“El bou de foc”: realisme i mite

 

R. Ventura-Melià

 

No fa gaire temps vaig fer algunes preguntes sobre la conjuntura i les possibilitats de la narrativa i de la novel·la al País Valencià. Vaig dir que l’eixida dels llibres aniria donant contestació a les meves preguntes i configuraria la situació. La novel·la de Joan F. Mira, «El bou de foc» (Ed. Tres i Quatre), ve a confirmar-ho, permetent una certa reflexió.

     Tres són les temptacions que pot sentir un crític davant d’aquestes produccions valencianes: a) subsumir-les dins del conjunt català, b) mantenir-les a banda, c) comparar-ho amb el cas mallorquí. Les dues primeres no explicarien res, com a màxim catalogarien. La tercera seria un error; no partim del mateix moment ni de la mateixa situació; i no crec que tingam «moda a la valenciana». Variacions i variables que, tant novel·listes com novel·les han encaixat i que els crítics no podran bandejar.

     Les dues darreres novel·les publicades, la de Fabregat i la de Mira, ni poden «fer primavera» ni fan escola, estant dos casos distints, quasi antagònics. No basta amb dir que l’una sembla cosa per a «èlites» i l’altra cosa per a «lectors mitjans». No és pas exactament això.

     Les novel·les que vindran després permeten afirmar que el fenomen literari és al País Valencià heterogeni i variat. Diverses les novel·les i diversos els autors, i, de resultes, una literatura més rica i oberta: a encerts o errors, ja veurem.

     Algun referent sí que es pot donar. Ara mateix, a la novel·la de Joan F. Mira, s’hi veu la presència d’algun autor americà (com no parlar-ne a propòsit d’E. Hemingway i de «Fiesta»?). En general del que podríem tipificar pel «realisme americà»; sense oblidar als italians (ja en parlarem); i assenyalant l’empremta de Villalonga en tot un capítol i bastant en altres.

     Pel que fa a la primera «presència», Joan F. Mira ha posat en marxa un «home mitjà» —un venedor de tricotoses—. Una infància a ciutat, de barri, és clar, permet recordar el «neorrealisme italià». Quasi tota la novel·la és tipificable com «aprenentatge de la vida» (model ja considerat per Lukács), tot i que és més característica la part que es desenvolupa a ciutat. La gènesi d’un personatge força frustrat i sense massa consciència de la seua situació. Aquest fil queda lligat —i fins a cert punt oposat— a una «tornada al poble», a reclamar una herència. El món ciutadà i el món rural es mostren durs i cruels amb l’homenet, pura «víctima propiciatòria» (la cita de S. Bellow que encapçala el llibre pertany a una novel·la de títol il·luminador, «The Victim»).

     El personatge té arrels tràgiques i grotesques; ha nascut quan allò de la guerra, és fill de roig, de menut sap del bombardeig. I, en tornar al poble, viurà un conflicte quasi sagnant per qüestió de la terra i de la propietat. A tot arreu és un infeliç i té ben poc present i ben poc futur. Eixes arrels i eixe viacrucis van bastint el mite del personatge, la seua talla significativa, fins a entropessar amb un mite de debò: el taur. però el personatge no podrà arribar al mateix nivell que eixe mite extern al llibre; quan estiguen cara a cara, el desequilibri serà palés.

     Potser l’eix més sensacionalista de la novel·la és tot el que n’hi ha de crònica d’experiències sexuals. Al llarg de tota la novel·la l’aprenentatge sexual esdevindrà la font de frustració major. I arreu l’homenet serà derrotat no pel taur, ans per la bèstia anomenada femella. Joan F. Mira ha cercat i triat el llenguatge més adient per a retreure tota la grolleria possible i «normal».

     No crec que ho hagi fet sols per a atreure un sector dels lectors, sinó, potser, pel seu gust d’antropòleg i de lingüista. El festival i «revival» de «tacos» guanya per a la literatura una zona de la parla. És clar que molts lectors senten la crida d’eixe vocabulari —el senten com a seu—, però l’estructura sintàctica de la novel·la (feta de primera i tercera persona) no permet a un lector bonaç el consum d’aquest llibre. Llibre que reïx millor quan Mira es torna descriptiu, geògraf o paisatgista. N’hi ha llavors «morceaux de bravoure».

     I la festa pública —coets, foc, taur i sang— encimbella el fil novel·lesc i el fil lingüístic. La paraula guanya en força i és capaç de moure-nos l’imaginari. Estem front als mites (amb molta més oportunitat que no tenen amb certs símbols en altres passatges de la novel·la). L’empenta de la festa i del mite la revivim els lectors. Topem amb el bou de foc com topa el personatge.

     Però el personatge no s’ha mantingut a la seua altura; el monòleg no ha aconseguit fer-nos nostres les seues preguntes i les seues obsessions; la tercera persona ha preferit més fer-nos seguir als personatges secundaris. I ni sentim ni entenem al personatge.

     «Heureusement» ix, de sobte, el bou de foc, Minotaur del laberint novel·lesc, i ens deixa amb gust de sang a la boca.