Sobre la nació dels valencians (1997)

 

[1] Presentació

[2] Introducció: un país potser inexistent

[3] El valencianisme polític

[4] Índex

 

 

[1]

Presentació

 

Fa una dotzena d’anys, quan vaig publicar Crítica de la nació pura, sabia que algun dia escriuria un llibre com aquest: una reflexió sobre la «nació pràctica», que en el meu cas és tant com dir sobre el país on m’ha tocat nàixer i amb el qual he mantingut tota la vida una relació tan apassi­onada com, sovint, esgotadora i frustrant. Ningú no tria el seu país de naixement, però sí que pot triar diferents formes de presència o d’absència personal, de distanciament o d’adhesió; i molts valencians, en aquesta segona meitat del segle XX, ens hem vist abocats a respondre a una situació històrica d’«emergència nacional» que convertia l’elecció positiva, la fidelitat activa al propi poble i país, en una qüestió de compromís moral. No és fàcil, ni confortable, viure en un país d’identitat confusa, de nom incert, i de destins perillosament abocats a la subalternitat i la desintegració. És molt més còmode (però potser menys «estimu­lant» ) viure en societats on la definició nacional, el sentit de la història, el nom i els símbols, la llengua i l’espai polític, són qüestions resoltes sense conflicte substancial: on la gent es pot dedicar pacíficament a ocupacions més produc­tives que la recerca del «ser» o «no ser» i l’enfrontament sobre la definició i l’entitat mateixa d’aquest «ser». Allà on algunes qüestions elementals com aquesta estan resoltes per un acord general tàcit o explícit, la reflexió sobre la identitat pot ser un exercici purament intel·lectual, luxe acadèmic o tema de debats de cafè o de saló. Allà on l’acord no existeix, la col·lectivitat es juga alguna cosa més que el resultat d’una meditació filosòfica. Es juga, potser, la prò­pia cohesió interna i la capacitat d’actuar com a tal col·lectivitat, és a dir, com a societat integrada i compacta responsable del seu propi destí, del seu futur, i capaç d’afron­tar els seus propis problemes comuns. I es juga, també, la pròpia supervivència en tant que poble i comunitat: la indefinició, la fractura interna en allò que afecta la identitat més bàsica, té inevitablement efectes dissolvents i letals. La dissolució per indefinició no és un final impossible per als pobles. I menys quan aquesta dissolució és activament esti­mulada des de fora, en forma d’absorció ràpida o lenta en espais d’identitat més poderosos.

 

No vaig escriure aquest llibre fa dotze anys, o deu, possiblement perquè l’aire del País Valencià estava massa ple de turbulències i de pols, i les aigües massa plenes de remolins. Vist amb un cert distanciament temporal, supose que necessitava una miqueta de perspectiva i de calma per a reposar idees, o per a deixar que s’asserenaren les meues pròpies percepcions i els meus propis judicis. També pot ser que aquesta explicació siga només una excusa de pagador endarrerit. En qualsevol cas, no lamente ara haver deixat passar alguns anys: els meus judicis s’han decantat en aquest temps, i la meua percepció de la realitat valenciana crec que és ara més pròxima als fets observats i menys dependent de conceptes i d’esquemes mentals anteriors a l’observació ma­teixa. Espere que això servirà per a entendre l’evolució, i els canvis importants, d’alguna de les meues posicions i defini­cions d’anys precedents. I si no serveix, paciència. Les pàgi­nes que segueixen no estan escrites per complaure els qui, en un extrem o en un altre, mantenen posicions o actituds irreductibles: no estan escrites per a això, i per tant no els complauran. Si algú em recorda que en aquest llibre arribe a sostenir posicions i definicions relativament, o bastant, diferents de les que sostenia fa trenta anys, o vint o només deu, no li faltaran raons, ni textos meus —que jo conec més bé que ningú— per a il·lustrar-ho. Tampoc no faltaran profetes retroactius que afirmaran «ja ho deia jo». Potser tenen raó. En tot cas, no m’importa reconèixer que, en el camp de les definicions nacionals com en alguns altres terrenys, la refle­xió continuada sobre determinades realitats m’ha fet adaptar i modificar, finalment, els conceptes amb què les interpretava.

 

No m’allargaré molt més en la presentació. Només vull recordar al lector que aquest llibre no és un treball de socio­logia, ni d’història, ni de ciència política ni de cap altra disciplina del ram; per tant, els especialistes respectius no es privaran, com és la seua obligació, de discrepar de moltes de les interpretacions i afirmacions que s’hi fan. És, en el sentit més radical de la paraula, un assaig. Un intent de presentar de manera coherent la meua reflexió sobre la condició comu­na del meu poble i país: sobre allò que ha fet i fa que siguem valencians i no una altra cosa, i sobre el sentit i el valor d’aquest «ser». No està escrit contra res ni contra ningú... excepte contra tot allò que ens pot desfer i dissoldre i ens pot frustrar l’aspiració a ser un poble normal entre els altres pobles. El lector sabrà disculpar també si de vegades, en el text o en les poques notes a peu de pàgina, la reflexió general va acompanyada de crítiques, suggeriments o propostes d’ai­re «programàtic»: potser la urgència o la passió del ciutadà en actiu ha estat, en alguna ocasió, més forta que el distanci­ament racional de l’anàlisi. Sobretot en la «Introducció» i en el «Final», que tenen una certa autonomia i que, per dir-ho d’alguna manera, representen la part més subjectiva i «doc­trinal» del conjunt. Finalment, vull donar les gràcies als primers lectors que ha tingut aquest llibre quan encara era un manuscrit: a Alfons Cucó, Eliseu Climent, Eulàlia Duran, Antoni Furió, Gustau Muñoz i Pilar Aparicio. Els seus co­mentaris i les seues observacions m’han fet matisar moltes pàgines, i m’han fet evitar alguns errors i imprecisions. Els que hi queden són només meus.

 

Qui sap si sóc massa optimista, però tinc encara alguna fe en el poder de la raó i en la força de les idees coherents i fonamentades. Confie, igualment. en la vigència d’algunes actituds morals, personals i col·lectives, sobre les quals he volgut fer una reflexió en les últimes pàgines. I m’agradaria també, segurament amb un excés de confiança, que aquest llibre tinguera alguna utilitat com a contribució al procés de reconciliació i retrobament d’un país amb ell mateix. Sense aquesta esperança, no hauria fet el llarg esforç de pensar-lo i d’escriure’l.

 

 

 

[2]

Introducció

 

Un país potser inexistent

 

L’any 1962, en la introducció al llibre de més gran transcendència cívica en el nostre temps i país, Joan Fuster escrivia: «El valencià, quan pensa en la seva entitat de poble, es troba “incert”: pressent que no és carn ni peix». I unes poques ratlles més endavant reforçava i estenia la mateixa idea, convertida en una condició a la qual no escapa ningú: «Ni el més desarrelat ni el més insensible dels homes de la meva terra no acaba d’eludir aquesta sensació d’ambigüitat». No és segur que, prop de trenta-cinc anys després, els valen­cians més sensibles i arrelats hagen superat, com hauria volgut l’autor, aquell pressentiment de no ser això o allò d’una manera clara i definida. I tanmateix el dubte i la incertesa, en moltes dimensions de la vida, són ben saluda­bles per als individus, però no ho són gens per a les col·lectivitats quan això afecta de manera permanent la prò­pia condició més elemental: si som un poble o no ho som, i quin poble som. Fet i fet, sense la incertesa com a problema, i sense l’ambigüitat vista com a condició general —paralitza­dora, enervant, i fatal— de tota una societat, Fuster no hauria sentit la necessitat, i el deure moral, d’escriure Nosaltres els valencians. Al nostre país passen, en el camp de l’existència o inexistència col·lectiva i en alguns altres camps que se’n deriven, coses poc habituals: arreu del món, la condició òptima de les societats (cal recordar que «ara», en el món real contemporani, les societats són habitualment «nacions»?) és aquella en la qual els ciutadans són tan pacíficament nacio­nals que no necessiten fer-ne escarafalls, ni han de viure en la incertesa ni han de fer-se les interrogacions que ací sembla que necessàriament hem de fer-nos. Els ciutadans «normals» saben —o creuen saber, tant se val— la resposta comuna a les més antigues preguntes: qui som, d’on venim i on volem anar. Les coses, precisament, es compliquen quan en un país i societat no hi ha una resposta única i unívoca, clara i distinta, universal i compartida. Es compliquen, entre altres raons, perquè llavors han de «compartir país» —és a dir, espai de convivència— persones i grups que el defineixen de maneres enfrontades i fins i tot incompatibles, i que poden arribar a no estar d’acord ni en les regles del joc, perquè juguen a jocs diferents, ni en la simple delimitació del camp. En qualsevol cas, no és habitual que un país com el valencià, que ja fa vint anys va ser definit com a «perplex» —en la fórmula de J.V. Marqués, que tan justament ha fet fortuna— desperte aquelles fidelitats apassionades i compromeses que són pròpies de societats més instal·lades en algunes certeses bàsiques i compartides. Òbviament, l’estat de perplexitat només pot ser superat per l’apassionament de patriotismes primaris o meditats, o bé per l’adhesió a alguna ideologia definidora entre les diverses en presència. O per totes dues coses alhora. Però en tal cas l’elecció entre ideologies i passions no és, per pròpia naturalesa, un fenomen d’abast general i majoritari (en les societats «normals» no hi ha elecció, sinó simple adhesió, més o menys intensa, a una passió i una ideologia dominants), i per tant la particularitat de les opcions i les passions tendeix a mantenir indefinida­ment la perplexitat. I així es manté i es reforça la dispersió conflictiva de les respostes a les inevitables interrogacions bàsiques: quina espècie de país som, com s’interpreta la història que ens ha fet ser com som, i quin projecte col·lectiu tenim —si és que en tenim cap— per a preservar això que som i continuar aquesta història. Al mateix temps, l’única ideologia no particular, l’única que gaudeix dels atributs de la universalitat per al gruix de la societat valenciana, és la que més eficaçment defineix el país com a no-país, com a res més, o poca cosa més, que una suma de tres províncies espanyoles sense cap distinció d’ordre nacional.

 

Entenc sense dificultat les objeccions que es podrien fer a un plantejament basat en el dubte metòdic (que no és sinó usar la pregunta com a camí per a trobar la resposta), i que pot fins i tot tenir una aparença tirant a nominalista i metafí­sica com qualsevol interrogació sobre el ser i l’existència. Comprenc també que, en aquest camp, uns altres troben més útil l’anàlisi sociològica, la ciència política —suposant que existesca tal ciència— i l’observació dels moviments de l’economia: no seré jo qui negarà la importància i les possibi­litats explicatives d’aquests fenòmens i disciplines. Però també és cert que les ideologies, les representacions i les passions (tant si són reductibles a explicacions socials, econòmiques o polítiques com si no) sovint arriben a posseir alguna forma de vida pròpia i autònoma, més o menys independent de les realitats «objectives» que n’han condicionat l’aparició. Per tant, quan a manera d’introducció ens preguntem per l’existència del País Valencià, el que hauríem de precisar no és l’obvietat d’uns límits geogràfico-administratius sota un nom o un altre, ni la definició substancial de la societat que els ocupa, sinó l’eficàcia de la representació d’aquests límits i d’aquesta societat precisament com a «país». Ho plantege així, conscient també que dir país té un contingut d’ambigüitat ben considerable, i que la polivalència del terme és im­possible d’eludir. Però això passa també amb paraules tan acreditades com terra, poble, pàtria o nació, que no per excés de vaguetat i d’ús indiscriminat i alegre deixen de posseir una ben coneguda eficàcia. I posat a filar prim amb els mateixos termes que gaste, també «existir» és ací una paraula que s’estira i s’arronsa entre el ser ple i gloriós i el no ser en absolut: és matèria de graus i d’història, no d’ontologia. Com que aquest paper no és un pamflet ni el text d’un programa polític, sinó l’intent de compartir una reflexió, puc permetre’m de parlar en termes de relativitat i de graus: és la diferència entre proclamar «som!» i enda­vant, i preguntar-se fins a quin punt som i si no ens convin­dria «ser» una miqueta més sòlidament i convençuts. Per­què, en definitiva, un país existeix en la mesura que els seus habitants —la part majoritària o una part decisiva dels ciutadans— comparteixen la visió i definició d’ells matei­xos com a poble que viu en un territori que considera com a propi, i en la mesura en què pretén mantenir la pròpia continuïtat com a subjecte històric, que es considera en possessió de, o amb dret i aspiracions a, alguna forma de sobirania o de no-dependència, i amb alguna forma d’iden­titat comuna no subordinada o inclosa en una altra de més bàsica i dominant. Ja s’entén que estic parlant d’existència «política» (real o virtual), que és la manera d’existir els països en la història contemporània, no d’existència «ètni­ca», que pot significar tota una altra cosa.

 

 

Les dificultats de ser

 

I doncs, què era, quina existència tenia el País Valencià, en una etapa decisiva com és la segona meitat del segle XIX i el primer terç del XX, quan la història contemporània ja havia avançat prou per a formar un cos de ciutadans que més o menys participen en la vida política, i quan tants pobles d’Europa ja havien construït o estaven en camí de construir els propis espais de decisió i de definició? Certament l’espai valencià no calia inventar-lo, imaginar-lo o buscar-lo en passats indefinits i remots: era perfectament visible i present almenys amb els referents bàsics de «poble» (el conjunt de gent que es deien valencians), definició territorial i persistèn­cia històrica. Comparant amb molts altres «espais» del centre i l’est d’Europa, no era poca cosa, en el cas valencià, l’exis­tència d’un regne medieval ben definit i de llarga durada, l’estabilitat i continuïtat del nom i del territori, i la pervivència majoritària d’una llengua pròpia amb tradició institucional i culta. Amb materials molt més incerts que aquests, uns altres —eslovens, romanesos, eslovacs, finesos, macedonis...— han construït nacions de fet i de dret. Cal partir, doncs, d’un fet que ara no ens detindrem a analitzar: els materials valenci­ans, que eren reals i a l’abast, no van ser aprofitats en aquell moment crucial per a construir una casa pròpia, ni en la pràctica política, ni tan sols com a imatge projectada i atrac­tiva. D’una realitat preexistent i encara certa, no en va eixir una nova certesa i una nova existència. Entre altres coses perquè era massa gran la distància entre el «poble-ètnia» i els grups socialment i ideològicament dominants dins de la ma­teixa societat valenciana: les condicions històriques anteriors ja havien provocat la des-identificació nacional d’aquests mateixos grups, i la seua identificació amb la castellano-espanyolitat —politicoideològica, cultural i lingüística— com a forma pròpia de la vida civil i nacional contemporània. Aventuraré, de passada, una hipòtesi arriscada i parcial, complementària de les insuficients explicacions usuals, socioeconòmiques o polítiques, d’aquesta «desnacionalitza­ció dels sectors dominants»: aquests sectors, principalment a la ciutat de València i secundàriament a la d’Alacant, havien registrat ja des del segle XVIII el que podríem anomenar un dèficit de valencians «ètnics» entre els seus components; és a dir, una presència abundant, activa i renovada de no valenci­ans (castellans sobretot, però també francesos, italians, etc.) entre els grups amb més poder econòmic i polític. A diferèn­cia, per exemple, dels sectors equivalents de la ciutat de Barcelona, entre els quals la presència de no catalans d’ori­gen, i especialment de castellans, té un volum i un pes molt inferiors. És, en qualsevol cas, un factor més que cal sumar als ja tantes vegades discutits, i a la configuració poc centrí­peta del territori, a l’escassa comunicació entre les minories urbanes, a la dispersió administrativa que complica la vella «qüestió de noms», i a tants altres factors interns i externs, que van fer improbable allò que altrament era possible: la transformació d’elements de realitat en elements de consciència.

 

No ha de sorprendre, per tant, que quan apareixen els primers intents de valencianisme polític, a la primeria del segle XX, aparega també brutalment la negació explícita i frontal de l’existència del país. Hi ha un text del diari El Pueblo, en plena campanya del blasquisme contra el «conta­gi» a València de la Solidaritat Catalana, que he considerat sempre emblemàtic: «¿De donde sacan estos señores valencianistas que aquí puede haber sentido regionalista hasta el punto de constituir una fuerza poderosa y eficiente? ¿Acaso ha tenido Valencia historia propia que haya delineado su personalidad con caracteres imborrables a través del tiempo? [...] Es una tontería el querer engañar con una historia ficticia y con una personalidad tan poco persistente. Estamos todos en el secreto: ni historia, ni literatura, ni lengua ni nada» (V. Ballester Soto, El Pueblo, 18 de juny 1907. En A.Cucó, El valencianisme polític, p. 63). Difícil­ment podia ser més explícita la negació, ni més diàfana la posició nacional que s’hi expressa: tan antinacional valencia­na, que arriba a no reconèixer ni tan sols una «personalitat regional» capaç de mostrar algun senyal d’identitat respectable. Recordant, sobretot, que aquesta posició, adobada o no amb tocs de regionalisme agrarista, populista o líric, va ser mantinguda de manera permanent per una força, com el republicanisme blasquista, al voltant de la qual girava la vida política de la capital del país, i no solament de la capital. I recordant també que el patriotisme espanyol, perfectament explícit, és el fonament polític i moral de l’autonegació valenciana: cal «no ser», desfer-se i dissoldre’s, o ser poca cosa i només domèstica i de poca volada, a fi que un «altre ser» tinga més volum, força i altura. Hi ha qui no pot suportar ni tan sols una mostra tan innocent com els Jocs Florals i veu els poetes de la Renaixença com un perill per a la integritat de la pàtria, no comprèn que ningú puga optar per «la actual popular algarabía» o per «un idioma de la edad oscura» abans que «De la española lengua / la majestad, la armónica dulzura». Juan Janini, comerciant i versificador, fill d’itali­ans i patriota espanyol, remata la seua «Voz de alerta» contra els «perills» (l’any l883!) d’un renaixement de la llengua, ni que siga en forma de poemes innocents, amb una exhortació que també considere exemplar: «Y pues estais despiertos / no nos hableis las lenguas de los muertos». La realitat d’un idioma (propi, extensament majoritari, popular, històric, lite­rari) és simplement ignorada, menystinguda o atacada per­què no és compatible amb un «nivell superior» de realitat: com a valencians, som poca cosa, o una cosa que és poc, que és insuficient i curta. És «pequeña la teoría», com deien els homes d’El Pueblo en un editorial, perquè «por encima de Valencia está la patria española, y con ella Castilla, en cuyo espíritu, desde ha muchos años, muchísimos, se han diluido el alma y las esencias valencianas» (12-1-1916, en A. Cucó, o.c.).

 

Crec que (a part de les referències del mateix Cucó sobre el tema) hom no ha insistit prou, en aquest punt, sobre les coincidències de fons dels partits de la Restauració, conservadors i liberals, amb el republicanisme blasquista. Quan el diari Las Provincias i el seu director Teodor Llorente insisteixen una vegada i una altra que el «glorioso reino» era feliç, com a Regió Valenciana dins de la «intangible unidad española y de acuerdo con ella», i que en qualsevol cas no aspirava de cap manera «a recobrar instituciones de autogobierno» (discurs a Elx, 1908), i quan reclamen l’amor a les tradicions, a les festes pintoresques i al dolç idioma que afectuosament anomenem matern, però sempre sense «hostilidad ni desvío hacia el glorioso idioma nacional», etc., se situen exactament en les mateixes posicions de l’es­panyolisme blasquista, enemic del naixent nacionalisme va­lencià, defensor explícit de la imposició del castellà com a única llengua civil, i exaltador apassionat de la castellanitza­ció: «El genio valenciano se siente mejor traducido en la amplia prosa, única y soberana, de Castilla», proclama l’ide­òleg i hereu de Blasco, Fèlix Azzati, en un cèlebre i aplaudit discurs l’any 1916. A Catalunya, ja se sap, són gent reaccio­nària i «tancada» i per tant «desde el campesino hasta el plutócrata sienten el catalán», però els valencians són libe­rals, amants del progrés i de la ciència, i gent d’esperit generós i ampli: «Valencia se siente amplificada en España»; i quan els nacionalistes «tratan de imponer el dialecto valenciano... parece que una voz pronuncia palabras fatídicas: “¡Más acá!” ». Mentre que «cuando hablamos el castellano se trueca el misterio de aquellas voces en un grito de esperanza: “¡Más allá!”». El republicanisme valencià va ser un fenomen complex i escassament coherent (i desigual: no tenia el mateix contingut a Alacant, a Castelló i a València), i fins i tot en la seua variant blasquista tingué, almenys en una primera etapa, components clarament progressistes. Però el seu espanyolisme ideològic sí que va ser general, eficaç i constant. Seria superflu acumular les citacions i els textos dels uns o dels altres, però no és superflu recordar una cosa: reflecteixen exactament la ideologia dominant, l’única que actuava amb eficàcia sobre els cercles urbans, sobre les elits polítiques i les seues clienteles, o sobre les organitzacions professionals i sindicals. Dit d’una altra manera: la ideologia nacional espanyola (imposada en tots els graus de l’educa­ció, amb el suport incondicional de l’església i amb el reforç de la tota la xarxa administrativa) va ser en aquella etapa decisiva l’única que tenia una circulació extensa i perma­nent, l’única que va construir i projectar unes imatges col·­lectives eficaces i de valor positiu en la consciència de capes socials cada vegada més àmplies.

 

En aquestes condicions, els obstacles a l’existència com a país s’acumulaven implacablement. La realitat del territori històric deixa de tenir valor com a espai comú de fidelitats compartides: d’una banda, la famosa defensa dels «interes­sos agraris» sovint s’estenia a un Levante que inevitablement arriba a Múrcia; d’una altra banda, les elits polítiques, i la premsa corresponent, eren d’estructura bàsicament provinci­al. La unitat «ètnica» en tant que «poble valencià» era infravalorada, imprecisament percebuda, i en tot cas reduïda a la dimensió trivialment i fragmentadament folklòrica, i associada al ruralisme, la ignorància, les «tradicions» i l’endarreriment, enfront de la vida urbana, culta, evolucionada i moderna. Amb una percepció així de l’espai valencià —incert, fragmentat, ineficaç—, era impossible que fóra adoptat com a espai bàsic de l’acció col·lectiva, dels moviments socials, de l’activitat política i de la producció i difusió de cultura. Afirmar, doncs, que (durant tot el segle que va de la divisió provincial fins a la II República) el País Valencià era inexis­tent, i fins i tot activament negat, en la ideologia dominant, significa que «no existia» per als polítics de les ciutats i dels pobles, ni per als periodistes, els cacics, els canonges, els mestres, els professionals, els industrials, els comerciants, els propietaris, els capellans, els botiguers, els sindicalistes, les senyoretes de casa bona, els artistes i els professors universitaris. No existia com a país, que és el que compta. Mai no es va construir, en la consciència de la majoria, o d’una part significativa de la població, aquella comunitat moral de nom, identitat i lleialtat sense la qual no hi pot haver una societat de caràcter nacional. O sí que es va cons­truir, però només l’espanyola.

 

He dit abans que aquesta construcció —el pas dels factors de realitat als factors de consciència— no era impossible, i de fet els intents d’arribar-hi són ben coneguts, encara que sovint massa oblidats. En 1907-1909, com uns anys després entre 1916 i 1918, o durant els anys de la Segona República, al País Valencià apareixen i desapareixen petites formacions amb una forta ideologia reivindicativa que en alguns casos s’expressa en termes explícitament nacionalistes: confoses de vegades amb les expressions més clàssiques de «regió» i «regne», hi apareixen cada vegada més sovint les formulacions en termes de «pàtria», «nacionalitat», «país» i fins i tot «nació». De la mateixa manera que, a partir sobretot de les relacions amb Solidaritat Catalana, hi ha un sector progressivament catala­nista en el valencianisme cultural i polític: en forma d’estímuls rebuts i d’emulació, de proclames de parentiu i germanor, o fins i tot d’afirmacions expresses de «l’ideal pancatalanista» (E. Martínez Ferrando). No m’aturaré ací acumulant una altra vegada textos i citacions, que podrien anar des del patriotisme valencià neoromàntic i exaltat, fins a les propostes més radi­calment progressistes, de regeneració nacional, de sobirania rigorosa, de modernització, i de diferents graus d’anti­espanyolisme. És interessant recordar que bona part del primer valencianisme polític procedia dels ambients republicans i progressistes, inclosos, a València, alguns exblasquistes; i que al costat d’això hi ha personatges ben significatius (Huguet a Castelló, Villalonga a València...) d’extracció burgesa i pensament conservador. En tot cas, aquell valencianisme prenacional o plenament nacionalista, ideològic, cultural i polític, no és una fantasia retroactiva que ara ens inventem per apel·lar a una mínima legitimitat històrica: va existir, durant el primer terç del segle XX, però va existir poc. Vull dir que la seua existència —la presència d’una idea, un projecte de país, una representa­ció autònoma, antagònica de les imatges dominants— no va passar mai, com és també perfectament conegut, de cercles massa reduïts: bàsicament a la ciutat de València, puntualment a Castelló i en algunes altres poblacions, i sempre amb molt escassa capacitat de penetració i de mobilització dins i fora de la capital. Ara pot semblar una ironia o un sarcasme, però la Lliga de Solitaris Nacionalistes, que animava Tomàs i Martí, pretenia ser, i era, una de les organitzacions més serioses i coherents del valencianisme entre 1920 i la proclamació de la dictadura de Primo de Rivera. La mateixa cosa caldria dir, substancialment, de la breu efervescència dels anys de la República: petites organitzacions, polèmiques, documents i declaracions, i una molt lenta i difícil superació de la condició de «nacionalistes solitaris». És cert, però, que el creixement d’algunes forces i organitzacions va ser molt ràpid i que el 1936 el valencianisme polític, dins de la coalició republicana i d’esquerra, havia ja obtingut els primers èxits importants —un escó a Madrid, cinc regidors a València—. I que el juliol del mateix any tots els partits del Front Popular havien assumit expressament la reivindicació d’un estatut d’autonomia per al País Valencià (País Valencià és el nom que s’imposa definiti­vament entre les forces democràtiques durant els anys de la República, almenys en els textos reivindicatius i més formals: no és un nom que s’inventen els «catalanistes» dels anys 60). Però tot va ser massa curt, massa ràpid i massa condicionat per la política general espanyola. En menys d’un any molt proba­blement hauria estat en marxa el projecte definitiu d’un Estatut d’Autonomia del País Valencià, seguit d’una Generalitat republicana i acompanyat d’un veloç creixement de l’existència del país en la consciència dels seus habitants: la guerra ho va fer impossible. Quan arribarà el franquisme, per tant, trobarà ja molt poc valencianisme seriós per perseguir, molt poca consciència valenciana per neutralitzar, molt poca cultura na­cional per dispersar, i molt poc de país ja fet que calguera destruir. Amb els canvis formals que representa el feixisme i amb les expressions ideològiques o rituals de la dictadura, l’espanyolisme franquista no va ser substancialment diferent de la ideologia nacional que ja havia dominat tota la història contemporània del País Valencià.

 

 

 

[3]

El valencianisme polític

 

Catalans de nació, doncs, però afirmant-se cada vegada més com a valencians i sense que això suposara cap contra­dicció efectiva, oposició o exclusió. És cert que hi ha una distància entre l’afirmació de Ramon Muntaner a principi del segle XIV, denominant «vers catalans» els habitants d’Elx, Alacant, i Oriola (...o els de Múrcia i Cartagena, que també procedien de pobladors del nord), i el concepte de «poble valencià» diferent del català que expressa Francesc Eiximenis a final del mateix segle (en tot cas, no és superflu recordar que tots dos autors són ben pròpiament catalans: un de l’Empordà i l’altre de Girona, i tots dos instal·lats a Valèn­cia!), però cal tenir present que en el primer cas es tracta d’una definició «ètnica» i en el segon d’una adscripció «polí­tica», i aquesta doble dimensió serà visible almenys fins a final del segle XV. El fet és que, quan comença a estendre’s a Europa l’ús de la paraula nació —com a origen o llinatge, «gent», poble o equivalent— els valencians l’apliquen sense problemes a la pròpia adscripció com a membres de la «nació catalana». I quan la mateixa paraula va incorporant el sentit de procedència territorial definida, de «regnum», cos o espai polític, els mateixos valencians lògicament l’apliquen quan cal al seu regne i territori. La terminologia —llavors, com ara!— era ambigua, poc precisa i no sempre coherent, però la distinció entre la dimensió etnolingüística i la dimensió politicoterritorial sembla que s’anava perfilant amb clare­dat: un mateix poble, segons la primera; dos pobles dife­rents —català i valencià—, atenent a la segona. D’una banda, doncs, la catalanitat de llinatge i de llengua (i, en aquest sentit, la comunitat de nació) no és mai negada, ans al contrari, ben sovint recordada pels valencians dels segles XIV i XV. D’una altra banda, no apareix mai afirmada una catala­nita jurídica o política, de ciutadania o d’estat, ans al contra­ri, el que s’afirma és una valencianitat específica i creixent en aquesta dimensió, basada en les institucions i en el territo­ri: difícilment podia ser d’una altra manera, si tenim present que el Regne de València no solament va anar consolidant i reforçant la seua individualitat juridicopolítica, sinó que mai, des de la fundació, no va formar part d’un espai políticoinstitucional català. Catalunya i València són sempre dos territo­ris o «països», part de la mateixa «corona» i súbdits del mateix rei «d’Aragó», però no un sol estat; i per tant la insistència valenciana en una personalitat política autònoma no respon a un «atzar del particularisme» sinó a una realitat substancial i fundacional.

 

Dit d’una altra manera, la inexistència d’un espai polític únic i comú (d’un «Regne de Catalunya» o cosa equivalent, que inclogués el territori valencià), és a dir, la no-coincidència entre els límits de l’espai etnocultural i els de l’espai polític, feia molt difícil el desenvolupament d’una lleialtat territorial comuna i fins i tot la consolidació d’un nom i una consciència «nacional» unitaris. Si afegim encara que el nom inicialment compartit, el nom de catalans, és també el nom d’un dels espais polítics —el «no-valencià»: Catalunya—, el resultat és que el manteniment d’aquell nom comú i d’aquella conscièn­cia d’unitat esdevingué no ja difícil, sino efectivament impossible. Allò que no podem saber és «què hauria passat si...»: què hauria passat si s’haguera produït la coincidència entre els dos espais, l’etnolingüístic i el polític, o si no haguera existit la confusió de noms i la doble accepció del terme «català». O si, sobretot, no s’haguera produït ja des del segle XV la decisiva i creixent interferència exterior —castellana— en el procés in­terior de formació d’una nació moderna. Podem imaginar «què hauria passat». Però no va passar.

 

 

 

[4]

Sobre la nació dels valencians / Índex

 

Presentació ... 9

 

Introducció: un país potser inexistent ... 13

          Les dificultats de ser ... 16

          Teoria i pràctica de la construcció ... 24

 

PRIMERA PART: LA IDENTITAT I EL CONFLICTE

Capítol 1. Ser i pensar: l’educació nacional dels valencians ... 41

          Ser valencià és prou ser?

          Identitats i oposicions

Capítol 2. El país i el poble: comunitat de què? ... 61

          Una llengua, dues llengües

          Una cultura, dues cultures

          Una història, un territori, dos ordres de símbols?

          Un poble de ciutadans

Capítol 3. La personalitat: som diferents? ... 97

          «Enèrgicament diferenciats»?

          El «caràcter» dels valencians

          Invertebrats, impotents, insolubles?

 

SEGONA PART: ELS COLORS DE LA HISTÒRIA

Capítol 1. La formació d’un poble ... 125

          Abans de ser valencians

          Una ciutat i un regne. Un país nou

          De nació catalana

          El valencianisme polític

Capítol 2. Teoria de la decapitació ... 153

          Entre les germanies i els Borbó

          Teoria del cos sense cap

Capítol 3. Espanya de dalt a baix ... 181

          De l’imperi a les províncies

          Un país espanyol, finalment?

          Ni industrials ni polítics

 

FINAL: NACIONALISMES VALENCIANS, PÀTRIES O IDEOLOGIES ... 213

          Entre el poder i la cultura: espanyols de llevant

          Cultura sense poder: catalans del sud?

          Guerres i paus: valencians

 

 

Joan F. Mira

Sobre la nació dels valencians

València: Tres i Quatre, 1997

 

Entrevista de Miquel Alberola a Joan F. Mira: “Tenía la obligación de reconciliar los conceptos en la práctica”