MÓN DE LLETRES / JOAN FRANCESC MIRA, NARRADOR I ASSAGISTA

 

Els treballs guanyats

 

Vicenç Llorca

 

Si bé és veritat que hi ha un bon nombre de poetes assagistes, no és tan corrent trobar novel·listes que s’hagin dedicat també a l’assaig. I, tanmateix, és el cas de Joan Francesc Mira, el perfil del qual ens dirigeix igualment als dos gèneres tot convertint-lo en un dels intel·lectuals més importants del moment present de les nostres lletres. Nascut a València el 1939, la seva formació acadèmica es forjà a Itàlia com a batxiller de la Universitat Gregoriana de Roma i, més tard, com a llicenciat en filosofia per la Universitat Lateranense. Després de treballar com a catedràtic d’Institut, es va doctorar per la Universitat de València a començaments dels 70, dècada en què va tenir dues importants experiències a l’estranger. En primer lloc, va col·laborar en estudis d’antropologia social a la Universitat de la Sorbona a París i, entre els anys 1978 i 1979, va donar classes a la Universitat de Princeton, als Estats Units. A la seva tornada a València va dirigir l’Institut Valencià de Sociologia i Antropologia Social, i l’any 1982 va fundar el Museu d’Etnologia de València, del qual fou responsable fins al 1984. Aquest és un fet important, que l’autor recorda vivament, encara que no sigui una de les seves facetes més conegudes. Posteriorment va ser professor de la Universitat de València i, des del 1991, ho és de la Universitat Jaume I de Castelló.

 

Tot aquest bagatge acadèmic es concreta en un corpus assagístic de primer ordre que troba, en la reflexió antropològica i sociològica de la catalanitat, el seu centre d’interès. En aquest sentit, ha esdevingut ja un clàssic en la bibliografia contemporània el seu llibre Crítica de la nació pura (Tres i Quatre, 1985) amb què obtingué el premi Joan Fuster el 1984 i, l’any següent, els de reconeixement de la crítica Serra d’Or i Lletra d’Or. En el camp de la novel·la s’inicià amb El bou de foc (L’Estel, 1984), encara que probablement la seva obra més ambiciosa d’aquella dècada, i potser una de les millors aportacions a la literatura catalana recent, sigui, des de la meva perspectiva, Els treballs perduts (Tres i Quatre, 1989).

 

EL RECONEIXEMENT CRÍTIC

Ara bé, el reconeixement crític es va produir als anys 90 amb Borja Papa (Tres i Quatre, 1996), distingida amb els premis Joan Crexells 1996, de la Crítica dels Escriptors Valencians 1997 i el Nacional de la Crítica de literatura catalana, el 1998. La seva consagració definitiva s’ha produït en la present dècada. Irònicament, podríem dir que ha trobat la glòria en el purgatori dantesc. Així, la traducció el 2001 de la Divina comèdia (Proa) li valia, entre altres reconeixements, la Medalla d’Or de la Ciutat de Florència. L’any següent guanyava el premi Sant Jordi per Purgatori (Proa), i enguany ha obtingut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Treballador infatigable de la paraula, acaba de presentar una interessant biografia de Vicente Blasco Ibáñez en la bella col·lecció Grans Obres de Bromera, alhora que ha preparat una versió al català dels Evangelis, amb Proa.

 

Ens trobem com ja va sent habitual en aquesta secció a l’Ateneu. Se’l veu content, especialment per la bona acollida que ha rebut la seva última novel·la. Conversar amb ell té sempre un punt que oscil·la entre la guspira de l’enginy i la seriositat argumental de la reflexió. Comencem a parlar sobre la seva concepció de la novel·la i li plantejo la importància d’una obra com Els treballs perduts en el panorama de la novel·lística catalana contemporània: “El primer projecte que superava les meves pròpies possibilitats, molt per damunt del que jo podia fer, va ser Els treballs perduts. Continuo pensant que és la cosa de la qual estic més content. En tot cas, cada novel·la ha estat pensada d’una manera diferent. Borja Papa representa un altre tipus de treball literari, així com entrar en una altra dimensió, en una altra estructura, en un altre llenguatge. Són cinc o sis anys de feina, als quals han seguit cinc o sis anys més per fer Purgatori, que torna a ser una altra manera d’enforcar, de narrar. No tinc, doncs, cap teoria literària, faig considerables esforços per no llegir teoria literària. No crec que la novel·la hagi de ser tal o tal cosa. De les poques coses clares que tinc en literatura és això: mai ningú no ha de dir què s’ha de fer. La novel·la contemporània és mil coses”.

 

Pel que fa a la valoració de la literatura catalana, Mira es mostra preocupat pel decalatge entre la qualitat dels escriptors i la manca de valoració social que la relega a un segon pla: “El dia que els lectors estiguin a l’altura dels autors, la literatura catalana funcionarà molt millor. Per les seves condicions sociològiques, demogràfiques, etcètera, és una literatura bastant normal. El gruix de publicacions i una certa mitjana de qualitat dels autors així ho indiquen. Hauríem de ser capaços de comparar això amb altres literatures. Què en sabem de la búlgara, de la romanesa? De la literatura hongaresa ningú no n’ha fet cas fins fa quatre dies... I així podríem anar comparant”.

 

Per Mira, la qüestió rau en la identificació del concepte de literatura pròpia: “Darrerament he anat unes quantes vegades a Suècia. He cercat a les llibreries els autors suecs, i no me’n sonava cap. ¿La literatura sueca és més bona que la nostra? No ho sé. Ara bé, la relació amb el seu públic és diferent. El públic suec considera que aquella és la seva literatura, que aquells són els seus escriptors. La resta són els autors estrangers. Tenen clar quina és la seva literatura. Aquí no ho tenim clar. Ja no dic en el País Valencià, on es té clar que som una mena d’extraterrestres que escrivim en una cosa rara a la qual per definició no se l’ha de fer cas. Però és que aquí, a la mateixa Catalunya, a Barcelona, la consideració que té la societat respecte a la seva literatura, als seus autors..., deixem-ho córrer! Aquí fan les festes grosses als autors espanyols quan vénen de fora. El dia de la festa del llibre català, Sant Jordi, patró de Catalunya, els que tenen cues i cues per signar són els autors que vénen de Madrid, i els que surten a la primera plana dels diaris. I és així. Fa dos anys, ara ja no se’n recorda ningú, a la Fira del Llibre de Torí la literatura catalana va ser literatura convidada. Jo vaig fer la lliçó de cloenda. A la premsa d’aquí va aparèixer una miqueta al principi perquè hi va anar el president Pujol, i punt. No és un problema, doncs, de creació, ni de producció. És un problema de societat. La societat catalana no fa cas als seus autors i, en tot cas, molt més a la literatura del costat”.

 

TOT UN MIRACLE

En aquestes condicions, “és bastant miraculós que existeixi la literatura catalana. No hi ha un cas equiparable al planeta”. Mira subratlla l’aportació qualitativa dels seus autors, en què destaca en general la tasca dels poetes, així com la publicació en les darreres dècades d’unes quantes novel·les sòlides i respectables. Amb tot, algunes pràctiques narratives les troba excessives: “El que menys m’agrada és aquest tipus de narrativa dels últims deu anys, no sé si es diu postmoderna. No diré el nom, però alguna cosa última que he llegit i que ha tingut molt d’èxit, està intolerablement mal escrit, mal articulat”.

 

Ara bé, cal no confondre això amb els gèneres. Per Mira, una literatura ha d’intentar cobrir tots els camps creatius, fins i tot els més assequibles, els més populars: “Per això tinc un respecte inacabable pel meu amic Ferran Torrent. Perquè crec que està fent una funció magnífica, molt respectable. El tipus de literatura que ell ha triat la fa molt bé. L’important és que es faci bé allò que es decideixi fer”.

L’autor, que es considera un escriptor atípic a causa de les circumstàncies socioculturals que l’han obligat a fer més coses que les que en realitat hauria volgut fer, veu el futur de les nostres lletres amb l’ambivalència present al llarg de la conversa: “El futur de la producció literària no em preocupa gaire a curt termini. El futur de la seva significació social sí”. Sigui com sigui, Joan Francesc Mira, que admet admirar de Blasco Ibáñez “una vitalitat i una capacitat de treball descomunals”, ens ofereix també en les seves obres el sentit literari dels treballs guanyats.