|
|
En un món fet de
nacions (i altres textos i
papers) (2008) Un món
fet de nacions (pàg. 125-133) Quizá un
país inexistente (pàg. 115-123) Un món fet de nacions. Memòria d’Alfons Cucó Abans de presentar un
resum de la meua intervenció, amb la qual es tanca aquest congrés,*
permeteu-me que recupere ací mateix algunes de les paraules que, en aquesta
ciutat de Gandia, ja vaig dedicar a Alfons Cucó, en memòria del qual ens hem
reunit ací per a parlar de temes i matèries que a ell li van interessar tant.
Voldria que haguérem parlat d’aquests temes com a homenatge a Alfons Cucó, però
en la seua presència: hauria volgut tindre’l assegut ací mateix, al costat
nostre, i que ell escoltara les nostres paraules. Que aquest congrés li
l’haguérem dedicat a Alfons quan era entre nosaltres, no ara que és absent per
sempre. Però he de dir que aquesta absència serà també una presència permanent.
Per als qui l’hem estimat tan de prop, i en el país que ell va estimar tant.
Serà permanent dins de molts de nosaltres, però ho serà també d’una manera
institucional i pública gràcies a aquesta Càtedra que porta el seu nom i que és
ja una realitat. Sense la decisió ràpida i generosa de la Universitat per crear
aquest marc institucional, ara no seríem ací, a Gandia, per tornar a recordar
Alfons Cucó i les coses i temes de què ell tant va parlar i tant va escriure. No
vull, per tant,
improvisar frases elogioses, ni tòpics d’exaltació
pòstuma, ni paraules
fàcilment emotives. Però si jo tinc algun títol
per dirigir-me a vosaltres en
aquest acte de clausura, no és el de col·lega
acadèmic, ni el de company
d’avatars cívics o polítics: no és res
d’això, és el simple títol d’amic.
Parlaré, doncs, com amic que ha tingut el privilegi i la fortuna
de compartir
més de quaranta anys de vida amb Alfons, que no és dir
poca cosa. I com amic
que ha compartit també, amb les persones més seues i
més pròximes, el dolor
infinit de la seua desaparició. Ja em disculparan, per tant, si
en parlar d’un
amic, amb majúscula, parle també de mi mateix: no sabria
evitar-ho, ni seria
possible. I ja m’excusaran també si arribe a repetir
frases o idees que vaig
escriure i vaig dir, amb el dolor immediat i viu, els dies i les
setmanes
després d’haver-lo perdut: no sabria tampoc, passat tan
poc de temps encara,
millorar aquells pensaments o aquelles emocions. No fa encara tant de
temps que conversàvem ben sovint, com hem conversat milers i milers d’hores i
en milers d’ocasions, i el tema podia ser el que tantes vegades hem escorcollat
ell i jo, inacabablement: l’incert destí del nostre país comú, el país dels
valencians, o què han significat i signifiquen les nacions en la història.
Pensava, com pensem tots quan ja ha repicat la campana dels seixanta anys, que
encara li quedava prou vida per aprofitar-la entre els seus papers tan ordenats
d’historiador, per aclarir una mica tants problemes reals i teòrics del “món de
les nacions”, i per fer encara alguna cosa més en favor i en benefici d’aquest
País Valencià que ens ha consumit les energies d’ençà que tenim ús civil de
raó. Aquest país que, per desgràcia seua, ha sabut aprofitar ben poc els
esforços i la vida d’alguns dels seus ciutadans exemplars com el meu amic
Alfons. Altrament jo, ara que ja no és entre nosaltres, recordaria només la
dignitat d’un historiador impecable en el mètode i en la reflexió, d’un
patriota que va sentir des de l’adolescència l’impuls d’un compromís que no va
abandonar ja mai més, d’un activista en temps del franquisme més negre, d’un
home públic en el més noble sentit de la paraula, d’un polític que no va deixar
mai el camp de l’esquerra democràtica, d’un apassionat de la llibertat i de la
justícia. Però no recordaria la tristesa serena d’aquelles converses, quan
parlàvem del ressò, tan escàs, que ha tingut —sobretot en el terreny polític—
l’esforç i la vida d’alguna gent exemplar. Poca gent, pensava jo llavors i
pense ara. Poca gent com ell, com Alfons Cucó, i que han rebut tan poca
gratitud. Que aquesta càtedra que ha començat a treballar amb decisió puga
servir, també, de compensació a tants buits, i de lloc per la memòria. Parlàvem,
doncs, del
País Valencià, i de nacionalistes i nacionalismes, valga
aquesta ambigua
paraula de tants usos possibles, els més indignes, però
també els més dignes,
solidaris i humans. Ell n’era un expert eminent: no solament en
la història del
valencianisme, sinó de les vicissituds dels nous i els velles
nacionalismes
europeus. Tenia materials de primera mà sobre els kurds o els
lituans, sobre
els francesos, els flamencs, els gallecs, els alemanys, els espanyols,
els
catalans, els bascos o els polonesos: sabia la història dels
pobles d’Europa,
dels seus nacionalismes d’estat i sense estat, dels seus
èxits, abusos,
fracassos. Sabia, per coneixement directe, la història immediata
de països
africans tan dissortats com Angola o Moçambic, d’on
contava anècdotes
irrepetibles. I sobretot sabia com ningú la història
més recent dels
valencians: la sabia com a historiador i com a protagonista. I llavors,
en una
d’aquelles converses, em va dir: “Jo no sé si em
definiria com un nacionalista
valencià, però sí que sóc i seré
sempre un valencià nacional”. Volia dir que —a
diferència de tanta gent coneguda d’aquest país,
polítics o no polítics, que
per molt que es proclamen valencians pensen i actuen com espanyols de
nació—,
la seua lleialtat última i bàsica anava al País
Valencià. Va ser “valencià
nacional” quan, a penes eixit de l’adolescència, els
anys seixanta, vam
organitzar aquell petit partit increïble que es deia PSV, Partit
Socialista
Valencià. Ho va ser més endavant, en els temps
tèrbols de la transició, com a
dirigent més visible del PSPV. Ho va ser, amb totes les
dificultats, quan va
exercir prop de vint anys de senador del PSOE. I ho va ser quan
deixà la
política activa i tornà a la professió
d’historiador i a l’exemplaritat civil.
Era un dels pocs ciutadans pels quals jo mateix, amic seu, podia creure
en la
dignitat de ser valencians. Valencians de llengua catalana, que ell
tant va
estimar. Valencians nacionals. Alfons Cucó era
valencià amb una actitud profundament moral, per tant: la de qui, com ell, se
sent responsable d’un país i d’una terra —pobra terra, que ens la destrossen—,
responsable d’una gent, d’una cultura, d’un idioma, d’un patrimoni comú —pobre
idioma i pobre patrimoni, destruïts cada dia—, i de la llibertat, la dignitat,
el present i el futur del poble entre el qual li ha tocat nàixer i viure.
Aquesta responsabilitat moral i activa va ser per a ell una raó permanent,
expressada i aplicada cada dia i cada any dels massa pocs que ha viscut. Per
als qui el sobrevivim, i per als que vindran, hauria de ser un altíssim
exemple. Aquesta definició de la
pròpia vida en termes de responsabilitat activa, va començar molt d’hora, quan encara
era un estudiant de batxillerat al col·legi dels jesuïtes de València: un
adolescent rebel però sense escarafalls, un alumne que es negava a acceptar els
dogmes imposats —els dogmes ideològics, els religiosos, els nacionals— i que va
haver de patir ja llavors les primeres mostres de la repressió. Quan arribà a
la Universitat de València, ja tenia un camí decidit, assumit i pensat: el camí
de la llibertat intel·lectual, del treball racional, la resistència activa i
constructiva, i la forma més ètica i més noble del patriotisme, que és assumir
la responsabilitat de fer el propi país més lliure, més civil i si pot ser més
net i més feliç. Escoltava —escoltàvem— cançons de Brassens i de Jacques Brel,
que sabia com ningú de memòria, quan el francés era encara la clau que ens
obria la porta d’Europa. Organitzava amb alguns pocs companys el primer
activisme cultural, civil i polític a la universitat, un activisme que era
alhora antifranquista, democràtic, d’esquerres i nacional valencià: tan
valencià, que ja des de llavors mai no ens han deixat de dir “catalanistes.
Fuster encara no havia publicat Nosaltres els valencians, i cal dir que
la ideologia que llavors ja compartíem era en gran part de collita pròpia,
anterior al gran llibre. Amb unes poques idees però clares (el país, la
llibertat, l’esquerra democràtica), Alfons Cucó no va dubtar quina havia de ser
la seua vida: professionalment seria historiador, civilment seria un valencià
nacional amb totes les conseqüències, i políticament seria socialista. Sense
trampes en cap d’aquests camps. De manera que
conspiràvem, imaginàvem un país diferent, fèiem pamflets i partits polítics
clandestins, i en acabant, de matinada, parlàvem de metafísica i de la vida i
de la mort en llargues passejades pel barri del Carme, per Cavallers i
Velluters. Després Alfons hagué de fer la mili en una tropa de Regulares,
a Ceuta, sovint castigat (el recorde amb aquell uniforme d’aire colonial), i
tornà a València, es va casar, tingué una filla, i es va dedicar de ple a
intentar conèixer la història contemporània del País Valencià, i a intentar
canviar-la. La primera cosa, per falta de precedents, ja era bastant
complicada; la segona, encara ho era més. Quan el 1971 va
publicar El valencianisme polític (un volum gros i quadrat, probablement
el primer llibre de “disseny” modern que es feia en aquest país), el
coneixement d’aquesta història feia de sobte un pas decisiu: el llibre és ja un
clàssic, i ha anat seguit de més i més llibres que seran ja per sempre
imprescindibles. Tres anys més tard, el 1974, va guanyar el premi d’assaig
“Joan Fuster” amb Republicans i camperols revoltats, i per si no havíem
compartit prou coses, aquella nit dels Octubre vam compartir també premi (jo
amb el de narrativa): no sabíem que un destí massa cruel faria que també
hauríem de compartir taula amb Ernest Lluch en un altre sopar dels Octubre,
pocs dies abans de l’assassinat d’Ernest; i que, en la tardor del 2002, Alfons
ens havia de deixar la mateixa vesprada dels premis i que jo hauria d’eixir uns
minuts de sa casa per anar a comunicar la duríssima notícia a Eliseu Climent i
a tots els reunits al sopar. Aquells anys 70, i els
més de vint anys següents, Alfons Cucó hagué de combinar la seua professió
d’historiador amb els avatars i la dura exigència de la vida política. S’hi va
llançar amb tota l’energia d’una convicció, potser d’una fe en un destí més
lluminós per al seu poble. Qui recorde el primer acte públic, o míting, del
Partit Socialista del País Valencià (devia ser el 1976), l’entusiasme, la fe i
l’esperança, i les paraules d’Alfons aquell vespre, sabrà de què parle. Qui
recorde el seu apassionat lideratge —aquell PSPV era en bona mesura “el partit
de Cucó”—, el rigor dels projectes, la modernitat, la llibertat i la
intel·ligència que es concentraven en aquell partit, i qui recorde les primeres
eleccions democràtiques, la decepció, la decisió de continuar endavant, qui
recorde o conega tot això, també sabrà de què parle. No va poder ser, i Alfons
Cucó, amb molts altres, va decidir que els mateixos esforços podien ser més
útils per al país si es feien dins d’un partit més gran. Va nàixer, doncs, el
PSPV-PSOE, i la duresa de l’esforç de Cucó no es va reduir, es va multiplicar.
Perquè dins del partit gran, el corrent dit “nacionalista”, el “sector de Cucó”,
era un corrent contra corrent: els petits contra els grossos, pocs contra
molts. Van aconseguir algunes coses, es van trobar frustrats en moltes altres,
però és cert que sense ells —sense Alfons Cucó i els qui l’acompanyaren en
aquella aventura— els anys de govern socialista al País Valencià no haurien
estat exactament el que van ser, almenys en alguns aspectes positius i
crucials. En parlàvem llargament, de tot això, discutíem, un any i un altre
any. Fins que ell mateix va decidir tornar a una vida no tan pública, però no
exactament privada: a la seua universitat, la de València, que en realitat no
havia deixat mai; a la seua vocació d’historiador, que tampoc no havia
abandonat (recorde les moltes hores que vam compartir comentant el manuscrit
del seu darrer llibre, Roig i blau, que serà ja per sempre
imprescindible). I tornà a una certa exemplaritat civil que, aquests últims
anys, passà també pel projecte de “Valencians pel Canvi”. He dir que la seua
dona, Fina Alberola, ella mateixa part d’aquells grups d’universitaris
revoltats dels primers anys 60, sempre li va fer costat, en tot moment. I que
la seua germana Josepa Cucó, també catedràtica d’aquesta Universitat, sempre va
compartir amb ell il·lusions i projectes. I ara deixeu-me resumir
breument unes poques idees sobre aquesta matèria de les nacions pures o
impures, que tant vaig debatre amb Alfons, sobre la seua pervivència tan
activa, i sobre aquest món fet de nacions on ens ha tocat viure el present i
on, amb tota certesa, caldrà viure el futur previsible. Perquè el fet és que
l’entrada en un nou segle ens ha sorprès en un món sense idees motores, models
o projectes col·lectius assumits per grans sectors de la humanitat com a
interpretacions del present i visions del futur (de civilitzacions, de les
classes, de formes de vida, de món futur compartit: quina és ara la forma del
món i del futur, quin és el projecte amb vocació universal, si és que n’hi ha
cap?). Les societats, la gent
, viuen en una confusió quotidiana de notícies-impacte, de conceptes generals
associats a cada fet puntual, de models dispersos i sovint contradictoris: els
curs present de la història, per tant, en la ment i en la visió dels ciutadans
passius o actius, ¿està definit cada dia pel terrorisme organitzat a gran
escala, pels xocs entre pobles-religions-estats, i per això que en diem la
globalització, per les catàstrofes naturals o econòmiques, la fam, les
multinacionals, els integrismes religiosos, l’èxit de les diverses
irracionalitats neosectàries...? Possiblement és així, en bona mesura, perquè
els conceptes-categories clàssics han perdut la seua validesa referencial:
categories com estat-nació, racionalitat política, sobirania, socialisme,
democràcia activa, liberalisme racional, etc., potser ja no es transformen en
models atractius i conscientment acceptats. Fins i tot el model de societat que
se suposa dominant (però ho és, en el conjunt del planeta?), l’estat-nació dit
liberal, dubta de la pròpia existència en plenitud, de la seua realitat
sobirana. Com si la seua validesa històrica s’haguera de replantejar amb noves
formes i noves organitzacions, començant a la mateixa Europa que el va inventar
ja fa dos segles. La realitat, pareix, és
que els tres grans projectes dels segles XIX i XX, han esdevingut problemàtics:
el capitalisme amb benestar social, la societat socialista, i el nacionalisme
clàssic (que implica estat propi, sobirania, supremacia de la nació). Però,
d’altra banda, és igualment cert que, en aquest desordre de models, la
“societat nacional” o la “vida en nació” no han estat substituïdes per cap
altra forma d’organització equivalent dels espais territorials i col·lectius.
En el món contemporani, és a dir en el conjunt de les societats humanes, el
“ser això” substancial, la identitat bàsica de grup és encara, i serà
previsiblement en el futur, substancialment un “ser” nacional: l’ “entitat” que
defineix per damunt les altres la vida política, moral, cultural, informativa,
simbòlica, etc., és encara i sobretot nacional (excepte, potser, per
determinats fonamentalismes religiosos, tipus “comunitat dels creients”, basats
en l’oposició fidels-infidels, que han fet un retorn al protagonisme històric
tan potent com generalment inesperat). La qüestió, doncs, és que l’entitat dita
nació no ha estat substituïda com a marc central o suprem d’id-entitat i
de la vida de les societats: ni les “regions”, ni “Europa” o la Unió Europea,
per exemple, no han assolit un valor referencial i definitori equivalent al que
conserva l’espai definit com a nacional. El marc-espai nacional,
per tant, continua —i continuarà previsiblement— com a definidor màxim
d’identitat ( de l’auto- i hetero-reconeixement en el món), i com a territori
que delimita màximament de la responsabilitat moral, cívica i política. Una
prova i expressió d’aquesta realitat és que, a tot arreu, la informació dita
“nacional” (que en general vol dir de dins de l’estat, la de la banda
d’“ací” de la frontera política), importa molt més que la internacional
(observeu, en els diaris i els informatius, quines són les notícies
prioritàries, les que més importen i afecten, siga que es tracte de
catàstrofes, de personatges coneguts, de cultura, economia, medi ambient,
política, escàndols, espectacles o esports: són les de dins, les
considerades “nacionals”, i per tant moralment pròpies i pròximes). Una primera conclusió
possible és que, davant d’aquesta realitat, cal assumir sense escarafalls la
vigència efectiva, desitjada o no, del patriotisme o nacionalisme (tant se val
amb un nom o amb un altre: poden ser usats com a sinònims, encara que sovint
hom en fa una “distinció” valorativa a favor d’un terme o de l’altre). Vigència
com a ideologia limitadora, reductiva i amb potencial conflictiu, però també
com a ideologia democràtica, ètica, inclusiva i “constructiva” : la pàtria o
nació és, en la història contemporània, el locus definitori d’una
societat o poble en el món, l’espai bàsic de la identitat compartida i el marc
més significatiu de la responsabilitat civil. Si aquesta “pàtria” té estat,
l’estat s’encarrega de la seua preservació com a tal espai, amb un nacionalisme
moral, cultural i polític continu i eficaç, que per la seua mateixa
“naturalitat” no sol presentar-se o aparèixer coma tal. Si no en té, li caldrà
alguna estructura equivalent o suficient, ja que, en cas contrari, es produeix
la dependència, la submissió i la subordinació en termes desiguals, que sol ser
una posició poc saludable per a la vida personal i col·lectiva. I aquesta és la
condició del món. Un món compost de moltes nacions, “unides” o
separades, independents o dependents. El planeta terra és una ONU, una
“organització de nacions unides”, i no es veu com podrà ser cap altra cosa en
el futur previsible. Dit d’una altra manera, o insistint en la mateixa: en els
inicis del segle XXI, conceptes, qüestions i conflictes tals com globalització,
migracions, poder de les multinacionals, nous integrismes, barreja de cultures,
etc., que constitueixen l’actualitat informativa, no han produït cap nova forma
o model de vida col·lectiva substitutori de la “forma nacional” heretada dels
segles passats. La nació és encara, i serà molt de temps, el marc substancial
de les societats humanes. Per a algunes, des de fa ja alguns segles; per a
d’altres, des de fa poques dècades. Per tant, pretendre que
conceptes com identitat, patriotisme, nacionalisme, etc. (a pesar dels abusos i
aberracions que, com tot concepte “sociològic”, han pogut produir), són
regressius, superats i negatius, és negar la realitat de la història immediata,
del present, i quasi certament del futur. Cal reforçar per tant, com a
ideologia i com a projecte, un model de patriotisme-nacionalisme
radicalment democràtic, garantia civil d’heterogeneïtats internes i component
ètic de la ciutadania; un patriotisme cívic, moral, i promotor de la
responsabilitat sobre el propi país i poble, territori i cultura,
patrimoni, benestar comú i llibertat. Si voleu, i per tornar a la referència
personal, el tipus de patriotisme amb què definia Alfons Cucó la seua condició
de “valencià nacional”. Perquè pàtria i nació, patriotisme i nacionalisme, són
termes i conceptes amb tradició democràtica i alliberadora, i com a tals han de
ser mantinguts, depurats i aplicats a l’acció política, civil i cultural.
Trista cosa seria que deixàrem en mans i en ments reaccionàries i poc democràtiques
uns conceptes i uns valors tan carregats de possibilitats morals ben positives. I deixeu-me acabar amb
una perspectiva universal, global. En el món dels intercanvis globals, de la
circulació universal de modes, de formes de vida, llengües (una sobretot, és
clar: l’anglès), indumentària, begudes, música, cinema, etc. —és a dir, en el
context d’una hipotètica tendència a la uniformitat i a la indiferenciació—, és
necessari, justament, mantenir el valor de la diferència. La humanitat
no guanya res anant cap a un espai cultural progressivament homogeni: la pèrdua
de la varietat de les “espècies culturals” és una pèrdua absoluta tan
destructora com la desaparició de les espècies naturals. El manteniment de la
diferència —conscient i visible per a “nosaltres” des de dins, perceptible per
als “altres” des de fora— no és tancament i regressió, sinó obertura i
aportació. Els intercanvis i l’anomenat “mestissatge” no haurien de ser entesos
com a procés de dissolució de les cultures en un sol magma universal indefinit
(fet potser de productes de Hollywood, “músiques ètniques” i algun best-seller
mundial), sinó com la forma actual (i de sempre!) d’evolució i transformació de
les cultures. El rebuig de l’“essencialisme” no vol dir acceptació de la pròpia
inexistència, o del suïcidi. Per tant, és i ha de
ser positiu, moralment i com a valor d’aplicació universal, l’esforç
preservador de l’especificitat nacional: fer que allò que és distintiu i propi
(del folklore a la literatura, a la natura i els paisatges, a l’arquitectura,
la història o els menjars) siga conscientment valorat i percebut endins, i
presentat i projectat enfora. El patriotisme ha de ser, també o sobretot, la
preservació i projecció d’un patrimoni. Posant-lo a disposició de tothom
—començant pels seus “posseïdors” històrics—, i augmentant-lo amb
incorporacions i aportacions no substitutòries ni destructives. D’aquest lligam
entre patriotisme i patrimoni, en vaig parlar més d’una vegada amb Alfons Cucó,
i de la trista relació negativa que té entre els valencians, que tan fàcilment
destrueixen allò que és patrimoni seu, però que no estimen com a propi. Aquest és, doncs, el
món en què ens ha tocat viure, i no és segur que ens agrade del tot. D’aquest
món contemporani nostre, l’Alfons i jo vam discutir molt, vam parlar molt, vam
compartir tantes coses que no hi hauria prou llibres per escriure-ho, i també
vam discutir molt d’ideologies, de política i del país real i nació incerta que
ens ha tocat en sort. No ens vam barallar mai: perquè la cosa important no era
fer història o fer literatura, no era estar dins o fora d’un partit o d’una
organització: era “fer” alguna cosa per canviar d’un punyetera vegada aquest
país, per fer-lo una miqueta més digne, més civil i més reconciliat amb ell
mateix. I a això, i a la professió d’historiador, va dedicar ell la vida. Una
vida, ho tornaré a dir, que és un altíssim exemple, una vida tan profundament
aprofitada com n’he conegudes ben poques. Una vida, i per tant un nom, que
aquesta Càtedra —que amb el congrés que ara tanquem demostra la seua vitalitat—
ha de mantindre ben present en la nostra consciència. * El text correspon a la conferència de clausura del congrés sobre “Europa,
Espanya, País Valencià. Nacionalisme i democràcia: passat i futur”, dedicat a la
memòria d’Alfons Cucó, organitzat per la Càtedra que porta el seu nom i
celebrat a Gandia el novembre de 2004. [^text] Quizá un país
inexistente Los bien o
mal llamados “nacionalistas” en las variadas tierras de las Españas (y sobre
todo, o casi únicamente, los mal o bien llamados “nacionalistas periféricos”,
inestables y variables: el “central” es firme y eterno, y nunca tiene mala
conciencia), solemos arrastrar la fama de poseer una fe que nos mueve y nos
ilumina: la fe en la identidad de nuestros países respectivos, y prospectivos,
como realidad histórica y presente perfectamente definida, compartida por todos
sus miembros en entusiasta comunión, o algo así. Y sin embargo, en muchos casos
no tenemos más remedio que hablar y hablar de esa “identidad” precisamente
porque no es evidente del todo y en todos sus términos, o mejor aún: porque no
es evidente para todos sus reales o supuestos partícipes. Suponiendo que
“existir” en tanto que comunidad (y concretamente en tanto que comunidad
nacional: “ser” nacionalmente esto o aquello, y que la nación tenga
“existencia”) sea una cosa real, como de hecho lo es para la inmensa mayoría de
los ciudadanos de los países de Europa, por ejemplo, suponiendo eso, esta
existencia debería ser más o menos clara y asumida por los existentes: sobre
todo para no ser fuente de dudas paralizantes y de conflictos estupidizantes. Y
sin embargo, para muchos de los llamados “nacionalistas” en estas tierras
peninsulares o insulares del suroeste de Europa, no es así, ni mucho menos. Y
si a veces aparentamos no dudar, es precisamente para suavizar un poco las
incertidumbres generales, que no son nada cómodas. Por lo menos, y para no
hablar de otros casos próximos, éste es muy extensamente el caso de los valencianos. La pregunta
siempre es “qué somos” o “quiénes somos”, y en este campo de las id-entidades
(¿cuál es la entidad de nuestro id?), las cosas se complican
precisamente cuando en un país y sociedad no hay una respuesta única y unívoca,
universal y compartida, clara y distinta como quería Descartes que fueran las
ideas. Se complican, entre otras cosas, porque han de compartir país —es
decir, espacio de convivencia— personas y grupos que lo definen de maneras
enfrentadas e incluso incompatibles, y que pueden llegar a no estar de acuerdo
ni en las reglas del juego, porque juegan a juegos diferentes, ni en la simple
delimitación del campo. En cualquier caso, no es habitual que un país como el
valenciano, que hace ya veinte años que fue definido como “perplejo” —en la
fórmula de Josep Vicent Marqués, que tan justamente ha hecho fortuna— despierte
aquellas fidelidades apasionadas y comprometidas que son propias de las
sociedades más instaladas en algunas certezas básicas y compartidas.
Obviamente, el estado de perplejidad sólo puede ser superado por el mismo
apasionamiento, o por la adhesión a alguna ideología definidora entre las
diversas en presencia, o por las dos cosas a la vez. Pero la elección
entre ideologías y pasiones no es, por su propia naturaleza, un fenómeno de
alcance universal, y por tanto la particularidad de las opciones y pasiones
tiende a mantener indefinidamente la perplejidad general. Es decir, a mantener
la dispersión conflictiva de las respuestas a las inevitables interrogaciones
básicas: qué especie de país somos, cómo se interpreta la historia que nos ha
hecho ser como somos, y qué proyecto colectivo tenemos —si es que tenemos
alguno— para preservar eso que somos y continuar esa historia. Al mismo tiempo,
la única ideología no-particular, la única que goza de los atributos de la
cuasi-universalidad (sin elección: sin reflexión) para el grueso de la
sociedad valenciana, es la que más eficazmente define el país como no-país,
como nada más, o poca cosa más, que una suma de tres provincias españolas sin
ninguna claridad y distinción de orden nacional. Parece
obvio que un planteamiento como este, basado en la duda metódica (que, por otra
parte, no es más que usar la pregunta como camino para hallar alguna
respuesta), puede incluso tener una apariencia de aire nominalista y
metafísico, como cualquier interrogación sobre el ser y la existencia. Pero
también es cierto que las ideologías, las representaciones y pasiones, más o
menos reductibles a explicaciones sociales, económicas y políticas, llegan a tener
alguna forma de vida propia y autónoma, también más o menos independiente de
las realidades “objetivas” que condicionaron su aparición. Cuando me pregunto,
por tanto, por la existencia del País Valenciano, lo que quiero aclarar
no es la obviedad de unos límites geográficos y administrativos bajo uno u otro
nombre (País, Región, Reino, Comunidad: el que sea entre los que circulan), ni
la definición “sustancial” de la sociedad que ocupa esos límites, sino la
eficacia de la representación de esos límites y de esa sociedad precisamente
como país. Lo planteo así, consciente también de que decir “país” tiene un
margen de ambigüedad bien considerable, y que la polivalencia del término es
imposible de eludir. Pero eso pasa también con palabras tan acreditadas como
tierra (Deutsch-land, länder, Neder-landen...), pueblo (people,
Volk...), patria y nación, palabras que no por exceso de vaguedad y de uso
indiscriminado y alegre dejan de poseer una bien conocida eficacia. Y en todo
caso, parece que un país, o pueblo o nación, etcétera, existe en
la medida en que sus habitantes —o la parte mayoritaria o decisiva de sus
ciudadanos— comparten la definición de sí mismos como “pueblo” que vive en un
territorio que considera como propio: es decir que pretende mantener la propia
continuidad como sujeto histórico, que se considera en posesión de derechos y
aspiraciones a alguna forma de soberanía (separada o compartida y pactada) o de
no-dependencia, y con alguna forma de id-entidad común no necesariamente
sub-ordinada a o in-cluida en otra identidad nacional más
básica o más fuerte. Ya se entiende que estoy hablando de existencia política
(real o virtual, poseída o proyectada), que es la manera de existir los
países en la historia contemporánea; no de existencia étnica, que puede
significar una cosa bastante diferente. Así, la
pregunta podría ser: ¿qué era, qué existencia tenia el País Valenciano a
finales del siglo XIX, por ejemplo, cuando la historia contemporánea ya había
avanzado bastante para formar un cuerpo de ciudadanos que más o menos
participaban en la vida pública, y cuando en toda Europa los pueblos ya habían
construido o estaban en camino de construir sus propios espacios de definición
y de decisión? Ciertamente, el espacio valenciano no había que
inventarlo, imaginarlo o buscarlo en pasados indefinidos y demasiado remotos:
era perfectamente visible y presente al menos en los referentes básicos de pueblo
(el conjunto de gente que ocupaba históricamente el territorio valenciano y que
se llamaban valencianos; o, con mayor intensidad: que poseían una lengua
que llamaban valenciano), definición territorial y persistencia
histórica. Comparando con algunos otros espacios del centro y del este
de Europa, del todo indefinidos, no era poca cosa, en nuestro caso, la existencia
de un reino medieval bien delimitado y de larga duración, más la estabilidad y
continuidad del nombre y del territorio, y la pervivencia muy mayoritaria de
una lengua propia con tradición institucional y culta e incluso con nombre
“apropiado”. Con materiales mucho más inciertos que estos, otros —eslovenos,
rumanos, eslovacos, fineses, macedonios, estonios...— han construido naciones
de hecho y de derecho. Hay que partir, pues, de un hecho que ahora no nos
detendremos en analizar: los materiales valencianos, que eran reales y estaban
disponibles, no fueron aprovechados en aquel momento crucial para construir una
“casa propia”, ni en la práctica política, ni en la construcción ideológica, ni
en la producción y difusión de una imagen proyectada y atractiva. Entre otras
razones, porque era demasiado grande la distancia entre el “pueblo-etnia” y los
grupos social e ideológicamente dominantes dentro de la misma sociedad
valenciana: las condiciones históricas de los siglos XVI al XIX ya habían
provocado la progresiva des-identificación “étnica” de aquellos mismos grupos,
y su identificación con la españolidad —ideológica, política, cultural y
lingüística— como forma propia de la vida civil y nacional
contemporánea. E incluso como forma étnica, en el sentido de identidad
básica cultural de grupo. De modo
que, cuando a finales del siglo pasado y principios del actual, aparecen los
primeros intentos de valencianismo ideológico y político (sobre todo entre
sectores urbanos, en general procedentes de la llamada “pequeña burguesía”,
como por otra parte era común en los nuevos nacionalismos europeos), aparece
también brutalmente la negación explícita y frontal de la existencia del
país. Hay un texto del diario El Pueblo, en plena campaña del blasquismo1 contra el contagio de la
Solidaritat Catalana en Valencia, que he considerado siempre emblemático: “¿De
dónde sacan estos señores que aquí puede haber sentido regionalista hasta el
punto de constituir una fuerza poderosa y eficiente? ¿Acaso ha tenido Valencia
historia propia que haya delineado su personalidad con caracteres imborrables a
través del tiempo? [...] Es una tontería querer engañar con una historia
ficticia y con una personalidad tan poco persistente. Estamos todos en el
secreto: ni historia, ni literatura, ni lengua ni nada” (18 de junio de 1907).
Difícilmente podía ser más explícita la negación (ni más cargada de ciega
ignorancia, por otra parte), ni más diáfana la posición nacional que expresa:
tan antinacional/antivalenciana que llega a no reconocer ni tan sólo una
“personalidad regional” capaz de mostrar alguna señal de identidad respetable.
Parece que la ferocidad autonegadora llega al extremo de desconocer la
historia, ignorar la literatura clásica, tener los oídos sordos al clamor de la
lengua presente. Tan fuerte es el taponamiento de la percepción que puede
producir una ideología: la ideología nacional castellano-española, en este
caso, por supuesto. Y hay que recordar que esta ideología de la autonegación
—adornada o no con toques de regionalismo agrarista, populista o lírico— fue
mantenida de manera permanente por una fuerza, como el blasquismo político,
alrededor de la cual giraba la vida política de la capital del país, y no
solamente de la capital. Y recordar también que el patriotismo español,
perfectamente explícito, es el fundamento político y moral de la autonegación
valenciana: es necesario no ser, deshacerse y disolverse, o ser poca
cosa y solamente doméstica y de cortos vuelos, con el fin de que otro ser
tenga más volumen, fuerza y altura. Hubo en
estas décadas quien no podía soportar ni tan solo una muestra tan inocente como
los Juegos Florales, y veía a los poetas de la Renaixença como un
peligro para la integridad de la patria; y por tanto no podía comprender que nadie
optara por la “actual popular algarabía” o por “un idioma de la edad oscura”,
antes que “De la española lengua / la majestad, la armónica dulzura”. El
majestuoso poeta patriota remata su “Voz de alerta” con una exhortación que
también considero ejemplar: “Y pues estáis despiertos / no nos habléis las
lenguas de los muertos”. La disyuntiva es clara: por un lado algarabía, edad
oscura, muertos; por otro dulzura, armonía y majestad. ¿Quién dudaría ante la elección,
puesta en estos términos? ¿Quién dudaría en elegir lo castellano-español ante
lo valenciano? Para estos representantes de la burguesía, la clase política y
gran parte de la escasa “intelectualidad” de la época, la realidad de una
lengua (propia, mayoritaria, popular, histórica, literaria) era simplemente
ignorada, despreciada o atacada porque no la veían compatible con un nivel
superior de realidad: como valencianos, pensaban, somos “poca cosa”, o una
cosa que es poco, que es insuficiente y corta. Es “pequeña la teoría”, como
decía el diario El Pueblo en una página editorial, porque “por encima de
Valencia está la patria española, y con ella Castilla, en cuyo espíritu, desde
ha muchos años, se han diluido el alma y las esencias valencianas” (12 de enero
de 1916). Y en este
punto quizá habría que insistir en las coincidencias de fondo entre los
partidos de la Restauración monárquica —conservadores y liberales— con el
republicanismo blasquista. Cuando el diario conservador Las Provincias y
su director Teodoro Llorente (por otra parte “patriarca” coronado de los poetas
de la Renaixença) insisten una y otra vez en que el “glorioso reino” era
feliz, como Región Valenciana, dentro de la “intangible unidad española y de
acuerdo con ella”, y que en cualquier caso el reino o región no aspiraba de
ninguna manera “a recobrar instituciones de autogobierno” (Discurso de Elche,
1908), y cuando reclama el amor a las tradiciones, a las fiestas pintorescas y
al dulce idioma que afectuosamente llamamos materno, pero siempre sin
“hostilidad ni desvío hacia el glorioso idioma nacional”, etcétera, se sitúa
exactamente en las mismas posiciones —no de forma, pero sí de fondo— que el
españolismo blasquista, enemigo del naciente nacionalismo valenciano, defensor
explícito de la imposición del castellano como única lengua civil y de cultura,
y exaltador apasionado de la castellanización: “El genio valenciano se siente
mejor traducido en la amplia prosa, única y soberana, de Castilla”, proclama
Félix Azzati, ideólogo y heredero político de Blasco Ibáñez, en un célebre y
aplaudido discurso del año 1916. En Cataluña, ya se sabe, son gente
reaccionaria y cerrada y por tanto “desde el campesino hasta el
plutócrata sienten el catalán”, pero los valencianos son liberales, amantes del
progreso y de la ciencia, y gente de espíritu generoso y amplio: “Valencia se
siente amplificada en España”; y cuando los nacionalistas (¡tan pobres y tan
pocos, en aquellos años!) “tratan de imponer el dialecto valenciano... parece
que una voz pronuncia palabras fatídicas: ‘¡Más acá!’”. Mientras que “cuando
hablamos el castellano se trueca el misterio de aquellas voces en un grito de
esperanza: ‘¡Más allá!’”. Sería
superfluo acumular las citas y los textos, pero no lo es recordar una cosa:
reflejan exactamente la ideología dominante, la única que actuaba con eficacia
sobre los círculos urbanos, sobre las élites políticas y sus clientelas, o
sobre las organizaciones profesionales y sindicales. Dicho de otro modo: la
ideología nacional española (impuesta de manera insistente y cotidiana en todos
los grados de la enseñanza, y que cuenta con el apoyo incondicional de la
iglesia, y con el refuerzo de toda la red administrativa, los símbolos
públicos, las fiestas, las fuerzas armadas, etc. etc.) es la única que
ha tenido durante la mayor parte de la época contemporánea, y casi hasta
nuestros días, una circulación extensa y permanente, la única que
construyó y proyectó de manera eficaz una representación nacional, valorada y
positiva, en la conciencia de capas cada vez más extensas de la sociedad
valenciana. La “otra ideología”, simplemente no podía hacer lo mismo: no
tenía ni los recursos ni el poder, ni la decisión. Como máximo, podía resistir
o crecer en algunos núcleos reducidos: simplemente, sobrevivir. En estas
condiciones, es evidente que los obstáculos a la existencia del país
(recordemos que “existencia” es conocimiento y “reconocimiento”) se acumulaban
implacablemente. La realidad del territorio histórico dejó de ser percibida
como espacio común de fidelidades compartidas: por una parte, la famosa defensa
de los “intereses agrarios valencianos” con frecuencia se extendía a un Levante
que inevitablemente incluía las tierras murcianas o aún más (difundiendo, de
paso, un término funesto, pura referencia geográfica vista desde el “centro”:
como si Portugal lo llamaran Poniente); y por otra parte las élites
políticas, y la prensa correspondiente, eran de estructura básicamente
provincial. Así, la
unidad de una comunidad humana particular, su unidad “etnocultural” en tanto
que pueblo valenciano, fue metódicamente infravalorada, imprecisamente
percibida, y en todo caso reducida a la dimensión trivialmente y
fragmentadamente folclórica, y asociada al ruralismo, la ignorancia, las
“tradiciones” y el atraso, frente a la vida urbana, culta, evolucionada y
moderna. Con una percepción así del espacio valenciano, era imposible que fuera
adoptado como espacio básico de la acción colectiva, de los movimientos
sociales, de la actividad política y de la producción y difusión de cultura.
Afirmar, pues, que el País Valenciano no existía —y que, incluso, era
activamente negado— en la ideología dominante, significa que no existía
para los políticos de las ciudades y de los pueblos, ni para los periodistas,
los caciques, los canónigos y los curas, los maestros y los profesores, los
profesionales, industriales, comerciantes, sindicalistas, señoritas de buena
familia, artistas, actores o músicos. No existía como país, que es lo
que cuenta: como país, existía España. El País Valenciano, por tanto, en
aquel momento histórico decisivo, no se construyó en la conciencia de la
mayoría, o de una parte significativa y decisiva de la población (como sí que
ocurrió en Cataluña, por poner el ejemplo más próximo), como aquella comunidad
moral de nombre, identidad y lealtad sin la cual no puede existir una
sociedad de carácter nacional. Es cierto,
sin embargo, que en aquellas mismas décadas y poco más adelante (en 1907-1909,
como unos años después entre 1916 y 1918, o durante los años de la Segunda
República), aparecen y desaparecen pequeñas formaciones cívicas o políticas con
una fuerte ideología reivindicativa que en algunos casos se expresa en términos
explícitamente nacionalistas: confundidas a veces con las expresiones
más clásicas de región y de reino, aparecen cada vez con más
frecuencia las formulaciones en términos de patria, nacionalidad e
incluso nación. De la misma manera que, a partir sobre todo de las
relaciones con Solidaritat Catalana —y después, en algunos casos, con la Lliga
y con Esquerra Republicana—, existe un sector progresivamente “catalanista” en
el valencianismo cultural y político: en forma de emulación y de estímulos
recibidos, de proclamas de parentesco y hermandad, o incluso de afirmaciones
del “ideal pancatalanista” (E. Martínez Ferrando). No me detendré a acumular
textos y citas que irían desde el patriotismo valenciano neo-romántico y
exaltado, hasta las propuestas más radicalmente progresistas, de regeneración
nacional, de soberanía rigurosa, de modernización, y de diferentes grados de
antiespañolismo.2 El
valencianismo pre-nacional o plenamente nacionalista, ideológico, cultural y
político, no es una fantasía retroactiva que ahora nos inventamos para apelar a
una mínima legitimidad histórica: existió, durante el primer tercio del siglo
XX... pero existió poco, o de una manera socialmente y políticamente poco
eficaz. Quiero decir que su existencia —la presencia de una idea, un proyecto
de país, una representación autónoma y antagónica de las imágenes dominantes—
no pasó nunca de círculos relativamente reducidos, básicamente en la ciudad de
Valencia y con escasa capacidad de penetración y movilización fuera de la
capital. Y lo mismo podría decirse, sustancialmente, de la breve efervescencia
de los años de la República: pequeñas organizaciones, polémicas políticas,
documentos y declaraciones, y una muy lenta y difícil superación de la
condición de nacionalistas minoritarios. Con todo,
es verdad que en 1936 el valencianismo político había obtenido ya los primeros
éxitos importantes —un escaño en Madrid, cinco concejales en Valencia—, y que
en julio del mismo año todos los partidos del Frente Popular habían asumido
expresamente la reivindicación de un estatuto de autonomía para el País
Valenciano (por cierto País Valencià es el nombre que se impone definitivamente
entre las fuerzas democráticas durante los años de la Segunda República, al
menos en los textos reivindicativos y más formales), pero todo fue demasiado
corto, demasiado rápido, y demasiado condicionado por la política general
española. En el verano de 1936, era previsible que en menos de un año habría
habido un Estatuto de Autonomía del País Valenciano, una Generalitat
republicana, y un veloz crecimiento de la existencia del país en la
conciencia de sus habitantes. La guerra lo hizo imposible. Cuando llegó el
franquismo, por tanto, encontró muy poco valencianismo serio para perseguir,
poca conciencia nacional valenciana para neutralizar, poca cultura nacional
para dispersar, y poco país para destruir. Con los cambios formales que
representan el fascismo y las expresiones ideológicas o rituales de la
dictadura, el españolismo franquista no fue sustancialmente diferente de
la ideología nacional que ya había dominado toda la historia contemporánea del
País Valenciano. Y lo que, en este campo como en otros, ha ocurrido desde los
años sesenta, es ya otra historia. 1. Blasco Ibáñez, cuyo centenario (centenario de La Barraca) se
celebró en Valencia con alguna pompa, fue un representante muy claro de ese españolismo
ideológico que, en su caso, combinó populismo, folklore, y una total
impermeabilidad a la propia tradición culta valenciana. [^text] 2. En 1998 se conmemoraron los ochenta años de la “Declaració
Valencianista” de 1918, que es quizá el texto más representativo del
período anterior a 1931. [^text] En un món fet de nacions / Índex Joan
Francesc Mira, un savi polièdric, per Damià Pons i Pons En un món fet de nacions Països,
escriptors, literatures Sobre
Europa i Catalunya: una perspectiva valenciana Immigració,
país, identitat Identitat
i festa, o la festa com a espill Identitat
i territori: els cercles de la consciència Identitat
i llengua al País Valencià Un món fet de nacions. Memòria d’Alfons Cucó Tretze noms, o retrats, o persones El
despatx de don Manuel Jaume
de la Plana La
casa dels escriptors Teoria
de la jubilació Una
foto i dos dinars València,
1953 Afegit:
Coromines guerrer Pujol Tucídides,
Harold Bloom De
Josep Palàcios Per a
Alfons Cucó Una
llarga història
|
|||||
 Tornar a la pàgina anterior | Pujar  |
