Viatge al final del fred (1983, 1998)

 

 

 

   

Viatge al final del fred (1983, 1998)

 

Sobre Viatge al final del fred...

 

[Capítol 3 i un fragment del capítol 7]

 

 

Els escrits diuen bon viatge en totes les llengües, les lletres fetes de mosaic daurat o de vidre verd de botella, bon voyage, good journey, sobre fons blanc de fragments de plat o d’opalina blau clar, bom viagem, feliz viaje, vestint les columnes de capitells florals, als basaments, bon viatge, voldria recordar totes les lletres majúscules de l’alfabet grec, deu dir alguna cosa com kalo, conèixer aquestes del bon viatge rus, sobre fons blau de cel i verd clar d’aire, verd fosc de maragdes, tots els bons viatges del món sencer, xinès també, les alegries tan aviat passades del temps d’on ve el seu més vell record d’infant quan entraven el matí del seu primer viatge en tren i el pare deia xiquets acabeu d’estrenar la nova Estació del Nord, el millor edifici de València des que van fer la Llonja, i tantes vegades després baixant dels trens o esperant-los, per les vacances de cada trimestre o quan tornava a Rieres perquè a la ciutat encara no sabia què fer els llargs caps de setmana, bon viatge, en pedestals, les flors rodant columnes i vessant dels frisos, buon viaggio, groc apagat, gute reise. Entrà a la cantina restaurant, demanaria un cafè, però no, el cor, massa excitant, precisament aquesta nit, mirava les parets decorades, no recordava ja aquell esclat de lluentors de catedral davant dels seus ulls ja ensonyats, neobizantina, de mausoleu vegetal primaveral, el gran mosaic de Teodora llauradora sense cap Justinià emperador, no gens hieràtica, exuberant en ceràmica de flors i de fullam, garlandes penjolls de tots els reflexos metàl·lics o vidrats, aigua, veles blanques de l’Albufera i barques, esmalts, ocells rams i pomells fruites sucoses taronges d’or, li rodava una miqueta el cap, potser hauria de fer un mos i un got de vi, però com arribar a la barra amb tanta gent, una espessa muralla d’esquenes.

Tornà a eixir al vestíbul, les columnes sostenien la volta basilical sobre una escampada congregació de jaquetes grises terroses de coll alçat, boines gorres vestits negres abrics gastats, caps coberts de grans mocadors de llana, pedestals de mosaic emergint entre el negre i el gris i la terra descolorida uniforme dels vells les dones i els infants adormits, sentint una esgarrifança, una repugnància al contacte imminent inevitable dels homes sense afaitar que l’envoltaven en munió compacta mentre llegia, i ells no, tots els bons viatges en totes les llengües de tots els països on ara podria voldria ser, en qualsevol país en qualsevol ciutat i no en aquest ni en aquesta enmig de pilots de famílies assegudes per terra exhalant olors grises confuses els xiquets adormits les dones damunt de maletes de fusta damunt de sacs o de fardells i els homes que esperen fent llargues cues davant de les finestretes de vidres blancs i marcs d’una brutícia fosca espessa. Ací tots saben almenys on volen arribar, el final del seu viatge d’emigrants, pensà, i només jo no el sé, o potser és justament el contrari, ell el sabia més bé que ningú però no volia, voldria ser en qualsevol ciutat de bon voyage de good journey de gute reise, en qualsevol estació sense aquesta pudor de roba bruta humida, sense aquest paviment de grumolls de greixipols endurida, serradura pastosa rebregada, sabates uniformement velles sense color deformes espardenyes que deuen deixar passar tot sencer aquest fred insofrible de rèptil que entra pels peus garrons i canells amunt per la canal de l’os fins als genolls i a les cuixes. Sense poder passejar, calfar-se les cames, per no trepitjar famílies instal·lades acampades ocupant tot el vestíbul llonja de les columnes de mosaic que vol tan tristament ser ric, tan lluent alegre que era aquells matins l’endemà d’acabar les classes, que seria potser encara si no fóra per la llum de les poques bombetes tan feble groguenca que n’arranca només petitíssims reflexos gastats, si no fóra per la maleta que no pot deixar sola, amb tot l’instrumental i sobretot amb la caixa de, i que és massa pesant per poder passejar amb ella uns minuts per fora a l’aire més net.

Es mirà les mans obertes i encara li quedaven senyals rojos i endolorits entre la gran ratlla transversal de la palma i l’inici dels dits. Havia arribat massa d’hora, pensant de poder pujar al tren que encara estaria mig buit, potser per no despertar improbables sospites, qui sap, un policia, què porta vostè ací dins per favor que pareix que li pesa tant?, potser algun cadàver trossejat?, doncs sí, precisament, el meu, o més ben dit la meitat, per ser exactes, perquè l’altra meitat encara s’aguanta sola i ara camina d’esme en direcció contrària a la que pensa que voldria, està vostè segur del que diu?, no, tampoc, i ara seria tan amable d’obrir la maleta?, ah no, això no, no pot obligar-me, duc passaport britànic. Britànic, per tant el problema era més aviat mirar de no molestar ningú amb la gran maleta que després hauria de transportar a tomballons pel corredor del vagó valent-se d’un genoll i d’una cuixa, o procurar sobretot, però sempre impossible, no barrejar-se amb la gentada, escapar del contacte de cossos estranys, del desfici d’ulls desconeguts mirant-lo avançar, passar, sentir-los després damunt l’esquena, perquè odiava destorbar, tocar, empènyer, i més ser empès o tocat, demanar perdó per un colp involuntari, rebre’l, no eren només tants anys d’assimilar hàbits anglesos fins a la perfecció del stiff upper lip, pensà, era molt més antic. Esperant al costat d’una de les portes d’accés a l’andana, oberta però amb una barana de ferro on un empleat amb guardapols i gorra blava no deixava passar encara els qui portaven bitllet per a l’exprés de les 22:45.

Els altaveus anunciaren amb estridència d’ecos superposats que el tren exprés de les vint-i-dues quaranta-cinc destinació Barcelona Estació de França es trobava ja format a la via sis, i a la crida es va moure l’arremorament i tumult de famílies dones sacs i criatures homes i maletes de fusta que el van sorprendre per darrere alçats com una onada imprevista que feia cedir sense possible resistència empleat i barrera inútils guardadors de la porta on ell encara va intentar mantenir-se un instant agafat a la seua maleta pesant com a una àncora ferma en la maror, fins que l’avalot de mocadors de cap, cares sense afaitar, nens adormits i colzes l’envoltava, el submergia i ja no va poder fer altra cosa que cercar l’aire i la salvació deixant-se endur pel mateix corrent, arrossegant entre les cames la maleta, de sobte comprimit quan l’onada s’inflava contra un cordó de guàrdies grisos de gorra plana de gavanys grisos que davant de l’andana intentaven deturar l’allau sobre la via sis, s’inflava, i ell al mig de l’espessor compacta de cossos, sense aire, amb un principi de lassitud, de por de defallir, de caure entre les cames i els peus d’olor agra, ser engolit, esclafat, abans encara d’arribar ni tan sols al tren, abans de. Fins que l’onada trencà l’obstacle oposat al seu pas, la força comprimida saltava per damunt de la minsa resclosa d’uniformes i s’escampava brogint contra les portelles dels vagons de tercera de fusta en un instant ja obturades ennuegades sense poder engolir els taps de cossos, ara l’allau esdevenia marea, ones escometent els costats dels vagons, espetecs de fusta vella comprimida i colps apagats de cossos o de sacs, flocs d’escuma fosca pujant, volent entrar per les finestres quan algú obria precipitadament des de dins i treia mig cos bracejant amb grans crits sobre la confusió buscant la seua gent, passaven entre fusta i vidre maletes, cames, xiquets, bosses, botelles d’aigua i una dona grassa a viva força d’empentes tràgiques al cul tot mostrant com enormes cuques de llum en la penombra mig pam de cuixes blanques per damunt de les calces negres enrotllades als genolls.

Hagué de fer-se a una vora, arrambar-se contra un pilar de ferro, en la base d’un dels grans arcs que sostenen la volta del pati de vies. Ara de darrere li arribava l’olor penetrant àcida d’un pixador obert, olor d’amoníacs vells acumulats, pudor animal o impossiblement humana, de grans taques ja eixutes, de bassals escumosos grocs rebassats en la canal contra el mur de taulells blancs esgrogueïts, toll desbordat, regalimant, que s’enganxava a les soles de les sabates i els homes eixint l’escampaven fent senderes de petjades humides que a l’entrada il·luminada pel llum del rètol W.C. formaven ja un sol gran xipoll de pudor d’on pujava un inici de nàusea que el va obligar a agafar la maleta i continuar endavant a buscar el seu vagó de segona classe. «Tots els moments importants de la vida són com un ritual», li havia dit el dia abans el Professor, «on cada moviment i cada gest cal entendre’ls com signes de...». Caminant cap a la locomotora el gust eixut de carbó li entrava per la boca. Ja quedava poca gent a l’andana, i de la màquina baixava un fum pesant, es barrejava amb alenades blanques de vapor i avançava pels costats dels vagons formant núvols intermitents, ara clars, ara espessos, ara invisibles i fets només de l’olor acre rasposa al fons del nas i de la irritació arenosa dels ulls.

A la porta del seu vagó un empleat de gorra molla li demanà el bitllet. Quan encara es furgava la butxaca per traure’l, l’empleat li va fer signe amb la mà que no li calia continuar buscant, que ja podia pujar, i després va parar la mateixa mà esperant la propina. Feia estona que havia deixat de pensar, com a migdia demanant-se per què es trobava allí menjant un entrepà de truita francesa tot xop d’oli d’oliva en un bar del Grau de València mirant pels vidres les grues com descarregaven vaixells a l’altra banda de les teulades dels docks i de les vies, o més tard pujant en un tramvia blanc i blau Malva-rosa-Gran Via de les Germanies, viatjant cap al centre de la ciutat sota els plàtans groguencs i grisos de branques nues, passant el pont d’Aragó, sense ganes de mirar el fil d’aigua del riu ni les altes palmeres i els magnoliers de la Gran Via, i després pel carrer d’Alacant arrambat al mur escrostonat de l’Estació del Nord tot ple de petits escrits mig esborrats pintats amb majúscules de plantilla de trepa Franco Franco Franco Arriba España, una cara de pintura negra amb dues taques iguals fent d’ulls com rebentats regalimant i un bigotet vertical, alternant amb José Antonio Primo de Rivera Presente vagament Rodolfo Valentino, si aquell era el seu lloc en el món en aquell dia i any, si era aquella la ciutat des d’on havia d’arribar, ja tan prop de l’endemà, si arribava, i l’estació en aquesta nit glacial humida lluny de l’hàbit d’estacions ordenades i netes sense ramats només remotament humans, King Cross Station, Paddington, València Estació del Nord, lligat al món dels presents només per una ansa dura de cuiro que ara se li clavava una altra vegada en la mà, per un gust aspre de fum de carbó arrapat a la gola, pels esglaons de ferro que havia de pujar dificultosament, per què ací no fan les andanes al nivell de les portes dels trens? Es va pegar un colp dolorós a la canella en alçar el genoll per tal d’elevar la maleta fins a la plataforma del vagó, potser tenia raó el Professor a la seua manera, i era com si tot tinguera algun significat, com si haguera passat ja la primera prova, totes les olors, les rebregades i els colps, els atacs al tacte i a l’olfacte fins que deixen d’oferir ja resistència, es fregava amb els dits el punt de dolor a la cama, i acabà de pujar sentint sobre el bescoll com una llepassa els ulls de l’empleat a qui no havia volgut donar propina, no deixar-li pujar la maleta per si sospitava del pes excessiu, per si sentia el contingut metàl·lic.

 

(pàg. 77-83 de l’edició de Bromera, 1998)

 

§ § §

 

  

Arribava llavors a l’altura de les primeres cases de les Cases de Sant Jordi, sense entrar dins del poble, i un moment després al pontet sobre el riu o barranc on l’home l’esperava ja a peu dret i amb la bicicleta recolzada contra la barana. Van baixar cap al riu pel costat del pont, es van asseure a la vora d’un bardisser. Arrecerats allà a dins, el fred semblava més apagat.

«Encenguem una pipa curta», digué Amadeu, «només per calfar-nos el nas, que haurem d’estar a Rieres abans que no hi arribe la claror: no seria bo que et veren entrar.» Va traure la petaca i amb el polze atapeïa el tabac en la cassoleta de la pipa. Quan Salvador encenia la seua, l’altre va arrancar un bri d’herba i li va demanar el llumí encès, que ja s’esgotava:

«Jo sempre mire d’estalviar mistos.» Pegà un parell de xuplades i afegí: «Tant de fred que fa, i mira com crema l’herba. No ho diries mai, que podia estar tan eixuta... Quina hora tens?»

Salvador va descobrir el rellotge de polsera apartant amb dificultat la bocamàniga de la pellissa, i Amadeu hi acostà l’última flameta de la brossa.

«Prop de les sis.»

«Encara tenim una hora llarga de nit. I a més, avui és un dia que de matí no ha d’eixir ningú de casa.»

Ara hauria de parlar, pensà, preguntar, demanar alguna clarícia sobre el que havia de seguir, on eren els altres, i ella. Però callava i tirava xuplades ràpides de la pipa per tal de mantenir-la ben encesa, la cassoleta calenta agafada amb les dues mans molt prop de la cara, mirant o entrellucant els dos pams potser d’aigua que corria entre l’herba i els joncs al mig del llit del riu. Li va semblar distingir a l’esquerra com una superfície plana, ran mateix del corrent insignificant i dins del llit de codols i canyars tallats, una cosa com una era o un sequer, o una pista.

«Amadeu», preguntar això no li costava cap esforç, parlà només per tal de dir alguna cosa, per trencar el seu propi silenci, «com és que hi ha una era dins del riu?».

Salamalecum tirà xuplada de la pipa, profunda i llarga com si volguera omplir-se’n l’últim fons dels pulmons abans de contestar.

«No és una era. És una pista de ball.» I deixava anar a poc a poc el fum entre els pèls embardissats.

«Una pista de ball?»

«Una pista de ball.»

Amadeu Cleofent es va alçar i va fer decidit els cinc o sis passos que els separaven de la superfície plana i redona de ciment esquerdat. Salvador a penes podia distingir els seus moviments quan es plantà al centre de la pista, el cos tibat, juntà els talons, allargà la mà esquerra i la tornà a portar cerimoniosament cap al pit fins que gairebé li tocava la barba, i amb l’altra sostenint la pipa dibuixà un arc, la va deixar alta en l’aire, i encetà els passos concentrats, solemnes, d’un tango deliberat i lent. Salvador no es bellugà d’on era assegut, però forçava els ulls en la fosca per poder seguir l’evolució estudiada, els mitjos giravolts i el joc de les cames, els peus que no sortien del centre mateix de la pista, de Salamalecum que ballava amb la seua pròpia barba llarguíssima, la mà esquerra plana guiant amb suavitat l’esquena nua d’una dona bruna de pell lluent morena de talons d’agulla i de falda estreta tallada cuixa amunt, que el mirava dret als ulls amb els seus ulls blancs en la fosca, que se li arrapava al cos en cada pas comprimit de la dansa, que es vinclava endarrere i deixava caure el cap de cabell curtíssim quan ell s’inclinava endavant i la sostenia per la cintura amb el braç, s’encreuaven les cames.

Va durar el temps de cinc o sis xuplades de la seua pipa, ara llargues, concentrades i expectants. Parà la música, i va veure com al ballador se li afluixaven els braços, es quedava quiet, feia una petita reverència cortesa a la seua parella, i després tornava cap a ell amb el cap cot i amb passos curts i lents. Arribà al seu costat i buidà la pipa pegant-li dos o tres colpets contra el taló de la bota.

«Era en memòria d’un que va morir per voler ballar», digué, i es va ajupir sense asseure’s. Es guardà la pipa al morral i continuà, mirant a terra: «Tu saps, si tant és que encara te’n recordes, que en diem les Cases de Sant Jordi com si fóra un sol poble, però que en són dos, les Cases del Riu i Sant Jordi del Riu, un poble a cada banda del pont, i que cada poble correspon a una província diferent: la ratlla passa just pel mig del riu, pel fil d’aigua, quan n’hi ha. Veus ací davant, que hi ha una espessor de joncs?, doncs, a l’altra banda ja és l’altra província. És el cas que, fa uns anys, al governador de baix li va pegar la dèria de prohibir el ball en tot el seu territori, no sé si per allò de la Santa Misión que en deien, que va ser pel temps que jo vaig tornar de les Amèriques, encara no sé si en bona o en mala hora, i em trobe per tots els pobles vinga de processons i la gent entrant a les esglésies com si entraren al corral, fins els anarquistes de Rieres van fer confessió i comunió, te’n diria noms, una vergonya. El cas és que a l’altra província el ball no era prohibit, perquè el capitost tocava una flauta diferent, de manera que els de les Cases podien ballar i els de Sant Jordi no, i la gent de Sant Jordi tingueren la idea de fer-se una pista de ball just tocant la ratlla, però a l’altre costat, i com que la terra del riu no és de ningú, se la van fer ací, van aplanar un rodal, van pastar quatre càrregues de grava i de ciment, i au, els diumenges llogaven músics d’orquestrina, passaven el riu, i a ballar. Quan l’altre governador ho va saber s’ho va prendre com un insult, o com que li volien desafiar l’autoritat, i de primer va enviar cartes al col·lega queixant-se que allò era una burla i tot això, però l’altre no li va contestar, diu que era d’aquella mena de falangistes anticlericals, i encara s’hi divertia. Llavors, el d’ací no va trobar més expedient que enviar els guàrdies, i els de les Cases baixaven a la pista i feien burla als de Sant Jordi, “per què no baixeu a fer un ballet?”, i les xiques més que ningú, “veniu, valents, que us esperem”, i coses així. Diu que el tercer diumenge que hi havia els guàrdies, es van posar totes vinga la rialla, i totes a cridar “veniu, veniu, que el qui baixarà ballarem totes amb ell”, i un pobre xicot de Sant Jordi es va picar, i va voler creuar a l’altra banda per la força, o no va contestar l’alto, i que va passar allò que havia de passar».

Salvador Montull, des del principi, sabia que estava escoltant la primera història de morts.

 

(pàg. 118-121 de l’edició de Bromera, 1998)

 

Carles Mulet: A propòsit de Viatge al final del fred

 

 

Joan F. Mira

Viatge al final del fred

Alzira: Bromera, 1998

(1a edició, Barcelona: La Magrana, 1983)

 

Sobre Viatge al final del fred...

 

Tornar a la pàgina anterior Pujar