Sobre traïcions i tries

 

 

Sobre traïcions i tries

 

Joan F. Mira, traductor

 

Isidor Cònsul

 

Quan Edicions Proa va publicar la traducció que Joan F. Mira havia fet de la Divina Comèdia, de Dante, es va produir un d’aquests divorcis que cada cop són més freqüents entre alguns primmirats de la crítica, i la recepció per part d’un públic culte que fou magnífica i que ha permès, en aquest cas, convertir la traducció en un èxit editorial de quatre edicions en cinc anys. Uns mesos després, quan la mateixa traducció va rebre el Premio Nacional del Ministerio de Cultura, la displicència dels primfilats es va manifestar de nou amb consideracions que deien que, si bé era cert que la versió de J.F. Mira tenia de bo que il·luminava passatges enfosquits per la distància, era tanmateix discutible per la tria d’una opció estilística que deixava de banda una opció formal tan important del poema com la rima. Per dir-ho amb les mateixes paraules que una d’aquests veus, el text de Mira donava uns tercets que no cantaven, sobretot si se’ls posava de costat amb la versió que, del mateix poema de Dante, havia fet Josep Maria de Sagarra seixanta anys enrere.

 
Parteixo de l’anècdota d’aquesta comparació perquè em sembla vàlida per reflexionar sobre criteris a vegades confusos de l’art de la traducció. Sagarra va començar la traducció de la Divina Comèdia a França, quan hi vivia exiliat en la precarietat d’un país en guerra, i la va acabar en la clandestinitat de la Catalunya dels anys quaranta. La seva versió donava prioritat a la llengua d’arribada i cedia el protagonisme a la música de la paraula traduïda. Sagarra considerava prioritari que el català hi dringués amb mèrits propis perquè rodaven temps de crisi i poques alternatives li quedaven a la llengua de Llull i de Verdaguer que no fos convertir-se en noble gresol de recepció d’una de les poques obres fonamentals de la història de la literatura universal.

 

Molt més recent, l’opció de J.F. Mira ha estat una altra: anar a l’essència del text, arribar a la bellesa conceptual del poema i reportar amb eficàcia la força narrativa de la Comèdia. Més humanista que no pas poeta i home de pensament abans que un diletant del vers, les paraules, per a J.F. Mira, diuen més que no pas canten. Com a novel·lista ha treballat la narrativitat dels versos de Dante i com a home de pensament ha volgut arribar al fons del poema. L’origen de la seva traducció, d’altra banda, té una anècdota curiosa, per bé que coneguda: la història del novel·lista que un bon dia s’adona, mentre es baralla amb un projecte narratiu que transita per la cosmologia de l’obra de Dante, que ni en català ni en espanyol moderns no hi ha una versió de la Divina Comèdia que el deixi satisfet. Acostumat a heure-se-les amb l’original italià, descobreix que no acaben de funcionar les dues traduccions més lloades per aquests verals, l’espanyola d’Ángel Crespo i la catalana de Sagarra. A Crespo li retreu l’opció postissa d’una llengua d’imitació gongorina, i a Sagarra, una tirada poètica que en general és esplèndida, per bé que uns cops sembla excessiva, altres massa críptica i sovint d’una musicalitat massa evident. A tots dos, a més, els enxampa traint l’esperit de l’autor, estrafent la lletra de la Comèdia i inventant-se versos que Dante mai no va escriure.

 
Cantar, triar, trair... Aquesta és la qüestió! Discernir bé què s’ha de fer en cada cas, a banda d’acceptar que en totes les comunicacions, i una traducció ho és, hi ha una inevitable dosi de malentès entre l’emissor i el receptor. Un malentès que, segons Steiner —vegeu l’imprescindible Després de Babel—, tendeix a créixer així que augmenta la distància entre els contextos culturals de l’emissor i el receptor. Si es vol ser fidel del tot al text d’origen, pot resultar que l’ànec sigui mut o que desafini a l’hora de cantar. Per contra, si l’opció és el dring i la musicalitat de la llengua de recepció, pot passar que canti en excés o s’equivoqui en la partitura d’una estètica malentesa. Quina és l’opció bona, suposant que només n’hi hagi una? El sentit comú em diu que cal buscar l’equilibri entre un text que llisqui bé en la llengua de recepció i, al mateix temps, traeixi com menys millor el sentit de l’original.

 

Com que un bon coneixement de les llengües clàssiques o modernes no sempre és possible, si tenim bones traduccions i fem servir la nostra imaginació, la major part de l’esperit de l’original se’ns revelarà. Quan la traducció és també una suprema obra de creació, com la versió autoritzada de la Bíblia anglesa, la seva influència sobre la llengua i la vida pot estar més enllà de les paraules. La Bíblia fou la gran creació artística del Renaixement a Anglaterra. Al seu torn, a Alemanya, Luter corregia sense parar la seva traducció del Nou Testament i els manuscrits demostren que hi ha passatges revisats fins a quinze vegades. Joan Francesc Mira ha estat el primer traductor català dels Evangelis que els ha considerat no com un text sagrat sinó com un text literari. I si la traducció anglesa de la Bíblia va ser la gran creació artística del Renaixement a Anglaterra, de manera similar podem parlar dels Evangelis de J.F. Mira. Ho són tant, de literaris, que Josep Piera pot comentar al darrer número de Caràcters que es tracta, fet i fet, del precedent més clar de William Faulkner. Si m’ho permeteu, hi afegiria un altre nom: no només de Faulkner, també de Lawrence Durrell, i es podria establir el paral·lelisme que calgués entre el Quartet d’Alexandria i el Quartet de Palestina si fos possible i oportú canviar el nom als Evangelis. Una mateixa història explicada des de quatre perspectives diferents.

 
Per tancar aquests mots que volen ser d’homenatge al torsimany J.F. Mira, vull reportar una idea sobre la traducció que em sembla que se li pot aplicar i que vaig llegir, anys enrere, en un assaig de Josep Carner i en un article de Gabriel García Márquez. El poeta català i el narrador colombià coincidien a escriure que traduir una obra és la millor manera de llegir-la. Carner diu que és amar i penar, servir-la i dominar-la, i García Márquez, en un sentit similar, posa l’exemple de dos traductors seus, pondera la seva feina i, capgirant el tòpic del traduttore, traditore, converteix el traductor en còmplice de l’autor.

 

De traïció, poca o molta, n’hi haurà sempre, i la llengua cantarà més o menys segons quina sigui l’obra que cal traduir, així com la disponibilitat i els coneixements del traductor. Una alternativa és mirar de convertir-se en el còmplice que demana Gabriel García Márquez i esperar, com assenyala Carner, que després d’amar i penar el text, i servir i dominar la llengua, de la traducció en surti la més gran experiència de lectura. No dubto que aquest ha estat el cas de J.F. Mira tant a la Divina Comèdia com a la versió que ha fet dels Evangelis.

 

 

Extractat d’un article publicat al suplement de cultura del diari Avui (28 de juliol del 2005)

 

 



















Tornar a la pÓgina anterior Pujar