Delta

 

Joan F. Mira

 

Divendres passat, al museu d’Amposta, que és també museu de la cultura de l’arròs, vaig donar una petita conferència sobre el País Valencià, sobre aquelles coses de la història i del present que fins i tot a pocs passos de la ratlla del Sènia són tan mal conegudes i, en general, pitjor interpretades. Em van fer les preguntes del cas, hi vaig respondre; em preguntaren també sobre l’aigua i per què els valencians volem endur-nos-la quan el delta de l’Ebre la necessita tant. Els vaig dir, entre altres raonaments, que no tots els valencians volen tanta aigua i, que del famós i esperem que difunt PHN, la major part se n’anava a Múrcia i a Almeria, cosa que ells no recordaven. Em van convidar a sopar molt civilitzadament, amb vi de la Terra Alta, excel·lent, i l’endemà em van passejar per les terres del delta, tan baixes que es confonen amb les aigües. He conegut alguns deltes il·lustres, com ara el del Roine, el del Po, el del Mississipí i el del Nil, i de tots he tret una emoció semblant. Tots han creat no solament un paisatge d’aiguamolls, dunes, canyars, terres planes i toves, aus innombrables, agrons solemnes, ànecs o bandes de flamencs blancs i rosats, sinó un paisatge humà com n’hi ha ben pocs en tot el planeta, i una gent d’hàbits i humors molt especials. Un delta és una plana xopa d’aigua, braços de riu, basses, joncars, barques de carena plana, homes perxant, i un horitzó molt baix d’arena i fang i mar. Posseir un delta extens —o una marjal i una albufera com la nostra— és un privilegi singular, però també és una delicada responsabilitat: és un tresor que es cuida i s’aprofita, però que no s’explota, perquè llavors es destrueix. No sé què en quedarà, en pocs anys o en poques dècades, d’aquella cultura de l’arrossar que a l’Ebre és també una cultura valenciana, no sé què quedarà de les barques, dels pescadors o de les salines. Però almenys ha de quedar la terra i l’aigua, si pot ser tanta aigua com ara, i els peixos i les aus. I davant d’un principi sagrat, que és el principi de preservació de la bellesa, jo sempre estaré a favor de deixar la natura i la cultura en el seu lloc. Que ningú diga que aquesta és una aigua que “es perd” en la mar.