Els cucs de seda

 

Josep Piera

 

Que una literatura està viva ens ho demostra la mateixa diversitat dels productes literaris que brinda al lector àvid de novetats. D’aquesta manera, al marge dels diversos estils, dins un mateix moment cultural cada persona hi trobarà el producte que desitja. Doncs bé, una de les poques novetats editorials que ens ha ofert la nostra narrativa d’un temps ençà, és aquest llibre que ara volem comentar, segon dins la producció literària de Joan Francesc Mira, guanyador del premi Andròmina a la convocatòria del 74.

 

En un parell d’anys Quico Mira s’ha convertit en una presència de les més sòlides de la nostra cultura gràcies a una sèrie de treballs i publicacions que l’han convertit en un dels noms més familiars als aparadors de les nostres llibreries. I això tant des de la vessant científica amb «Un estudi d’antropologia social al País Valencià» (Edicions 62, 1974), com pel seu manual de gramàtica «Som» i per la seua novel·la «El bou de foc», finalista del premi Josep Pla i de la qual, en editar-se, ja vam parlar des d’aquestes mateixes pàgines. Ara, centrant-nos dins la seua producció narrativa, volem parlar-ne d’«Els cucs de seda», recull de contes que acaba d’aparèixer publicat a la ciutat de València dins la col·lecció «3 i 4» que edita Eliseu Climent.

 

El primer que ens crida l’atenció dins la prosa de Mira és la imagineria simbòlica amb la qual encapçala els seus llibres ja des dels títols, clarament expositiva d’allò que després oferirà la lectura. Si «El bou de foc» és la imatge mítica i passional que enlluerna les nits solitàries de qualsevol adolescent amb els seus somnis eròtics i violents, imatge que la realitat ofereix com una de les festes més arrelades a nivell popular, i d’un clar contingut metafòric d’allò que desvetlla les ments jovenívoles com la del mateix protagonista de la novel·la; «Els cucs de seda» serà el correlat objectiu més adient per a expressar el món de la infantesa, el descobriment de l’entorn, la curiositat per tot allò que comença a nàixer, a insinuar-se, a transformar-se, dins els ulls innocents de l’infant que encara no comprèn una sèrie d’aspectes que la realitat li promet aviat: els drames, les lluites, les passions, les faenes, d’aquells éssers majors que el rodegen, del context social que l’envolta, i que a poc a poc faran d’ell un cuc de seda més, un adult. ¿Qui no ha mirat alguna vegada, bocabadat, l’arrossegar-se lent dels cucs blanquinosos per damunt les fulles de morera, la sempre misteriosa i groga presència dels capolls, el vol efímer de les papallones de la seda? ¿Qui no ha cregut descobrir un cert misteri estrany observant aquests fets?

 

Deu narracions curtes, cadascuna d’elles amb uns versos de Vicent A. Estellés a manera de títol, compon el contingut d’aquest llibre amè, de lectura grata. Les cites d’Estellés, per tractar-se no sols del poeta més nostrat, sinó també del qui millor ha plasmat un cert ambient valencià de postguerra, estan perfectament instal·lades dins el context a manera de petits finestrons per on entreveure la narració que ells obrin. Sense complicacions estilístiques evidents, donant tanmateix cabuda a un repertori de recursos actuals, de trencaments narratius, de discursos paral·lels, aquest llibre pot ser assimilat satisfactòriament per qualsevol tipus de lector, des del més exigent al que sols busca distraure’s una estona. Així, des d’un primer conte, potser homenatge a Mercè Rodoreda per allò dels coloms, fins al darrer, símbol d’una burgesia silenciosament morta, ofegada al passat, van passant aventures infantils, fragments d’històries líriques, marginats personatges.

 

L’ambientació rural de la postguerra, els jocs i les correries infantils per l’horta, els idíl·lics dacsars plens de descobriments, la voluntària introducció dels dialectalismes a nivell de parla, tot fa d’aquest llibre la peça més escaient per aquells que mai no s’hagen iniciat en la lectura de la nostra llengua i tinguen interés i curiositat per fer-ho ara; el mateix interés i la mateixa curiositat amb què un xiquet observa l’evolució atenta dels cucs de seda, la metamorfosi d’una realitat que ha de fer seua i que li inaugura els misteris ancestrals d’un món, d’una cultura pròpia. Aquell que haja viscut una part del seu temps infantil pel camp, ocult sota els canyars magnífics, trobarà en aquest llibre una portella al somni, als records insolents i bellíssims d’un temps tot ignorància. I aquest serà un entre els múltiples plaers que li atorgarà aquest llibre. Un entre tants. Si la realitat dels adults està dominada pel sexe, la guerra, la religió, la supervivència, i els mots amb els quals els hi donen expressió, aquests seran els temes i els mots d’«Els cucs de seda», els temes i els mots que el narrador infantil va descobrint-nos.

 

Joan Francesc Mira sap el que vol i pretén amb la seua literatura i és per això que ho aconsegueix plenament. Coneixedor perfecte dels ambients populars del país degut a la seua condició d’antropòleg, sap recrear a les pàgines de les narracions que escriu la personalitat col·lectiva, individual i psicològica d’unes gents i d’un poble. I és precisament això el que pot fer d’ell, sempre que la societat ho permeta, un dels escriptors valencians més populars i més llegits de la narrativa actual. El temps ens ho dirà. Temps al temps, doncs, i qui no estiga d’acord, en llegir-lo que opine.