Dante Alighieri: Divina Comèdia

Versió de Joan F. Mira (2000)

 

Sobre la Divina Comèdia...

 

[1] Introducció: Una versió de la Divina Comèdia

[2] Infern: Cant I

[3] Infern: Cant XXVI

 

 

 

Una versió de la Divina Comèdia

 

Cap a finals de març del 2000, haurà fet exactament 700 anys del «viatge» de Dante Alighieri als regnes de l’altre món. El dia que va començar aquesta immensa aventura imaginada, potser el 25 o el 26 d’aquell març (segons alguns, va ser a primers d’abril: tant se val) del 1300, any del primer gran Jubileu de l’Església romana, comença­va també, simbòlicament, la producció d’una de les creacions escri­tes més altes de l’esperit humà, tot i que el poeta va començar a escriu­re la Commedia a partir del 1307. Dante, de la mà primer de Virgili i després de Beatriu, reuneix en els tres llibres del poema narratiu tota la varietat i totes les possibilitats de l’experiència de la humanitat occi­dental acumulades fins al seu temps, que ja és el principi del nostre: el món clàssic de Grècia i de Roma, la mitologia, la Bíblia i l’Evangeli, l’esperit medieval i la nova societat urbana, les lluites polítiques i la ideologia del poder, el primer «humanisme», la filosofia i la teo­logia. L’univers sencer, com un tot unificat, natural i diví, coherent i explicable, abans que la ciència moderna ens ensenyés a mirar-lo amb uns altres ulls. Això, amb un nou llenguatge literari d’insospitades capacitats expressives, més l’aventura humana individual, interior, de salvació, d’horror i d’amor, de mort i de vida, forma el llegat immens de l’obra de Dante.

 

De manera que la Commedia, aquesta és la meua visió, no és sim­plement un gran poema, una llarguíssima obra en vers, més o menys esotèrica i tancada. Al contrari: és un «poema sacre», com volia el seu autor, però és també —i, per mi, és sobretot— una esplèndida narra­ció, un viatge per a descobrir i ordenar el món sencer i la pròpia vida, com l’Odissea d’Homer, com el Quixot de Cervantes, com l’Ulisses de Joyce. Llegir la Commedia, ara mateix, com una tirallonga de ver­sos feta de tercines encadenades i més o menys enigmàtiques, és no poder-hi entendre res, o només una aparença. Dante escrivia en vers, perquè havia d’escriure en vers: perquè era «poeta» i perquè llavors les «narracions» es feien en vers. I el lector modern hauria de llegir la Commedia també en vers, com la va escriure Dante, però en primer lloc i sobretot sense perdre la sensació i l’efecte d’estar llegint una narració, un viatge, una història. Fins i tot la sensació de lle­gir un «novíssim testament» il·luminat i profètic, com imaginava el seu autor amb plena i orgullosa consciència: una nova i definitiva «versió» de la realitat total, de la història humana i de la història di­vina. I tot això amb el protagonisme, encara més agosarat i més ra­dicalment poètic (ací la poesia és póiesis, creació: i creació radical i perfecta, en un llenguatge també acabat de crear), de la figura incomparable de Beatriu, unió de l’amor i la salvació, de la bellesa i el coneixement, de la mort i la immortalitat.

 

La conclusió és que llegir la Commedia traduïda en prosa seria per­dre una gran part del component essencialment poètic, lligat en bona mesura al vers, que hi és del tot substancial, i insubstituïble com a forma, gust i color de l’expressió. D’altra banda, però, traduir-la en tercines rigoroses i lligades (a pesar que la tercina, nucli ternari, és un component significatiu en el projecte numerològic dantià), obli­ga necessàriament a alterar l’original de manera tan abundant i pro­funda que —també necessàriament, perquè l’exigència de la rima és implacable— al final hi ha tanta part del traductor com de l’autor. Més encara: el text que en resulta pot arribar a ser tan recargolat i artifi­ciós que, d’una banda, arribe a anul·lar del tot la sensació de llen­guatge narratiu de l’original, i de l’altra s’allunye de la impressió de naturalitat que té —que tenia, per als lectors cultes a qui estava desti­nat— el text italià de Dante. Una traducció de la Commedia, doncs, hauria de poder-se llegir com una narració, i escrita en un llenguat­ge que transmeta un mínim d’artifici forçat, i un màxim de «natu­ralitat». Però reproduint, alhora, la base mètrica original: en hende­casíl·labs, com és natural —o més exactament decasíl·labs, en la versió catalana—, i amb la naturalitat dels ritmes variats del mateix Dante. Dit això, en la meua versió, aquesta varietat dels ritmes pot sobtar una mica el lector acostumat a la regularitat del nostre decasíl·lab clàssic. De la mateixa manera que, potser, sobtarà una certa «elasticitat» en la prosòdia, com ara en el valor dels diftongs o en l’ús de la sinèresi: no he fet versos per ser escandits un a un, sinó per ser lle­gits com un flux narratiu. Ni he tingut la pretensió de compondre catorze mil decasíl·labs de ritme rigorós i perfecte (però, llegint repe­tidament la Commedia, tinc la impressió que no era tampoc la pre­tensió de Dante). I en tot cas, els versos dantians són infinitament més elàstics que els meus, en prosòdia i en llibertat morfològica. Però Dante no era servidor de la llengua: se’n servia al seu gust i, si calia, la inventava, cosa que va resultar el més alt dels serveis. Qui sap si, d’altra banda, també resultarà estrany el fet que, sense buscar de cap manera la rima, l’accepte amb gust en la traducció quan ve sense forçar-la, cosa no gens infreqüent. És una opció ben discutible, però és la que he preferit, inclòs el risc de semblar poc coherent: no he vol­gut fugir sempre i per força de la rima quan ella mateixa acudia sense haver-la cridat. M’he permès únicament el «luxe» de rematar cada cant —els quatre versos finals— amb un intent de rimes més o menys reeixides, a fi de mantenir o reproduir, com un tast, aquestes mostres del gust del text original.

 

No sé si aquesta és l’única manera de fer llegir l’obra de Dante als lectors actuals, però em sembla la millor i la més viable: la Comme­dia en vers, com un poema, tal com va ser escrita. Però sense deixar de ser, alhora, el que ara —ara: no en temps de Dante!— en diríem sense cap dubte una «novel·la» o cosa equivalent: una història completa contada amb un llenguatge essencialment narratiu. L’objectiu, simplement, és això: fer llegir la Commedia amb naturalitat, cosa que en les traduccions més acreditades i canòniques resulta ben difícil. És una de les quatre o cinc obres bàsiques de la literatura occidental, o universal, de tots els temps, i ara com ara llegir-la en català —llegir­-la tal com jo pense que és útil i agradable llegir-la— és un esforç de resultat ben problemàtic. I en castellà també, per cert.

 

Quant a mi, si m’he embarcat en aquesta aventura, és sobretot per una antiga passió dantiana o dantesca: la meua primera lectura de la Commedia és ja de l’any 1960, quan vaig comprar, a Roma, una edi­ció popular de Rizzoli. Des de llavors, no l’he deixada mai, i a cada nova lectura tinc més i més clar que no hi ha, en la història de la literatura europea, cap llibre comparable. Hi ha autors tan impor­tants com Dante (pocs: dos o tres), però d’obres tan importants i tan absolutes com la Divina Comèdia, segurament no n’hi ha cap. El text original que he fet servir bàsicament és el de l’edició de Giorgio Petroc­chi, però tenint sempre davant i en paral·lel la de Daniele Mattalia. El text italià que acompanya la meua traducció és el fixat per Petroc­chi, però en cas de discrepància hi ha alguns versos —no més d’una dotzena— que han estat traduïts, per preferència meua, de l’edició de Mattalia.

 

Això és tot. En la meua versió, li he afegit a cada cant una petita introducció que en resumeix el contingut «ideològic», al·legòric i narratiu, i algunes notes —poques i breus— que semblen indispensables. Quant a la llengua, és un català matisadament valencià, com el que jo gaste habitualment per escriure, regular i amb molt poques manies: no ha d’estranyar, doncs, per exemple, que la r final nor­malment no siga muda —però de vegades sí—, o que alternen tingue­ra i tingués, vindre i venir, sortir i eixir, o nuc i nus. Perquè aquesta llengua meua és la llengua de tots.

 

Joan F. Mira

Castelló, desembre del 1999

 

 

 

INFERN / CANT I

 

El gran viatge de Dante comença quan es troba a mig camí de l’existència, és a dir als trenta-cinc anys, punt central i culmi­nant, segons Isaïes, dels que li són concedits a la vida dels humans, a «la nostra vida» (v. 1). Dante va nàixer el 1265, i per tant tenia tren­ta-cinc anys el 1300, quan va anar a Roma amb motiu del Jubileu proclamat pel papa Bonifaci VIII. El viatge a l’altre món sembla que va començar un dia de finals de març o primers d’abril. En aquest punt, allunyat del camí dret que porta al cel, adormit, es desperta enmig d’un bosc espès i sense llum, en la selva del pecat i de l’error. Intentarà escapar d’aquell fondal, pujant la costera, però li ho impe­diran tres bèsties feroces, la pantera, el lleó i la lloba, tres obstacles gairebé impossibles de superar (la pantera representa la luxúria, el lleó la supèrbia i la lloba l’enveja) que barren el camí del coneixement i de la virtut. I llavors, quan ja reculava cap al fons de la vall sense sol, se li apareix una figura solemne, un espectre amb la veu afeblida pel temps i el llarg silenci. Dante, immediatament, reco­neix el seu mestre, Virgili, que ell considera el més alt de tots els savis i els poetes anteriors al cristianisme. L’autor de l’Eneida, guia de la raó humana però no dels misteris de la fe, ha estat enviat per a con­duir Dante en el viatge a través dels inferns i del purgatori; fins que el deixarà, abans d’arribar al paradís, en mans d’una guia més alta i més digna: en mans de Beatriu, que haurà de conduir-lo en el viat­ge a les esferes celestials.

 

 

I

 

A la meitat del camí de la vida
em vaig trobar dins d’una selva obscura,
perquè havia deixat la recta via.
Quina cosa tan dura és dir com era
aquesta selva salvatge, aspra i forta,
que em renova la por només pensar-hi!:
és tan amarga, que és poc menys que mort.
I per parlar del bé que hi vaig trobar,
diré també altres coses que hi vaig veure.
No sé explicar bé com hi vaig entrar:
tan ple de son estava en aquell punt
en què em vaig apartar del bon camí!
En arribar, però, al peu d’un puig,
allà on ja s’acabava aquella vall
que havia omplert el meu pit de temor,
mirant amunt li vaig veure l’esquena
vestida ja amb els raigs d’aquell planeta
que a tots ens mena drets per la sendera.^[1]
S’aquietà un poc, llavors, aquell espant
que dins l’estany del cor m’havia durat
tota la nit passada amb tanta pena.
I com aquell que, quasi sense alè,
eixint de l’ampla mar a la ribera
es gira a l’aigua perillosa i mira,
així el meu esperit, fugint encara,
es girava i tornà a mirar el pas
que mai deixà escapar persona viva.
Després de reposar el cos cansat
vaig reprendre el camí pel rost desert
el peu més baix sempre més ferm que l’altre.^[2]

De sobte, allà on comença la pujada,
hi ha una pantera, àgil i molt veloç,
coberta d’una pell tota clapada;
la trobava davant allà on mirava,
i m’impedia tant continuar
que em vaig girar més d’un colp per tornar-me’n.
Era l’hora, al principi del matí,
que el sol pujava amunt amb les estrelles
que eren amb ell ja quan l’amor diví
començà a moure aquelles coses belles;^[3]
així, els motius per no esperar cap mal
d’aquella fera de pelatge alegre,
eren l’hora i la dolça estació;
però no eren prou per no tenir
por d’un lleó que aparegué davant.
Semblava que venia contra mi,
amb el cap alt i amb fam tan rabiosa
que semblava que l’aire en tremolava.
I una lloba tan magra que era com
si carregara totes les enveges,
i que ha fet viure trista molta gent,
em posà al cor un pes tan gran d’angoixa
per la por que feia la seua vista,
que no esperava pujar ja més alt.
Com aquell que amb passió acumula guanys,
però ve un temps que li ho fa perdre tot
i només pensa en llàgrimes i planys,
tal em va fer la bèstia sense pau
que, venint-me de cara, a poc a poc
m’empenyia cap allà on calla el sol.^[4]

Mentre anava rodolant cap avall
se’m va oferir davant dels ulls algú
com afeblit per silencis molt llargs.^[5]
Quan el vaig veure en aquell gran desert,
«Miserere de mi», li vaig cridar,
«sigues qui sigues, ombra o home cert.»
Respongué: «No sóc home, home vaig ser,
i mon pare i ma mare eren llombards,
i tots dos mantuans de naixement.
Vaig nàixer sub Julio, encara que tard,^[6]
vaig viure a Roma sota el bon August,

en temps dels déus falsos i mentiders.

Vaig ser poeta, i vaig cantar el just

fill d’Anquises, el que vingué de Troia

quan la superba Ílion fou cremada.^[7]

I tu, per què tornes a aquesta angoixa?,         

per què no puges la dolça muntanya,

causa i principi de tota alegria?»

«Ets tu, potser, Virgili, aquella font

des d’on s’estén l’ample riu de la llengua?»,^[8]

li vaig respondre amb el front vergonyós.

«Llum i honor de tots els altres poetes,

valga’m el llarg estudi, el gran amor

que em feia aprofundir en els teus llibres.     

Tu ets el meu mestre i ets el meu autor,

només de tu és de qui jo vaig traure

el bell estil que em dóna tant d’honor.

Mira la bèstia que em fa recular:

savi famós, ajuda’m contra ella,

que em tremolen les venes i la sang.»

 

«Hauries de seguir una altra ruta»,

respongué quan em va veure plorar,

«si vols eixir d’aquest lloc tan salvatge;

que aquesta bèstia, per la qual tu crides,

no deixa pas a ningú pel camí,

i s’hi enfronta tan durament que el mata;

té una natura malvada i roïna

que mai no satisfà l’ànsia i la fam,

i havent menjat té més gana que abans.

Són molts els animals amb què s’acobla,

i encara en seran més, fins que el llebrer^[9]

vindrà per fer-la morir amb dolor.

Aquest no menjarà metall ni terra,^[10]

sinó saviesa, i amor i virtut,

i el seu país serà entre feltre i feltre.^[11]

Ell salvarà aquesta Itàlia humil,

per qui moriren la verge Camil·la,

Euríal, Turn i Nisus, de ferides.^[12]

Perseguirà pertot arreu la bèstia

fins que la torne a tancar a l’infern,

d’on al principi la tragué l’enveja.      

Així, pense i veig clar que, pel teu bé,

m’has de seguir, i jo seré el teu guia,

i et faré eixir d’ací per llocs eterns

on sentiràs udols desesperats,

veuràs antics esperits en turment

que criden tots per la segona mort;^[13]

en veuràs d’altres que estan ben contents

en el foc, perquè esperen afegir-se

algun dia als habitants del cel.

Per arribar-hi, si és que hi vols pujar,

hi ha una ànima que és més digna que jo:^[14]

amb ella et deixaré quan m’acomiade;

que aquell emperador que allà dalt regna,

com que no vaig seguir la seua llei,

no vol que et guie a la seua ciutat.^[15]

En tots els llocs impera, allí governa;

és la seua ciutat, i l’alta seu,

feliç aquell que hi va com elegit!»

Jo li vaig dir: «Poeta, jo et demane,

per aquell Déu que tu no vas conèixer,

si he d’escapar d’aquest mal o pitjor,

 

que em portes en aquell lloc que m’has dit,

que jo veja la porta de sant Pere

i aquells que expliques que viuen tan trists.»

 

Començà a caminar, i jo darrere.        

 

 

[Notes al cant I]

 

[1] 18: S’ha acabat la nit, i l’esquena de la muntanya està ja coberta de la primera llum del sol (per als antics el sol és un planeta), que ens guia en tots els camins. ^[text >]

[2] 30: Les interpretacions són múltiples: simple manera d’assegurar el peu en la pujada difícil, o expressió del fet que hi ha un peu, l’esquerre, que representa el pes del pecat i per tant sempre queda més baix i més feixuc que l’altre. ^[text >]

[3] 40: El viatge del Dant comença a primera hora del matí, en un dia de l’equinocci de prima­vera, quan el sol es troba en conjunció amb la constel·lació d’Àries. I segons la creença medieval, és en aquesta estació quan Déu va crear el món i va posar en moviment les constel·lacions amb tota la seua bellesa. ^[text >]

[4] 60: La lloba el fa recular cap al fons de la vall, cap a la selva on no penetra la llum: on el sol calla. ^[text >]

[5] 63: És només una imatge de l’espectre de qui va morir fa tants segles, o potser indica també el llarg silenci de la raó, encarnada en Virgili, que ara serà la guia necessària fins arribar allà on només regna la fe. ^[text >]

[6] 70: Virgili considera un privilegi haver nascut en temps de Juli Cèsar (va nàixer el 70 aC) i haver viscut en temps d’August; és a dir, en el moment de la plenitud dels temps, quan l’ascens de la Roma imperial coincideix amb la vinguda del Crist. ^[text >]

[7] 75: El poeta llatí es presenta, sobretot, com a autor de l’Eneida: l’epopeia de l’heroi just i pia­dós que, escapat de la destrucció de Troia, arribà a les costes d’Itàlia. ^[text >]

[8] 80: Di parlar si largo fiume: l’ample riu que ix de la font virgiliana és el riu de la paraula o del llenguatge literari: di parlar equival a l’ars dicendi, l’art de parlar bé, o d’escriure bé. ^[text >]

[9] 101: Aquest veltro, llebrer o gos de caça, és un dels primers i més grans enigmes del poema: qui és aquest salvador que destruirà la bèstia? Els candidats principals són Cangrande della Scala, que va protegir Dante a Verona, i l’emperador alemany Enric VII (fins i tot hi ha qui relaciona veltro amb welt-herr, «senyor del món», per accentuar l’esperança en un imperi universal. L’enigma es manté. ^[text >]

[10] 103: El peltro és el metall de la moneda, i aquest salvador, òbviament, no ambicionarà ni terres ni riqueses. ^[text >]

[11] 105: També és un enigma aquest tra feltro e feltro: entre roba pobra i rude com el feltre?, en terres fredes on vesteixen amb feltre?, o entre Feltre i Montefeltro, o siga en els dominis de Can­grande della Scala? «país» (nazion), evidentment, vol dir lloc de naixença. ^[text >]

[12] 108: Personatges de l’Eneida. Per a Dante, l’Eneida és la prefiguració èpica o mítica de la història de Roma, i per tant les víctimes del destí o dels combats també havien mort per Itàlia. ^[text >]

[13] 117: La segona mort, que demanen a crits els condemnats, és la desaparició definitiva, que no arribarà mai. ^[text >]

[14] 122: Hi ha un designi superior que ho té tot previst: si Dante accepta emprendre el viatge, en arribar al cim de la muntanya del purgatori trobarà una altra guia més alta: trobarà Beatriu. ^[text >]

[15] 126: El paradís («la ciutat de Déu» en la tradició agustiniana, la «Jerusalem celestial»), per arribar al qual no pot ser guia algú que no ha seguit la llei divina. Virgili, com en altres ocasions, lamentarà resignadament no haver arribat a temps de ser cristià. ^[text >]

 

 

 

INFERN / CANT XXVI

 

Aquest cant comença seguint la mateixa estructura general dels altres, però no és com els altres: és el cant de la mort d’Ulisses, que alguns consideren crucial per al sentit profund de l’aventura intel·lectual de l’obra de Dante. Després de profetitzar més desastres contra els florentins —gent superba en extrem, ciutat plena de lladres—, el poeta continua caminant per roques i ponts, i apareix una nova visió: el fons de la vall ple de flames voladores, i dins de cada flama l’ànima d’un pecador. Són els condemnats per haver estat mals consell­ers, pèrfids i fraudulents. Però una d’aquestes flames animades resulta ser Ulisses, l’heroi ple d’enginy, de trampes i de curiositat. Dante no havia llegit l’Odissea, però coneixia la fama del seu protagonista, i ací demostra amb quina profunditat l’admirava. L’ha de situar entre els condemnats, perquè en la seua vida hi hagué frau i mentida, però li dóna la paraula extensament, i Ulisses explica realment qui era. Ni més ni menys que un paradigma de les dimensions més nobles de l’esperit humà: l’home capaç de navegar cap a la mort només per estendre el coneixement del món. En aquest final (una versió poc canònica de la llegenda), Ulisses no torna a Ítaca, sinó que accepta un destí molt més alt: el descobriment. Ha vist ja tot allò que es podia veure, és vell i està cansat, però no torna a casa: continua el viatge que no el durà enlloc, desafia els límits imposats a l’experiència humana i, necessàriament, troba la mort en el moment d’arribar-hi.

 

 

XXVI

 

Gaudeix, Florència, ja que ara ets tan gran

que per mar i per terra bats les ales,

i que el teu nom s’escampa per l’infern!

Entre els lladres vaig trobar cinc d’aquests

ciutadans teus que em fan sentir vergonya,

i tu no n’has guanyat un gran honor.

I si prop del matí els somnis són certs,

tu patiràs, d’ací a molt poc de temps,

el que Prato, i molts altres, et desitgen:^[1]

que ja és hora que et passe el que mereixes.

I ja que ha de passar, que siga prompte:

que, com més vell siga, em sabrà més greu.

Nosaltres vam marxar, per les escales

que abans, baixant, ens havien cansat:

pujava el guia, i em portava amb ell;

i continuant pel camí solitari

entre els cairells i les roques del pont,

sense les mans no avançaven els peus.

Llavors em va doldre, i encara em dol

quan torne amb la memòria al que vaig veure,

i frene el meu enginy més del que solc:

si la virtut no el guia, que no córrega;

i si una estrella o un ésser més alt

m’han concedit un bé, que jo no el perda.^[2]

 

Com el pagès que, en un pujol, descansa

en l’estació en què el fanal del món

ens amaga menys temps la seua cara,

quan la mosca deixa pas al mosquit,^[3]

i veu moltes lluernes per la vall,

potser allà baix on ell verema i llaura;

amb tantes flames resplendia tota

l’octava fossa: m’aparegué així

a penes vaig ser on es veia el fons.

I com aquell que es va venjar amb els óssos

veié el carro d’Elies quan partia^[4]

i els cavalls van pujar al cel tan drets

que ell no els podia seguir amb els ulls,

i només va poder veure una flama

que pujava amunt com un nuvolet:

així es movien totes per la gola

del fossat, sense mostrar el que duien:

que cada flama amaga un pecador.

Jo era en el pont, mig abocat per veure:

si no m’hagués agafat a una roca

hauria caigut sense que m’empentaren.

I el guia, que em va veure tan atent,

digué: «Dins d’aquests focs hi ha els esperits;

van envoltats d’allò mateix que els crema.»

Vaig respondre: «Mestre, sentint-t’ho dir

n’estic més cert, però a mi ja em semblava

que açò era així, i ja volia dir-te:

qui hi ha en aquell foc que ve tan partit

per damunt, que sembla eixir de la pira

on cremà Etèocles amb el germà?^[5]

Va respondre: «Allà dins són turmentats

Ulisses i Diomedes, i junts

van al càstig com abans a la ira;

i dins d’una mateixa flama ploren

l’engany d’aquell cavall que obrí la porta

d’on ve la noble llavor dels romans.

Ploren l’astúcia que va fer que, morta,

Deidamia encara es plany d’Aquil·les,

i també són castigats pel Pal·ladi.»^[6]

 

«Si des de dins d’aquestes flames poden

parlar», vaig dir-li, «mestre, jo et demane

i redemane, i més de mil vegades,

que no et negues que esperem un moment

fins que vinga ací la flama cornuda;

mira que ja, de tant desig, m’hi incline!»

I ell a mi: «El teu prec és ben digne

de lloança, i per això l’accepte;

però procura retenir la llengua.

Deixa’m parlar a mi, que jo he comprès

el que tu vols; i ells, com que van ser grecs,

potser no es dignarien d’escoltar-te.»^[7]

Quan arribà la flama en aquell punt

on al guia li semblà temps i lloc,

vaig escoltar com els parlava així:

«Vosaltres, que sou dos dins d’un sol foc,

si em vau trobar mèrit quan era viu,

si en mi vau trobar mèrit, molt o poc,

quan, al món, vaig escriure els meus alts versos,

no us mogueu; i que un de vosaltres diga

on se’n va anar a perdre’s i a morir.»

 

La banya més gran de la flama antiga

començà a vacil·lar, tot murmurant,

com un foc quan és envestit pel vent;

i després, agitant l’extrem més alt

com si fos una llengua que parlava,

llançà fora una veu, i digué: «Quan

vaig deixar Circe, que em va retenir

més d’un any per allà prop de Gaeta,

abans que Eneas li donés el nom,^[8]

ni la dolçor del fill, ni la pietat

pel meu vell pare, ni l’amor degut,

que hauria fet Penèlope contenta,

no van poder vèncer en mi l’ardor

que tenia de fer-me expert del món

i dels vicis i valors dels humans;

i vaig entrar en l’alta mar oberta

sol amb la nau i aquella companyia

petita que mai no m’havia deixat.

Vaig veure els dos litorals fins a Espanya,

fins al Marroc i a l’illa de Sardenya,

i les altres que banya aquesta mar.

Jo i els companys érem ja vells i lents

quan arribàrem a aquell pas estret

on Hèrcules deixà els seus dos senyals

a fi que els homes no vagen més lluny;

a mà dreta vàrem deixar Sevilla,

i a l’altra mà havíem deixat Ceuta.

‘Oh germans’, els vaig dir, ‘que per cent mil

perills heu arribat a l’occident,

a aquesta breu vigília dels sentits

que encara ens queda per aprofitar

no li vulgueu negar l’experiència

del món sense habitants, seguint el sol.

Recordeu-vos de la vostra llavor:

no vau ser fets per viure com les bèsties,

sinó adquirint virtut i coneixença.’

Vaig donar als companys tan gran desig

de fer camí, amb aquest petit discurs,

que a penes si els podia retenir;

i, amb la popa girada a l’orient,

dels rems vam fer ales per a un vol boig,

sempre guanyant camí cap a l’esquerra.

A la nit veia totes les estrelles

de l’altre pol, i el nostre era tan baix

que no s’alçava ja del sòl del mar.^[9]

Cinc vegades s’encengué i s’apagà

la llum que es veu per sota de la lluna

després de travessar el pas terrible,^[10]

quan va sorgir una muntanya, bruna

per la distància, i em semblà tan alta

com no n’havia vista mai cap altra.

La nostra joia aviat es tornà plor:

de la nova terra nasqué un gran vent

que va envestir el vaixell per davant.

 

El féu girar tres voltes amb les aigües;

a la quarta, la popa es va aixecar

i la proa baixà, com volgué un altre,^[11]

 

fins que damunt nostre es tancà la mar».

 

 

[Notes al cant XXVI]

 

[1] 9: La invectiva contra Florència es completa amb un somni o profecia de futures desgràcies, provocades en gran part per l’odi de les petites ciutats de Toscana —Prato, per exemple— contra el domini florentí. ^{[text >]}

[2] 24: El poeta, davant del record dels horrors que va contemplar i que encara lamenta, no vol anar més lluny del que la prudència recomana. Perquè el talent, si no el guia la virtut, pot fer perdre aquell bé més alt que ens ha estat destinat: el coneixement suprem, la salvació. ^{[text >]}

[3] 28: En un món sense rellotges ni calendaris, les precisions temporals de caire naturalista havien de ser molt més normals que ara: som a l’estiu, quan veiem més hores la cara del sol; i a poqueta nit, quan se’n van les mosques i vénen els mosquits. ^{[text >]}

[4] 35: En el relat bíblic (Llibre dels Reis), el profeta Eliseu és insultat per dos infants i, per castigar-los, apareixen dos óssos que destrossen els ofensors. Després, el mateix Eliseu contempla la pujada d’Elies al cel en el carro de foc. ^{[text >]}

[5] 54: Etèocles i Polinices, els dos germans enfrontats en el setge mític de Tebes, van ser cremats en la mateixa pira (segons una versió de la llegenda), i la flama es va dividir per indicar la feroç enemistat entre els dos morts. ^{[text >]}

[6] 63ss: Ulisses i Diomedes, dos dels cabdills grecs en la guerra de Troia, formaven part dels qui s’amagaren en el cavall famós. I el cavall, provocant la derrota final dels troians, va ser causa de la fugida d’Eneas fins a Itàlia, on fundà l’estirp dels romans. Deidarnia era filla del rei Licomedes, en la cort del qual residia Aquil·les, fins que Ulisses, per incitar-lo a la guerra, s’hi presentà com a mercader i ensenyà unes armes que van moure l’instint guerrer de l’heroi: aquesta astúcia, que finalment provocaria la mort d’Aquil·les, és la causa del plany de Deidamia. El Pal·ladi era una estàtua de Pal·las Atena, conservada a Troia com a protectora de la ciutat, i que va ser robada sacrílegament pels grecs. ^{[text >]}

[7] 75: Referència a la fama dels grecs com a gent superba. I també a la «mediació» de Virgili entre Dante i el món hel·lènic. ^[text >]

[8] 93: En l’Odissea, la deessa-maga Circe (que habitava en el promotori de Monte Circello, al nord de Nàpols) transforma els companys d’Ulisses en porcs i reté l’heroi al seu costat. La ciutat de Gaeta, segons aquests versos, va rebre el nom de Caieta, la dida d’Eneas. ^[text >]

[9] 129: A l’hemisferi sud, les estrelles del nord a penes són visibles sobre la línia de l’horitzó de mar. ^[text >]

[10] 132: Han passat cinc períodes lunars, prop de cinc mesos de navegació, quan Ulisses veu de lluny la muntanya del Purgatori —on ja no podrà arribar— emergint immensa enmig de l’oceà. ^[text >]

[11] 141: El naufragi final es produeix per decisió d’«un altre», és a dir per designi diví. Aquest «altre», doncs, no permetrà que la gosadia d’Ulisses arribe fins als límits últims del món. Però l’heroi ja ha vist. ^[text >]

 

 

Dante Alighieri

Divina Comèdia

Versió de Joan F. Mira

Barcelona: Proa, 2000

 

Sobre la Divina Comèdia...