Més d’una vegada he pogut constatar
que la intensitat del trànsit —en punts com el carrer de Colom, la Gran Via del
Marquès del Túria o l’entrada a l’avinguda del Port—, a la una o a les dues de
la nit, és tan forta com a les mateixes hores del dia. Els honrats burgesos de
Ravensburg, ara mateix, tampoc no s’ho creuran si no ho veuen amb els seus
ulls. Que això passe en un d’aquells indrets on la gent va només a fer
vacances i a divertir-se, és natural. Que passe en poblacions on potser fa
massa calor de dia, i la gent treballa poc, també és lògic. Però que passe a
València, on la major part de l’any no fa gens de calor, on gandulejar està mal
vist, i que no és precisament Eivissa, ja no té tan fàcil explicació. Potser
és només una qüestió de grau: que la dissolució nocturna no siga cap exclusiva
de València, sinó que ací siga únicament una mica més intensa i extensa. En tot
cas, si la diferència és petita, es nota molt. Es nota en el trànsit de les
dues de la matinada, quan la gent va d’un lloc a un altre buscant variació, o quan
uns ixen de casa i uns altres ja hi tornen. I es nota, sobretot, en els carrers
i barris on es concentra el moviment, alguns dels quals ja han estat assenyalats
de passada, com el carrer de Cavallers i el barri del Carme, la Gran Via i
plaça de Cànovas, la plaça del Xúquer, i ara la Malva-rosa. No sé si l’eventual usuari d’aquest llibre
és molt o poc afeccionat a les activitats noctàmbules no domèstiques i, si ho
és, quina de les varietats possibles s’estima més. Jo no sóc particularment
entès en la matèria, però els experts consultats per al cas —periodistes amics
i coneguts, i altres pecadors nocturns habituals— m’asseguren que l’oferta de
varietats és ampla i ben assortida, tant pel que fa a les preferències
musicals com a les eròtiques o a les del consum de substàncies poc legals. Més
o menys com en qualsevol altra ciutat gran d’Europa, tot s’ha de dir, i sense
que això represente cap novetat històrica: la mala vida i la dolce vita sempre
han estat preferentment nocturnes i sempre han intentat satisfer la varietat
del gust. La novetat històrica, crec jo, no és la nocturnitat, ni la bona o la
mala vida que s’hi pot fer. La novetat són les discoteques, que són un pur
resultat dels progressos en la tècnica d’amplificar el so. A la ciutat de
València, i als pobles i viles de la rodalia, aquests locals abunden d’una
manera que a mi em sembla prodigiosa, però que deu ser normal. Sense eixir de
la Malva-rosa, hom pot visitar alguns models representatius d’aquesta mena
d’institucions, que enguany es diuen Activ, Hipnosis o Vanessa, però que l’any
que ve poden no existir, o dir-se d’una altra manera. Però si el visitant
prefereix les músiques menys agressives i mecàniques, i si li agrada ballar
sense convulsions, no està del tot perdut: pot acudir a Casablanca, en
l’edifici d’un antic balneari de mar, on hi ha un gran saló de ball amb
orquestra, amb una pista i taules al voltant, tal com ha de ser i com ha estat
tota la vida. Si l’objectiu del turisme nocturn és simplement prolongar la
conversa, o passar el temps a la fresca, també la Malva-rosa és una bona
destinació, sobretot a l’estiu, en alguna de les velles cases amb jardí, com
el Flamingo, on les palmeres i la il·luminació poden crear un efecte de pau
subtropical. L’horta. L’Albufera És cosa demostrada que els romans la
sabien molt llarga, en matèria de fundar ciutats i d’elegir-ne l’emplaçament.
El cas de València, entre les ciutats estrictament fundades del no res
per la república romana, n’és un dels encerts més complets. En realitat, si hom
considera la llarga plana litoral —uns cinquanta quilòmetres— entre Sagunt i
Cullera, és difícil no imaginar-se al centre, en qualsevol moment de la
història, una ciutat important. Al llarg de dos mil anys, el domini de València
sobre el seu entorn immediat ha estat el clàssic d’una ciutat sobre el camp. I
el camp —l’horta regada per les sèquies del Túria— començava al peu mateix de
les muralles, sense transició, tal com es veu en gravats quasi fotogràfics de
mitjan segle XIX. Després, l’expansió fisica de la ciutat ha hagut de fer-se,
inevitablement, sobre aquesta mateixa terra d’horta, és a dir sobre camps
regats i molt productius que els llauradors sovint es resisteixen a abandonar.
Així, si abans l’agricultura començava al peu de la muralla, ara comença a
tocar de l’últim bloc construït, o continua entre magatzems i naus
industrials. L’entorn immediat de l’espai estrictament urbà no està fet de
boscos, muntanya, solars i terres ermes, sinó de camps de cols, de carxofes i
de cebes intensament treballats. La construcció guanya terreny constantment i
l’horta en perd, però és com si fóra una batalla cos a cos, sense que entre els
dos enemics hi haja mai un espai neutral o una terra de ningú. Ara bé, com que
en aquesta guerra desigual el vencedor absolut és l’asfalt i el ciment, dins
del municipi de València l’horta ocupa ja espais únicament marginals i molt
alterats en relació al seu aspecte de fa només vint o trenta anys. I la mateixa
cosa ha passat als municipis del nord-est, l’oest i el sud de la ciutat. De
manera que, si el visitant vol fer una instructiva passejada entre els camps,
relativament lluny dels avanços de les fàbriques i dels blocs de pisos, li
queda la part nord-oriental, entre la mar i l’antiga carretera de Barcelona. Pot
agafar, per exemple, un autobús fins a Alboraia, i des d’ací entrar directament
en la part de l’horta que menys ha perdut, en conjunt, el seu aspecte
tradicional. Possiblement el lector/visitant ha hagut
de suportar alguna vegada, de paraula o per escrit, els tòpics que solen
aplicar-se a aquest paisatge agrari, i que es poden resumir en: «ubèrrim»,
«jardí de flors» i «verdor luxuriant». Anem per parts, que totes són falses. La
primera, perquè aquesta terra no és ni més ni menys fèrtil que qualsevol altra
vall o plana litoral de l’entorn mediterrani, el que passa és que ací els
agricultors la treballen amb una tècnica especialment complexa i depurada. La
segona, perquè en qualsevol prat en primavera, en qualsevol poblet alpí, o als
camps d’Holanda, de la Riviera o del Maresme, hi ha moltes més flors que a
l’horta de València. La tercera, perquè en aquesta horta hi ha molt pocs
arbres, la verdor supèrflua és molt escassa, i en general dominen més els
colors de la terra que els colors vegetals. El valor estètic d’aquests camps
deriva sobretot del seu funcionalisme racional, i no de cap intenció
decorativa. El suposat barroquisme de l’horta valenciana és cosa només
d’alguns pintors post-romàntics, de les fotos de targeta postal, i en general
de gent que no té una idea molt clara de com es cultiven les cebes. Aquests
camps són el domini del quadrat, del rectangle, de la línia recta i de les
paral·leles perfectes. És com si estigueren dibuixats amb un regle i un
cartabó, i com si una gran part del treball agrícola, de la tècnica i de
l’esforç del llaurador, estigués dirigida precisament a l’exactitud de les
paral·leles i dels angles rectes. Un paisatge minuciosament dibuixat, regular,
quadriculat, de superfícies tan planes com si hagueren estat allisades amb
espàtula. Un paisatge molt més comprensible si, en comptes d’imaginar-lo en
termes de barroc i exuberància, el pensem en termes de racionalisme i productivitat.
Un racionalisme, això sí, molt obert, lluminós i clar. Dubte que en cap altra part del món el
treball de la terra haja arribat a un grau tan alt de refinada perfecció com el
que han assolit aquests llauradors valencians. Dic «treball de la terra» en el
mateix sentit que podria dir treball de la fusta, de la pedra o de les fibres
tèxtils. O siga, de la terra com a tal, com a matèria, a la qual arriben a
donar-li una suavitat al tacte i a la vista com no l’he trobada enlloc. És una
terra que ha arribat a ser finíssima, farinosa entre els dits, i que quan la
preparen abans de cada plantació queda tan flonja i estovada que s’hi pot
enfonsar la mà com en l’arena o en la neu. Amb aquesta matèria, la superfície
de cada parcel·la després de treballada i preparada —tota llisa i uniforme,
repartida en taules llargues o curtes, en cavallons amples o estrets, o en
altres variants de la geometria—, té l’aspecte d’una vellutada pulcritud,
d’una obra ben polida, perfecta i acabada. Aquesta és, per mi, la més profunda
i secreta bellesa de l’horta de València: no la possible bellesa botànica i
verda de les hortalisses (que són iguals pertot arreu), sinó la bellesa de la
terra plantada, i de la terra mateixa treballada i sense plantes. Si és una
bellesa secreta, no és perquè estiga amagada, sinó perquè, com que poca gent
la busca, poca gent la sap trobar. I una advertència: si entre els camps de
carxofes o de lletugues en veuen uns altres coberts d’un herbassar alt i
espès, no pensen que es tracta d’algun farratge insòlit, o d’alguna herba
silvestre; són camps de xufes, producte de conreu difícil i delicat,
especialitat d’Alboraia i d’aquesta part de l’Horta. Al poble, podran demanar
una orxata, amb tota garantia, en qualsevol dels nombrosos establiments que
l’elaboren. Per acabar, després d’haver fet una petita
excursió cap al nord a contemplar la terra, el visitant en pot fer una altra
cap al sud, a mirar l’aigua. Potser el més gran privilegi natural de València
és disposar, a pocs quilòmetres de la ciutat, d’un espai on coincideixen la mar
amb una esplèndida platja, un extens cordó de dunes cobertes de pins, i a
l’altra banda dels pins un llac. Els valencians, però, no són gent de tendència
lacustre, i fora del ple de l’estiu, quan la platja del Saler s’omple de gent,
els voltants de l’Albufera solen ser un paratge pràcticament desert. Com que la
contemplació de l’aigua és l’objectiu d’aquesta excursió, és millor fer-la
entre els mesos d’octubre i gener: llavors, hom tanca les comportes de les
goles (les goles del Perelló, del Perellonet i del Pujol són la comunicació
del llac amb la mar), i l’aigua puja de nivell i inunda els arrossars circumdants.
Així, tota la marjal esdevé un únic «lluent», una superfície d’aigua contínua
que arriba a cobrir uns vint quilòmetres entre Pinedo i Alfafar al nord —tocant
la mateixa València— i Sueca i Cullera al sud. Aquesta era l’extensió del llac
en temps antic, quan tot açò era un golf, encara no tancat, per on es
comunicaven les desembocadures del Túria i del Xúquer. Fa dos segles,
l’Albufera era encara més del doble de gran del que és ara, i fa poc més de
cent anys tenia una superfície de 5000 hectàrees, que han quedat reduïdes a
unes 3000 en l’actualitat per causa sobretot dels aterraments: els llauradors
pobres transportaven fang i terra a les vores, reblien el llac, i així es
construïen a poc a poc una parcel·la d’arròs. És gairebé inconcebible, ara,
l’esforç sobrehumà que va representar el transport, en barca, de centenars de
milions de tones de terra i de fang, a perxa o a vela pels canals. I gràcies
que ho van prohibir fa ja més de seixanta anys, que si no el llac s’hauria
quedat reduït a un bassalet.
La millor manera de fer una excursió a
l’Albufera és no fer-la de cap manera concreta. Seguir qualsevol dels camins entre
els arrossars i els canals, per la carretera del Saler a Alfafar, o entre el
Perelló i Sueca. Aturar-se tres o quatre vegades quan apareix el llac a la
dreta després de deixar l’autopista del Saler, per exemple a la gola del
Perellonet, i gaudir d’un inoblidable capvespre de tardor amb el sol a
l’horitzó damunt de l’aigua. Seguir per la carretera, entre els pins i el llac,
arribar al poble del Palmar passant ponts estrets sobre els canals, i allà
buscar l’antiga llotgeta del peix, que és a la vora d’un canal ple de velles
barques negres, i en un restaurant pintat de blau demanar unes tellines de la
platja, un all-i-pebre i un arròs a banda. El Palmar era una illa amb un poblet
de barraques de fang i palla on vivia una antiga comunitat de pescadors, amb
privilegis i lleis particulars. Ara, quan els aterraments l’han unit a la costa
i ja és difícil trobar-hi una barraca, la gent del poble es dedica sobretot a
cultivar arròs i hortalisses i a donar de menjar als forasters. Però la
comunitat de pescadors encara és viva, i el foraster pot demanar anguiles amb
tota garantia. També pot preguntar —si no veu el cartell— on lloguen barques
per dur-lo a fer un passeig per l’Albufera, i si té sort trobarà algun
pescador jubilat que el passejarà pels canals entre joncars fins al centre del
llac, i li contarà històries de quan no hi havia turisme ni contaminació, de
quan els cavalls venien en barca de vela fins als camps, i de quan entre
Catarroja i el Saler hi havia un barquet de passatgers, com un tramvia lacustre,
que li deien el Ravatxol, que era el nom, segons diuen, d’un famós anarquista
francès. Després de tot això, el visitant pot tomar
a la ciutat amb l’esperit més fresc, passar una altra vegada per la vora del
riu, per la Porta de la Mar i la Glorieta, pel carrer de la Pau i per davant
del Micalet de la Seu. I llavors, assegut una altra vegada en un cafè de la
plaça de la Mare de Déu, mirant els coloms blancs, es pot fer la il·lusió que
ja coneix València. València, guia particular / ÍNDEX 1. El cor de la ciutat ... 9
Entrar a València ... 11
Coloms i casaments ... 14
Escenes de plaça ... 17
El Tribunal ... 19
Més escenes de plaça ... 21
Romans ... 23
Moros ... 28
L’Almodí ... 31
La Seu. El Micalet ... 33
La Mare de Déu ... 40 2. Intramurs I ... 43
La Xerea ... 48
Carrer de la Mar. Sant Vicent ... 53 Palau de la
Generalitat. La ciutat i el regne ... 60
Nobles i mercaders ... 67
Carrer dels Cavallers. El Corpus ... 73
El Carme ... 79 3. Intramurs II ... 89
Velluters. Escoles Pies. Putes ... 92
La plaça del Pilar. Les falles ... 99
El Mercat. La Llotja ... 103
La plaça i l’Ajuntament ... 112
El Patriarca i la Pau ... 118
La Porta de la Mar ... 126 4. Extramurs ... 131
El riu. Els Vivers. L’Albereda ... 134
La llum ... 140
La Gran Via ... 142
El Grau i la mar. La nit ... 150
L’Horta. L’Albufera ... 157 5. Índex de noms ... 165
|
||||||
 Tornar a la pàgina anterior | Pujar  |
