En un món fet de nacions (2008)

 

 

           

En un món fet de nacions

(i altres textos i papers) (2008)

 

Un món fet de nacions (pàg. 125-133)

Quizá un país inexistente (pàg. 115-123)

Índex

 

 

Un món fet de nacions.

Memòria d’Alfons Cucó

 

Abans de presentar un resum de la meua intervenció, amb la qual es tanca aquest congrés,* permeteu-me que recupere ací mateix algunes de les paraules que, en aquesta ciutat de Gandia, ja vaig dedicar a Alfons Cucó, en memòria del qual ens hem reunit ací per a parlar de temes i matèries que a ell li van interessar tant. Voldria que haguérem parlat d’aquests temes com a homenatge a Alfons Cucó, però en la seua presència: hauria volgut tindre’l assegut ací mateix, al costat nostre, i que ell escoltara les nostres paraules. Que aquest congrés li l’haguérem dedicat a Alfons quan era entre nosaltres, no ara que és absent per sempre. Però he de dir que aquesta absència serà també una presència permanent. Per als qui l’hem estimat tan de prop, i en el país que ell va estimar tant. Serà permanent dins de molts de nosaltres, però ho serà també d’una manera institucional i pública gràcies a aquesta Càtedra que porta el seu nom i que és ja una realitat. Sense la decisió ràpida i generosa de la Universitat per crear aquest marc institucional, ara no seríem ací, a Gandia, per tornar a recordar Alfons Cucó i les coses i temes de què ell tant va parlar i tant va escriure.

 

No vull, per tant, improvisar frases elogioses, ni tòpics d’exaltació pòstuma, ni paraules fàcilment emotives. Però si jo tinc algun títol per dirigir-me a vosaltres en aquest acte de clausura, no és el de col·lega acadèmic, ni el de company d’avatars cívics o polítics: no és res d’això, és el simple títol d’amic. Parlaré, doncs, com amic que ha tingut el privilegi i la fortuna de compartir més de quaranta anys de vida amb Alfons, que no és dir poca cosa. I com amic que ha compartit també, amb les persones més seues i més pròximes, el dolor infinit de la seua desaparició. Ja em disculparan, per tant, si en parlar d’un amic, amb majúscula, parle també de mi mateix: no sabria evitar-ho, ni seria possible. I ja m’excusaran també si arribe a repetir frases o idees que vaig escriure i vaig dir, amb el dolor immediat i viu, els dies i les setmanes després d’haver-lo perdut: no sabria tampoc, passat tan poc de temps encara, millorar aquells pensaments o aquelles emocions.

 

No fa encara tant de temps que conversàvem ben sovint, com hem conversat milers i milers d’hores i en milers d’ocasions, i el tema podia ser el que tantes vegades hem escorcollat ell i jo, inacabablement: l’incert destí del nostre país comú, el país dels valencians, o què han significat i signifiquen les nacions en la història. Pensava, com pensem tots quan ja ha repicat la campana dels seixanta anys, que encara li quedava prou vida per aprofitar-la entre els seus papers tan ordenats d’historiador, per aclarir una mica tants problemes reals i teòrics del “món de les nacions”, i per fer encara alguna cosa més en favor i en benefici d’aquest País Valencià que ens ha consumit les energies d’ençà que tenim ús civil de raó. Aquest país que, per desgràcia seua, ha sabut aprofitar ben poc els esforços i la vida d’alguns dels seus ciutadans exemplars com el meu amic Alfons. Altrament jo, ara que ja no és entre nosaltres, recordaria només la dignitat d’un historiador impecable en el mètode i en la reflexió, d’un patriota que va sentir des de l’adolescència l’impuls d’un compromís que no va abandonar ja mai més, d’un activista en temps del franquisme més negre, d’un home públic en el més noble sentit de la paraula, d’un polític que no va deixar mai el camp de l’esquerra democràtica, d’un apassionat de la llibertat i de la justícia. Però no recordaria la tristesa serena d’aquelles converses, quan parlàvem del ressò, tan escàs, que ha tingut —sobretot en el terreny polític— l’esforç i la vida d’alguna gent exemplar. Poca gent, pensava jo llavors i pense ara. Poca gent com ell, com Alfons Cucó, i que han rebut tan poca gratitud. Que aquesta càtedra que ha començat a treballar amb decisió puga servir, també, de compensació a tants buits, i de lloc per la memòria.

 

Parlàvem, doncs, del País Valencià, i de nacionalistes i nacionalismes, valga aquesta ambigua paraula de tants usos possibles, els més indignes, però també els més dignes, solidaris i humans. Ell n’era un expert eminent: no solament en la història del valencianisme, sinó de les vicissituds dels nous i els velles nacionalismes europeus. Tenia materials de primera mà sobre els kurds o els lituans, sobre els francesos, els flamencs, els gallecs, els alemanys, els espanyols, els catalans, els bascos o els polonesos: sabia la història dels pobles d’Europa, dels seus nacionalismes d’estat i sense estat, dels seus èxits, abusos, fracassos. Sabia, per coneixement directe, la història immediata de països africans tan dissortats com Angola o Moçambic, d’on contava anècdotes irrepetibles. I sobretot sabia com ningú la història més recent dels valencians: la sabia com a historiador i com a protagonista. I llavors, en una d’aquelles converses, em va dir: “Jo no sé si em definiria com un nacionalista valencià, però sí que sóc i seré sempre un valencià nacional”. Volia dir que —a diferència de tanta gent coneguda d’aquest país, polítics o no polítics, que per molt que es proclamen valencians pensen i actuen com espanyols de nació—, la seua lleialtat última i bàsica anava al País Valencià. Va ser “valencià nacional” quan, a penes eixit de l’adolescència, els anys seixanta, vam organitzar aquell petit partit increïble que es deia PSV, Partit Socialista Valencià. Ho va ser més endavant, en els temps tèrbols de la transició, com a dirigent més visible del PSPV. Ho va ser, amb totes les dificultats, quan va exercir prop de vint anys de senador del PSOE. I ho va ser quan deixà la política activa i tornà a la professió d’historiador i a l’exemplaritat civil. Era un dels pocs ciutadans pels quals jo mateix, amic seu, podia creure en la dignitat de ser valencians. Valencians de llengua catalana, que ell tant va estimar. Valencians nacionals.

 

Alfons Cucó era valencià amb una actitud profundament moral, per tant: la de qui, com ell, se sent responsable d’un país i d’una terra —pobra terra, que ens la destrossen—, responsable d’una gent, d’una cultura, d’un idioma, d’un patrimoni comú —pobre idioma i pobre patrimoni, destruïts cada dia—, i de la llibertat, la dignitat, el present i el futur del poble entre el qual li ha tocat nàixer i viure. Aquesta responsabilitat moral i activa va ser per a ell una raó permanent, expressada i aplicada cada dia i cada any dels massa pocs que ha viscut. Per als qui el sobrevivim, i per als que vindran, hauria de ser un altíssim exemple.

 

Aquesta definició de la pròpia vida en termes de responsabilitat activa, va començar molt d’hora, quan encara era un estudiant de batxillerat al col·legi dels jesuïtes de València: un adolescent rebel però sense escarafalls, un alumne que es negava a acceptar els dogmes imposats —els dogmes ideològics, els religiosos, els nacionals— i que va haver de patir ja llavors les primeres mostres de la repressió. Quan arribà a la Universitat de València, ja tenia un camí decidit, assumit i pensat: el camí de la llibertat intel·lectual, del treball racional, la resistència activa i constructiva, i la forma més ètica i més noble del patriotisme, que és assumir la responsabilitat de fer el propi país més lliure, més civil i si pot ser més net i més feliç. Escoltava —escoltàvem— cançons de Brassens i de Jacques Brel, que sabia com ningú de memòria, quan el francés era encara la clau que ens obria la porta d’Europa. Organitzava amb alguns pocs companys el primer activisme cultural, civil i polític a la universitat, un activisme que era alhora antifranquista, democràtic, d’esquerres i nacional valencià: tan valencià, que ja des de llavors mai no ens han deixat de dir “catalanistes. Fuster encara no havia publicat Nosaltres els valencians, i cal dir que la ideologia que llavors ja compartíem era en gran part de collita pròpia, anterior al gran llibre. Amb unes poques idees però clares (el país, la llibertat, l’esquerra democràtica), Alfons Cucó no va dubtar quina havia de ser la seua vida: professionalment seria historiador, civilment seria un valencià nacional amb totes les conseqüències, i políticament seria socialista. Sense trampes en cap d’aquests camps.

 

De manera que conspiràvem, imaginàvem un país diferent, fèiem pamflets i partits polítics clandestins, i en acabant, de matinada, parlàvem de metafísica i de la vida i de la mort en llargues passejades pel barri del Carme, per Cavallers i Velluters. Després Alfons hagué de fer la mili en una tropa de Regulares, a Ceuta, sovint castigat (el recorde amb aquell uniforme d’aire colonial), i tornà a València, es va casar, tingué una filla, i es va dedicar de ple a intentar conèixer la història contemporània del País Valencià, i a intentar canviar-la. La primera cosa, per falta de precedents, ja era bastant complicada; la segona, encara ho era més.

 

Quan el 1971 va publicar El valencianisme polític (un volum gros i quadrat, probablement el primer llibre de “disseny” modern que es feia en aquest país), el coneixement d’aquesta història feia de sobte un pas decisiu: el llibre és ja un clàssic, i ha anat seguit de més i més llibres que seran ja per sempre imprescindibles. Tres anys més tard, el 1974, va guanyar el premi d’assaig “Joan Fuster” amb Republicans i camperols revoltats, i per si no havíem compartit prou coses, aquella nit dels Octubre vam compartir també premi (jo amb el de narrativa): no sabíem que un destí massa cruel faria que també hauríem de compartir taula amb Ernest Lluch en un altre sopar dels Octubre, pocs dies abans de l’assassinat d’Ernest; i que, en la tardor del 2002, Alfons ens havia de deixar la mateixa vesprada dels premis i que jo hauria d’eixir uns minuts de sa casa per anar a comunicar la duríssima notícia a Eliseu Climent i a tots els reunits al sopar.

 

Aquells anys 70, i els més de vint anys següents, Alfons Cucó hagué de combinar la seua professió d’historiador amb els avatars i la dura exigència de la vida política. S’hi va llançar amb tota l’energia d’una convicció, potser d’una fe en un destí més lluminós per al seu poble. Qui recorde el primer acte públic, o míting, del Partit Socialista del País Valencià (devia ser el 1976), l’entusiasme, la fe i l’esperança, i les paraules d’Alfons aquell vespre, sabrà de què parle. Qui recorde el seu apassionat lideratge —aquell PSPV era en bona mesura “el partit de Cucó”—, el rigor dels projectes, la modernitat, la llibertat i la intel·ligència que es concentraven en aquell partit, i qui recorde les primeres eleccions democràtiques, la decepció, la decisió de continuar endavant, qui recorde o conega tot això, també sabrà de què parle. No va poder ser, i Alfons Cucó, amb molts altres, va decidir que els mateixos esforços podien ser més útils per al país si es feien dins d’un partit més gran. Va nàixer, doncs, el PSPV-PSOE, i la duresa de l’esforç de Cucó no es va reduir, es va multiplicar. Perquè dins del partit gran, el corrent dit “nacionalista”, el “sector de Cucó”, era un corrent contra corrent: els petits contra els grossos, pocs contra molts. Van aconseguir algunes coses, es van trobar frustrats en moltes altres, però és cert que sense ells —sense Alfons Cucó i els qui l’acompanyaren en aquella aventura— els anys de govern socialista al País Valencià no haurien estat exactament el que van ser, almenys en alguns aspectes positius i crucials. En parlàvem llargament, de tot això, discutíem, un any i un altre any. Fins que ell mateix va decidir tornar a una vida no tan pública, però no exactament privada: a la seua universitat, la de València, que en realitat no havia deixat mai; a la seua vocació d’historiador, que tampoc no havia abandonat (recorde les moltes hores que vam compartir comentant el manuscrit del seu darrer llibre, Roig i blau, que serà ja per sempre imprescindible). I tornà a una certa exemplaritat civil que, aquests últims anys, passà també pel projecte de “Valencians pel Canvi”. He dir que la seua dona, Fina Alberola, ella mateixa part d’aquells grups d’universitaris revoltats dels primers anys 60, sempre li va fer costat, en tot moment. I que la seua germana Josepa Cucó, també catedràtica d’aquesta Universitat, sempre va compartir amb ell il·lusions i projectes.

 

I ara deixeu-me resumir breument unes poques idees sobre aquesta matèria de les nacions pures o impures, que tant vaig debatre amb Alfons, sobre la seua pervivència tan activa, i sobre aquest món fet de nacions on ens ha tocat viure el present i on, amb tota certesa, caldrà viure el futur previsible. Perquè el fet és que l’entrada en un nou segle ens ha sorprès en un món sense idees motores, models o projectes col·lectius assumits per grans sectors de la humanitat com a interpretacions del present i visions del futur (de civilitzacions, de les classes, de formes de vida, de món futur compartit: quina és ara la forma del món i del futur, quin és el projecte amb vocació universal, si és que n’hi ha cap?).

 

Les societats, la gent , viuen en una confusió quotidiana de notícies-impacte, de conceptes generals associats a cada fet puntual, de models dispersos i sovint contradictoris: els curs present de la història, per tant, en la ment i en la visió dels ciutadans passius o actius, ¿està definit cada dia pel terrorisme organitzat a gran escala, pels xocs entre pobles-religions-estats, i per això que en diem la globalització, per les catàstrofes naturals o econòmiques, la fam, les multinacionals, els integrismes religiosos, l’èxit de les diverses irracionalitats neosectàries...? Possiblement és així, en bona mesura, perquè els conceptes-categories clàssics han perdut la seua validesa referencial: categories com estat-nació, racionalitat política, sobirania, socialisme, democràcia activa, liberalisme racional, etc., potser ja no es transformen en models atractius i conscientment acceptats. Fins i tot el model de societat que se suposa dominant (però ho és, en el conjunt del planeta?), l’estat-nació dit liberal, dubta de la pròpia existència en plenitud, de la seua realitat sobirana. Com si la seua validesa històrica s’haguera de replantejar amb noves formes i noves organitzacions, començant a la mateixa Europa que el va inventar ja fa dos segles.

 

La realitat, pareix, és que els tres grans projectes dels segles XIX i XX, han esdevingut problemàtics: el capitalisme amb benestar social, la societat socialista, i el nacionalisme clàssic (que implica estat propi, sobirania, supremacia de la nació). Però, d’altra banda, és igualment cert que, en aquest desordre de models, la “societat nacional” o la “vida en nació” no han estat substituïdes per cap altra forma d’organització equivalent dels espais territorials i col·lectius. En el món contemporani, és a dir en el conjunt de les societats humanes, el “ser això” substancial, la identitat bàsica de grup és encara, i serà previsiblement en el futur, substancialment un “ser” nacional: l’ “entitat” que defineix per damunt les altres la vida política, moral, cultural, informativa, simbòlica, etc., és encara i sobretot nacional (excepte, potser, per determinats fonamentalismes religiosos, tipus “comunitat dels creients”, basats en l’oposició fidels-infidels, que han fet un retorn al protagonisme històric tan potent com generalment inesperat). La qüestió, doncs, és que l’entitat dita nació no ha estat substituïda com a marc central o suprem d’id-entitat i de la vida de les societats: ni les “regions”, ni “Europa” o la Unió Europea, per exemple, no han assolit un valor referencial i definitori equivalent al que conserva l’espai definit com a nacional.

 

El marc-espai nacional, per tant, continua —i continuarà previsiblement— com a definidor màxim d’identitat ( de l’auto- i hetero-reconeixement en el món), i com a territori que delimita màximament de la responsabilitat moral, cívica i política. Una prova i expressió d’aquesta realitat és que, a tot arreu, la informació dita “nacional” (que en general vol dir de dins de l’estat, la de la banda d’“ací” de la frontera política), importa molt més que la internacional (observeu, en els diaris i els informatius, quines són les notícies prioritàries, les que més importen i afecten, siga que es tracte de catàstrofes, de personatges coneguts, de cultura, economia, medi ambient, política, escàndols, espectacles o esports: són les de dins, les considerades “nacionals”, i per tant moralment pròpies i pròximes).

 

Una primera conclusió possible és que, davant d’aquesta realitat, cal assumir sense escarafalls la vigència efectiva, desitjada o no, del patriotisme o nacionalisme (tant se val amb un nom o amb un altre: poden ser usats com a sinònims, encara que sovint hom en fa una “distinció” valorativa a favor d’un terme o de l’altre). Vigència com a ideologia limitadora, reductiva i amb potencial conflictiu, però també com a ideologia democràtica, ètica, inclusiva i “constructiva” : la pàtria o nació és, en la història contemporània, el locus definitori d’una societat o poble en el món, l’espai bàsic de la identitat compartida i el marc més significatiu de la responsabilitat civil. Si aquesta “pàtria” té estat, l’estat s’encarrega de la seua preservació com a tal espai, amb un nacionalisme moral, cultural i polític continu i eficaç, que per la seua mateixa “naturalitat” no sol presentar-se o aparèixer coma tal. Si no en té, li caldrà alguna estructura equivalent o suficient, ja que, en cas contrari, es produeix la dependència, la submissió i la subordinació en termes desiguals, que sol ser una posició poc saludable per a la vida personal i col·lectiva.

 

I aquesta és la condició del món. Un món compost de moltes nacions, “unides” o separades, independents o dependents. El planeta terra és una ONU, una “organització de nacions unides”, i no es veu com podrà ser cap altra cosa en el futur previsible. Dit d’una altra manera, o insistint en la mateixa: en els inicis del segle XXI, conceptes, qüestions i conflictes tals com globalització, migracions, poder de les multinacionals, nous integrismes, barreja de cultures, etc., que constitueixen l’actualitat informativa, no han produït cap nova forma o model de vida col·lectiva substitutori de la “forma nacional” heretada dels segles passats. La nació és encara, i serà molt de temps, el marc substancial de les societats humanes. Per a algunes, des de fa ja alguns segles; per a d’altres, des de fa poques dècades.

 

Per tant, pretendre que conceptes com identitat, patriotisme, nacionalisme, etc. (a pesar dels abusos i aberracions que, com tot concepte “sociològic”, han pogut produir), són regressius, superats i negatius, és negar la realitat de la història immediata, del present, i quasi certament del futur. Cal reforçar per tant, com a ideologia i com a projecte, un model de patriotisme-nacionalisme radicalment democràtic, garantia civil d’heterogeneïtats internes i component ètic de la ciutadania; un patriotisme cívic, moral, i promotor de la responsabilitat sobre el propi país i poble, territori i cultura, patrimoni, benestar comú i llibertat. Si voleu, i per tornar a la referència personal, el tipus de patriotisme amb què definia Alfons Cucó la seua condició de “valencià nacional”. Perquè pàtria i nació, patriotisme i nacionalisme, són termes i conceptes amb tradició democràtica i alliberadora, i com a tals han de ser mantinguts, depurats i aplicats a l’acció política, civil i cultural. Trista cosa seria que deixàrem en mans i en ments reaccionàries i poc democràtiques uns conceptes i uns valors tan carregats de possibilitats morals ben positives.

 

I deixeu-me acabar amb una perspectiva universal, global. En el món dels intercanvis globals, de la circulació universal de modes, de formes de vida, llengües (una sobretot, és clar: l’anglès), indumentària, begudes, música, cinema, etc. —és a dir, en el context d’una hipotètica tendència a la uniformitat i a la indiferenciació—, és necessari, justament, mantenir el valor de la diferència. La humanitat no guanya res anant cap a un espai cultural progressivament homogeni: la pèrdua de la varietat de les “espècies culturals” és una pèrdua absoluta tan destructora com la desaparició de les espècies naturals. El manteniment de la diferència —conscient i visible per a “nosaltres” des de dins, perceptible per als “altres” des de fora— no és tancament i regressió, sinó obertura i aportació. Els intercanvis i l’anomenat “mestissatge” no haurien de ser entesos com a procés de dissolució de les cultures en un sol magma universal indefinit (fet potser de productes de Hollywood, “músiques ètniques” i algun best-seller mundial), sinó com la forma actual (i de sempre!) d’evolució i transformació de les cultures. El rebuig de l’“essencialisme” no vol dir acceptació de la pròpia inexistència, o del suïcidi.

 

Per tant, és i ha de ser positiu, moralment i com a valor d’aplicació universal, l’esforç preservador de l’especificitat nacional: fer que allò que és distintiu i propi (del folklore a la literatura, a la natura i els paisatges, a l’arquitectura, la història o els menjars) siga conscientment valorat i percebut endins, i presentat i projectat enfora. El patriotisme ha de ser, també o sobretot, la preservació i projecció d’un patrimoni. Posant-lo a disposició de tothom —començant pels seus “posseïdors” històrics—, i augmentant-lo amb incorporacions i aportacions no substitutòries ni destructives. D’aquest lligam entre patriotisme i patrimoni, en vaig parlar més d’una vegada amb Alfons Cucó, i de la trista relació negativa que té entre els valencians, que tan fàcilment destrueixen allò que és patrimoni seu, però que no estimen com a propi.

 

Aquest és, doncs, el món en què ens ha tocat viure, i no és segur que ens agrade del tot. D’aquest món contemporani nostre, l’Alfons i jo vam discutir molt, vam parlar molt, vam compartir tantes coses que no hi hauria prou llibres per escriure-ho, i també vam discutir molt d’ideologies, de política i del país real i nació incerta que ens ha tocat en sort. No ens vam barallar mai: perquè la cosa important no era fer història o fer literatura, no era estar dins o fora d’un partit o d’una organització: era “fer” alguna cosa per canviar d’un punyetera vegada aquest país, per fer-lo una miqueta més digne, més civil i més reconciliat amb ell mateix. I a això, i a la professió d’historiador, va dedicar ell la vida. Una vida, ho tornaré a dir, que és un altíssim exemple, una vida tan profundament aprofitada com n’he conegudes ben poques. Una vida, i per tant un nom, que aquesta Càtedra —que amb el congrés que ara tanquem demostra la seua vitalitat— ha de mantindre ben present en la nostra consciència.

 

* El text correspon a la conferència de clausura del congrés sobre “Europa, Espanya, País Valencià. Nacionalisme i democràcia: passat i futur”, dedicat a la memòria d’Alfons Cucó, organitzat per la Càtedra que porta el seu nom i celebrat a Gandia el novembre de 2004. [^text]

 


 

Quizá un país inexistente

 

Los bien o mal llamados “nacionalistas” en las variadas tierras de las Españas (y sobre todo, o casi únicamente, los mal o bien llamados “nacionalistas periféricos”, inestables y variables: el “central” es firme y eterno, y nunca tiene mala conciencia), solemos arrastrar la fama de poseer una fe que nos mueve y nos ilumina: la fe en la identidad de nuestros países respectivos, y prospectivos, como realidad histórica y presente perfectamente definida, compartida por todos sus miembros en entusiasta comunión, o algo así. Y sin embargo, en muchos casos no tenemos más remedio que hablar y hablar de esa “identidad” precisamente porque no es evidente del todo y en todos sus términos, o mejor aún: porque no es evidente para todos sus reales o supuestos partícipes. Suponiendo que “existir” en tanto que comunidad (y concretamente en tanto que comunidad nacional: “ser” nacionalmente esto o aquello, y que la nación tenga “existencia”) sea una cosa real, como de hecho lo es para la inmensa mayoría de los ciudadanos de los países de Europa, por ejemplo, suponiendo eso, esta existencia debería ser más o menos clara y asumida por los existentes: sobre todo para no ser fuente de dudas paralizantes y de conflictos estupidizantes. Y sin embargo, para muchos de los llamados “nacionalistas” en estas tierras peninsulares o insulares del suroeste de Europa, no es así, ni mucho menos. Y si a veces aparentamos no dudar, es precisamente para suavizar un poco las incertidumbres generales, que no son nada cómodas. Por lo menos, y para no hablar de otros casos próximos, éste es muy extensamente el caso de los valencianos.

 

La pregunta siempre es “qué somos” o “quiénes somos”, y en este campo de las id-entidades (¿cuál es la entidad de nuestro id?), las cosas se complican precisamente cuando en un país y sociedad no hay una respuesta única y unívoca, universal y compartida, clara y distinta como quería Descartes que fueran las ideas. Se complican, entre otras cosas, porque han de compartir país —es decir, espacio de convivencia— personas y grupos que lo definen de maneras enfrentadas e incluso incompatibles, y que pueden llegar a no estar de acuerdo ni en las reglas del juego, porque juegan a juegos diferentes, ni en la simple delimitación del campo. En cualquier caso, no es habitual que un país como el valenciano, que hace ya veinte años que fue definido como “perplejo” —en la fórmula de Josep Vicent Marqués, que tan justamente ha hecho fortuna— despierte aquellas fidelidades apasionadas y comprometidas que son propias de las sociedades más instaladas en algunas certezas básicas y compartidas. Obviamente, el estado de perplejidad sólo puede ser superado por el mismo apasionamiento, o por la adhesión a alguna ideología definidora entre las diversas en presencia, o por las dos cosas a la vez. Pero la elección entre ideologías y pasiones no es, por su propia naturaleza, un fenómeno de alcance universal, y por tanto la particularidad de las opciones y pasiones tiende a mantener indefinidamente la perplejidad general. Es decir, a mantener la dispersión conflictiva de las respuestas a las inevitables interrogaciones básicas: qué especie de país somos, cómo se interpreta la historia que nos ha hecho ser como somos, y qué proyecto colectivo tenemos —si es que tenemos alguno— para preservar eso que somos y continuar esa historia. Al mismo tiempo, la única ideología no-particular, la única que goza de los atributos de la cuasi-universalidad (sin elección: sin reflexión) para el grueso de la sociedad valenciana, es la que más eficazmente define el país como no-país, como nada más, o poca cosa más, que una suma de tres provincias españolas sin ninguna claridad y distinción de orden nacional.

 

Parece obvio que un planteamiento como este, basado en la duda metódica (que, por otra parte, no es más que usar la pregunta como camino para hallar alguna respuesta), puede incluso tener una apariencia de aire nominalista y metafísico, como cualquier interrogación sobre el ser y la existencia. Pero también es cierto que las ideologías, las representaciones y pasiones, más o menos reductibles a explicaciones sociales, económicas y políticas, llegan a tener alguna forma de vida propia y autónoma, también más o menos independiente de las realidades “objetivas” que condicionaron su aparición. Cuando me pregunto, por tanto, por la existencia del País Valenciano, lo que quiero aclarar no es la obviedad de unos límites geográficos y administrativos bajo uno u otro nombre (País, Región, Reino, Comunidad: el que sea entre los que circulan), ni la definición “sustancial” de la sociedad que ocupa esos límites, sino la eficacia de la representación de esos límites y de esa sociedad precisamente como país. Lo planteo así, consciente también de que decir “país” tiene un margen de ambigüedad bien considerable, y que la polivalencia del término es imposible de eludir. Pero eso pasa también con palabras tan acreditadas como tierra (Deutsch-land, länder, Neder-landen...), pueblo (people, Volk...), patria y nación, palabras que no por exceso de vaguedad y de uso indiscriminado y alegre dejan de poseer una bien conocida eficacia. Y en todo caso, parece que un país, o pueblo o nación, etcétera, existe en la medida en que sus habitantes —o la parte mayoritaria o decisiva de sus ciudadanos— comparten la definición de sí mismos como “pueblo” que vive en un territorio que considera como propio: es decir que pretende mantener la propia continuidad como sujeto histórico, que se considera en posesión de derechos y aspiraciones a alguna forma de soberanía (separada o compartida y pactada) o de no-dependencia, y con alguna forma de id-entidad común no necesariamente sub-ordinada a o in-cluida en otra identidad nacional más básica o más fuerte. Ya se entiende que estoy hablando de existencia política (real o virtual, poseída o proyectada), que es la manera de existir los países en la historia contemporánea; no de existencia étnica, que puede significar una cosa bastante diferente.

 

Así, la pregunta podría ser: ¿qué era, qué existencia tenia el País Valenciano a finales del siglo XIX, por ejemplo, cuando la historia contemporánea ya había avanzado bastante para formar un cuerpo de ciudadanos que más o menos participaban en la vida pública, y cuando en toda Europa los pueblos ya habían construido o estaban en camino de construir sus propios espacios de definición y de decisión? Ciertamente, el espacio valenciano no había que inventarlo, imaginarlo o buscarlo en pasados indefinidos y demasiado remotos: era perfectamente visible y presente al menos en los referentes básicos de pueblo (el conjunto de gente que ocupaba históricamente el territorio valenciano y que se llamaban valencianos; o, con mayor intensidad: que poseían una lengua que llamaban valenciano), definición territorial y persistencia histórica. Comparando con algunos otros espacios del centro y del este de Europa, del todo indefinidos, no era poca cosa, en nuestro caso, la existencia de un reino medieval bien delimitado y de larga duración, más la estabilidad y continuidad del nombre y del territorio, y la pervivencia muy mayoritaria de una lengua propia con tradición institucional y culta e incluso con nombre “apropiado”. Con materiales mucho más inciertos que estos, otros —eslovenos, rumanos, eslovacos, fineses, macedonios, estonios...— han construido naciones de hecho y de derecho. Hay que partir, pues, de un hecho que ahora no nos detendremos en analizar: los materiales valencianos, que eran reales y estaban disponibles, no fueron aprovechados en aquel momento crucial para construir una “casa propia”, ni en la práctica política, ni en la construcción ideológica, ni en la producción y difusión de una imagen proyectada y atractiva. Entre otras razones, porque era demasiado grande la distancia entre el “pueblo-etnia” y los grupos social e ideológicamente dominantes dentro de la misma sociedad valenciana: las condiciones históricas de los siglos XVI al XIX ya habían provocado la progresiva des-identificación “étnica” de aquellos mismos grupos, y su identificación con la españolidad —ideológica, política, cultural y lingüística— como forma propia de la vida civil y nacional contemporánea. E incluso como forma étnica, en el sentido de identidad básica cultural de grupo.

 

De modo que, cuando a finales del siglo pasado y principios del actual, aparecen los primeros intentos de valencianismo ideológico y político (sobre todo entre sectores urbanos, en general procedentes de la llamada “pequeña burguesía”, como por otra parte era común en los nuevos nacionalismos europeos), aparece también brutalmente la negación explícita y frontal de la existencia del país. Hay un texto del diario El Pueblo, en plena campaña del blasquismo1 contra el contagio de la Solidaritat Catalana en Valencia, que he considerado siempre emblemático: “¿De dónde sacan estos señores que aquí puede haber sentido regionalista hasta el punto de constituir una fuerza poderosa y eficiente? ¿Acaso ha tenido Valencia historia propia que haya delineado su personalidad con caracteres imborrables a través del tiempo? [...] Es una tontería querer engañar con una historia ficticia y con una personalidad tan poco persistente. Estamos todos en el secreto: ni historia, ni literatura, ni lengua ni nada” (18 de junio de 1907). Difícilmente podía ser más explícita la negación (ni más cargada de ciega ignorancia, por otra parte), ni más diáfana la posición nacional que expresa: tan antinacional/antivalenciana que llega a no reconocer ni tan sólo una “personalidad regional” capaz de mostrar alguna señal de identidad respetable. Parece que la ferocidad autonegadora llega al extremo de desconocer la historia, ignorar la literatura clásica, tener los oídos sordos al clamor de la lengua presente. Tan fuerte es el taponamiento de la percepción que puede producir una ideología: la ideología nacional castellano-española, en este caso, por supuesto. Y hay que recordar que esta ideología de la autonegación —adornada o no con toques de regionalismo agrarista, populista o lírico— fue mantenida de manera permanente por una fuerza, como el blasquismo político, alrededor de la cual giraba la vida política de la capital del país, y no solamente de la capital. Y recordar también que el patriotismo español, perfectamente explícito, es el fundamento político y moral de la autonegación valenciana: es necesario no ser, deshacerse y disolverse, o ser poca cosa y solamente doméstica y de cortos vuelos, con el fin de que otro ser tenga más volumen, fuerza y altura.

 

Hubo en estas décadas quien no podía soportar ni tan solo una muestra tan inocente como los Juegos Florales, y veía a los poetas de la Renaixença como un peligro para la integridad de la patria; y por tanto no podía comprender que nadie optara por la “actual popular algarabía” o por “un idioma de la edad oscura”, antes que “De la española lengua / la majestad, la armónica dulzura”. El majestuoso poeta patriota remata su “Voz de alerta” con una exhortación que también considero ejemplar: “Y pues estáis despiertos / no nos habléis las lenguas de los muertos”. La disyuntiva es clara: por un lado algarabía, edad oscura, muertos; por otro dulzura, armonía y majestad. ¿Quién dudaría ante la elección, puesta en estos términos? ¿Quién dudaría en elegir lo castellano-español ante lo valenciano? Para estos representantes de la burguesía, la clase política y gran parte de la escasa “intelectualidad” de la época, la realidad de una lengua (propia, mayoritaria, popular, histórica, literaria) era simplemente ignorada, despreciada o atacada porque no la veían compatible con un nivel superior de realidad: como valencianos, pensaban, somos “poca cosa”, o una cosa que es poco, que es insuficiente y corta. Es “pequeña la teoría”, como decía el diario El Pueblo en una página editorial, porque “por encima de Valencia está la patria española, y con ella Castilla, en cuyo espíritu, desde ha muchos años, se han diluido el alma y las esencias valencianas” (12 de enero de 1916).

 

Y en este punto quizá habría que insistir en las coincidencias de fondo entre los partidos de la Restauración monárquica —conservadores y liberales— con el republicanismo blasquista. Cuando el diario conservador Las Provincias y su director Teodoro Llorente (por otra parte “patriarca” coronado de los poetas de la Renaixença) insisten una y otra vez en que el “glorioso reino” era feliz, como Región Valenciana, dentro de la “intangible unidad española y de acuerdo con ella”, y que en cualquier caso el reino o región no aspiraba de ninguna manera “a recobrar instituciones de autogobierno” (Discurso de Elche, 1908), y cuando reclama el amor a las tradiciones, a las fiestas pintorescas y al dulce idioma que afectuosamente llamamos materno, pero siempre sin “hostilidad ni desvío hacia el glorioso idioma nacional”, etcétera, se sitúa exactamente en las mismas posiciones —no de forma, pero sí de fondo— que el españolismo blasquista, enemigo del naciente nacionalismo valenciano, defensor explícito de la imposición del castellano como única lengua civil y de cultura, y exaltador apasionado de la castellanización: “El genio valenciano se siente mejor traducido en la amplia prosa, única y soberana, de Castilla”, proclama Félix Azzati, ideólogo y heredero político de Blasco Ibáñez, en un célebre y aplaudido discurso del año 1916. En Cataluña, ya se sabe, son gente reaccionaria y cerrada y por tanto “desde el campesino hasta el plutócrata sienten el catalán”, pero los valencianos son liberales, amantes del progreso y de la ciencia, y gente de espíritu generoso y amplio: “Valencia se siente amplificada en España”; y cuando los nacionalistas (¡tan pobres y tan pocos, en aquellos años!) “tratan de imponer el dialecto valenciano... parece que una voz pronuncia palabras fatídicas: ‘¡Más acá!’”. Mientras que “cuando hablamos el castellano se trueca el misterio de aquellas voces en un grito de esperanza: ‘¡Más allá!’”.

 

Sería superfluo acumular las citas y los textos, pero no lo es recordar una cosa: reflejan exactamente la ideología dominante, la única que actuaba con eficacia sobre los círculos urbanos, sobre las élites políticas y sus clientelas, o sobre las organizaciones profesionales y sindicales. Dicho de otro modo: la ideología nacional española (impuesta de manera insistente y cotidiana en todos los grados de la enseñanza, y que cuenta con el apoyo incondicional de la iglesia, y con el refuerzo de toda la red administrativa, los símbolos públicos, las fiestas, las fuerzas armadas, etc. etc.) es la única que ha tenido durante la mayor parte de la época contemporánea, y casi hasta nuestros días, una circulación extensa y permanente, la única que construyó y proyectó de manera eficaz una representación nacional, valorada y positiva, en la conciencia de capas cada vez más extensas de la sociedad valenciana. La “otra ideología”, simplemente no podía hacer lo mismo: no tenía ni los recursos ni el poder, ni la decisión. Como máximo, podía resistir o crecer en algunos núcleos reducidos: simplemente, sobrevivir. En estas condiciones, es evidente que los obstáculos a la existencia del país (recordemos que “existencia” es conocimiento y “reconocimiento”) se acumulaban implacablemente. La realidad del territorio histórico dejó de ser percibida como espacio común de fidelidades compartidas: por una parte, la famosa defensa de los “intereses agrarios valencianos” con frecuencia se extendía a un Levante que inevitablemente incluía las tierras murcianas o aún más (difundiendo, de paso, un término funesto, pura referencia geográfica vista desde el “centro”: como si Portugal lo llamaran Poniente); y por otra parte las élites políticas, y la prensa correspondiente, eran de estructura básicamente provincial.

 

Así, la unidad de una comunidad humana particular, su unidad “etnocultural” en tanto que pueblo valenciano, fue metódicamente infravalorada, imprecisamente percibida, y en todo caso reducida a la dimensión trivialmente y fragmentadamente folclórica, y asociada al ruralismo, la ignorancia, las “tradiciones” y el atraso, frente a la vida urbana, culta, evolucionada y moderna. Con una percepción así del espacio valenciano, era imposible que fuera adoptado como espacio básico de la acción colectiva, de los movimientos sociales, de la actividad política y de la producción y difusión de cultura. Afirmar, pues, que el País Valenciano no existía —y que, incluso, era activamente negado— en la ideología dominante, significa que no existía para los políticos de las ciudades y de los pueblos, ni para los periodistas, los caciques, los canónigos y los curas, los maestros y los profesores, los profesionales, industriales, comerciantes, sindicalistas, señoritas de buena familia, artistas, actores o músicos. No existía como país, que es lo que cuenta: como país, existía España. El País Valenciano, por tanto, en aquel momento histórico decisivo, no se construyó en la conciencia de la mayoría, o de una parte significativa y decisiva de la población (como sí que ocurrió en Cataluña, por poner el ejemplo más próximo), como aquella comunidad moral de nombre, identidad y lealtad sin la cual no puede existir una sociedad de carácter nacional.

 

Es cierto, sin embargo, que en aquellas mismas décadas y poco más adelante (en 1907-1909, como unos años después entre 1916 y 1918, o durante los años de la Segunda República), aparecen y desaparecen pequeñas formaciones cívicas o políticas con una fuerte ideología reivindicativa que en algunos casos se expresa en términos explícitamente nacionalistas: confundidas a veces con las expresiones más clásicas de región y de reino, aparecen cada vez con más frecuencia las formulaciones en términos de patria, nacionalidad e incluso nación. De la misma manera que, a partir sobre todo de las relaciones con Solidaritat Catalana —y después, en algunos casos, con la Lliga y con Esquerra Republicana—, existe un sector progresivamente “catalanista” en el valencianismo cultural y político: en forma de emulación y de estímulos recibidos, de proclamas de parentesco y hermandad, o incluso de afirmaciones del “ideal pancatalanista” (E. Martínez Ferrando). No me detendré a acumular textos y citas que irían desde el patriotismo valenciano neo-romántico y exaltado, hasta las propuestas más radicalmente progresistas, de regeneración nacional, de soberanía rigurosa, de modernización, y de diferentes grados de antiespañolismo.2 El valencianismo pre-nacional o plenamente nacionalista, ideológico, cultural y político, no es una fantasía retroactiva que ahora nos inventamos para apelar a una mínima legitimidad histórica: existió, durante el primer tercio del siglo XX... pero existió poco, o de una manera socialmente y políticamente poco eficaz. Quiero decir que su existencia —la presencia de una idea, un proyecto de país, una representación autónoma y antagónica de las imágenes dominantes— no pasó nunca de círculos relativamente reducidos, básicamente en la ciudad de Valencia y con escasa capacidad de penetración y movilización fuera de la capital. Y lo mismo podría decirse, sustancialmente, de la breve efervescencia de los años de la República: pequeñas organizaciones, polémicas políticas, documentos y declaraciones, y una muy lenta y difícil superación de la condición de nacionalistas minoritarios.

 

Con todo, es verdad que en 1936 el valencianismo político había obtenido ya los primeros éxitos importantes —un escaño en Madrid, cinco concejales en Valencia—, y que en julio del mismo año todos los partidos del Frente Popular habían asumido expresamente la reivindicación de un estatuto de autonomía para el País Valenciano (por cierto País Valencià es el nombre que se impone definitivamente entre las fuerzas democráticas durante los años de la Segunda República, al menos en los textos reivindicativos y más formales), pero todo fue demasiado corto, demasiado rápido, y demasiado condicionado por la política general española. En el verano de 1936, era previsible que en menos de un año habría habido un Estatuto de Autonomía del País Valenciano, una Generalitat republicana, y un veloz crecimiento de la existencia del país en la conciencia de sus habitantes. La guerra lo hizo imposible. Cuando llegó el franquismo, por tanto, encontró muy poco valencianismo serio para perseguir, poca conciencia nacional valenciana para neutralizar, poca cultura nacional para dispersar, y poco país para destruir. Con los cambios formales que representan el fascismo y las expresiones ideológicas o rituales de la dictadura, el españolismo franquista no fue sustancialmente diferente de la ideología nacional que ya había dominado toda la historia contemporánea del País Valenciano. Y lo que, en este campo como en otros, ha ocurrido desde los años sesenta, es ya otra historia.

 

1. Blasco Ibáñez, cuyo centenario (centenario de La Barraca) se celebró en Valencia con alguna pompa, fue un representante muy claro de ese españolismo ideológico que, en su caso, combinó populismo, folklore, y una total impermeabilidad a la propia tradición culta valenciana. [^text]

 

2. En 1998 se conmemoraron los ochenta años de la “Declaració Valencianista” de 1918, que es quizá el texto más representativo del período anterior a 1931. [^text]

 


 

En un món fet de nacions / Índex

 

Joan Francesc Mira, un savi polièdric, per Damià Pons i Pons

 

En un món fet de nacions

Països, escriptors, literatures

Sobre Europa i Catalunya: una perspectiva valenciana

Immigració, país, identitat

Identitat i festa, o la festa com a espill

Identitat i territori: els cercles de la consciència

Identitat i llengua al País Valencià

Quizá un país inexistente

Un món fet de nacions. Memòria d’Alfons Cucó

 

Tretze noms, o retrats, o persones

El despatx de don Manuel

Jaume de la Plana

La casa dels escriptors

Teoria de la jubilació

Una foto i dos dinars

València, 1953

El filòleg caminant

Afegit: Coromines guerrer

Pujol

Tucídides, Harold Bloom

De Josep Palàcios

Per a Alfons Cucó

Torrent

Una llarga història

 

 

Joan F. Mira

En un món fet de nacions (i altres textos i papers)

Palma: Lleonard Muntaner, 2008

 

 

 

Tornar a la pàgina anterior Pujar