Els treballs de Mira

 

Hèrcules a València

 

L’escriptor Jaume Fuster ens aproxima a la darrera novel·la de J. F. Mira, Els treballs perduts, a través de l’exposició de les seues claus interpretatives.

 

Quan la gent de Tres i Quatre em va trucar per demanar-me que pre­sentés en el marc dels Premis Octubre d’enguany la novel·la Els treballs per­duts de Joan Francesc Mira, no sabia on em ficava. L’ofici —sense benefici aparent— de presentador de llibres re­quereix una dosi d’amistat envers l’autor del llibre que s’ha de presentar, la disponibilitat de fer una lectura rà­pida i uns coneixements mínims de l’obra anterior de l’autor.

     M’uneix amb Mira l’amistat que ve de compartir neguits de país i punts de vista i admiració pels seus treballs d’an­tropologia o les seves reflexions cívi­ques a Crítica de la nació pura (1984) o a Punt de Mira (1988). Tenia el temps d’un viatge en tren de Barcelona a Va­lència per fer una lectura succinta de les galerades que l’editorial m’enviava i, des d’aquell llunyà Bou de foc (1974) que era a l’arrel mateixa del ressorgi­ment narratiu del País Valencià fins al Viatge al final del fred (1983) passant pels contes de Cuc de seda (1975) i la molt suggestiva Els desigs dels dies (1981), la narrativa de Mira m’havia in­teressat per la solidesa de la construc­ció i per la normalitat amb què es pro­duïa en un ambient literari encara anormal.

     Com que reunia les condicions dema­nades per a fer la presentació, vaig ac­ceptar l’encàrrec, vaig rebre les galera­des d’Els treballs perduts i vaig començar la lectura i el viatge. I, ales­hores, em vaig adonar que tenia a les mans un text tan important que em ca­lia més temps per penetrar-hi i, sobre­tot, per gaudir-ne. Em vaig limitar, doncs, durant l’acte, a anunciar que m’havia tocat l’honor de presentar en públic la novel·la més important de la literatura catalana feta al País Valen­cià d’ençà del Tirant lo Blanc i a donar­-ne alguna de les claus d’interpretació que la lectura superficial m’havia sug­gerit. ¡Què vaig fer! El rebombori va ser memorable i la gent d’EL TEMPS em va demanar que posés negre sobre blanc les consideracions que m’havien portat a fer aquesta afirmació.

     Després d’una segona lectura, més intensa i encara més plaent, amb la cla­ra consciència que no sóc crític literari sinó lector apassionat, puc posar per es­crit allò que vaig dir de paraula. Les tres-centes trenta-quatre pàgines d’Els treballs perduts són ara per ara la con­solidació definitiva de la novel·la valen­ciana de la represa i caldria remuntar­se al Tirant per trobar un text tan am­biciós, tan rodó i tan acabat.

     No es pot entendre la concepció i l’estructura d’Els treballs perduts sen­se algunes dades biogràfiques de l’autor: nascut a València el 1939, J. F. Mira és catedràtic de grec a Castelló i com a «ciutadà actiu» (segons pròpia definició) s’ha interessat per la història i l’esdevenidor de la seva ciutat na­tal.

     En els dotze fragments en què està dividida la novel·la passegem per la Va­lència intramurs, tant en l’espai físic com a través de la història i la cultura que la configuren. I València, alhora que la ciutat, és una reproducció del món, és la síntesi de la humanitat. Pri­mera clau determinant de la novel·la.

     Són dotze dies en els quals Jesús Oli­ver, un aiguabarreig del Leopold Bloom de l’Ulisses de Joyce i del Qui­xot de Cervantes, va a la recerca d’un absolut col·lectiu impossible: la re­dempció (d’aquí el nom «Jesús»/Salvador) de la humanitat a través dels lli­bres; i d’un absolut personal més abastable: el sexe. Segona clau de la no­vel·la.

     En cadascun dels fragments, a més (i seguint l’aclariment de l’índex), hi trobem referències al Lleó de Nemea, a l’hidra de Lema, al porc senglar d’Erimant, a la cérvola de Cerinea, a les aus del llac d’Estimfalos, a la nete­ja dels estables del rei Àugies, al toro de Creta, a les egües de Diomedes, al cinturó d’Hipòlita, als bous de Gerió, al gos Cèrber i al jardí de les pomes d’or de les Hespèrides... És a dir, topem amb el mite d’Hèrcules i els seus dotze treballs impossibles. Hèrcules, mig home i mig déu, redemptor en el mite clàssic. Tercera i importantíssima clau per a entendre la globalitat de l’obra. Potser per això, l’autor, en un principi, havia pensat titular la novel·la Hèrcules bibliotecari.

     I tot això amb una prosa brillant, mil·limètrica, feta amb una llengua sà­via i acolorida i amb una ironia i un hu­mor que facilita la lectura. Com ha de ser (¡i tantes vegades no és!).

     En el moment en què una certa críti­ca provocadora anuncia la mort literà­ria d’allò que el màrqueting ha deno­minat «la generació literària dels setanta» (de la qual, si és que mai ha existit, Mira ha estat un outsider) o en què profetes apocalíptics preveuen la decadència definitiva de les lletres ca­talanes, novel·les com Camí de sirga de Jesús Moncada en allò que podríem de­nominar la novel·la rural i Els treballs perduts en la novel·la urbana són una clara mostra que les generalitzacions sempre són perilloses.

 

Jaume Fuster