|
|
|
Purgatori (2003) [1] Capítol 3 [Meditacions en el
restaurant de La Fe], pàg. 65-67 [3] Capítol 6 [L’all-i-pebre dels 60
anys], pàg. 148-158 [1] Capítol 3 [Meditacions en el restaurant de
la Residència], pàg. 65-67 Feia tants anys que no viatjava, que no
entrava en un aeroport o en una estació important, que no menjava en cap
restaurant per turistes, tants anys, que no sabia què cal fer per servir-se en
un autoservei; la cafeteria restaurant self-service de l’hospital era molt
gran, si hi ha potser vuit -centes habitacions ocupades, calculà, si van i
vénen per tant els familiars de més de dos mil malalts, i si afegim encara els
metges, infermeres, auxiliars i personal divers, no és gens estrany que ell no
haguera vist mai ni imaginat mai una sala de menjar tan extensa i poblada com
aquesta, però també era cert que en moltes ciutats i províncies d’Europa
l’hospital públic és l’edifici més gros del territori i el centre o empresa de
més alt pressupost i on treballa més gent, què passaria doncs amb l’economia
si de sobte no hi haguera malalts?, si hagueren de tancar els hospitals, les
clíniques i tota la indústria i comerç de la farmàcia perquè Déu té pietat i
revoca la maledicció del paradís terrenal seria tant com condemnar el món al
desconcert i a la catàstrofe, i fins a quins extrems abusaríem del menjar i del
beure i de tota substància tòxica excitant o agradable si sabíem que res no ens
pot fer mal?, i si el pa no costara cap suor ni treball i l’embaràs i el part
no portaren molèstia ni dolor?, segurament els redactors del Gènesi no
s’adonaven que en el primer capítol el pecat i el seu càstig ja figuren com a
fonament i origen de la manera de viure dels humans, i que el paradís en la
terra és tan humanament impossible que no podia durar ni regalat d’entrada:
llegir la Bíblia a trossets, com ell fa gairebé cada dia, ensenya moltes
veritats, moltes més de les que els seus autors pensaven. Va fer la cua del
self-service amb paciència, davant i darrere i a les taules hi havia moltes més
dones que homes, esposes, mares, germanes, filles, nores que passaran la nit
maldormint en una butaca al costat del familiar malalt, perquè les dones tenen
més resistència que els homes o perquè les criatures i els malalts sempre han
estat cosa seua, salus infirmorum, consolatrix afflictorum, les lletanies que
sa mare recitava en llatí cada nit en acabar el rosari; Teodor hagué d’explicar-li
que cal agafar una safata, posar-hi damunt un rectangle de paper fet a mida on
diu Hospital La Fe Servei Valencià de Salut com als llençols i als pijames,
recollir got, tovallonet i coberts, i després circular a poc a poc en filera
davant d’un llarg mostrador i triar, tan fàcil que pareix per als que hi tenen
costum i tan difícil per a ell, el maregen tants plats preparats exhibits sota
una llum duríssima, vidre, alumini, paper de cel·lofana, cambreres amb gorres
de plàstic, cuiners que si anaren de verd i no de blanc pareixerien cirurgians
treballant i regnant sota els focus entre instruments i recipients d’acer, no
sabia què fer, si havia de demanar o agafar ell mateix; es girà cap a Teodor,
l’home d’uniforme va somriure i li va fer un gest com indicant que tot era
possible, que triara algun plat, i llavors ell s’adonà que estaven creant un
embús en la cua, una aturada en el ritme del trànsit, i sense haver de mirar
cap arrere va sentir clarament en la pell que el miraven com un cos estrany. «Don Salvador,
ací no podem quedar-nos encantats», digué Teodor Llorens quan ja arribaven a la
secció de postres i ell només portava en la safata una ensalada i un platet amb
tres classes de formatge. «Si vol, deixe que passe jo davant i que vagen fent
el compte a la caixa, però afanye’s a triar, que la gent té molt poca
paciència.» Es va quedar mirant l’extensa exposició de plats de fruita amb
diverses combinacions de dues o tres peces per plat, i pastissos, coques,
tartes, crema, xocolate, nata, iogurts de colors, és encara quaresma i a la
cartoixa cada monjo sol en la seua cel·la sopa només un tros de pa i un got
d’aigua; trià un plat amb un tall de braç de gitano cobert generosament de
xocolate fos. § § § [2] Capítol 4 [Dijous Sant, l’Amor
Fratern, la Caritat, “l’amor que mou el cel I les estrelles”], pàg. 87-100 1. Aquell dijous era Dijous Sant i en
aquella hora, a mitja vesprada, devien ser entre les quatre i les cinc, si ell
no hagués decidit que es quedaria al costat del germà tants dies o setmanes o
mesos com fóra necessari, no seuria en la butaca d’una habitació d’hospital
sinó en un dels primers bancs de l’església de les monges de Llíria o més
probablement de la cartoixa; el primer curs o el segon de carrera deixà d’anar
els diumenges a missa, i a Vallalta si entrava sovint a l’església era només
per tocar el modest orgue antic —la miqueta que n’havia aprés ell sol a poc a
poc, perquè de l’instrument no en feia cas ningú, ni el restauraven, i si no
hi havia ni tan sols capellà com havia d’haver-hi organista—, però els darrers
set o vuit anys cada Setmana Santa acudia als oficis sagrats a un monestir o a
l’altre, li procuraven un llibre gros de tapes de pell negra amb el cant
gregorià i ell seguia atentament la música i el text, es deixava portar pel
ritual encalmat de la festa In Coena Domini, per l’ofici profund de tenebres de
la Feria Sexta in Passione et Morte del Senyor, pels al·leluies vibrants i el
foc nou de la nit de glòria In Dominica Resurrectionis; Salvador Donat volia
creure que submergir-se en els ritus dels dies sagrats, entre tan poca gent
com hi acudia en aquelles esglésies monàstiques, assistent de vegades gairebé
solitari, era només una experiència estètica, que hi anava únicament per la
bellesa del cant antic que expressa misteris ells mateixos tan antics i tan
bells, no per cap relació amb una fe que ja no posseïa, però cada vegada, cada
any, n’estava menys segur; perquè els misteris de la fe potser no amagaven cap
realitat sota la bellesa del ritual i de la música, però eren els seus misteris
propis i amagats, els que ell havia cregut d’adolescent, els que havia cregut
de petit quan Dijous Sant ben de matí les dones de cada parròquia muntaven el
monument amb domassos i flors, amb dotzenes de ciris en canelobres brillants de
metall argentat o daurat, amb catifes esteses, cobrien l’altar amb les millors
estovalles de randes i instal·laven així un santuari buit i efímer, sense
imatge, destinat a Crist viu mateix mort diví sense mort que hom adorava
després agenollat en un reclinatori entapissat de vellut roig gastat; monuments
resplendents i solemnes que sa mare visitava de vesprada vestida amb la millor
roba negra, amb la gran mantellina de blonda que li arribava més avall dels
genolls, i portant els dos fills de la mà, un any van anar amb les ties i les
cosines de València, totes les dones de negre formal amb un missalet i un
rosari en les mans, a visitar monuments de Dijous Sant pel centre de la ciutat,
en la foto que llavors recordava apareixen amb cares molt serioses, com si
acudiren a una cerimònia fúnebre de gala. I en aquella hora que ell mirava com
el germà dormia o descansava, a Portaceli el prior devia estar presidint els
signes repetits de la història evangèlica, un monjo amb bona veu de baix llegia
els passatges de la passió segons sant Mateu o sant Marc o sant Joan, ara no
recordava quina, com si allà davant de l’altar, al centre del cor de monjos de
barba encara fosca o barba blanca, el celebrant fóra un hoste que presideix el
seu sopar de comiat definitiu, algú que sap que ha de morir l’endemà i que
explica als amics el sentit de la mort imminent, però abans el prior revestit
de casulla s’ha agenollat davant de dotze monjos llecs, monjos humils, i els ha
rentat els peus com el mestre va fer amb els apòstols, i com el rector de la
seua parròquia feia sense ganes però amb gestos visibles de gran humilitat amb
dotze xiquets desficiosos que abans ja s’havien llavat molt bé els peus a casa,
com l’any que a ell li va tocar oferir al celebrant el peu descalç, perquè
trobar dotze adults que volgueren fer el paper d’apòstols o de pobres era molt
complicat. Qui ha crescut en contacte amb aquests signes transcendents i
solemnes no podrà ja contemplar la litúrgia només com un espectacle distant, ni
els oficis cantats només com un concert dels que en diuen banalment de música
sacra, que aquests dies de Setmana Santa n’hi ha tants: podrà rebutjar-ho tot
en bloc, música i ritus i fe, no tornar-hi mai més o burlar-se’n, però llavors
que no hi torne tampoc a assistir ni com a oient ni com a espectador si no vol
que allà dins se li remoga en algun punt l’antic solatge, les dones de negre
elegant, els monuments com cadafals entapissats, l’opacitat seductora i
profunda dels misteris sagrats: això ho sabia Salvador i no li molestava, més
aviat ho agraïa per dins, perquè la vida ja és prou lleu ella mateixa, la
levitat de l’existència és tan visible, que és bo buscar de tant en tant la
densitat i el pes en algun lloc, i quin espai millor que aquella església de la
Porta del Cel on en aquell moment el celebrant recordava amb una melodia
ondulada les paraules de l’evangeli de Joan, Mandatum novum do vobis ut
diligatis invicem, això que a ell l’hauria de commoure i que segurament cap
profeta no havia predicat mai com a primer manament d’una religió nova, us
mane que us estimeu, quina insòlita idea, l’hauria de commoure però no el
commou, perquè si ell va perdre fa tant de temps l’amor que mou el sol i les
entranyes, com podria seguir aquest mandat universal?, i a continuació els
monjos del cor canten Ubi caritas et amor Deus ibi est amb una música plena de
dolçor fresca i d’alegria, la litúrgia assegura que allà on hi ha amor Déu serà
present, però no és una cosa tan certa, perquè llavors si no hi ha amor és que
tampoc no hi ha Déu, però què és l’amor, doncs, i Déu què hauria de ser: el
prior en alguna conversa nocturna havia intentat respondre a la doble
pregunta, però la seua resposta de místic contemplava un Amant invisible i
segur, no una amada difunta. Baixà a la
cafeteria a fer-se el te quotidià de les sis, amb un paquet de sis galetes
integrals maria, els tes de bosseta mai no donen ni el color fosc ni el sabor
consistent que a ell li agraden però cal resignar-se, i era inútil també
demanar que li posaren poca aigua en la tetera, sempre li la posen plena i més
tèbia que calenta, i el líquid que en resulta és a penes poc menys que
repugnant. Quan considerava amb disgust si beure o no beure l’últim glop
d’aquell líquid ja fred en la tassa, se li acostà el xicot que s’havia
presentat pocs dies abans quan almorzaven al bar Casa Nelo, Pere Sorell,
portava una safata de plàstic amb un botellí de tònica Schweppes i un got amb
ginebra, una llesca de llima i glaçons, i sense saludar ni demanar permís va
seure al seu costat; digué bona vesprada quan era ja assegut, alçà el got amb
el gest de qui brinda pel company de taula, el mirà als ulls, digué a la seua
salut, i va beure d’un glop més de la meitat de la ginebra. «Ja sé que pensa
que un malalat com jo no hauria de beure alcohol, se li nota en la cara», va
dir, i es va eixugar els llavis amb la mà. «Jo també ho sé. I sé que vosté
acompanya un germà operat de càncer, que als pocs dies de llevar-li un pulmó
ja l’han sorprés amb un cigarret en la mà. Conec alguna infermera, em conten
coses.» «I li interessa
el meu germà operat?» «En realitat
m’interessa el seu amic Teodor.» «No és exactament
amic meu, és conductor...» «M’agrada la
paraula: conductor. Ara només la gasten per als xofers d’autobusos: no
distraure el conductor. Però mon pare encara diu guiar, guiar un cotxe, no diu
conduir. Con-ducere deu ser guiar o portar en companyia: a Ceaucescu li deien
el Conducator de Romania, i el van matar d’una manera tan infame com havia
viscut, i Benito Mussolini era el Duce, el guia, i també va acabar
ignominiosament, penjats cap per avall amb un ganxo de carnisseria ell i
l’amant lleial, la pobra Claretta, quin mal havia fet; com Ceausescu amb la
senyora Helena, i Hitler el Führer amb la senyoreta Braun, ja veu com acaben
els guies. Per això Franco es feia dir modestament caudillo, que és simplement
un diminutiu de cap, capitellus, caboteta, i es va morir vell i de mort
natural. En tot cas, és més bonic el nom de guia o conductor que el de xofer:
chauffeur vol dir calfador, qui mantenia encesa la caldera de les locomotores
de vapor, i d’ací el nom va passar als automòbils, però el maquinista de tren
no guia res, el tren no pot canviar de direcció ni eixir del camí de ferro, com
la meua malaltia o com el càncer del seu germà, correrà més o menys però la
destinació final és invariable. Vosté té somnis de trens?» «De tant en
tant.» «Ja m’ho pensava.
En fi, ja veu si els podem traure suc a les paraules: és una manera de matar
el temps, si és que el temps està viu.» «Vosté ensenyava
llengua i literatura...» «Poc de cada
cosa, la veritat. A mi no m’interessava ensenyar, i als estudiants no els
interessava aprendre: això era l’única cosa en què anàvem d’acord. Quant a la
llengua, la major part dels alumnes se’n foten públicament, sobretot del
valencià, que és el que jo ensenyava; i la literatura pensen que és una pila de
mariconades. Però si haguera conegut abans el seu amic Teodor, vull dir el
xofer del seu germà, l’hauria portat a l’institut a recitar versos: almenys
escoltarien el poeta del seu barri. Encara que no sé si escriu versos sobre la
Guinea o sobre el Cabanyal. Vosté ha llegit algun poema seu?» «No, i no sabia
que en feia, jo el conec poc.» «I si no és
curiositat, vosté a què es dedica?» «No és bon lloc
per explicar-ho. Sóc metge.» Va somriure: aquell xicot malalt de mort,
primíssim, amb els ulls tan enfonsats i tan intel·ligents, no li inspirava
pietat, li inspirava una confiança tranquil·la. «Metge d’incògnit en un
hospital», hi va afegir. «Ah, metge.
Hauria d’haver-ho endevinat. Per la manera de mirar. Com si volguera
penetrar-me... Vaja, disculpe l’expressió, no ho deia amb doble sentit.» Va fer
una mitja rialleta incòmoda, com intentant limitar el seu propi comentari al
terreny de l’humor o de la broma, però era un somriure trist. «La gent com jo
hem d’anar molt alerta amb les paraules.» «Què vol dir la
gent com vosté?» Ho imaginava, no ho havia d’haver preguntat, però ho va dir, i
en el mateix instant sentia que eren paraules innecessàries i que es prestaven
també a una doble intenció, a ser enteses com una grosseria. Comprovà que per a
ocasions com aquesta, i qui sap per a quantes ocasions, ell havia oblidat
l’etiqueta, la norma dels gestos i de les frases justes, però també era cert
que abans, en el temps anterior, no havia parlat mai tranquil·lament en un bar
d’hospital amb un jove educat que a cada pas demana excuses, i que sap que ha
de morir-se en poc temps i que la seua mort, es mire com es mire, és efecte
d’haver acceptat una forma de viure, o això només eren idees que a ell li
venien veloçment al cap mentre Pere Sorell el mirava amb ulls ara una mica
apagats i li deia: «Els homosexuals,
quina gent vol que siga?» Abocà al got la poca tònica que quedava al botellí,
agità el líquid fent una remor somorta de glaçons i el begué d’una llarga
glopada. No tenia aquell aire d’irònica ferocitat d’uns dies abans al bar Casa
Nelo, on mirava com almorzen els altres, sinó l’aire d’un home que fa temps
que ha tallat la comunicació regular amb el món i ara ha trobat algú amb qui
pot restablir-la. «A mi no m’agrada
la paraula gai», continuà. «És com si haguérem de ser més divertits que la
resta de la gent, com si per definició haguérem de ser una mica pallassos,
drag-queens, locas, sempre de festa, mentre la gent que en diuen normal són
avorrits i tristos. Quina desgràcia de nom, no entenc com l’hem acceptat sense
reserves, només perquè un dia en un bar de Nova York una colla de transvestits
mig borratxos van decidir que ells eren més divertits que ningú, més gay, més
alegres; ara hem de ser gais per obligació, i a més d’estendre aquesta horrible
idea ens han fotut tota la tradició poètica d’Europa, el gai saber, la gaia
ciència, però si un home homosexual és gai per què una dona no és gaia?, o deu
ser que elles són més serioses i més cultes, s’han acollit a la santa patrona
de Lesbos, però el resultat és que lesbiana és per moltíssima gent com una
paraula lletja, no un homenatge als bellíssims poemes de Safo, què vol que li
diga, un desastre, si no encertem les paraules significa que no encertem tampoc
allò que representen: l’única manera d’entendre les coses i la gent i les
formes de viure és amb paraules, i si les fem malbé o si ho marquem tot amb
etiquetes falses com hem d’entendre res?» Parlava de manera monocorde i
contínua, com si llegira ritualment un text escrit, com recitant versicles
d’un psalm sense melodia i sense pausa, parlava com si resara. «I disculpe, hi
ha vegades que no puc evitar fer el discurs.» Era la tercera o la quarta vegada
que demanava excuses per parlar. Begué l’últim glop del got, devia ser ja només
aigua fresca amb regust de ginebra, mossegà la llesqueta de llima, i continuà:
«Vosté se’n recorda, de La Muntanya Màgica, de Thomas Mann?» «Molt vagament.»
Era del temps que els tuberculosos, com els homosexuals, tampoc no gosaven dir
el seu nom, era un sanatori de rics enmig dels Alps i per curar-se passaven
anys estirats a la terrassa, no existien encara els antibiòtics, de moment no
recordava res més, i a prop de la cartoixa de Portaceli també hi ha un
sanatori antituberculós enmig dels pins, a la falda de la muntanya i de cara a
la mar, amb terrasses on malalts en pijama respiren aire pur, o abans era pur,
ara està massa a prop de València, però no estava segur ni tan sols d’haver
llegit en algun temps remot la novel·la de Mann, potser només la fullejà o en
va llegir alguna referència ja que és d’aquells llibres que més o menys coneix
tothom, i en alguna revista mèdica havia llegit que la tuberculosi torna a fer
estralls a les ciutats d’Europa entre gent jove afeblida per tòxics i per
virus. «Per a Thomas
Mann», digué Pere Sorell, «la muntanya i l’hospital són la mateixa cosa, un
món particular fora del món, on els malalts que no es moren acaben purificats i
transformats, per això és màgica, un obrador d’alquimista on els metalls vils
es transformen en or. Però l’únic que es purifica amb el pas del temps i amb
l’aire de la muntanya és Hans Castorp: els altres es moren simplement, o no es
transformen en res, no es veu que es purifiquen. l els morts desapareixen sense
deixar rastre ni senyal: dels morts no se’n pot parlar, trauen els cadàvers
d’amagat i desinfecten les habitacions, és com si mai no hagueren existit.
Doncs, ací passa exactament igual, amb els malalats com jo: no es cura de
veritat quasi ningú, i els morts són invisibles». Ara parla amb més calma,
observà Salvador, no juga amb les paraules. «No sé si vosté recorda que en la
novel·la de Thomas Mann la plana és el món de la gent normal, els que no estan
malalts, i els tísics de la muntanya màgica són com una espècie d’elegits, la
secta escollida dels que saben que van a morir i per tant viuen més agudament
la vida i tot això, literatura alemanya. Més d’un company meu també pensa que
la sida és un signe d’elecció, la malaltia dels artistes, com a principis de
segle ho era la tuberculosi. Però no sé què en pensen al final del tot, quan ja
s’estan morint, perquè encara no he vist mai com es moren. De tant en tant,
t’alces un matí, passeges pel corredor i veus que en una habitació el llit
d’algú que coneixies està buit, això és tot: ahir s’apagava i avui ja no hi és.
Quan arribe el meu torn, supose que trauran d’amagat el cadàver i punt, no se’n
parlarà més, serà una altra mort clandestina. El que ara em vindria de gust és
passejar mitja horeta per fora de l’hospital. M’acompanya?» On hi ha caritat
i amor, allí està present Déu, almenys la vesprada de Dijous Sant, i tant si
Déu és present com si no, ningú hauria de negar-se al manament nou, a la
cartoixa ja feia estona que s’havien acabat els oficis i els monjos tancats a
la cel·la buscaven en total soledat l’únic amor que els importa; i en tot cas,
va pensar, a ell també li aniria bé estirar una mica les cames per la plana. «D’acord, però
deixe que avise el meu germà.» No hi hagué
ocasió d’avisar, perquè quan s’acostaven al taulell del vestíbul on hi havia
els telèfons, va arribar Teodor Llorens vestit no de conductor o guia sinó amb
jaqueta de tweed i camisa gris clar, sense corbata, i digué que havia de pujar
a l’habitació a portar-li uns papers de l’empresa a don Josep, duia un maletí
de cuir negre dels que en diuen d’executiu, i que li faria un moment de
companyia, però no més de mitja horeta perquè després havia d’anar a vestir-se
per eixir a la processó de Dijous Sant al Cabanyal, ell feia de rei Herodes amb
túnica de porpra, una corona de llorer d’or al cap i un alfange a la mà, un rei
Herodes negre per fer encara més por als xiquets, va dir rient, i entrà a l’ascensor.
Un rei Herodes va ordenar la degollació dels innocents i un altre va fer degollar
Joan el Baptista, segurament a la processó del Cabanyal dels dos personatges en
feien un de sol, i Salvador imaginà una Salomé ballant davant de Teodor la
dansa dels set vels o sostenint amb les dos mans una safata amb un cap de cartó
ple de sang. Van eixir del
recinte de La Fe per l’avinguda del Campanar, van girar a la dreta i caminaren
per replaces o espais sense forma precisa on Pere Sorell li explicà que de nit
aparcaven camions i que de matinada hi acudien homes com ell clandestins,
solitaris, buscant un encontre fugaç i pagat amb altres homes, xofers,
camioners reals o imaginaris, buscant un sexe dur i violent, un sexe pur, això
va dir, i que ell mateix no practicava aquests contactes deliberadament
brutals, anònims i nocturns en la cabina d’un camió amb olor a tabac negre i a
gasoil, no li agradava però ho podia entendre i fins i tot deixar-se atraure
pel que tenia de xoc elemental entre dos cossos o qualsevol que fóra l’impuls
profund que portava fins allà els visitants de matinada, per això més d’una
nit que no podia dormir eixia de l’hospital com si fóra un familiar o acompanyant
que ja se’n torna a casa, i des d’algun cantó dissimulat observava l’arribada
silenciosa de figures que s’acostaven a una porta entreoberta de cabina de
camió, pujaven, es tancava la porta i al cap d’una estona breu tornaven a eixir
i desapareixien entre els vehicles aparcats, qui podia saber si el que hi
anaven a buscar era un instant d’infern o un instant de paradís, o si una cosa
i l’altra poden ser la mateixa. «No crega que sóc
un voyeur pervertit, jo no mire el que fan, només mire com vénen, i el que jo
busque ací algunes nits és saber si jo mateix seria capaç de fer-ho, sense
ganes i sense plaer, només com un desafiament. Ja que en altres dimensions de
la vida no he arribat massa lluny, no voldria morir-me sense saber fins on puc
arribar en aquesta. Però és clar que només espiant els altres no ho sabré:
d’espiar només trauen profit els espies, que són com uns voyeurs professionals.
Mirant no s’aprén res...» Tenia tota la raó
el seu company de passejada, mirant no s’aprén res, però a qui ha renunciat
sense estridències a la vida activa només li queda una vida discretament
contemplativa, a Vallalta la seua activitat és poca, però des d’aquella
muntanya tampoc no es veu el moviment del món, i ara que ell havia baixat a la
plana les novetats que hi trobava eren tan grans que no estava gens segur de
ser capaç de mirar-les de prop amb profit, ja que si aquells dies o setmanes
contemplava des de dins la vida de la terra baixa i la ciutat, tant les coses
antigues que creia que sabia i comprenia com les coses noves que comprova que
no sap, era només per una circumstància transitòria, no per cap intenció de
sumar novetats, augmentar el coneixement o estendre l’experiència: com que ell
no havia de quedar-se en aquest món, tampoc no era gens clar que haguera
d’esforçar-se a comprendre’l, i aquell xicot havia dit que contemplant no
s’aprén res. «I què és el que
hauríem d’aprendre?», va dir sense cap interés per la resposta. Passaven al
costat d’un grup de blocs rectangulars de pisos, llargs i estrets, tots iguals,
de color gris despintat i amb finestres petites quadrades, d’aire trist i
modest, un d’aquells petits barris o conjunts quadriculats i pobres que el
franquisme protector destinava a ser cases barates, velles abans de ser noves,
i Salvador llegia els noms dels carrers curts paral·lels, Crucero, Galera,
Canoa, Navío, Motonave, Gabarra, Patache, quina mena d’embarcació devia ser un
patache?, Transatlántico, Narciso Monturiol, inventor espanyol del submarí,
murs no solament descolorits sinó leprosos, escrostonats, hi havia una replaça
amb restes de gespa bruta en quadrats menuts de terra trepitjada, i després
Bergantín, Rompehielos, Jabeque i Torpedero, una petita flota incongruent de
noms arrenglerada en sec, a quin funcionari falangista se li degué acudir
l’absurda idea marinera, i després del Torpedero van girar a l’esquerra, pel
cantó de l’estació d’autobusos i mirant cap al riu. Pere Sorell digué
que havia de descansar uns minuts, caminar a penes uns pocs centenars de metres
ja el fatigava, i van seure en un esglaó de l’extensa escalinata de l’estació
d’autobusos, de cara a l’antic riu i a la ciutat fundada a la seua vora dreta i
d’esquena a la lletjor de l’edifici públic d’arcades de ciment envellides i
brutes. Asseguts, van parlar, més el malalt que el metge, de la visió que els
viatgers d’autobús troben quan arriben a València per aquesta estació i baixen
per aquestes escales, Salvador mateix hi havia vingut alguna volta amb el
cotxe de línia de Vallalta quan n’hi havia, ara ja no n’hi ha perquè ja no és
rendible, i el malalt es va preguntar de quina vila o ciutat d’aquest regne i
país de València devien haver desembarcat aquestes parelletes d’adolescents que
seuen també en els graons de l’escalinata amb les motxilles encara a l’esquena
o entre les cames obertes i miren com ells el panorama urbà tallat per l’ample
curs del Túria entre dos murs de pedra de tres o quatre o cinc segles
perfectament tallada i rematada, l’Obra de Murs e Valls era més d’una llegua
de riu, més de sis quilòmetres, li recordà Pere Sorell, quan cap ciutat
d’Europa no havia fet per als seus rius d’aigua abundant una doble muralla de
pedra tan perfecta com aquesta va fer per al seu riu sense aigua regular, i a
més no un riu central sinó tangent, un riu com un vall o fossat, i ara Salvador
Donat i el seu company ocasional contemplaven el trànsit incessant de cotxes a
aquesta banda del mur: fa temps que es va acabar el silenci dels carrers en
Dijous Sant i qui sap on va tanta gent aquesta vesprada o què vénen a fer a
València tots aquests viatgers que incessantment baixen les escales, segur que
no vénen a visitar monuments de ciris encesos i flors a les esglésies, vénen a
visitar botigues i grans magatzems. I així van passar uns minuts més
contemplant el llit del riu esdevingut espai d’esport, pistes de ciment i camps
de gespa, i a l’altra banda els arbres d’un dels jardins botànics més antics i
precoços del món, i parlant de l’edifici lúgubre de l’Associació Valenciana de
Caritat, a la vora del riu i tocant el Botànic, que és una construcció allargada
i sinistra que a ell li recordava el degollador municipal per on havia passat
no molts dies abans conduït per Teodor Llorens cap a La Fe, el mateix color i
la mateixa classe d’obra i de rajola, com la presó de dones i la presó model,
no tan monumental però més trist encara; a la porta de l’Associació es veien
figures dretes contra el mur quietes de cara al riu i a l’últim sol de ponent
de Dijous Sant, Ubi Caritas et Amor, segurament allà no hi havia amor ni els
rentaven els peus però almenys cada dia reparteixen menjar de calent i Pere
Sorell va comentar que no són pocs, són moltíssims, els desemparats permanents
i eventuals, transeünts o residents, joves i vells, homes i dones que empara la
Valenciana de Caritat, ell en les seues passejades pels entorns de La Fe alguna
vesprada havia travessat el pont i havia parlat amb xicots asseguts a la porta
de l’Associació que diuen que allà és l’únic lloc on és segur que trobaran un
plat a taula i de tant en tant, per torn perquè no n’hi ha per tots, un llit
amb llençols nets en un gran dormitori comú, i allà havia conegut joves malalts
amb la seua mateixa malaltia que s’estimaven més aquest aixopluc precari que
entrar en un hospital, segurament perquè La Fe els obliga mentre que la Caritat
els deixa lliures, ja tornava a jugar amb les paraules. «He cregut en
tres coses en la vida», continuà el malalt, «en la meua pròpia llibertat, en el
meu país terrenal que és aquesta ciutat i el seu regne, i en un futur lluminós
amb matins socialistes que canten, però tot això ja són fantasies passades de
moda, un tema per a fer versos roïns. I ja veu quin és el final del poema, un
desastre: acabar sense amor ni pàtria ni fe, esperant la mort assegut a la
porta d’una horrible estació d’autobusos i de cara a la ciutat més obtusa i
hostil que conec. Ja feia molt de temps que no parlava així amb ningú, com si
fóra un poeta romàntic o de jocs florals, disculpe, gràcies per escoltar-me.»
Es va pujar la cremallera de la caçadora de cotó. «Mire, allà a l’esquerra,
dins del riu, al peu de les torres dels Serrans que són d’arquitectura tan
perfecta, és on hi havia el cremador pels heretges, els jueus i els sodomites;
ací hi ha hagut sempre molta afecció a la foguera pública, i aquesta ciutat és
implacable amb els seus propis heterodoxos, des de Lluís Vives fins ara mateix,
ja van cinc segles; i què creu que són les falles sinó una inquisició grotesca
i bàrbara: humor?, l’humor és una forma de culte a la intel·ligència, i ací el
que hi ha és burla barroera; però si continue amb aquest tema acabarem parlant
de política, i no sé si a vosté li interessa: vosté ací és només un transeünt,
pel que he pogut entendre, jo sóc un resident de cadena perpètua, commutada
per la pena de mort.» A ell sí que li
interessava segons com es mire i segons què s’entenga per política i per presó
perpètua, però no tenia ganes de continuar una conversa com aquella, i quan el
seu company d’escala afirmava que València i el seu regne o país —com es diu
ara?, quin nom li han posat que no és nom de res?— ja fa segles que exalten els
polítics, artistes o escriptors més banals i mediocres, i que si al seu si mai en naix algun
d’excel·lent i en arribar a adult no s’exilia serà cobert d’infàmia o ignorat,
o primer una cosa i després l’altra, Salvador va pensar que no cal ser
professor de llengua i literatura per saber que és així, ho sap igualment un
metge de poble com ell que llegeix algun llibre i una mica de premsa, i sap
també que no s’hi pot fer res. Li va dir a Pere Sorell que haurien de tornar
ja a l’hospital, s’alçaren de l’escala de l’estació d’autobusos, i quan giraven
a la dreta pel cantó del gran centre comercial dit Nuevo Centro constatà que,
en efecte, les mares no portaven els fills de la mà a visitar monuments de
Dijous Sant a les esglésies, no anaven vestides de negre amb mantellina sinó
amb roba lleugera i de colors, bruses de primavera, pantalons ajustats, i
portaven els xiquets a jugar en una replaça o rectangle plena d’andròmines de
parc infantil, a la porta dels grans magatzems, amb castells de cartó, ninots
de disneylàndia i casetes inflables de conte de fades. Trobà que eren molt
joves, les mares, i una de cabell clar i de faccions serenes i perfectes li
retornà la imatge d’una cara estimada i perduda, com mai en tants anys no
l’havia tornada a trobar. Va passar molt a prop de la mare jove i de l’infant
que duia de la mà, i si Ella no haguera desaparegut fa tant de temps en una
vida anterior, qui sap si en la vida present no hauria vingut també ací a
portar el seu fill a jugar, o potser ja el seu nét, va somriure. Salvador
s’abraçà el pit amb els braços creuats, abaixà els ulls, i continuà caminant
cap a La Fe. Sentia el cap, de sobte, pesant com ple de plom. § § § [3] Capítol 6 [L’all-i-pebre dels 60
anys], pàg. 148-158 3. Tornaren, doncs, al pis del carrer d’Isabel
la Catòlica, superaren la mirada escrutadora del porter que clavà els ulls en
la caixa de puros com si sapiguera que ja en faltava un, i pocs dies més tard,
diumenge 21 d’abril, era l’aniversari de Josep. Aquell matí, a l’hora de la
toilette i les cures del malalt, la infermera li demanà a Salvador si podia
enrar un moment al dormitori, li va mostrar la cicatriu del pulmó perdut i li
digué si no li semblava que podrien llevar-li ja els pocs punts de sutura que
encara hi quedaven, perquè la ferida es veia del tot tancada i tenint un metge
a casa no valia la pena ni que el malalt portara els punts més dies ni que
haguera d’anar una altra volta a l’hospital. Josep Donat feia una cara grisa i
apagada, sense afaitar i amb el cabells escassos molls i enganxats al crani per
damunt de les orelles, i va dir amb veu irritada que ell, efectivament, no
tornaria més a l’hospital ni per punts ni per res, que si volia fer-li el favor
de llevar-li’ls, molt agraït, i si no ja s’arreglaria ell mateix amb unes
estisores i unes pinces. «No és cap favor,
i no digues bestieses», va dir Salvador, i delicadament va deixar neta la
cicatriu fent servir el petit utillatge de cures que la infermera va traure
d’una bosseta o farmaciola amb una creu roja pintada sobre un cercle blanc; la
ratlla de sutura s’havia tancat molt bé, era quasi perfectament simètrica amb
la de l’altre costat del pit, tenia bon aspecte, però el cos de Josep s’havia
quedat tan prim que la ferida nova i la ferida antiga eren com dos cordons
rosats, un més clar i més tendre que l’altre, sobre la pell tibant en el relleu
de les costelles, una pell massa blanca i sense vida, una pell gairebé de
cadàver. «No hauries de fumar tant», digué sentint-se banalment professional,
per dir alguna cosa, mentre cobria el cos del germà amb el llençol. «No hauria de
fumar, no hauria de beure, no hauria de fer la sesta en companyia, no hauria de
mirar-li les mamelles a Marta, disculpe senyoreta. Com que pareix que he de
morir-me, no hauria de fer res. Però avui faig seixanta anys, i ja que no sé
si arribaré als seixanta-un, farem alguna cosa. Senyoreta, avui res de rentar-me
el cos amb una esponja humida, prepare’m una bona banyera. I quan acabe la seua
faena, li demane un favor especial: se’n va a casa, busca el vestit més elegant
que tinga, s’arregla ben arreglada, i torna a l’hora de dinar.» «És una ordre?»,
va dir la infermera mirant-lo amb els braços creuats. «Avui és diumenge
i vosté té el dia lliure. Per tant és una invitació. Li suplique humilment que
l’accepte.» «Si ho demana
humilment, vol dir que es troba fluix. Espere, que li faré el massatge a les
cames; després, si vol, ja li prepararé el bany.» Bibiana havia parat
la taula del menjador com qui prepara un dinar de gran solemnitat, venia de la
cuina amb passos curts i anava dipositant plats de vaixella fina, degué dubtar
si un dels plats tenia un pèl i el mirà contra la llum d’una finestra encortinada,
el colpejà amb una ungla, i la porcellana va dringar amb el so pur i llarg
d’una campana; després va distribuir coberts de plata, va col·locar una petita
bateria de copes de vidre tallat davant de cada plaça, i mentrestant Teodor
vestit amb jaqueta blanca d’esmòquing servia els martinis, renovava els
platerets d’ametles torrades i d’olives farcides punxades amb un furgadents, i
esperava a peu dret les ordres de l’amo de casa. «Vinga, seiem a
taula, i no feu cares llargues», va dir Josep Donat després d’haver consumit
més de mitja botella de ginebra amb un raig de martini blanc en cada got, i es
va alçar el primer del sofà. La taula parada era gran, un llarg rectangle
cobert d’estovalles de fil, les quatre places preparades amb copes i plats,
dos i dos enfrontades, n’ocupaven a penes una tercera part, i la resta de la
taula era buida, com en un convit on a última hora no s’han presentat la major
part dels convidats i han hagut d’enretirar els plats i els coberts. En un
extrem va seure l’amo, avui no amb pijama ni amb bata de seda sinó amb jaqueta
i corbata, al seu costat va fer seure Matilde, i enfront es van col·locar
Salvador i la infermera pentinada com si eixira de la perruqueria, maquillada,
i amb un vestit clar elegant i ajustat, un vestit com si anara a un sopar de
casament o a una festa. «Gràcies per
haver acceptat la invitació», va dir Josep. Tocà lleugerament la vora d’una
copa, i Teodor li va servir vi blanc. «Hauries d’haver
servit primer les senyores», observà l’amo amb suavitat, i a continuació el
dinar no va ser un dinar silenciós, ni un dinar de família on es parla de tot,
ni un dinar d’aniversari amb rialles i felicitacions, va ser una llarga
història, una teoria, un discurs interromput només per la masticació del peix i
de la carn, pels freqüents glops de vi, i pels moments en què el malalt tancava
els ulls, inspirava amb dificultat inflant el pit per omplir d’aire l’únic
pulmó, alenava una mica, i pareixia que reflexionava sobre allò que acabava de
dir o sobre com continuar la narració. «No he tingut
fills de cap dona», digué mentre separava amb el ganivet i la forquilla
trossets d’anguila d’una cassoleta d’all-i-pebre, una cassoleta de fang
vernissat fosc sobre el gran plat de porcellana blanca delicada. «Bibiana és
del Palmar, i per tant de família de pescadors d’anguiles», continuà, mirant
cap a Matilde, com explicant l’excel·lència del plat. «Ma mare només feia
all-i-pebre quan alguna peixatera ambulant li portava les anguiles a casa i li
les deixava decapitades, pelades i tallades a trossos, i encara tallades cada
tros es movia i saltava com si estiguera viu, a ella li feia moltíssima
impressió i no els tocava fins que es quedaven quiets. I tu tampoc has tingut
fills, Salvador», va alçar els ulls del plat, el va mirar, i s’aturà un
instant abans d’afegir: «Supose.» L’all-i-pebre era
de bon pebre roig, gens coent, i cada mos d’anguila es desfeia gairebé sense
mastegar a la boca, feia tants anys que Salvador no n’havia menjat que ara
trobava el gust del plat exòtic i llunyà, ni un record de quan el guisava la
mare ni un perfum interior, només un sabor sorprenent i apagat, com la carn
fada i blanca de cocodril que havia tastat una volta a Guinea, i mentrestant
el seu germà sucava trossets de pa amb els dits a la salsa de la cassoleta i
resumia els primers anys de joventut recordant que son pare veia el futur dels
dos fills en forma d’una placa brillant de llautó, de la casa de rètols
Farinetti del carrer de la Pau, on posaria, en una Josep Donat Advocat o
Notari i en l’altra Dr. Salvador Donat Metge, ell era Pep el fuster, un bon
fuster, i els seus dos fills tindrien carrera; però el fill gran no tenia el
mínim interés pel dret, evocava l’interessat sucant més pa en la salsa de
pebre, en realitat no tenia interés per cap espècie d’estudis, no com el germanet
que cada mes portava del col·legi una cartilla de notes excel·lent, de manera
que començà la carrera sense ganes, primer curs, segon curs, amb molts
suspensos, i a la meitat del tercer curs es va morir el pare, un matí de gener
o febrer de l’any abans de la riuada, l’any de les grans gelades, en tot cas
era un dia d’hivern que va fer molt de fred. Va caure fulminat davant del banc
amb una serra de fuster a la mà, recordà Salvador, i a terra ja mort tenia l’eina
damunt del pit aferrada amb la mà ben tancada, el pare patia del cor i n’estava
ben avisat i no es cuidava, com el seu fill Josep i com potser l’altre fill que
sóc jo i que no vull saber si també m’ha arribat aquesta part de l’herència com
no he volgut tampoc conéixer el destí de l’altra part, la fusteria, la casa i
les possibles propietats, mai no em faig fer ni un simple cardiograma, però jo
sí que sóc Salvador Donat Metge com el pare volia, encara que siga només un
oblidat metge de poble sense placa a la porta. «I recordes també», va dir el
germà que ara ja no menjava, «que l’endemà de l’enterrament del pare a les vuit
en punt em vaig posar a serrar els taulons que ell no havia pogut acabar, i a
la vesprada vaig agafar tots els llibres de dret, vaig fer una foguera amb
borumballes al pati, i els vaig cremar un a un, ho vaig fer molt tranquil,
sense pressa.» Cada vegada que
alçava la vista del plat, Salvador havia de fer un petit esforç per no mirar
directament la cara de Matilde, o per evitar que es trobaren massa sovint els
ulls: els d’ella no expressaven cap emoció particular, feia veure que
escoltava amb un gran interés la història de Josep, o realment sí que li
interessava, contestava amb un sí per favor, no per favor quan Teodor o el
mateix amo de casa li preguntaven si volia més aigua o més vi. Anava
discretament maquillada, amb els cabells llargs i ara més llisos que arrissats
recollits al bescoll i lligats amb un llaç, i semblava una companyia
professional i perfecta, tan perfecta i professional com la infermera: el seu
germà sabia triar bé les dones, va pensar Salvador, almenys les dones amb qui
no s’havia casat, i dos o tres vegades que havia fregat inadvertidament amb el
genoll el genoll descobert de la infermera havia apartat ràpidament la cama no
només per temor que el contacte involuntari fóra interpretat per la dona com
una gosadia o com una insinuació sinó perquè ho sentia com una apropiació
indeguda, un petit furt clandestí, com si tocant aquell genoll tocara sense
permís una carn, una cosa, que era propietat del germà. I Teodor venia de la
cuina portant una paella petita de quatre racions damunt d’una mà plana i
alçada a l’altura del muscle com un cambrer de terrassa de bar quan porta una
safata, l’acostà als comensals, i l’amo la va inspeccionar atentament
observant-ne el color, la textura i l’olor i va dir que, com sempre, hauria de
felicitar efusivament Bibiana, però que per favor a ell li’n posara a penes una
cullerada al plat, només per tastar l’obra d’art, que de sobte havia perdut
tota la gana o la poca que en tenia l’havia gastada sucant l’all-i-pebre, i que
servira primer les senyores, per favor. Una miqueta de vi negre sí que beuria,
hi ha coses que no hem de menysprear quan les tenim davant, digué mirant de
cara la infermera, o més exactament el pit de la infermera; és molt amable
però mai no m’havien dit ‘Cosa’, digué Marta somrient aguantant-li la mirada;
per exemple, continuà Josep, una botella de vi com aquesta, una reserva del
setanta, mirà cap a Matilde, si no m’equivoque és l’any que tu vas nàixer, un
vi de vint-i-sis anys; i què me’n dius de les paelles de Bibiana, Salvador, són
o no són des de sempre les millors que has menjat en la vida? Ell intentà amb
bona voluntat comprovar si aquesta paella excel·lent li evocava sabors de
paelles antigues, s’esforçà a concentrar-s’hi, però no era gens clar si allò
que evocava era el gust de l’arròs, la verdura i la carn o si eren els dinars
de diumenge quan Bibiana més jove, potser més o menys de l’edat de la mare, en
realitat només preparava els ingredients i el sofregit i després era el pare
qui finalment vigilava la cocció de l’arròs amb foc de llenya i reclamava per a
ell mateix la crítica o el mèrit; el seu germà, doncs, havia transformat la
petita fusteria en gran empresa, la fusta en capital, el capital en empreses
encara més grans, i també en reclamava un mèrit singular, segurament és just
que el reclame vist que la societat que se’n diu industrial s’ha transformat en
allò que és transformant totes les activitats humanes i totes les matèries, com
la fusta que és només tronc d’arbre quan creix a la muntanya o a la selva
equatorial i únicament es transforma en riquesa quan la tallen, l’embarquen i
la desembarquen, la serren a taulons i després en fan portes i marcs, potes de
taula o armaris, com més completa i hàbil és la transformació més gran és la
riquesa creada, li semblà que això ja ho havia dit Karl Marx però segurament ho
deia amb un altre sentit, la plusvàlua, el treball alienat o alguna d’aquelles
teories que en tan pocs anys han passat completament de moda, i aquesta dona,
Matilde, que va nàixer el mateix any que el vi, ell no sabia en què s’havia
transformat, o en què l’havia tranformada el seu germà, perquè encara no sabia
tampoc què era abans, potser ja era la mateixa dona que és ara i l’habilitat de
Josep negociant —homo habilis— i la seua capacitat d’homo faber fabricant no
arribaven al punt de poder canviar una persona per fora o per dins, com la seua
pròpia capacitat arriba a penes a poder transformar una miqueta de febre en
temperatura normal, un refredat molest en sensació d’alleujament, un xiquet
que diu que li fa mal la panxa en un xiquet que no es queixa de res. «No tenim més
vi», digué Bibiana amb cara de malhumor o de retret quan Josep demanà una altra
botella. I com era possible?: era possible perquè ja feia mesos que passaven
més temps al xalet del Vedat que al pis de València i era allà on tenien la
reserva de vi en un petit celler, ningú no havia pensat a portar una caixa de
botelles i en tot cas, va afegir Bibiana, amb una de blanc i una de negre ja
n’havien begut prou i encara que ella fóra la Mare de Déu i aquell dinar les
bodes de Canà no li demanaria al Nostre Senyor que féra cap miracle,
considerant sobretot que si ara faltava vi a taula era perquè Josep se n’havia
begut ell sol més de la meitat, ja comprenia que era el seu aniversari, però
ella no suportava els borratxos. Llavors Josep digué que a ella li consentia
coses que no li aguantaria a ningú, ella era la teta, podia dir-li borratxo,
puter o malcriat o qualsevol insult que li passara pel cap, però no comprenia
per què, quan es va morir la mare, se’n vingué a viure amb ell i no se’n va
anar amb Salvadoret, que des de menut havia estat la nineta dels seus ulls, el
preferit de la teta el xiquet de la mamà. Perquè tu mateix m’ho vares demanar,
digué Bibiana vestida de negre i amb davantal gris ratllat, o és que no te’n
recordes?, pareix que la teua primera dona no sabia cuidar-te prou bé, i la
segona menys encara, i a més Salvador sempre ha volgut viure sol. Però era o no
era el Jesuset, el preferit de la mare i de la teta?, insistia Josep. Veus com
has begut massa?, insistia la teta al seu torn, veus com dius coses que no
hauries de dir?, des de menut que vas estar gelós del teu germà, però jo
pensava que ja t’havia passat, amb tantes fàbriques i tants diners i tanta vida
de luxe, i ell que no ha tingut mai ni casa pròpia: sí que era veritat que
Salvador era rosset i guapo com un nen Jesús i que provocava enveja i gelosia
no solament del germà sinó dels fills de les veïnes i de les mares dels fills
de les veïnes, per això estava més exposat que ningú al mal d’ull i a les males
mirades, va recordar la teta Bibiana, i calia preservar-lo amb oracions i amb
bossetes penjades al coll, un Agnus Dei en forma de cor amb el corderet roig
brodat amb fil de seda, i també, però no sap si hauria d’esmentar-ho a taula i
davant de les senyoretes, quan tenia poc més d’un any i començava a caminar
portà penjat un gripau sec dins d’un saquet de cànem, ningú no sabia què era
aquella bosseta que el xiquet duia al coll excepte ella i la mare i una dona
cega que curava de gràcia i que anaren a visitar per demanar-li com podrien
protegir la criatura contra la gelosia i la mala voluntat. «Si no tenim més
vi, porta’m una botella de whisky, Teodor», digué Josep. «A mi, com que no era
tan guapo, no em van penjar cap amulet al coll. Qui sap si m’he passat la vida
volent despertar la gelosia dels altres perquè de menut no era jo qui la
despertava sinó el meu germanet, això em pareix que deu ser el que pensa
Bibiana.» El conductor amb jaqueta de cambrer li va servir dos dits de Chivas
Regal sense gel, Marta i Matilde havien acabat de menjar i miraven els plats
buits sense dir res, bevien algun glopet d’aigua de la copa de vidre tallat,
amagaven les mans sota les estovalles, les tornaven a traure i es torcaven
lleument els llavis amb el tovalló, es rascaven discretament el nas o la
barbeta com fa qui no sap què fer perquè està incòmode. «Però això ja figura en
el primer capítol de la Bíblia, llibre del Gènesi, Caín i Abel, Abel va morir
sense descendència perquè era el preferit del Senyor i el seu germà no ho podia
suportar, si haguera triomfat Abel, la humanitat s’hauria quedat per sempre
cultivant verdures a la porta del paradís d’on el creador va expulsar els
primers pares; ara bé, el que no he pogut mai entendre, si no és que el Déu de
la Bíblia era vegetarià, és com pot ser que li agradaren més les plantetes que
li oferia Abel que els bons sacrificis de carn grassa i sucosa que li preparava
Caín: era una preferència injusta, però d’això venim tots, o d’abans encara, de
son pare i sa mare quan la serp els digué que si menjaven de l’arbre prohibit
serien com déus, i tot això que ens ensenyaven en la Història Sagrada, i era
veritat: què hauria passat si Eva s’acontentava de ser només una doneta
obedient, de menjar cada dia només la fruita permesa?, eh?, aniríem encara de
pèl en pèl saltant i ballant pels prats i menjant peres i figues, no ens caldrien
cases ni roba ni taules parades ni whisky ni res, ni tu series metge perquè no
hi hauria malalties ni jo seria empresari perquè no hi hauria empreses, ni
m’haurien operat d’un càncer de pulmó, ni ara estaríem ací amb Marta i Matilde
celebrant els meus seixanta anys, la vida no tindria fi i seria avorridíssima,
perquè només estimem de veritat allò que no tenim, volem ser allò que no som,
desitgem el que no posseïm, i quan aconseguim una cosa ja no ens serveix de
res, com a mi: un d’aquests dies cridaré el notari i canviaré el testament i
t’ho deixaré tot a tu, Salvador.» S’acabà d’un glop el licor daurat, tancà els
ulls. «A condició que conserves les empreses Donat. I que et cases amb Matilde,
tingueu un fill, i li poseu Josep.» Salvador va
pensar que seixanta anys abans, dia per dia, era el 21 d’abril de 1936, la data
de naixement del seu germà, i que son pare comentà alguna vegada que hauria
sigut molt feliç si el primer fill li haguera nascut el dia 14, aniversari de
la proclamació de la República, però tampoc no venia d’una setmaneta, i llavors
no sabien que tres mesos més tard començaria la Guerra Civil i que ell mateix
hauria d’anar al front i deixar sola la dona amb l’infant de pit, i que la mare
perdria la llet pel disgust i el desconsol i hauria de patir molt per alimentar
la criatura, això recordava haver sentit contar a casa; i que potser per açò
mateix, i per l’alegria d’haver tornat de la guerra sa i estalvi a pesar de
tornar derrotat, ple de polls i esquelètic, el van engendrar a ell el mes
d’abril del trenta-nou, i per tant vingué al món el gener del quaranta, quan ja
feia mesos que Europa sencera estava en armes, amb el front a la línia Maginot
i el drôle de guerre que en deien encara els francesos, Polònia repartida
entre Hitler i Stalin, els polonesos han estat sempre destinats a ser víctimes
i a alçar cada vegada orgullosament el cap, no com els valencians per exemple
que no l’hem alçat mai, l’abril del trenta-nou ja havien entrat els moros de
Franco, els requetés i els falangistes a València i mon pare degué buscar consol
al llit conjugal i em va engendrar a mi, com Adam i la dona que després de
tantes penes i treballs van tindre un fill en lloc d’Abel i li van posar Set,
si no recorde malament les lectures del Gènesi, de Set van eixir els
patriarques que vivien més de nou-cents anys, fins a Matusalem i a Henoc, i
fins a Noè que va ser pare de Sem, Cam i Jàfet, d’on descendeixen tots els
pobles de la terra, però abans Caín havia fundat ja una ciutat, una història
impossible, però això diu la Bíblia, i també havia tingut descendents un dels
quals era el rei Túbal, inventor de les armes de tall, tant de bronze com de
ferro, i primer poblador d’Espanya, paraula de Déu.
«Potser sí, que
he begut massa», va dir Josep, i es va alçar de taula. Amb l’ajut de Teodor, va
travessar a poc a poc el saló i es deixà caure al sofà sota el seu propi
retrat. Mentre a taula servien les postres —que era flam d’ou amb caramel, el
teu postre preferit, Salvador, digué Bibiana; veus com encara el malcries,
digué Josep—, mentre Salvador, Marta i Matilde menjaven flam a culleradetes, i
després mentre servien el café, Josep va parlar llargament de les seues dos
dones o exdones, de la gelosia i l’enveja com a motor de l’economia i de la
història de la humanitat, i que ell s’havia casat amb Maria Consol o Micol per
fer-li ràbia a Pura i per passejar del seu bracet entre els col·legues
empresaris, dels deu manaments de Moisés un prohibeix desitjar la dona del
proïsme i un altre cobejar els béns aliens, això vol dir que ja llavors eren
pecats universals i amb mal remei, però el plaer més gran d’un home és saber
que els altres li cobegen els béns i li desitgen la dona; Micol abans de dur
anell de senyora casada era model o artista o puta fina, i ara pareix que ha
tornat a la puteria de luxe perquè no en té prou amb la botiga d’antiquari ni
amb la mensualitat generosa que ell li passa, de nom de guerra o de llit pareix
que es fa dir Sofia, això afirma el detectiu privat que ell paga per estar-ne
una mica informat, però no es penedeix en absolut d’haver viscut alguns anys
amb ella, valia molt la pena; m’hauria cosit les parpelles, va interrompre
Bibiana, per no vore amb els meus ulls les coses que vaig haver de vore en esta
casa; ja pot dir-se Sofia amb tota la raó, continuà Josep sense escoltar-la,
Sofia la sàvia, experta en la ciència del llit, però és una dona que sempre ha
volgut més, més home, més diners, més de tot. I ara supose que espera si em
moriré prompte i tindrà per fi la seua part d’herència, però no la tindrà.
|
||||||
 Tornar a la pàgina anterior | Pujar  |
