UN SENYOR ESCRIPTOR VALENCIÀ, DE NACIÓ CATALANA

 

J. F. Mira, quixotesc i joycià

 

Joan Francesc Mira (València, 1939) és professor de grec, antropòleg, teòric del nacionalisme i, sobretot, un excel·lent escriptor. Acaba de traure un llibre d’articles, Punt de Mira, la segona edició de la novel·la Viatge al final del fred i treballa com un forçat en una novel·la d’inspiració quixotesca i referències joycianes.

 

Vicent Martí

Escriptor apassionat i plural, Joan Francesc Mira ja té darrere seu una obra copiosa i d’una reconeguda qualitat literària i intel·lectual. Caldrà destacar-ne potser el llibre més sugges­tiu sobre el fet nacional que s’ha pu­blicat en aquest país, Crítica de la na­ció pura (premi Joan Fuster, premi de la Crítica, premi de la Lletra d’Or) i la novel·la espill de la brillant primera ge­neració universitària del nacionalisme al País Valencià, El desig dels dies. Dos llibres que ens han ajudat a entendre’ns millor, que ens han ajudat a ser una mica més adults.

     —¿Éreu conscients de ser la prime­ra generació universitària amb cara i ulls del nacionalisme al País Valencià?

     —Ens sentíem continuadors d’una tradició, si tu vols molt prima, i pen­sàvem que érem el primer grup que plantejava la qüestió en uns termes més ambiciosos, més sòlids. Crec que tots nosaltres érem conscients de la nostra responsabilitat, si em permets dir-ho així, històrica.

     —Amb les inevitables excepcions éreu, sou, perdó, gent solvent i alguns molt intel·ligents.

     —És qüestió de sort. La veritat és que d’aquell grup inicial, la major part de les persones després hem tingut una evolució intel·lectual bastant aprofitable.

     —Parla’m d’alguns dels més do­tats...

     —¿Dotats per a què? Per exemple, l’Aracil. L’Aracil és un home absolu­tament superdotat, amb una capacitat d’assimilar informació, d’una banda, i d’analitzar elements dispersos, de l’al­tra, radicalment fora de sèrie, única. Ara, ¿dotat per al treball sistemàtic? Potser no massa.

     Per exemple, Manolo Ardit, un ho­me esplèndidament dotat per a la in­vestigació metòdica en història. És un home encara poc conegut, però algun dia es descobrirà que és l’historiador més important que ha donat aquest país. ¿No està dotat per a l’agudesa brillant? D’acord. I podríem parlar d’Eliseu Climent o d’Alfons Cucó, ho­mes diferentment dotats...

     —¿Josep Vicent Marquès és poste­rior?

     —Marquès no és del grupet inicial però s’hi incorpora molt prompte. També tinc una immensa admiració per la intel·ligència de Marquès, per bé que potser, en la meua opinió, no l’ha explotada encara plenament.

     —En un dels articles del teu Punt de Mira escrius: «He d’advertir que a mi em fascinen les dones (...) encara que no em fascinen de la mateixa manera que a Josep Vicent Marquès». Expli­ca’m, això.

     —Trobe que en el cas de Marquès és més una derivació de plantejaments ideològics...

     —¿Vols dir?

     —Vull dir pel que es veu en els seus papers. Moltes vegades fa l’efecte que entra més la ideologia que la fascina­ció personal. A mi, les dones em fascinen com a dones. Les dones que jo he tingut ocasió de tractar són menys limitades que els homes que conec. To­tes elles tenen una capacitat d’expressió i de comunicació i d’interès pels matisos de la vida que no he trobat en cap home. A banda que em puguen fascinar com a sexe complementari, com l’altra meitat que sempre et falta, les dones són més interessants com a persones que els homes.

     —Per cert, segons es desprèn de la lectura de la magnífica crònica literà­ria dels inicis del vostre grup que és El desig dels dies, vosaltres, aleshores, vau fer poc sexe. ¿o no?

     —Més o menys el que corresponia a l’època, que era poquet, és cert. Hi ha aquella frase tan suada que llavors gitar-se amb una senyoreta no era un pecat... era un miracle. A banda d’això, en més d’una ocasió, si la cosa no arribava a quallar, no era per falta de ganes i de voluntat per les dues ban­des, sinó per simple impossibilitat ma­terial. No oblides que no teníem ni cot­xes ni pisos ni cap facilitat per a un honest esbargiment.

     De totes maneres, t’he de dir que aquell grupet de gent, pel que corria en aquell moment, era dels més alliberats i practicants que funcionava per Valèn­cia.

     —Ja podríeu. Amb tot, a El desig dels dies narres com un personatge arriba a l’orgasme, tot arrapat a una noia catalana aterrida per una mascle­tà fallera. Ho aprofitàveu tot.

     —Això és purament literari. Aquesta novel·la té una gran part de literatura; és literatura, no són unes memòries. Per damunt de tot, és una novel·la.

     —Però, ¿això va passar o no? ¿I a qui li va passar en realitat?

     —Quasi, però no era qui penses tu. Això no ho tragues, però un aclariment que sí que has de fer, i és molt impor­tant, és que els personatges d’aquesta novel·la estan fabricats amb retalls i anècdotes de distintes persones i sem­pre reelaborats literàriament. No és una novel·la à-clef.

     —¿Què és El desig dels dies?

     —Una transposició literària en forma de novel·la del que havia estat una experiència no únicament personal si­nó generacional. Som una generació que procedeix de la foscor, de l’anul·la­ció, del no-res, que de sobte enceta un procés que no és tan sols el descobri­ment del teu propi país, sinó el desco­briment de la vida. Una generació que comença a plantejar-se què és això de viure, en el seu país, en el seu moment històric, en la seua època. Descobríem la vida mentre pugnàvem per posar a l’alçada del món contemporani la nos­tra cultura nacional.

     —A mi, em sembla que El desig dels dies és, sobretot, un bellíssim i barroc cant de resurrecció i amor a la Ciutat e Regne de València. Éreu patriotes. ¿De quina pàtria?

     —Sí, és un cant d’amor. Mira, la qüestió presentava un doble aspecte que la majoria de nosaltres tenia prou clars. Si el patriotisme l’entens com un sentiment d’adhesió emocional, de responsabilitat immediata i directa pel País Valencià, érem patriotes valen­cians.

     Ara bé, des d’un plantejament in­tel·lectual, nosaltres ni volíem ni po­díem concebre aquest territori, aquesta pàtria, al marge del seu marc nacional propi, els Països Catalans. Són dos nivells distints de consideració.

     —Dos nivells distints de considera­ció que, posteriorment, el nacionalis­me potser no ha combinat amb exces­siva subtilesa. ¿No s’ha primat massa el moment fundacional, essencial, en detriment del sentiment d’adhesió pri­mària i del moment existencial?

     —Tinc dubtes que haja estat així. En les elaboracions teòriques, potser sí que hem posat un cert èmfasi en el marc nacional comú. I ja calia. Dit això, tor­ne a insistir que la societat sobre la qual nosaltres volíem actuar i incidir sem­pre ha estat la valenciana.

     Ho volíem fer en connexió, en col·laboració amb els altres pobles ca­talans, però la nostra activitat políti­ca, que és allò que més et compromet a un treball pràctic, la majoria de nos­altres sempre l’hem desplegat en un sentit valencià: PSV, PSPV, UPV... I sempre que ens hem dirigit a la gent, ho hem fet com a valencians, l’orgull de ser valencians...

     —Francesc Pérez i Moragón, prolo­guista del teu Punt de Mira, a la Re­vista de Catalunya escriu: «Això de sentir-se orgullós pel fet de ser valen­cià és una fórmula de la «retòrica més tronada».

     —I té raó, segons com. Però una de les necessitats humanes, universal, dins de qualsevol societat, és la necessitat de dignitat. Necessitem que se’ns recone­ga una dignitat en allò que som, tant individualment com col·lectivament. Aquesta necessitat que et siga recone­guda la dignitat de ser allò que ets és el que retòricament diem orgull.

     Certament hi ha el perill de caure en una estúpida retòrica patriotera quan s’apel·la a l’orgull, sobretot en les nacions-estat. Però parlar d’orgull a un poble ferit en la seua dignitat, com és el nostre, potser és ben saludable.

     —I inexcusable, si em permets l’afe­gitó. Trencar els mecanismes d’autoodi...

     —...És una condició sine qua non. Si no es trenca la lògica de l’autoodi, ni el nacionalisme ni cap altre movi­ment d’alliberament col·lectiu és via­ble. L’autoodi és autonegació. I des de l’autonegació no es pot afirmar cap classe de dret col·lectiu. Tu imagina’t una classe obrera, uns negres, unes do­nes, que s’automenyspreen com a clas­se, com a raça, o com a sexe. Segui­rien subordinats per sempre.

     —Pel que fa al nostre país, el pro­blema es planteja quan es subvalora, es denigra o es nega el fet valencià en relació amb el fet català. Josep Guia, a És molt senzill: digueu-li Catalunya, escriu: «Ens han destrossat tant que el ser valencià és una referència espanyola en sintonia amb el Para ofrendar nue­vas glorias a España». ¿Què n’opines?

     —¿Del llibre? Trobe que no és un paper ni útil ni positiu per a aquest país, en absolut. És negatiu no sola­ment per al País Valencià com a tal, sinó, inclús, per al mateix projecte que el llibre propugna, l’aparició d’una Ca­talunya unitària. Aquest plantejament, inassimilable per la majoria del poble valencià, el que produeix són moltes més reaccions negatives que positives. Si per cada valencià que fas català a colps de nom, en fabriques cent o mil d’anticatalans, ja em diràs tu, quin negoci.

     —De fusterians, com de cristians, n’hi ha de moltes classes. És molt sen­zill..., al meu entendre, és un fill legí­tim i coherent del Qüestió de noms, de Fuster...

     —Potser. Quan una lògica es porta fins a les seues últimes conseqüències, sovint passa que l’anàlisi que se’n des­prèn no té res a veure amb la realitat. És fill, però és un fill que ha portat la lògica, l’apriorisme nacional, a un ex­trem.

     —Un apriorisme racional, la nostra nació és catalana, que compartim. Ara, ¿no trobes que la formulació de Fuster a la Qüestió de noms és, si més no, ambigua pel que fa a la pluralitat de la nació? Fuster, per exemple, po­pularitza el terme Països Catalans, pe­rò a Catalunya li diu Principat en espera potser del Gran Dia en què tot serà Catalunya...

     —La idea que arribaria el Gran Dia en què els valencians ens tornaríem a reconèixer com a vers i autèntics cata­lans, i tornaríem al si d’una nació catalana única, etc., continua sent una espècie d’il·lusió.

     —¿Teua, també?

     —Jo, si t’he de ser sincer, no veig cap contradicció entre tota aquella in­tensitat valenciana de què et parlava adés i el fet de desitjar que arribe un temps en què els valencians ens reco­neguem majoritàriament com part de la nació catalana.

     —¿Una nació plural?

     —Una nació plural, evidentment. Entre altres coses, perquè no podem oblidar o menystenir el fet que els Paï­sos Catalans no han tingut mai insti­tucions polítiques conjuntes. Institu­cions que són les que creen consciència d’unitat.

     Un projecte de futur de nació plu­ral perquè, només partint de cada país, podrem construir la nació catalana. Aquesta concepció, si no m’equivoque, també és la que proposava el Fuster del Nosaltres els valencians.

     —No t’equivoques, al meu parer. Ara, llegint el teu Crítica de la nació pura, diria que els vostres pressupòsits ideològics són força distints. Dit d’una altra manera, ¿Fuster té una concep­ció essencialista de la nació?

     —Fuster té una concepció de la nació de tipus clàssic.

     —Em sona a eufemisme.

     —Quan dius...

     —Jo no dic, pregunte.

     —...Si Fuster té una concepció essencialista de la nació, has d’afegir que aquesta concepció és la que té pràcti­cament tothom. Això no és una espe­cialitat de ningú. Ara no sé què en pen­sa Fuster, però quan escrivia aquells papers tenia una concepció en termes de ser o no ser, sí.

     —«País Valencià: un Hamlet que no acaba» titulava, ves per on, Pérez Mo­ragon l’article que he citat abans. Tu, per contra, parles de la nació com a projecte...

     —Els Països Catalans com a nació són un projecte. Una altra qüestió se­ria discutir si hi ha prou bases objecti­ves i reals per a fonamentar aquest projecte, que jo crec que sí, o si és una dèria de quatre bojos. Ara, bàsicament són un projecte, una cosa a fer, una co­sa a construir.

     —Per tant, demanar-te si els Països Catalans són una nació...

     —Jo no puc contestar-te si el Països Catalans són una nació, simplement perquè és una pregunta que, en termes de ser/no ser, no té resposta. Si el pro­cés històric va en un sentit que jo con­sidere positiu, d’ací a vint o cinquanta anys et podré dir: «En aquells moments estàvem en tal grau del procés de construcció de la nostra nació». Si resulta que el procés s’enfonsa defini­tivament, et diré: «Aquell moment era l’última possibilitat que vam tenir i que no vam aprofitar».

     —Si no t’entenc malament, el cien­tífic social J. F. Mira no pot dir que els Països Catalans són una nació. Mentre que el nacionalista J. F. Mira sí que ho diu...

     —La qüestió és molt punyetera. Lò­gicament no podem ser els mateixos els plantejaments que et fas des d’un punt de vista analític que els que et fas des d’un punt de vista ideològic i popula­ritzador. Són nivells distints. I si la co­herència no és perfecta, paciència, que és un mal general.

     Per això em sembla comprensible del tot que una persona que vulga pro­moure un moviment nacional d’àmbit català diga que els Països Catalans són una nació. Una nació fotuda, xafada, no sé què, però una nació. Però pensa que això és més un eslògan ideològic que la constatació d’un fet empíric.

     —Amb tot, continue pensant que utilitzar aquesta formulació com a es­lògan de masses al País Valencià és es­sencialment contraproduent, però tant se val. Escolta, ¿Crítica de la nació pu­ra és un llibre antiespanyol?

     —L’objectiu principal d’aquest lli­bre no és fer anti espanyolisme, sinó fer que la gent reflexione sobre conceptes i plantejaments de conjunt. El que pas­sa és que està escrit al País Valencià. El que hi dic, al final, prèvia clarifica­ció i delimitació d’alguns conceptes teòrics, és que ací hi ha hagut un pro­cés d’expansió a través de l’estat de la nació castellano-espanyola.

Un procés agressiu en el qual estem immersos els valencians, i a veure què fem. O ens deixem absorbir-hi i, per tant, desapareixem com a poble, o ens defensem d’aquest procés expansionis­ta i afirmem la nostra diferència nacio­nal. Si entens per antiespanyolisme el que jo opte per la segona via.

     —¿Quines novetats teòriques apor­tes a l’anàlisi del nacionalisme amb el teu llibre?

     —Per exemple, distingir clarament la cultura ètnica de la cultura nacional, que sovint es tendeix a confondre. De­limitar les aplicacions del terme nacionalisme, referit no a qualsevol feno­men d’exaltació o d’afirmació, sinó a moviments, processos i projectes so­cials. Diferenciar els conceptes de na­ció política, nació cultural i estat, quan habitualment només es diferencia la nació de l’estat. Donar una visió glo­bal dels procéssos de formació nacio­nal a Europa des de l’època medieval fins ara...

     —¿Què és una nació política?

     —La nació política és una societat complexa que pensa i defineix el seu àmbit d’identitat com a àmbit suprem de pertinença i de lleialtat. Nació polí­tica, per tant, implica la no-pertinença a cap altre àmbit superior considerat com a nacional.

     —El De impura natione proposa crear una nació política d’àmbit valen­cià...

     —Tot aquell que crega que el País Valencià pertany a un marc nacional més ampli, que pot ser el català en el meu cas, o l’espanyol (mentre no afir­men el contrari), en el cas de Mo­llà/Mira, no està pensant en el País Va­lencià com a nació política. Per a fer-ho, ha de prescindir, no, alerta, de Castella i Catalunya, sinó d’Espanya i Catalunya. «Ni Catalunya ni Espanya: nació valenciana» feia una pintada de vida efímera. Coherent, potser, però, ¿amb quina base?

L’única possibilitat d’afirmar una nació valenciana és dir no sóc ni espa­nyol ni català, sols valencià. Dir com fan Mollà/Mira: «Els valencians estem entremig de Madrid i Barcelona i ju­garem amb qui més ens done», pot ser interessant, però no és cap anàlisi dels fonaments d’una nació valenciana.

     —Però, ¿és viable un projecte de na­ció valenciana?

     —Home, això la història ho dirà, pe­rò jo tinc tots els dubtes del món. ¿Es pot plantejar un nacionalisme que afir­me què per damunt de valencians no som res? ¿Un nacionalisme que asse­gure que hi ha la mateixa discontinuï­tat entre el País Valencià i Castella­Espanya que entre el País Valencià i Catalunya? ¿Es pot dir que tots nos­altres, nacionalment parlant, som va­lencians de la mateixa manera? ¿Som un país bilingüe, bicultural, on els únics bilingües i biculturals som els va­lencianoparlants?...

     Com podràs comprendre, n’hi ha moltes més preguntes que respostes. I si hi ha més preguntes que respostes, és perquè jo crec que en aquest país, ara com ara, les contradiccions enca­ra actuen en tant que contradiccions, i no en tant que elements d’una síntesi possible i pròxima.

     —Em sona la terminologia. En l’ini­ci de la formació ideològica de la vos­tra generació, el marxisme tingué un pes considerable...

     —Aleshores nosaltres pensàvem en termes d’una societat futura ideal. Tu volies aconseguir un país propi, lliure, reconciliat, tot això, però també una societat igualitària, justa, etc., tota una sèrie de valors que van lligats a la tra­dició ideològica de l’esquerra. Una es­querra que, en els anys 60, pràctica­ment no tenia cap més expressió que no fóra el marxisme.

     —¿N’éreu, de marxistes?

     —A banda d’aquesta identificació, diguem-ne, ètica amb el marxisme, la major part de nosaltres, en diversos graus, vam assimilar una bona part dels elements del seu mètode d’inter­pretació de la història.

     —¿I ara? ¿Encara ho ets?

     —No tant. Ara tinc una visió més complexa. Li trobe un valor més limi­tat, inclús com a mètode d’interpreta­ció de la realitat social. Trobe que és un mètode d’anàlisi vàlid per a alguns aspectes de la història d’alguna socie­tat.

     —No deu ser en l’anàlisi dels nacio­nalismes de les nacions sense estat...

     —La ceguesa del marxisme enfront dels nacionalismes emergents és emble­màtica, en efecte.

     —Un jueu antisemita com Marx era difícil que poguera plantejar-se proble­mes d’identitats amenaçades...

     —No sé si és ben bé això. Crec que aquesta ceguesa està més vinculada a l’estatisme de la formació hegeliana de Marx. L’estat com a model d’evolució de la societat, l’admiració pel poder. Pensa que, allà on el marxisme ha ocu­pat l’estat, ho ha fet amb totes les con­seqüències.

     —¿El País Valencià serà d’esquer­res, o no serà, com va dir el Fuster en­gagé de la transició?

     —El País Valencià vota majoritàriament esquerres i encara no és massa. Tot i això, continue pensant que al País Valencià no es pot esperar que la construcció nacional vinga de la dreta. Ni de l’esquerra espanyola.

     —¿El que més s’assembla a un es­panyol de dretes és un espanyol d’es­querres?

     —Jo diria que el que més s’assem­bla a un espanyol militant, a un espa­nyolista de dretes, és un espanyol mi­litant d’esquerres. Els que jo en dic espanyols d’ofici s’assemblen tots. Els mecanismes i ressorts bàsics funcionen en tots ells de la mateixa manera. Di­gues ¡Gibraltar!, i veuràs.

     —En aquest sentit, trobe a faltar en el teu Punt de Mira algun article polè­mic sobre els ideòlegs del neoespanyo­lisme d’esquerres. Parle de Savater, Trias, els editorialistes d’El País...

     —És que em fan molta angúnia, una angúnia terrible. Jo li pegue més a l’es­panyolisme més institucional, polític. No puc fer-hi més.

     —Sembla que, a aquests ideòlegs, no els agrada gens ni mica el concepte d’identitat.

     —A mi, em semblaria molt bé aquesta crítica del concepte d’identitat, si incloguera totes les identitats col·lec­tives. Però, ¿per què han de criticar no­més les identitats de grup dels altres, i no la pròpia? ¿Per què els posa tan frenètics l’amenaçada identitat de les nostres nacions sense estat i no qües­tionen la seua, tan potent? Perquè, si hi ha un fet diàfan, és que ací el na­cionalisme més actiu, vigorós, eficaç, és el nacionalisme espanyol. Al seu cos­tat, els altres són uns innocents.

     ¿Per què collons aquests senyors no critiquen mai aquest nacionalisme? Perquè aquesta gent, implícitament o explícita, creuen que l’estat és sagrat i les fronteres intocables. Contra aquest absurd d’una identitat creada des de l’estat, marcada per les fronteres polí­tiques, no actuen mai: només contra les identitats nacionals que, per no morir congelades, volen tenir un lloc al sol. ¡Vejau miracle d’honestedat intel·lec­tual!

     —¿Ets optimista o pessimista respec­te al futur del nostre país?

     —Crec que tinc motius per a les dues coses. Hi ha dos processos de construc­ció nacional que són antagònics. L’es­pai que ocupa l’un, l’ha de llevar a l’al­tre. Un mateix espai no és ocupable, en les mateixes condicions, de la ma­teixa manera, i simultàniament, per dues llengues i cultures diferents. Un ha de desplaçar l’altre. Inexorable­ment.

     —Si altra cosa no, portes vint-i-cinc anys actuant com si fores optimista. Si un dia t’han de dedicar un carrer, ¿qui­na professió de tot el teu ample regis­tre vols que et posen a la placa? ¿Es­criptor?

     —Sí, sempre que s’entenga com a es­criptor, no únicament un senyor que escriu novel·les, sinó com un senyor que escriu per a dir coses.

     —¿De quin dels teus llibres et tro­bes més satisfet?

     —Potser de Crítica de la nació pura i de 40 o 50 pàgines d’El desig dels dies.

     —I de la nova novel·la que ara es­crius. Pel que sé, t’hi estàs deixant la carcanada...

     —El mal d’aquesta novel·la, un lli­bre que estic patint molt per a escriu­re’l, és que parteix d’uns plantejaments ambiciosos, i dubte si el resultat està a l’altura de l’ambició.

     —Tu mateix has contat que tingue­res una crisi psicològica...

     —Sí..., em trobava incapaç de seguir i la vaig tenir parada durant molt de temps. Ara l’he represa i espere que prompte acabaré els dos capítols que em falten. Quan l’acabe, la deixaré re­posar uns mesos i la tornaré a reescriu­re de nou. Encara tinc faena per a dos anys, si van bé les coses.

     —Pel que jo he llegit van bé, Joan. Parla-me’n una mica.

     —El personatge principal és un ho­me radicalment desconnectat de la rea­litat; que ha viscut durant molt temps en un món que ell s’ha creat, i que, de colp i volta, es troba obligat a anar des­cobrint aquest món real. Llavors, no entén què passa: voldria que tot fóra diferent, i rep per tots els cantons.

     Intente descriure’l en totes les seues dimensions, fisiològiques, ideològiques i fantàstiques. És un personatge que viu una doble existència. ¿Com veu la realitat un home que no la veu com se suposa que és? En aquest sentit, té un cert aspecte quixotesc.

     —Una realitat, d’altra banda, cen­trada a la ciutat de València.

     —Sí, és una novel·la de la ciutat, una novel·la amb itineraris molt dissenyats. El pobre home va descobrint València (la ciutat es el món), amb una gran in­nocència, i alhora amb una enorme càrrega de referències culturals.

     —¿Quines influències literàries hi re­coneixeries?

     —Si haguera de reconèixer-li algu­na referència més directa, potser seria l’Ulisses de Joyce. Referència joycia­na i inspiració quixotesca, si és que això val. Modes antigues.

     —Bona companyia per al viatge, senyor Mira.