NOVA TRADUCCIÓ DE LA ‘COMÈDIA’ DE DANTE

 

Una temporada al Paradís

 

Dante Alighieri, Divina Comèdia.

Traducció, introduccions i notes de Joan F. Mira.

Proa. Barcelona, 2000.

 

Josep Pelfort

 

Quan un llegeix la traducció de la Di­vina Comèdia que ens ofereix Joan Francesc Mira (Va­lència, 1939) té la sensació que es troba davant d’un text entenedor i de ritme fluid. La seva versió defuig de­cididament el llenguatge arti­ficiós. Llegim-ne, per exemple, la cèlebre tercina inicial: “A la meitat del camí de la vida / em vaig trobar dins d’una selva obscura, / perquè havia deixat la recta via”. El tercer vers, en la versió de Josep Maria de Sagarra, fa: “del dreturer vial la passa eixida”. Mira no pre­tén pas fer un gran poema a partir d’un gran poema —com va fer Sagarra— sinó simple­ment (com a bon traductor) desaparèixer, deixar que l’o­bra de Dante sigui l’únic protagonista. Busca, doncs, ser fi­del al text italià i oferir al lec­tor d’avui una llengua literà­ria natural. I totes dues coses van lligades. Perquè, al meu entendre, la naturalitat és es­sencial en la Divina Comèdia. En el llenguatge poètic de Dante, la metàfora o la imatge no són forçades ni hiperbòliques sinó precises i exactes. Borges va escriure: “Tothom sap que els poetes s’expressen a través d’hipèrboles; per a Petrarca, o per a Góngora, tots els cabells de dona són or i tota aigua cristall; aquest mecànic i groller alfabet de símbols desvir­tua el rigor de les paraules i sembla fundat en la indife­rència de l’observació imper­fecta. Dante es prohibeix aquest error; al seu llibre no hi ha cap paraula injustifica­da”. Al Cant XXV de l’Infern, hi ha la descripció fascinant d’u­na metamorfosi entre un ho­me i una serp. Els dos cossos s’enganxen, es barregen el co­lor, de manera que cap dels dos ja no sembla el que era. Dante, per explicar aquest procés de transformació, bus­ca una imatge: és com el foc que devora un paper (“com pel paper amunt, per la calor, / puja i s’escampa un color fosc i bru / que no és encara negre, i mor el blanc”.) És l’encert en l’ús concret i visualitzador de la paraula.

     I és que darrere de la teoria poètica dantiana s’hi amaga una reflexió sobre el llenguat­ge i sobre el coneixement. Per Dante, la metàfora no és simplement una expressió que de­nota una altra realitat. És també una forma de coneixe­ment. De la mateixa manera que, segons la filosofia tomis­ta, la percepció sensible és anterior al concepte abstracte, i n’és el fonament, en la poesia de Dante la imatge poètica ocupa el primer esglaó en el coneixement de la realitat, i n’és la base. Per això, a la Di­vina Comèdia, sempre hi apa­reix en primer lloc allò que un percep. I hi està expressat de tal manera que qualsevol ho pugui experimentar sensible­ment; sempre se’ns donen les dades necessàries: la inclinació de la mirada, la posició del cos, els colors, els sons, les olors... Aquest és un dels as­pectes que fa de la Divina Co­mèdia un text realment revo­lucionari dins de la literatura europea: per primera vegada, el llenguatge encaixa perfec­tament amb la percepció sen­sible i es converteix, per tant, en instrument de coneixe­ment. D’aquí la necessitat que la imatge poètica sigui per­ceptiblement exacta, empírica.

     No cal dir, però, que Dante va molt més enllà de l’expe­riència sensible en el seu iti­nerari per l’infern, el purga­tori i el paradís. El resultat d’aquest recorregut poètic i moral és una cosmovisió sen­se fissures. Dante, durant una visió mística de tota la realitat, diu en un vers esplèndid que li sembla veure “el riure de l’univers” (Paradís, XXVII). La ciència moderna ha clive­llat aquesta concepció unità­ria de l’univers sencer entès com un tot coherent i explicable. Però la Divina Comèdia, com proposa Mira, es pot considerar també la narració d’un viatge iniciàtic a través del qual el poeta descobreix i ordena el món sencer i la pròpia vida.

     I, en aquest sentit, Dante em sembla un autor fonamental en la cultura moder­na. Perquè, amb la seva Com­media, obre les portes a la possibilitat de l’home de cre­ar-se el seu propi món, de te­nir la seva particular cosmovisió. Li ofereix l’oportunitat de donar un sentit —essenci­alment poètic— a les coses i al món. Per això Dante és tan modern com ara Shakespeare, Cervantes i Joyce. La lectura de la Divina Comèdia pot re­sultar una bona teràpia per a l’home modern, sovint des­concertat i angoixat. Una magnífica forma de sobreviu­re al naufragi. Perquè ja te­nim prou inferns; i el viatge que ens proposa Dante cul­mina, d’acord amb el seu pensament filosòfic i estètic, en el Paradís, que és una poè­tica i una metafísica de la llum.

     En el seu viatge als regnes d’ultratomba, Dante visita una multitud de llocs on s’a­llotgen filòsofs, poetes, reis, papes, amants i sants... Escol­ta històries d’amor, com la de Paolo i Francesca de Rimini, tan bella i tan tràgica; i teo­ries sobre qüestions filosòfiques i teològiques complexes; i veu Beatriu, la seva amant, que fa el paper superior de teòloga i doctora... La Divina Comèdia és, alhora, una histò­ria d’amor, un compendi fi­losòfic i teològic, un resum de mitologia clàssica, un tractat sobre la política del seu temps, una enciclopèdia dels estils... Una obra, doncs, im­mensa i polièdrica. Ara bé, conserva una unitat sorpre­nent, perfecta, que es fona­menta en la perspectiva au­tobiogràfica: tot en la Divina Comèdia es relaciona d’una manera o altra amb el poeta, perquè és a ell a qui li passen les coses i és ell qui ens ho explica.

     Aquest comentari neix d’u­na lectura apassionada, que n’ha generat d’altres no menys interessants, i deu molt a l’amabilitat i lucidesa de Joan F. Mira i Raffaele Pin­to. Jo només pretenia remar­car alguns aspectes de la Divi­na Comèdia que em resulten especialment fascinants: el llenguatge poètic, la moder­nitat, la unitat interna... Però, sobretot, voldria convidar a llegir o rellegir l’obra de Dante; i, en aquest sentit, em fa l’efecte que la traducció de Mira funciona perquè el model de llengua no és un entrebanc, sinó un camí que va di­recte al nucli d’aquesta obra irrepetible. Única.