Els camells

 

Isabel-Clara Simó

 

 

En aquest desastre de país, que vota lliurement els seus enemics, quan algú es fa una casa li posa de nom “La Ponderosa” i quan algú munta una discoteca li diu “El Cid Campeador”; és un país que creu que no cal saber la llengua pròpia, perquè això és anar amb espardenyes; i és un país que no té nom, amb una llengua que tampoc no té nom, i que quan recorda el seu passat es posa trist (“És ric / qui somriu en recordar”, diu Manuel Forcano). I un bon dia apareix un personatge que es diu Joan Fuster, i un altre dia un xicot de Xàtiva agafa una guitarra i canta Ausiàs March. I encara un altre individu fa coses prodigioses, com ara traduir La Divina Comèdia, explicar-nos què és una nació pura o escriure una novel·la sobre el Papa Borja que no ha estat superada. No cal dir que els seus compatriotes (perdó: no trobe cap altra paraula per dir-ho) es van apressar a dir que La Divina Comèdia està millor en italià, que les nacions no existeixen i encara menys una nació que no té ni seleccions esportives ni representació a Eurovisió, i que, per a novel·les sobre els Borja, com Mario Puzzo ningú. Totes aquestes coses han passat de veritat.

 

Doncs ara va i li donen el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que vol dir que hi ha gent al nord que llegeix i que, si li posaves un mapa al davant, sap on és el nord, on cal fugir sempre que es puga; l’est, on hi ha una mar blava i unes illes verdes; l’oest, on diuen que bufa mal vent; i el sud, on, veges per on és allà on ha nascut Mira. I que conste que no és fàcil ser valencià —és divertit, però no fàcil—, car els de casa et miren amb recel i els de fora no et miren de cap manera, encara que et poses de perfil. Ell sí que té nom, però tots li’n diem un altre, per fer-lo enrabiar: Quico. Però la qüestió no és perquè un jurat plural, ben informat i ben llegit l’ha triat a ell, ni quina és la llista de mèrits que acrediten Quico Mira com a honorable, sinó que li l’han donat en plena producció, quan té una llarga i sorprenent carrera al davant. Vull dir: que no ha sigut un premi a l’edat, com fem sovint quan pensem que algú ben decrèpit s’ha deixat la pell i la vida en aquest país i en aquestes lletres; aleshores, en previsió d’un remordiment immediat, li donem totes les medalles de la vitrina.A Mira, no: li l’han donada a temps; perquè s’ho mereix, encara que no estic segura que nosaltres ens el mereixem a ell. Algun cop havíem de tenir una mica de sort, no? I és que de vegades plou al desert. Ho diu també Forcano: “Que no plou al desert és mentida: / si escoltes bé,/ sota l’arena sents emergir l’aigua / cap a les arrels de les palmeres, / cap als pous, cap al frec dels cossos / i els gemecs rere les tendes i a les cledes / on descansen d’ulls insomnes / els camells”.