Els treballs perduts (1989)

 

 

   

Els treballs perduts (1989)

 

[1]  [Baralla de venedores al mercat de Mossèn Sorell.]

[2]  [La conversa dels fematers.]

[3]  [Visita al metge. A la llibreria de Mateu Macià: plans per a la biblioteca. Visita d’Ofèlia.]

 

Sobre Els treballs perduts...

 

 

[1]

Fragment del capítol I, «El lleó». [Baralla de venedores al mercat de Mossèn Sorell.] Pàg. 18-21.

 

Al mercat de Mossèn Sorell, que és una porxada de ferro i d’uralita, obrien ja les primeres parades, d’un furgó blanc dos homes vestits amb llargues ba­tes o gavardines verdes descarregaven mitjos porcs molt nets, tota la pell i el perfil de greix blanquís­sims i l’interior de color rosa i vermell de la carn, i els carnissers penjaven del coll pomells de pollas­tres grocs, madeixes de llonganissa tendra blanca i rosa, rodes de botifarres negres, de xoricets d’un roig vivíssim, molt purs són els colors de les carnis­series quan s’obren de matí i les carns estan sense estrenar encara, com les d’un infant grassonet o les d’una donzella florida, i enfront de les parades de carn i d’embotits, contra el mur blanc i gris d’una capella conventual, els verdulers escampaven orde­nadament hortalisses i fruites, producte del verger més abundós i ric d’Europa en tot el món conegut pel pas-doble universal que diu Valencia mit Blu­men und Apfelsinnen, etcètera, val a dir del jardí o paradís sempre verd que reguen la gran sèquia de Montcada i les set sèquies, Tormos, Mestalla i Rascanya, Quart i Mislata, Favara i Rovella, que són les sèquies mares filles del pare Túria, donant suc i fent fructificar la terra triada per Déu entre totes tal com va escriure Francesc Eiximenis ja fa sis-cents anys per abundor de pebreres verdes o pimentons, i de pebreres roges, albergínies lluentes, naps blanquís­sims, safanòria fina i remolatxa morada, etcètera, i així mateix per totes les verdors del julivert, col, lletuga, endívia pàl·lida, bajoques, bajoquetes, bajo­cons, a més del rave impúdic i la carxofa tímida, tot ordenat com és just i correcte per gèneres i espècies, si no era ací el lloc del paradís original ¿quin era? I en acabar les verdures, la venedora dels ous, dees­sa de la plaça, és alta i jove i el vestit negre li marca el cul exacte cintura estreta i dur pitram potent sota el davantal impol·lut emmidonat blanquíssim, i se­guim: tres collars o cadenetes d’or amb una creu i una medalla, i seguim: la cara plena maquillada per­fecta els llavis rojos esclatants el cabell negre lluent estovat en amples ones, reparteix els ous en un ex­tens tauler d’escacs fent quadres bruns i blancs se­gons el color de la corfa, segura dels moviments dels seus dits de llargues ungles pintades.

     «¡Ah, la sabuda matinera!», que li diu la veïna basta venedora de patates. «Hui t’has corregut més de dos pams cap al meu costat.»

     Dring de polseres i un ràpid vol d’arracades d’or i agitació de collars, divinal fúria.

     «Jo només em córrec quan em donen gust a la figa. I a tu, per a vendre quatre sacs de pataques podrides, tens més que de sobra en el lloc que tens.»

     «¡La puta poca-vergonya! Al primer que passe, li deixaries que et clavara mà al parrús, tu.»

     Un passejant solitari, un visitant matinal, un possible client d’una o de l’altra, s’acosta entre dos rengles de parades.

     «I tu, encara que poses un anunci, no t’ha d’acudir ningú.»

     «¡La reputa!»

     «¡Torna-ho a dir, i t’estampe la cara!»

     «La puta...»

     Jesús Oliver, amb pantaló gris, camisa blanca i un bastó sota l’aixella, arribava ja al lloc mateix de la baralla, s’esclafaren dos ous, amb precisió i efec­te, en la cara de la venedora de patates.

     «Si no en tens prou, para el cabàs. I ara, veges si em tornes a dir puta.»

     «Puta reputa», sanglotava la digna patataire en­tre regalims de clara i de rovell, «voràs tu quan vin­ga el guàrdia».

     El possible client s’havia aturat a considerar l’escena, amb la boca lleugerament oberta.

     «I vostè, ¿què volia?», li deia alta i erecta la reina

de la plaça.

     «Jo no res. Posar pau.»

     «Escolte, ¿vostè ve al mercat a comprar o a ficar el nas on no l’han cridat?» El mirava amb ulls de justa còlera i s’inflava rítmic el davantal seguint el panteix del pit insigne.

     «No, no senyora, no. Vull dir, pose-me’n una dotzena.»

     «¿De rossos o de blancs?»

     «¿El què?»

     «Els ous, ¿què han de ser?»

     «És igual, és igual. ¿Quant costen?»

     «Cent cinquanta, els grossos.»

     «¿Tant?»

     «Mire, no estic per orgues, ara. Si li pareixen cars els ous, es compra una gallina.»

     Una gallina, justament, ¿per què no havia de comprar-me una gallina? Només que em ponga dos ous cada tres dies, l’amortitzaria en dos o tres mesos, una gallina blanca i suau, grossa, una gallina materna, la mare dels ous, la posaré en una gàbia en la cuina. O no, al balcó lligada d’una pota, em farà companyia també, un animalet tan calent i tan tou, i el cor que els batega sempre a una velocitat fantàstica, segur que ens farem amics, la gallina i jo, ín­tims, no és bo que un home estiga sol.

 

§ § §

 

[2]

Fragment del capítol 6, «La neteja». [La conversa dels fematers.] Pàg. 166-172.

 

Del camió mentrestant es desprenen quatre figures, una del cap de la bèstia i tres del cul, vestides d’uniformes i gorres de color carabassa, membres de la més útil i necessària, si no la més antiga, de les professions nocturnes, i l’equip de professionals entra a buscar descans i refrigeri en un baret del carrer de Quart, prop del cantó, pietosament obert encara en aquestes altes hores de la nit.

     Tres taules de marbre caben al bar Paradís, an­tiga taverna del Sord de Manises, i a la taula del fons reposa Angèlica que després d’haver exercit du­rant molts anys i amb poc profit la professió de pecadora, ix de casa cada nit, no penedida sinó ves­tida, puix el seu cos no fa més gruix ni més alçada que el d’una nena de nou anys, amb tres vestits de primera comunió, regal dels mateixos professionals que ara acaben d’entrar i la saluden amb molt d’a­fecte i consideració; Angèlica amb un bracet infan­til abraça fort una nina rossa rossa com la mateixa perruca que amb l’altra mà s’arregla perquè se li havia quedat una miqueta de gairó, després xarrupa ginebra d’un gotet, mira la bossa de tela aquesta nit afortunada ben plena de mitjos panets i d’altres garanties de subsistència per un dia o dos, i som­riu amb un somriure d’universal amor i gratitud: plàcida és ara la vida d’Angèlica, sempre vestida de blanc, prova evangèlica, perquè si els lliris del camp van tan bellament vestits i no filen ni teixeixen per què vosaltres us heu de preocupar etcètera, ja ho va dir el Nostre Senyor. Jesús mira de la porta es­tant l’única taula buida, entraria i demanaria un te, però no entra, pensa en el seu nebot i se’n torna cap als pilons encadenats, no els que hi ha dins sinó els que hi ha davant de les torres. En preguntar l’amo del bar si prendran el mateix de cada nit, els quatre uniformats en efecte demanen cafès rebentats amb conyac, quatre carajillos diu el més jove i tècnic dels quatre, denominant la poció amb el graciós dimi­nutiu de carajo que és mot ben noble i patrimonial de la llengua dels nostres veïns i senyors llengua que tant estimem ací entre altres raons per la seua cristal·lina sonoritat tal com dringa en el vocable es­mentat o amb igual delicadesa en badajo escupitajo i estropajo. L’amo del bar mastega la punta ensali­vada pastosa d’un caliquenyo apagat i amb parsimò­nia col·loca quatre gotets en la cafetera La Cimbali Torino, riscaldamento vapore chiuso aperto.

     Els quatre professionals, que coneixen el món puix que han nascut als quatre punts cardinals, Els Orriols, La Creu Coberta, El Cabanyal i Campanar, instal·len còmodament els colzes damunt del marbre i enceten el col·loqui.

     «És fantàstic, el nou model de camió», comença el Tècnic. «Tot automàtic. Ahir va arribar el primer, i diu que don Valentí n’ha comprat cinquanta. Tot automàtic, tu, amb sistema triturador-compactador i programa electrònic. Porta dos braços articulats amb control remot que ... »

     «Al final, ja no quedaran fematers», diu el Poeta. «Mira en quin uniforme mos toca d’anar vestits. D’aviadors americans o jo què sé..., a la nostra edat i fent el pallasso pel carrer. Només faltaven els camions automàtics.»

     «A tu t’agradava més, igual que a mi, quan buidàvem a mà cada poal en el camió», diu el Filòsof. «No sabies quines sorpreses podies trobar-te cada nit.»

     «Tot va començar quan obligaren a gastar bos­ses de plàstic en comptes de poals», diu el Taciturn. «Tot el fem en bosses negres tancades, totes iguals...»

     «Però vosatros», retruca el Tècnic, «és que esteu tots tocats del perol. Vejam si ara resulta que en comptes d’un vehicle higiènic, automàtic, hermètic, preferíeu...»

     «A mi quan m’agradava l’ofici és quan anàvem en l’haca i el carro», diu el Poeta. «Jo li posava a l’egua un collar de campanetes i tring triquitring triquitring, només girar el cantó les dones ja em sentien, no calia ni que tocara la corneta, i baixaven a la porta a donar-me els poals. ¡Ai aquell temps, aquell temps!, de totes me’n sabia el nom, i més d’una i més de tres em tenien robat el cor, eren com roses fresques del matí, les casadetes joves sobretot, que el marit se n’havia anat ja a treballar, i més d’una i més de tres em cridaven des del balcó, fema­ter que hui estic molt cansada ¿no podria pujar a buscar el poal?, ¡i jo sí que pujava sí!, ¡ai aquell temps, aquell temps!, ¡que de tot això ja fa més de trenta anys!»

     «Sí que tens raó, tens tota la raó», diu el Filòsof. «¿I tu no has pensat també, moltes vegades, que pels poals del fem podíem saber la vida de la gent? Quan ho penses veus que al fem no se li escapa res d’una casa: allí és on al final acaba tot sense remei, no falla. Si estaves atent al mateix poal cada dia una temporada llarga, li podies averiguar la vida a tota la família.»

     «Tu has llegit massa novel·les de policies», diu el Taciturn. «Tot el fem és només fem, i tota la vida és merda. ¿Saps què pense?, que han fet molt bé d’obligar a posar-la en bosses negres, totes iguals.»

     «No perquè siguen negres, sinó perquè són biodegradables», especifica el Tècnic.

     «Una tristor», diu el Poeta. «Gràcies a Déu que jo em jubile l’any que ve.»

     «Ara ja no pots mirar si hi ha flors als poals», diu el Filòsof. «O si hi ha copes trencades, condons gastats, compreses de la regla de les dones, botelles de xampany, bolquers vells de criatura, si tiren molt o poc menjar, no pots trobar cartes i fotos d’haver renyit amb el nòvio, no pots saber si a casa tenen un malalt, si els ha parit la gata, o si han fet un ba­teig. Ja no pots saber res...»

     «¿I em pots dir què guanyaves, de saber tot això?», amonesta el Tècnic.

     «Això era la gràcia de l’ofici», respon el Filòsof.

     «Era la vida», diu el Poeta.

     «La vida és una bossa negra plena de merda», torna a insistir el Taciturn, que no es renova.

     Tan absorts estaven tots quatre en el profund col·loqui professional, que no es van adonar que s’instal·lava un nou vingut a la tercera taula, l’única lliure, un senyor amb jaqueta de fil sense solapes, de color palla, corbata de seda escarlata, i un bastó amb puny de plata que figura un peix que vol, però no pot, mossegar-se la cua. L’entrada del nou client representa que aquest ha perdut ja del tot la incerta confiança que tenia de veure tornar incòlume el nebot, el qual havia partit rabent de les Torres de Quart, on quedava Jesús de jutge i testimoni, a fi d’intentar per primera vegada un rècord nou, això és córrer tota la circumval·lació interior en moto a contrapèl del trànsit: Guillem de Castro, Xàtiva, Colom, Glorieta, vora del riu i tornar per Guillem de Castro a les Torres de Quart, no més de cinc mi­nuts, pronosticava, i ha passat ja més de mitja hora. Un accident o la policia, però la policia no, que a ell no l’agafarien, segur que ha estat un accident, no pot ser cap altra cosa. Angèlica de blanc s’ha aca­bat la ginebra, deixa caure lentament el cap, i abra­çada a la nina s’adorm damunt la taula.

     Recomençaren els quatre homes la conversa, amb arguments renovats, i ara el Tècnic recordava als altres tres l’exemplar vida i trajectòria de don Valentí Fraga i Maó, que de simple femater del Cabanyal havia arribat, pel propi esforç i enginy, a ser soci major i president de l’Antiga Concessionària, anteriorment Cooperativa de Fematers Autònoms.

     «El Rei del Fem», digué el Poeta.

     Una empresa de la qual tots podem sentir-nos orgullosos gràcies a l’obra de don Valentí, valencià, incansable introductor d’innovacions i un dels pocs que tenen visió de futur, molt prompte tota la flota de vehicles de neteja circularà ordenada per ordi­nadors, això sí que és cosa, pensà Jesús, de gran poder, des d’una taula amb botons de colors i pan­talles governar la purificació nocturna dels carrers, en arribar el final de cada dia tot és fem pols i bru­tícia productes naturals de la vida, llavors entra en acció el batalló nocturn mecanitzat, replega arruixa i agrana i de matinada la ciutat es desperta pulcra i l’asfalt immaculat, la gent cada matí quan ix de casa ja pot sentir-se neta desvetllada i feliç.

     «I encara no heu vist la Nova Planta», continua el Tècnic, «de Tractament de Sòlids».

     «Ara la merda té tractament», diu el Taciturn.

     «Una meravella», afirma el Tècnic.

     «Tractament d’excel·lència», afirma l’altre.

     «Cada subproducte dels residus ix per separat al final del procés», explica el Tècnic. «Per exemple blocs de metall per un costat, bales de drap per un atre, vidre classificat blanc o de color, paper prem­sat, adobs orgànics...»

     Això sí que és, pensa Jesús, posar ordre en el caos, tornar a reunir per gèneres i espècies tot allò que la gent barreja i desordena.

     «Homes d’empresa com don Valentí fan falta a València», acaba el Tècnic.

     «Emperador de la Merda», retruca el Taciturn monotemàtic, però els altres dos fumen i callen, i amb les arrugues immòbils marquen una neutral distància impàvida.

     Angèlica innocent al seu racó dorm allunyada dels sorolls del món. Els quatre uniformats ja han esgotat els minuts de descans concedits per l’em­presa i s’alcen, paguen el seu escot, i surten a re­prendre l’exercici de la professió. A la placeta de Santa Úrsula, la màrtir verge, els esperava una plu­geta fina.

     «Merda», diu el Taciturn. «¡No hem agafat els im­permeables!»

     Jesús Oliver pensa, quan ix, es xoparan si han de seguir recollint fem fins a la matinada, el meu nebot pot estar mort o ferit, tinc una miqueta de fred no porte camiseta, don Valentinus Dei Gratia Valentinorum Rex, jo també arribaré a casa tot mullat, podria preguntar als hospitals, tinc fred, demà com que ha plogut estaran els carrers més nets que els altres dies, qui era aquella dona tan menudeta vestida de blanc.

 

§ § §

 

   

[3]

Fragment del capítol 7, «El toro». [Visita al metge. A la llibreria de Mateu Macià: plans per a la biblioteca. Visita d’Ofèlia.] Pàg. 192-202.

 

«Passe passe passe, de manera que vostè és l’amo de la nostra estimada Marilín...» ¿Què vol dir la nos­tra estimada?

     «Sí senyor. Vull dir no, jo no sóc l’amo de ningú.» «És veritat, és veritat, don Manuel tampoc no era l’amo de ningú. ¿Vostè sap que jo era el metge del seu avi? Més de trenta anys. El vaig heretar de mon pare, com si diguérem, que ja era el metge de la família. ¿No ho sabia?»

     «No senyor, no ho sabia.»

     «Ja veu. Abans els metges eren com una part de cada família, i ara ja veu: tècnics. Jo mateix ja no faig visites a casa. Sense moure’m d’ací, ja tinc massa clients. Si l’he rebut a vostè és per Marilín, i pel seu avi. Ja no en queden com ell...», sospirà el met­ge Arrufat, es passà els dits per l’espessa cabellera blanca. «Ni com jo.» Fa una pausa per produir ex­pectació en el pacient. «¿Per què creu vostè que tinc tanta clientela? Perquè els cure, ¿no? Sí i no: vénen perquè encerte què els passa. No per fora, que això pot fer-ho qualsevol, sinó per dins. En realitat, faig més de psiquiatre que d’altra cosa: metge de les ànimes, que és on està la clau de la salut. A vostè puc dir-li una cosa: no m’ha fet falta obrir un llibre de medicina en quaranta anys, des que em van donar el títol. Don Manuel ho sabia, i per això em tenia tanta confiança. I fins els vuitanta-cinc anys que ha viscut, no li va fallar mai la salut, ni la força allà on fa més falta. ¿Entesos? Entesos. Però en el teu cas, fill meu, ¿quin és el problema?» Damunt de la taula del metge Arrufat hi ha uns versos emmarcats que diuen, Jesús llegeix:

 

No cal que mos apurem

ni el barret tirem al foc

que entretant avant anem

no es pot dir mai que fem poc.

 

     ¿I quin era el problema de Jesús?, insistí el metge, el seu problema, segons les informacions rebudes de Marilín, era que s’havia ficat al cap una idea, i si vas pel món amb una idea els altres si poden et fotran, i si et volen fotre és segur que podran (pau­sa: no cal que mos apurem), però com que Jesús no havia acudit a la consulta a demanar que li recepta­ren pastilles contra les idees sinó a demanar ajuda contra els enemics de l’ànima, la solució era clara, ja que les armes dels enemics són els papers, farem papers (pausa: ni el barret tirem al foc), és a dir, posant el problema en altres termes, el que importa no és saber si un home és boig o no és boig, i fins i tot és una cosa útil i profitosa per la salut creure en la pròpia bogeria perquè és l’única manera d’estar per damunt dels altres i de fer alguna cosa no­table i digna d’esment en la vida (pausa: que entre­tant avant anem), però com que els altres això no ho entenen i menys encara ho accepten, és impres­cindible, a fi de protegir-se i que et deixen en pau, armar-se dels papers i certificats corresponents ja que allò que no està certificat i segellat és com si no tinguera existència real, i en fi jo sóc curt de parau­les, i no t’entretindré més que tu deus tindre coses que fer i ací fora sempre hi ha gent que espera, avui mateix et faré el certificat mèdic oficial com que Jesús Oliver i tal, deixa totes les dades a la infer­mera, després de complet estudi i reconeixement es troba en ús perfecte íntegre i ple de totes les seues facultats físiques i mentals etcètera etcètera, firmat per tres eminents especialistes amics meus i confra­res (final: no es pot dir mai que fem poc) i això serà més que prou, l’acompanyà cap a la porta.

     «Hala, adéu. Quan tingues acabada la biblioteca, ja em convidaràs a fer-te una visita. Records a la Marilín. Has tingut molta sort.»

     Reconfortat baixava Jesús les escales pensant he tingut molta sort, quan tinga el certificat firmat per tres especialistes eminents Magdalena i el psiquiatre Comes ja poden vindre darrere bufant, ja haurà passat el perill, no sé per què pensava jo que em farien despullar, si no feia cap falta, ¿qui va dir que l’home és l’únic animal que guanya d’anar vestit?, qui ho va dir tenia raó, quan fan despullar algú el deixen completament indefens, ¿i on és que fan despullar la gent?, a les clíniques a les presons i als camps de concentració per anar a la dutxa, passa exactament el contrari que amb els animals, un animal vestit és un animal humiliat i quan els vesteixen és per fer-ne burla, el lloc propi de l’home és el vestit, el lloc propi de l’animal és la seua pell, aquests cartells de El Mono Torero y los Siete Enanitos Forçados haurien d’estar prohibits, ¿què pensa el pobre xim­panzé vestit de torero i amb un puro en la boca? fa uns ullets negres de sofriment resignat, l’exploten per­què la degradació sempre fa riure la comèdia està en l’alteració de l’ordre de les coses, quan a un home li cauen els pantalons o quan a una mona li’n posen, tothom troba molt divertit veure com els micos fan de persona i com els nanos camatorts fan de gent d’alçada normal però El Mono Torero y los Siete Ena­nitos Forçados és intrínsecament pervers és un pe­cat contra la humanitat i naturalment no figura en la llista dels pecats oficials reconeguts hauré d’ar­rancar jo mateix els cartells, o invocar damunt de la ciutat un càstig diví, ¿si Déu fóra just i ara mateix es quedara tota la gent nua pel carrer què passaria?, ara mateix, es volatilitzen tots els vestits, la roba exterior i la roba interior, i es queda en pèl tothom els xiquets que juguen al Parterre i les mares ai les mares joves que els vigilen els vells a l’ombra dels magnoliers i els negres que venen ulleres negres a les paradetes la gent que compra al Corte Inglés les venedores i els encarregats els guàrdies municipals els viatgers dels autobusos tots els autobusos plens de gom a gom de gent nua no em toque no em toque però senyora no ho puc evitar, els taxistes, els jutges de l’Audiència i els guàrdies civils, les velletes i les xiquetes, València primera ciutat nudista del món en un instant, o podria ser que vinguera una guerra i igual que han inventat una bomba que ho deixa tot intacte i només mata les persones n’hagueren inventat una altra que només desintegra la roba i deixa intacta la gent, cau la bomba i en un punt imagina’t l’espant, els autobusos frenant, el trànsit col·lapsat, ¿els guàrdies urbans com podrien imposar ordre en el caos amb els collons a l’aire? les dones xisclant i tots tapant-se amb les mans això que l’es­pècie humana és l’única que es tapa la gent arran­cant mates dels jardins, fulles de magnolier per fer-se’n tapaculs improvisats, tapapius, tapaconys, no debades va passar allò que va passar al paradís ter­renal no sereu ja mai més innocents i en tot veureu per sempre més el pecat i la vergonya, un assalt col·lectiu al Corte Inglés planta primera cavallers planta segona senyores planta tercera joves i xiquets és la guerra grans magatzems rapinyats feroçment per multitud nua enfollida, a mossos i arraps lluitarien per engrapar un pantaló o una falda llençols calço­tets tovalloles qualsevol peça de roba per cobrir la insuportable nuesa de l’ésser, la consciència, liquidació forçada d’existències, així al barri del Mercat liquidarien per fi la mercaderia totes les botiguetes de roba on mai no veus que ningú hi compre res, fan tanta pena, veus els botiguers darrere del taulell amb la cara tan trista que voldries entrar-hi només per donar-los l’alegria de tindre algun client aquell dia, si t’atures a l’aparador i no entres et miren amb ulls acusadors, han conegut èpoques millors i no saps quina fe els fa obrir encara cada matí a les nou, però si caigués la bomba podrien morir en uns mi­nuts de glòria, víctimes d’un saqueig final de sastre­ries, corseteries, llenceries i assegurar-se el cel amb una obra de misericòrdia gegantina, vestir les cinc­-centes mil persones que a les sis i mitja i pocs mi­nuts d’una vesprada de juny han quedat nues als carrers de València.

     Al fons cavernós de la llibreria de Mateu Macià, assegut davant de la taula on hi ha encès un llum amb pàmpol verd, Fèlix Ventura l’esperava tot con­versant amb l’amo de l’establiment sobre alguns dels moltíssims llibres vells de la casa, o dels no tan abundants rars i curiosos. Jesús avançava amb precaució per l’atapeïda arquitectura de llibres simple­ment vells, alguns curiosos, pocs rars, girava repeti­dament els ulls a dreta i a esquerra i amb mirades circulars mentre camina va calculant ¿vint mil trenta mil potser quaranta mil?, per la primera tramesa hauré de llogar un camió de mudances, crec que transporten els llibres en cistelles.

     «Don Jesús», diu el cec i somriu, «sí que ha estat curta la consulta». Amb les ulleres negres mira cap a Mateu Macià i afegeix: «És que ve de visitar el metge Arrufat.»

     «Ah, ja ho entenc», somriu el llibreter amb el mateix somriure del cec, somriu i continua obser­vant atentament la primera pàgina o portada de la Decada Primera de la Historia de la Insigne y Coro­nada Ciudad y Reyno de Valencia. Por el Licenciado Gaspar Escolano, etcètera. Primera Parte Dirigida a los Tres Estamentos, Eclesiastico, Militar y Real, y por ellos a los Diputados. «El metge Arrufat, ja ho entenc.»

     «No necessita mai més d’un quart d’hora», diu el cec. «Com que no t’ha de receptar res...»

     «Et fa la teua explicació, i ja tens prou medeci­na», conclou Mateu Macià i, pensant possiblement que a un cas tan natural no li cal més comentari, segueix mirant el llibre. «És una joia, aquest Esco­lano. Me’l van portar ahir, però demanen massa diners...»

     «Li’l compre jo.» Serà un llibre com una primera pedra, i quan posen la primera pedra d’un edifici històric ningú no pregunta quants diners val, el compre, me l’emporte i el pose de primer llibre, els set mil cinc-cents que tinc a casa vindran després a ser­vir de fonaments, però si me l’emporte ara, ¿on el pose?, vejam, per la classificació seria Nou parènte­si Quaranta-sis punt Setanta-tres parèntesi, i també Zero Un perquè comença pels fills de Noè i el rei Túbal, però si fa de primera pedra ha d’estar fora de l’ordre general, en una urna de vidre amb un cartell Aquest va ser el Primer Llibre de la Nova Biblio­teca Oliver, dipositat el dia tants de tants de la his­tòria d’aquesta Insigne i Coronada Ciutat i Regne, és un bon llibre per fer de primer llibre, ¿és només casualitat haver-me’l trobat ara o és mostra d’un designi favorable dels déus?, llàstima només que haja de ser un llibre en castellà, Década Primera i l’altre volum Década Segunda, València mil sis-cents deu, pels mateixos anys que expulsaven els moriscos i el Patriarca manava sobre tots els llibres de València, això del castellà és una desgràcia ja molt antiga, m’estimaria més una primera edició de la Història de Beuter que almenys, com que era mig alemany, encara escrivia en català, però...

     «¿I un Beuter de la primera edició, costaria molt de trobar?», pregunta.

     «Costaria tant, que poden passar anys sense que en vinga cap. Crec que el marquès de Vilaragut...»

     «És un porc silvestre», digué el cec.

     «...en té un. Però ell no ho sap. Si poguérem comprar-li la biblioteca sencera...»

     Acordaren que sí, que algun dia comprarien, per mitjà de Mateu Macià, la biblioteca sencera del marquès, i si es presentava el cas qui sap quines biblioteques més, però que de moment calia resoldre la selecció dels quatre mil cinc-cents llibres necessaris per completar les primeres mil dotzenes, selecció per a la qual Jesús no tenia especials preferències ni exi­gència concreta només que, si podia ser, per l’efecte inicial, fossen volums d’un cert gruix i consistència, ben relligats, i preferiblement distribuïts de manera equitativa entre les deu seccions de la Classification Décimale Universelle, Obres Generals, Filosofia, Re­ligió, Ciències Socials, Filologia, Ciències Pures, Ciències Aplicades, Belles Arts, Literatura, Història i Geografia, després amb les mil dotzenes segones i amb les deu mil següents ja filarien més prim, per èpoques i temes i omplint exhaustivament tots els deu epígrafs de cadascuna de les deu seccions bàsi­ques, fins a reunir la més perfecta selecció mai reu­nida de tot el coneixement universal, i exceptuant només d’aquest coneixement l’art de matar bous en plaça o tauromàquia, i a fi d’animar el llibreter que mostrava signes de perplexitat sobre el sentit de l’empresa, Jesús posà com exemple la pròpia biblio­teca domèstica provisional de set mil cinc-cents vo­lums, que amb el pas dels anys havia procurat equi­librar racionalment de tal manera que podia dir que ja cobria, amb repartiment aproximat, els cent epí­grafs principals, per exemple uns setanta-cinc vo­lums de Lògica i Dialèctica, setanta-cinc de Teologia Pràctica, setanta-cinc de Llengües Romàniques, se­tanta-cinc de Medicina, i així per un estil de les altres divisions, perquè sense un ordre rigorós en qualse­vol empresa i més en la del coneixement humà és inevitable el desastre, i per això pensava que un dels grans genis ignorats de la història contemporània és l’americà Melwil Dewey que als disset anys va inven­tar la classificació decimal, i va fundar, ja fa cent anys, la primera Escola de Bibliotecaris, o més exac­tament de Bibliotecàries, a la Universitat Columbia de la ciutat de Nova York, on hi ha deu avingudes verticals, numerades, i dos-cents carrers horitzon­tals, numerats, exactament el contrari d’un laberint, la gent sempre pot saber exactament en quin punt es troba, per això ha esdevingut la capital del món.

     «Don Jesús», va dir el cec, «li he guardat l’última tira de cupons.»

     Mateu Macià embolicava, amb molta cura i precisió, primer amb paper fi, després amb cartó moll, i finalment amb paper fort, el primer volum de les Decadas d’Escolano amb cobertes de pergamí de co­lor de cera. Fèlix Ventura digué:

     «Don Jesús, volia dir-li que he parlat amb un mestre d’obres que conec al carrer de la Puríssima, que es dedica a fer reformes de cases i podria...»

     «Ah. Sí. Jo també ho havia pensat, de buscar algun constructor.»

     «Estava segur que vostè ho havia pensat. Per això he anat a buscar-lo jo. Demà de matí diu que passa­rà a mirar quina obra s’ha de fer i li farà un pres­supost, és un obrer honrat.»

     «També hauré de buscar un fuster que faça ... »

     «Tinc un amic fuster al carrer de Balmes. No en trobarà un altre com ell en tot València.»

     «Per la pintura, podríem mirar Lluc el Pintor, el del carrer de la Corretgeria», suggeria Mateu Ma­cià lligant el paquet perfecte.

     «Ja ho he mirat també», va dir el cec.

     ¿Qui l’esperava, quan arribà Jesús Oliver al palau amb la Primera Decada de la Insigne y Coronada ben empaquetada sota el braç? L’esperaven Maria Marilín i la gallina, i l’esperava feia més d’una hora la cosina. Maria de vermell, la gallina de blanc, i la cosina vestida de negre funeral. La qual digué com a benvinguda i salutació que com era possible que en aquella casa ningú no li guardara ni un poc de dol a l’amo difunt, a l’avi, ni domassos amb crespó negre als balcons, ni un simple llacet negre al pit de Mari­lín ni al coll de la gallina, ni un simple llacet negre com el que duu el meu gat —no ho havíem dit, però si Marilín duia al braç una gallina sense llaç, Ofèlia duia, amb cinta negra al coll, un gat de pèl molt fi, blanc i lleonat—, i ara véns tu vestit de blanc i blau, de Filla de Maria, no t’has posat ni una corbata negra. Marilín tirà l’última xamada al cigarret, l’apagà amb gran dignitat i parsimònia en un morter de bronze que feia de cendrer, i digué que se n’anava a la cuina, en la suposició que el senyor i la senyora també voldrien sopar. Jesús va obrir la boca, i la tancà, com un que voldria parlar, però no parla. Vo­lia dir és el mateix vestit que duies fa deu anys, per l’enterrament del teu marit, t’ha durat més el vestit que l’home.

     «Uf, quina calor», va dir Ofèlia i amollà el gat, que va caure, indiferent i tou. «Miraré si trobe algu­na roba més fresca pels armaris. I tu, espera’m ací al despatx, que hem de parlar.»

     ¿De què havien de parlar, Jesús i Ofèlia, o més ben dit ella parlar i ell escoltar? Havien de parlar, probablement, primer, de les perilloses maniobres d’Evarist, germà d’Ofèlia, el qual preparava ja requeriments notarials i altres papers i a més s’havia guanyat sense dificultat per a la seua causa donya Verònica Oliver mare dels dos germans i filla del difunt, que per raó dels escàndols de què havia estat escenari la casa paterna no tenia cap recança, ans al contrari, de veure-la esborrada del mapa de Valèn­cia. Havien de parlar també de les fosques maquina­cions de Magdalena que amb l’ajut del psiquiatre Comes, del mateix Evarist, i d’una agència de detec­tius privats, buscava declaracions i testimonis (tals com un antiquari i un comprador de biblioteques, el marquès de Vilaragut, el secretari de l’Ajuntament, dues bibliotecàries de la Universitat, i sembla que avui també un oficial de la barberia Saborit i un carnisser) per demostrar la incapacitat del marit tocant al govern de la pròpia raó i per tant a l’administració i disposició dels propis béns. Tercera cosa que havien de parlar era del gran goig i alegria que sen­tia ella, Ofèlia, en veure que per fi Jesús havia esca­pat de les urpes conjugals que durant més de quinze anys l’havien tingut ofegat, atemorit, arrupit, com­primit, suprimit, arrugat i capat, i que a partir d’ara, si per fi li feia cas a ella, Ofèlia, com estava certa que li n’havia de fer, la seua vida seria una altra vida, recordant el passat remot, pensant en el futur, etcètera. Quart i final, que en previsió i garantia d’aquest futur i defensa per al present, ella deixava el seu piset de viuda sola i s’instal·lava al palau Oli­ver on feia falta algú que portara el timó de la casa pensant sobretot en el temporal imminent, i que si era cert —¿com ho sabia ella?— que ara ell portava bragues en comptes de calçotets, que ho volia veure i comprovar ara mateix. De tot això començaren a parlar, en efecte, quan ella va aparèixer al despatx amb un deshabillé de blonda negra de les transparències del qual, obertures frontals inferior i supe­rior i altres característiques inductores de torbament, no cal donar detall. Soparen uns entremesos que els va portar Maria amb cara circumspecta, i Jesús pogué comprovar, en moments diferents, que el llom lleonat del gat era del mateix to i color, pri­mer, que la pell del lleó que l’avi portà d’Àfrica, i que la pell de les cuixes de l’ama del mix, segon.

 

 

Joan F. Mira

Els treballs perduts

València: Tres i Quatre, 1989

Reedició: Barcelona: Proa, 2005

 

[Les pàgines a les quals fem referència ací corresponen a l’edició de Tres i Quatre]

 

Joan Josep Isern: Hèrcules i Leopold Bloom passejant per València (pròleg a la reedició d’Els treballs perduts)

 

Sobre Els treballs perduts...

 

 

Tornar a la pàgina anterior Pujar