Que em mirin com si fos portuguès

 

MIQUEL PORTA PERALES

 

Crítica de la nació pura. Sobre els símbols, les fronteres i altres assaigs impetuosos

Joan Francesc Mira

Eliseu Climent, editor. València, 1984.

197 pàgines. 750 pessetes.

 

Sorprèn el fet que nacions sense Estat —com és el cas de Cata­lunya— pateixin d’evident escasse­tat pel que fa a reflexions i elaboracions teòriques sobre un tema tan cabdal com el concepte de nació. A casa nostra les reflexions fetes fins ara sobre l’esmentat tema es mouen, grosso modo, entre l’essencialisme complaent i el pamfletisme més barroer (per fer justícia hau­ríem de salvar d’aquest desastre pseudoteòric dos treballs, Sobre el fet nacional: Catalunya, Països Catalans, Estat Espanyol de Rafael Ribó i La Nació com a problema de J. F. Marsal). Joan F. Mira, amb la seva excel·lent Crítica de la nació pura (darrer premi d’assaig Joan Fuster dels Premis Octubre), ve a omplir el buit de què parlàvem més amunt tot oferint-nos unes reflexions serioses i crítiques sobre el tema i la teoria de la nació. El que s’ha de començar dient del treball de Mira és que no es tracta d’una obra innocent, ja que el que l’autor pretén, en el fons, no és sinó revelar —a través i a partir dels resultats als que arriba amb la seva reflexió, no exempta de fina ironia— la reali­tat del País Valencià i de Catalunya. Però el propòsit de Mira encara va més enllà: ens invita i incita, després de posar al nostre abast les necessà­ries eines teòriques, a adoptar determinada actitud envers l’esmentat fet nacional català (i valencià).

 

Una mica d’ordre temàtic

D’entre les denses reflexions que es van desgranant en els assaigs que componen el llibre cal destacar, su­màriament i entre d’altres, les se­güents: la interpretació del naciona­lisme en termes de consciència/pertinença i d’identitat/oposició; la per­cepció i identificació dels grups (nacions) a través d’una acció i un ordre simbòlic (banderes, himnes i la resta d’ídols de la tribu) manipulador que crea, educa o controla la consciència —especialment la na­cional— en profit dels interessos particulars dels amos d’aquest or­dre simbòlic; la crítica del concepte —avui de moda— d’“etnicitat” que, lluny de vertebrar el “separatisme” que comporta tot nacionalisme, no és sinó expressió del simple desig del reconeixement del dret a la diferència dins una nació ja establerta que no es qüestiona; la crítica a la vocació d’eternitat de l’Estat-fronte­ra; la consideració del nacionalisme com a moviment social —cosa que permet l’observació del fenomen en termes de procés—; la constatació —diríem que en termes generals— que els nacionalismes són movi­ments de modernització de la ma­teixa societat en termes propis i no en els termes definits i imposats per una altra societat; les reflexions so­bre les relacions entre llengua, cul­tura i nació (amb especial atenció al perill que corren les llengües que no tenen suport polític), etcètera.

     “Nació”, però, és un concepte —o terme, si teniu remordiment epistemològic— no gens fàcil de de­finir. En efecte, la pregunta “Què és una nació?” ha rebut moltes i varia­des respostes, que Mira porta a col·lació tot fent una mena d’arqueolo­gia del terme. Així, ens trobem que la nació s’ha definit, seguint uns cri­teris, com el lloc d’origen, la cultura, la consciència i voluntat, la missió i el projecte —¿qui no recorda aque­lla conya de la “unidad de destino en lo universal”?—, I’existència d’un Estat o d’un espai econòmic i un mercat, etcètera. De fet, cap d’aquests criteris definidors no és satis­factori, i per això Mira ens proposa, inspirant-se en la tipologia de Malinowski, tres “quasi-definicions” (o criteris definidors) que tenen la vir­tud de donar raó i distingir els tres tipus de fenòmens existents sobre la qüestió o tema de la nació. Aques­tes quasi-definicions o fenòmens són la nació cultural (poble amb trets o caràcters comuns pel que fa a les for­mes de comportament, expressió, valors, etcètera), la nació política (poble que posseeix o aspira a pos­seir un poder / Estat autònom sobre un territori considerat com a propi) i l’Estat (fet de poder independent i sobirà en un territori delimitat).

     La distinció entre nació cultural, nació política i Estat —l’aportació més original del Iiibre— demostra la seva operativitat a l’hora d’analitzar la realitat nacional d’això que s’ano­mena Espanya. Espanya seria, alho­ra, un Estat i una nació política, pro­ducte no d’un procés d’unitat, sinó de l’expansió de l’Estat castellà (“Espanya és propietat històrica i intel·lectual de Castella”, diu Mira). Però aquesta consciència nacional espanyola no és un “reflex i produc­te de la realitat, sinó un resultat de l’acció productora de consciència, de l’adoctrinament i de l’acció simbòli­ca”. I és que escola, exèrcit, admi­nistració, partits, etc., han tingut (i tenen) el seu paper en la consolida­ció d’aquesta falsa consciència nacional. ¿Catalunya-València, Eus­kadi, Galícia —pot preguntar algú— són, doncs, nacions culturals etiquetades-rebaixades amb l’inefable terme de “nacionalitats”? I, ¿com fer que una nació cultural es­devingui política? (i/o Estat). La res­posta ens la dóna Mira posant a l’ordre del dia el “principi de no de­pendència” que no és sinó el fet de voler “formar una societat-marc de­finida per autoreferència, no per re­ferència a una altra que l’engloba”. En el cas de Catalunya-València un primer pas per tal d’assolir la cate­goria de la nació política consisteix —diu irònicament Mira— a fer que els “altres” ens vegin com a “portu­guesos”. I és que els portuguesos “tenen dret a ser només portugue­sos. Estan a l’altre costat de la rat­lla. Els miren com un altre tot, no com a part. I jo només voldria que em mirassen com si fos portuguès”. Ser o no ser “portuguès”, sembla que aquesta és la qüestió, i, com diu el mateix autor en diverses ocasions al llarg del llibre, “supose que s’en­tén sense massa comentari”. Llibre aquest no gens innocent, dèiem al principi.

 

Joan F. Mira: Sobre el mapa i Espanya