|
|
|
Crítica de la nació
pura (1984, 2005) [1] Ídols i tribus
(fragment) [2] Breu memòria d’Espanya
(epíleg prescindible) [3] Taula Sobre Crítica de la nació
pura... Ídols i tribus Ho va dir Francis Bacon ja fa uns
quatre-cents anys, i és encara descaradament cert: «Els ídols de la Tribu
tenen el seu fonament en la mateixa naturalesa humana, i en la tribu o raça dels
homes...». En aquest final de segle i de mil·lenni, corre l’hàbit presumptuós
d’ignorar els clàssics, de fer com si no haguessen existit tots aquells que des
d’Homer fins a Karl Marx-Darwin s’han molestat a escriure raonablement i a
pensar amb una certa coherència. I llavors passa que coses més velles que anar
a peu semblen novetat escandalosa, moderníssima per a uns, inacceptable per a
uns altres. Com, per exemple, que la major part dels judicis són prejudicis.
Sobretot quan hom no ho sap. Resulta, doncs, encara que no era això el
que es proposava de mostrar Sir Francis, que tota la «raça dels homes» s’agrupa
naturalment en alguna mena de tribus. I que d’aquest agrupament deriva un ús
de la raó que no és ni de bon tros tan naturalment «racionalista» com volia i
predicava el bon baró de Verulam: un ús fet de prejudicis, de manipulació de
símbols, governat pels ídols. Per exemple —i això ja no entrava tampoc en les
preocupacions de Bacon—, l’ús de prejudicis, símbols, ídols sobre la
tribu mateixa, ídols com a expressió i definició de la tribu. I dels membres
que la formen, per tant. Dit això com a preàmbul potser
innecessari, comence amb una primera afirmació genèrica a propòsit de tribus i
de «naturalesa humana»: la necessitat de pertànyer a un grup bàsic
d’identitat és universal. O dit amb expressió que no semble tan categòrica:
que la gent, en aquest món (en l’altre potser serà diferent, qui sap), no en té
prou de poder respondre a la pregunta: «¿vostè qui és?». Necessita
poder contestar també a l’ altra pregunta: «¿vostè què és?». I això no
en aquesta o aquella forma de societat o de cultura, sinó en totes. Per començar, la posició de l’individu com
a tal individu es fa ja en termes de grup. La idea del jo és atributiva, i
l’única manera de dir «jo sóc», és dir «jo sóc alguna cosa». Allò d’afirmar
«jo sóc el que sóc», només ho podia fer Jahvè tronant al Sinaí, i no sembla
fàcil de generalitzar. La resta del personal han de dir «jo sóc x» o «un x»:
sóc japonès, musulmà, sioux, militar o tortosí. És a dir, tinc algunes
característiques que els altres no tenen. Compartides amb un grup del qual els
altres no formen part. «Ser», en aquest sentit, és definir-se, marcar límits a
la pertinença. Això és, quedar inclòs i quedar distingit. Ara bé, tot això és un principi
indispensable d’explicació, però no és prou. Perquè en aquella primera
afirmació genèrica no volia ni elevar-me a algun principi etern de psicologia
social, ni tampoc fer-hi referència a qualsevol grup, identitat o
definició. Sinó a aquell grup bàsic d’identitat privilegiada, que marca amb més
intensitat que els altres els límits de la pertinença, el camp de la fidelitat
i les línies de la diferència i de l’enfrontament. Aquells límits davant dels
quals els altres són percebuts com a secundaris. Afirmar que existeix una necessitat de
pertinença no equival a afirmar que —tal com passa amb tantes altres
necessitats igualment «universals»— es trobe sempre satisfeta de manera
pacífica, clara, permanent i plena. Ara bé, són justament els efectes de la
carència d’una cosa els que mostren que la possessió d’aquesta cosa era
necessària. I la història, l’etnologia descriptiva i la premsa periòdica en
van plenes, d’aquests símptomes de «carència d’identitat». Una síndrome sovint
repetida, feta de misèria moral, d’impotència, humiliació, alternança de ràbia
cega i de muda passivitat, dissolució. Feta, com a mínim, de les diverses
manifestacions de la tensió, l’angoixa i el conflicte. Cosa que, simplificant,
pot passar en tres tipus de situacions: a) Quan un marc bàsic de
pertinença és destruït, i no és eficaçment substituït per un altre. Per
exemple, quan ser aimarà, sirionó, fang o shongai deixa de ser prou
—deixa de ser-ho tot, o de ser la cosa a tots els efectes més important i
inclusiva—, però ser bolivià, brasiler, camerunès o alt-voltà és encara una
cosa vaga i remota. En aquest cas, els individus ja assimilats a la nova identitat
entren en un conflicte de fidelitats, ben conegut en tota l’Àfrica: ¿Què és més,
què passa davant, la lleialtat als fang o la lleialtat al Camerun?
Administració pública, exèrcit, organitzacions polítiques, són el camp
permanent d’aquesta mena de fractures sense resoldre. L’altra gent, els encara
no assimilats, es queden en l’aire, flotant com és el cas de bona part dels
indis sud-americans, passivament absents de tota «peruanitat» o «bolivianitat».
b) Quan en un mateix marc
els termes i factors de la definició són d’ordre o de nivell diferent: quan
casta, color de la pell, condició social o credo religiós són més importants,
com a criteri identificador, que pàtria de naixement, ciutadania o grup lingüístic,
posem per cas. Fa poc més d’un segle, l’esclau negre a l’Amèrica del Nord
només podia dir: «Jo sóc un esclau negre» (o només «un negre» o «un esclau»,
que eren una i la mateixa cosa, en general). Ara pot dir: «Jo sóc un ciutadà
americà», simplement i amb una mica d’esforç encara. Però també pot dir «Jo sóc
un americà negre». O dir doblement: «Jo sóc negre. I americà». Supose que
s’entén, la diferència, els graus d’èmfasi, la possibilitat sempre existent i
sovint durament experimentada, d’angoixa i de tensió. I per a un jueu
nord-americà, ¿que és més, ser americà o ser jueu? Per als seus avis
polonesos o russos, segur que era més important ser jueu —de fet, només eren
jueus—. Per a ell, ara, probablement és més important ser americà. Però
curiosament, a ningú no se li acudeix que puga haver-hi conflicte entre ser
blanc i americà, o protestant i americà, segurament perquè els blancs protestants
van «definir» el ser americà. La qüestió és, o més ben dit, el conflicte és
possible, quan com en aquest cas color o religió poden marcar àmbits
d’identitat-fidelitat diferents del que se suposa bàsic, tant si són
potencialment divergents («nacionalisme negre», fidelitat a Israel) com si no
ho són. c) Quan hi ha
superposició d’àmbits de pertinença del mateix ordre efectiu o potencial, que poden
definir identitats inclusives o excloents mútuament. Nacionals, per exemple,
i els exemples abunden: ¿hom és més canadenc que quebequès, més espanyol
que basc, més belga que flamenc..., o viceversa? Viceversa o no, el conflicte
és possible. És real, vaja. ¿Però la gent pot viure així, en estat
d’incertesa, d’exigències de lleialtats oposades o mal encaixades, de
des-integració o de simple buidor? Pot, efectivament. La gent pot viure així i
de moltes maneres encara pitjors. Però no sembla que l’angoixa, l’esquinçament
interior, la humiliació o la ignorància passiva siguen aspiracions positives
dels individus o dels grups. Només en alguns casos, i només a força de
racionalització permanent —i no sense possible o real incomoditat— pot
funcionar una doble adscripció a «grups bàsics d’identitat»: els jueus que volen
a consciència ser plenament jueus i plenament francesos o americans o
alemanys, per exemple. De vegades, poden. De vegades, no. Ja ho diu l’Evangeli,
un altre clàssic, que «hom no pot servir dos senyors», i té raó. Sobretot si
els dos senyors són del mateix nivell i jerarquia, si poden exigir el mateix
grau de lleialtat i devoció: la fidelitat i solidaritat nacionals només
poden dirigir-se a una nació. Perquè si un senyor és més alt que un altre,
acceptat i reconegut com a tal, no hi ha cas ni conflicte: tot regionalisme és
per definició subordinat, i feliç de ser-ho. Quan el conflicte està únicament entre ser
«més» una cosa que una altra d’equivalent, només és això, un conflicte, que ja
és molt. Amb resultats de tensió amb un mateix i amb els altres, d’incertesa
davant l’eventual necessitat d’optar, de xocs possibles, d’una certa amenaça
d’esquizofrènia (visible, per exemple, en moltes novel·les d’autors jueus
americans). Però quan ser «més» va acompanyat de més ser, és a dir,
d’una relació superior/inferior, afegiu-hi regularment degradació i misèria.
Perquè necessitat de pertinença vol dir sempre necessitat de dignitat, i
aquesta és la segona afirmació genèrica que faig. No és prou, doncs,
ser negre, esclau o pària, ser indio a Lima o ser turc a Berlín. Només
és prou ser quan indis, negres o turcs arriben a autodefinir-se
positivament i amb orgull corn a tals: «La identitat ètnica fa referència
bàsicament a l’orgull, en direcció afirmativa, o a la vergonya i a la degradació,
en direcció negativa. Tot grup mira de crear-se un sentit d’humanitat, de
dignitat, d’autorespecte i d’estatus adequat. Tot ésser humà odia la
possibilitat de ser negligit, ignorat, menyspreat..., o, pitjor encara,
activament degradat, ofès, rebaixat, infravalorat» (Vos-Romanucci, 387). La pertinença, i per tant la dignitat, no
són cap problema, quan es posseeixen de manera suficient, clara i segura. Passa
com amb els diners i amb la salut: un excés pot dur a la descurança, o a la
prepotència i a l’avassallament; un defecte, a l’angoixa obsessiva, o a ser
arraconat i avassallat. La gent d’aquesta espècie som així, i no s’hi valen
optimismes sobre la bondat natural: el pobre és menyspreat pel qui no ho és, el
coix i el sord són objecte de burla brutal o dissimulada... , i més encara
quan el pobre vol «ser tant» com el ric, o quan el coix intenta córrer com els
qui tenen bones cames. I tal passa amb els pobles d’identitat prepotent,
respecte als altres. Cosa que no és cap novetat, ni en general ni en algun cas
concret que ens afecta. Ja escrivia Cristòfol Despuig al segle XVI que els
castellans «volen ser tan absoluts i tenen les coses pròpies en tant i les
estrangeres en tan poc, que sembla que són ells sols vinguts del cel i que la
resta dels hòmens és lo que ha eixit de la terra» (Los col·loquis de la
insigne ciutat de Tortosa). No sé si han canviat massa les coses.
[2] Breu memòria d’Espanya
(epíleg prescindible) ESPAÑA UNA Al col·legi, quan jo tenia pocs anys —i
era a València, no us penseu que era a Burgos—, em van fer aprendre de memòria
uns versos a la bandera espanyola que encara recorde vivament: Salve a ti, pabellón de
Castilla, pincelada de sangre y
de sol. Quien no doble ante ti
la rodilla, no merece llamarse
español. ¡Amb quina feliç innocència els recitàvem,
i amb quina segura tranquil·litat venia imprès als llibres! Era normal. Era
natural. És normal i natural encara, i ho ha estat sempre. Per a la doctrina
oficial, ferma i perenne, l’aparent dilema (o t’agenolles davant del símbol de
Castilla, o no et correspon ser espanyol) no és tal dilema. No hi ha
disjuntiva real, perquè Espanya és propietat històrica i intel·lectual de
Castella. De Castella en sentit estricte, i més encara de Castella en
sentit ampli. Però, curiosament, aquests darrers anys sembla que no està de
moda parlar de Castella i dels castellans. Com si hom volgués oblidar la santa
doctrina, encara que no els seus efectes i aplicacions. Perquè la doctrina és
diàfana: a) Quant a la formació de la identitat nacional: «España es
una cosa hecha por Castilla»; axioma, en efecte, del tot coherent amb la
història: l’Estat Espanyol es va formar al segle XVIII com una pura expansió
de l’Estat Castellà. Una «unió», mai no ha existit. b) Quant al caràcter
o personalitat cultural de tal nació: «Ser español es estar acastellanado.»
Ortega i Laín, amb aquestes famoses, rodones, perfectes, definicions,
expressen en realitat una vella i extensa tradició. No es tracta d’una dèria del pensament
feixista, de la dreta regular ni del franquisme. Es tracta, torne a insistir,
d’una tradició vella i extensa. Consolidada pels segles. Arrelada profundament
en el «macizo de la raza», que és una altra definició clàssica de
Castella. La cosa ja ve des de l’Edat Mitjana, quan els reis de Castella-Lleó
es consideren continuadors de la legitimitat visigoda, i únics amb dret a
dir-se reis d’Espanya (mai no se li podia acudir tal cosa a un rei català o
portuguès: es consideraven com un rei d’Espanya, ¡no com el rei d’Espanya!).
I ve des del segle XVI quan Nebrija afirmava que, així com els portuguesos són lusitani
i els navarresos vascones, als castellans els correspon pròpiament
el nom d’hispani (ho cita J. Beneyto en España. Meseta y litoral,
un llibre de ben aprofitable lectura). Pocs anys més tard, el valencià Gaspar
Escolano observa ja que el «vulga castellano» cau generalment en tal
pràctica «llamando a sola Castilla España y sólo los castellanos españoles».
Ja veieu si ve de lluny. La tradició és antiga i sòlida, la pretensió
permanent, l’èxit notable. I no seré jo qui els el discutirà, l’èxit. Quant a
la pretensió, ni vull entrar en detalls ni carregar de textos. Simplement
constatar el fet de la identificació constant. Que és ja un fet, no una
ideologia. Espanya és el resultat d’una
expansió-subordinació, no el resultat de cap suma. Mai no hi ha hagut un pacte
entre nacions iguals, ni veig com puga haver-n’hi en el futur. Perquè la
igualtat entre les parts components no pot ser reconeguda, mentre un dels
àmbits d’identitat, una de les nacions, siga alhora una part i el tot. És molt
simple: Espanya-Castella (l’Espanya acastellanada) no es reconeix a si mateixa
com a nació diferent i igual a la nació basca o catalana: es reconeix només com
a nació espanyola coincident amb l’Estat. És la nació sense nom propi de part,
amb el mateix nom de la «suma». ¿Quina síntesi, pluralitat o acord pot haver-hi
quan una de les parts defineix el tot, i es defineix com a tot? O siga, que l’única Espanya que hi ha és
aquesta «cosa hecha por Castilla». No n’hi ha d’altra. Que els
valencians (o els catalans en general, o els bascos...) ens trobem bé dins
d’aquesta cosa o que ens hi trobem malament, que la considerem pròpia o
estranya, que ens hi acomodem de la millor manera possible, o que pensem a
escapar-nos-en si podem..., tot això ja és una altra qüestió. Però España és
aquesta «cosa hecha por Castilla», i no cap altra cosa. España ja
està inventada. No es pot tornar a inventar. I aquell que s’hi sent
identificat, ha de saber amb quina cosa s’identifica. O bé seguir
caminant cap al miratge d’una Espanya-síntesi, una Espanya plural, una Espanya
dels pobles, una nació de nacions i altres visions en el desert. La disjuntiva no està entre ser espanyol a
la manera castellana o ser espanyol «d’una altra manera». El dilema està entre
ser espanyol de l’única manera definida i real —«estar acastellanado»—
o acceptar modestament que un hom «no merece llamarse» tal cosa.
I adoptar, amb digna modèstia, les actituds mentals i cíviques que de tal
reconeixement es deriven. Aquesta és la qüestió, i no seguir cercant
equilibris impossibles. La llengua espanyola, per cert, és molt expressiva per
a les disjuntives hamletianes: que cada palo aguante su vela. ESPAÑA GRANDE A penes un país disposa d’una organització
escolar, d’impremta i d’altres mitjans de difusió visual, el govern
corresponent es llança a imprimir mapes en el cervell de les criatures i dels
adults. El mapa, la figura i el contorn de les fronteres, és un element
insubstituïble, preciós, en l’«educció nacional»: la figura de la nació és la
forma de la seua substància, el perfil sagrat, eventualment ampliable, mai no
reduïble. Per a l’individu adoctrinat —que amb els mitjans actuals són
potencialment tots els individus—, la nació no és en primer lloc una societat,
una col·lectivitat de persones: la nació és abans que cap altra cosa una
superfície amb una forma. Una figura. Per a la qual cap retall no és imaginable,
cap reducció de superfície, perquè no és acceptable una disminució de la pròpia
substància nacional. Més d’un espanyol de doctrina es quedaria molt descansat
si desaparegueren els bascos de la circulació (poden imaginar-se perfectament
una Espanya sense bascos), però saltaria com un llamp a la menor insinuació de
separació territorial, de «pèrdua» del territori basc: no poden imaginar-se
una Espanya amb cinc o deu mil quilòmetres menys. La por dels espanyols de doctrina a la
reducció del mapa no ve solament d’haver estat educats en la grandeza.
Aquesta por, més que por simple és terror a trobar-se disminuïts en el propi
«ser» nacional: l’espanyol s’identifica, fa coincidir la propia identitat nacional,
amb tot el mapa d’Espanya. Per tant, si una part d’aquest mapa se’n
desprèn, si el mapa es redueix i canvia de forma, ¿què seria Espanya? Seria, en
primer lloc, menor, i ser espanyol seria menys ser (ara,
evidentment, ser espanyol és ser més i més ser que català o basc, i és un
argument de fons ben usual contra els nacionalismes «perifèrics»); seria una
identitat restringida, seria «perdre» una part del propi ser, etc. L’amputació
intolerable, metàfora orgànica o corporal, apareix ben sovint en aquest
context. Però és que la reducció del mapa no seria,
per a l’espanyol, únicament una qüestió de volum, de «quantitat nacional», d’identitat
empetitida. És, més encara, una qüestió d’identitat incerta, potser
inexistent, encara no imaginada. Vejam: un basc o un català, per poc adoctrinat
que estiga, té clara en el cap la imatge, el mapa, de Catalunya o d’Euskadi... sense
Espanya, és clar. Fins i tot hom pot tenir present el mapa de l’Euskadi
complet, amb Navarra, Lapurdi i Sola; o el mapa dels Països Catalans, que fa
un temps en circulaven molts. Però cap espanyol no té al cap, ni pensa
tenir-lo ni voldria tenir-lo mai, el mapa d’Espanya sense Euskadi i
Catalunya..., ¡menys encara sense Navarra, el País Valencià i Galícia! I, tanmateix, els qui parlen de l’Espanya
multinacional, de la nació de nacions, etc., haurien de tenir clara almenys i
en primer lloc quina és aquella nació —¿la nació espanyola, o una nació
espanyola?— que no és basca ni catalana (...ni gallega ni valenciana, si volem
ser més rigorosos). Perquè, el mapa de l’España Grande, ja el sabem
tots i ens inclou a tots de grat o per força. El problema, el gran problema
nacional de la Península, és el de l’España Pequeña; mentre els
espanyols no s’entenguen a si mateixos, no es puguen autoidentificar, etc., sense
Euskadi ni Catalunya (ni el País Valencià ni Galícia), ací no hi ha estat
plurinacional possible; ja que una de les nacions, la més grossa, és incapaç
de reconèixer-se ella mateixa. Mentre tinguen necessitat d’incloure els altres
per a poder imaginar la identitat pròpia, el problema no té solució.
Mentre l’España Pequeña, per a poder ser alguna cosa, tinga necessitat
de ser Grande... Penseu una miqueta: ¿per què els polítics
i els intel·lectuals espanyols ens acusen als altres de voler «alçar
barreres», de pretendre «aïllar-nos», «tancar-nos» en el nostre àmbit menor, i
altres pecats semblants? Perquè la frontera de l’estat marca per a ells l’àmbit
d’identitat suprema, perquè consideren el nostre territori part del seu
territori, la nostra identitat part de la seua identitat, perquè no poden
entendre que puguem ser una altra cosa no inclosa ni subordinada, per
coses així. Als portuguesos, no els fan aquestes acusacions: tenen dret a ser només
portuguesos. Estan a l’altre costat de la ratlla. Els miren com un
altre tot, no com a part. I jo només voldria que em mirassen com si fos
portuguès. Entranyable germà ibèric, no cal dir-ho. Obertament disposat a tots
els intercanvis i cooperacions. Però portuguès. Crítica de la nació pura / Taula PRÒLEGS ... 9 I. ÍDOLS I TRIBUS ... 31
Les banderes i el poder ... 40
La part pel tot i el tot sense parts ... 45
El nom sí que fa la cosa ... 49 II. LA SAGRADA FRONTERA ... 53
L’etnicitat ... 57
Del territori a la frontera ... 61
Ser alguna cosa, però ¿què? ... 68 III. SI ES POT SABER QUÈ ÉS UNA NACIÓ ...
73
De confusions i distincions ... 74
Poble i nació: una acumulació de sentits ... 80
¿Què hi ha d’aprofitable? ... 98 IV. LES NACIONS UNIDES I LES ALTRES ...
101
Construir nacions ... 103
Les “noves nacions”, ¿són nacions? ... 107
Nació cultural, nació política, estat ... 111
El principi de la no-dependència ... 121 V. CULTURA EUROPEA I CULTURES NACIONALS
... 125
Potser no era una cultura, sinó tres ... 128
Ser burgès, viure en ciutat ... 133
Mil anys pagesos ... 136
Cultura culta, nació cultural ... 142 VI. NACIONALISMES: LLENGUA, CULTURA I
PODER ... 151
Nacionalismes ... 158
Cultura i “comunitat moral” ... 165
La llengua, especialment ... 172 BREU MEMÒRIA D’ESPANYA (EPÍLEG
PRESCINDIBLE) ... 179
España Una ... 179
España Grande ... 181
Obres citades ... 185
Sobre Crítica de la nació
pura... |
||||||
 Tornar a la pàgina anterior | Pujar  |
