![]() |
![]() |
Levante | 06.01.1979 Els valencians i
la terra, una manera discutible de fer antropologia
Vicent FRANCH I FERRER Joan Francesc Mira és un home polifacètic. És, com qui diu,
aprenent de tot i mestre en algunes coses. Si el professor de grec de
lInstitut Ribalta de Castelló ja era ben conegut com a narrador (Els cucs de
seda, recull de narracions, obtingué el premi Andròmina en la convocatòria
dels premis Octubre del 1974; i la novel·la El bou de foc quedà finalista al
premi de novel·la Josep Pla), una gramàtica, Som (publicada el 1974 i que a
hores dara ja ateny quatre edicions), ens el situava entre els autors de
gramàtiques amb més audiència per part dels aprenents de la nostra llengua. La
dedicació, però, de lautor va més enllà daquests camps. Així, per exemple, ha
estat durant bastants anys col·laborador a les planes de la premsa darreu del
nostre domini lingüístic amb articles que van des de la política a la
sociologia de la vida quotidiana. Aquesta activitat
polifacètica troba encara una expressió científica en lantropologia, disciplina
aquesta en la que Joan Francesc Mira és un dels pocs estarà bé dir que lúnic
entre els valencians!, que se nhan preocupat dapropar-la als problemes
específics valencians. Lantropologia, és ben cert, entre nosaltres encara està
en bolquers. Podríem afirmar sense massa precaucions que els treballs de Mira
(Un estudi dantropologia social al País Valencià: Vallalta i Miralcamp
(1974), alguns articles de relleu a revistes especialitzades i el llibre del
qual ara anem a fer algunes consideracions crítiques, Els valencians i la
terra) són una mena de papers pioners en aquesta matèria al País Valencià. Aquestes
reconvencions, però, no en són prou per a silenciar algunes qüestions que
planteja el contingut dEls valencians i la terra. No ho són prou perquè no
podem passar per alt un fet que ens sembla poc afortunat en el llibre malgrat
que lautor ja a la Introducció intente autojustificar-se: El treball ha
eludit les comarques de parla castellana tot i que vol ésser un treball de base
amb voluntat de generalitzar. En realitat, lautor començà fent un treball molt
concret, centrat a la Tinença de Benifassà, i ha acabat amb lajuda
destadístiques la fiabilitat de les quals no es critica i unes poques
converses amb llauradors per alguns pobles del País Valencià fent un llibre amb
pretensions totalitzadores. Més que no un
llibre dantropologia és, i no dic sembla, un llibre de demografia comentada.
Això, però, no és un defecte, el defecte està en la presentació de leditor, doncs
lautor al llarg de les planes dEls valencians i la terra escriu el que cal,
és a dir, treballa les xifres estadístiques preses danuaris i de treballs
específicament demogràfics obra de Pérez Puchal, Gozálvez, Pérez Casado, etc.,
entre els més destacats, alhora que escorcolla linterior de mitja dotzena de
bones monografies sectorials , per tal darribar a unes conclusions correctes:
Limportant canvi que al País Valencià sha esdevingut els darrers cinquanta
anys pel que fa al percentatge de població rural acomparada amb la urbana, la
pèrdua dimportància del sector agrari, considerat tradicionalment com
prioritari al país, i lesbós del que a nivell de les diverses comarques ha
suposat el canvi, donant pistes per a què treballs hi continuen desvetlant la
problemàtica dun canvi que hom encara discuteix. Bàsicament, Mira
ha aprofitat duna manera intel·ligent el material existent fins ara per tal de
dotar aquest camp dun text bàsic que els sociòlegs i els antropòlegs han de
necessitar a lhora danalitzar a fons el comportament social dels valencians
de les comunitats rurals progressivament esdevingudes diferents a lantic nucli
específicament rural. Tanmateix, al
llibre no hi trobem una anàlisi acurada del que el llibre ens prometia.
Efectivament, pensàvem que anàvem a trobar una teorització profunda del perquè
els valencians tradicionalment shan vist atrets de manera desmesurada per la
possessió, més exactament, propietat de la terra. Però no. Al llibre trobem
el plantejament en xifres que, possiblement, ha influït per a què canvien les
coses, és a dir, per a què progressivament els valencians es desencanten
daquell mirall tradicional que nera el deler de posseir en propietat terra
per a conrear-la, però no lanàlisi del trànsit duna positura a laltra.
Potser si lautor, i no estic donant consells!, hagués consultat la premsa des
de principis del segle XIX fins als nostres dies, shagués pogut adonar millor
de la mística que sobre la propietat de la terra conreaven els intel·lectuals i
polítics valencians de tantes i tantes generacions. Perquè és clar que una
interpretació purament economicista en el canvi dactitud no sembla plaure-li
a lautor, interessat com ho està pel comportament i la ideologia concreta del
llaurador localitzat a les comarques valencianes (dahí que al llarg del text
es citen repetidament les opinions dels llauradors recollides directament per
lautor cinta magnetofònica en mà). Amb totes les
precaucions que es vulguen prendre, Els valencians i la terra és un bon
treball, és un treball que calia fer i que va a ajudar moltíssim els
interessats en el tema de la modernització de les nostres àrees rurals, o
aquells altres que intenten apropar-se a fenòmens tan apassionants com el canvi
dhàbits i costums a les àrees tradicionalment rurals que, o bé shan anat
despoblant de mica en mica o bé, i com posa Mira de relleu al llibre, per
influència dindustrialitzacions, més o menys localitzades, han sofert una
transformació notabilíssima. Lautor,
finalment, sha arriscat a fer generalitzacions a base de casos específics i,
localitzadíssims, generalitzacions les quals és difícil judicar, fins a quin
punt són vàlides. Per això lautor, a la Introducció ja invita els estudiosos
que facen treballs que completen o superen el seu. Menys, és clar, no es podia
demanar. |
![]() | Pujar ![]() |