Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 29 de març de 2024
Joan F. Mira | El Temps | 15/12/2009   Imprimir

Hopenhagen

És bonica la troballa d’aquesta adaptació del nom de Copenhaguen, ciutat de moltes aigües i de molts palaus reials esplendorosos, capital d’aquesta Dinamarca físicament petita però gran en la història i gran model en tantes coses. Jo, quan pense on voldria haver nascut (no en aquest país nostre, on la gent no és ni lliure, ni ordenada ni feliç), imagine un país petit i amb molta història, amb llengua pròpia indiscutida (però on tothom sap anglés), amb prestigi reconegut al món sencer. Podria ser Holanda, però podria ser, millor encara, Dinamarca. Amb príncep Hamlet i tot. Ara, els animosos defensors del planeta –els activistes innombrables, no els polítics– han tingut aquesta pensada del canvi de nom: Hopenhagen, que podria ser com “el port de l’esperança”. Tot i que jo d’esperança en tinc ben poca, en aquesta matèria, i la poca que tinc voldria conservar-la. Certament, no augmenten la meua hope, la meua esperança, aquests 15.000 o 20.000 delegats reunits a la capital danesa: per començar, ¿eren necessaris tants milers d’assistents a la conferència planetària? Suposant que hi hagen acudit representants de tots els països amb bandera davant de la seu de l’ONU a Nova York, amb una desena de delegats de mitjana per país n’hi hauria hagut més que prou. Diguem que amb cinquanta delegats dels pocs països grossos, i amb quatre o cinc dels moltíssims petits, que a més a més no hi tenen res a pelar. Però no, el gran concili universal sobre el canvi climàtic pareix que demanava aquesta massa d’assistents, que no se sap què hi podran fer, a més de turisme a càrrec de pressupostos públics, i a més de consumir cambres d’hotel, menjar, i combustible d’avions. El turisme massiu amb diners públics, siga polític o acadèmic (tants congressos inútils i banals…), és una de les plagues del nostre temps, i sembla que prospera. No puc imaginar quina esperança podem traure, d’aquest Hopenhagen inundat de paràsits pagats, la major part dels quals no tindran ni tan sols ocasió d’obrir la boca. Deixem-ho córrer, i imaginem que algun profit produirà la infinita assemblea. Profit que, no cal dir-ho, depén de les decisions d’una dotzena d’estats, potser només de quatre o cinc, com ara la Xina, l’Índia, els Estats Units, Brasil o Rússia. Els presidents o representants dels quals faran discursos molt bonics, pensant en l’audiència i en la premsa dels països respectius, faran promeses, firmaran declaracions, i tothom content i a casa.

Perquè hi ha una veritat que cap líder polític no reconeix, i per tant no actua amb conseqüència: que la cosa important no és parlar sinó fer, no firmar sinó complir, no omplir-se la boca sinó actuar amb fermesa. Els perills i conseqüències del famós canvi climàtic són, com ja no hauria de dubtar ningú, resultat de la indústria i del comerç, del transport, de l’electricitat, i de tot això que fa la vida moderna més rica en produccions de tota mena, i per tant més confortable. I a això, qui renuncia? Quin polític és capaç de demanar, i d’imposar si cal, una baixada general del consum de tota mena de béns, de trastets inútils, de viatges incessants, de caloreta quan fa fred i de fresqueta quan fa calor? Quin polític de país ric és capaç de dir: ciutadans, afluixem la marxa, penseu que tot això haurà de ser una mica més car, no gasteu tant de tot, i a més, per favor, posem una mica dels nostres diners per ajudar els països pobres (que no tenen cap culpa dels nostres excessos) a créixer sense cremar llenya ni massa carbó ni massa petroli, etc., i així entre tots alleujarem els resultats funestos d’aquests canvis ja segurs i previsibles. No senyor, no ho faran. En el millor dels casos, no seran tan cínics i tan irresponsables com els governs d’Espanya, que firmen a Kyoto compromisos solemnes (i se n’omplen la boca, i critiquen els qui no han firmat però sí que han actuat), i després no solament no compleixen el compromís de reducció de gasos, sinó que les emissions del CO2 nacional espanyol creixen, sense control, per damunt de tota fantasia de terror. L’esperança de Hopenhagen, certament, no està en països com Xina o com Espanya. Està, i que em dispensen els “anticapitalistes”, en països com Dinamarca o Califòrnia. Si es multiplica l’exemple, és clar.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS