Entrevista a Joan Francesc Mira

 

“Blasco Ibáñez va ser una combinació

d’escriptor i personatge públic”

 

Ester Pinter

 

EI novel·lista i assagista Joan Francesc Mira, premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2004, publica ara a Edicions Bromera una biogra­fia del best seller en castellà per antonomàsia, el valencià Vicent Blasco Ibañez, autor entre altres llibres de Cañas y barro i Los cua­tro jinetes del Apocalipsis. Mira, igual que ja van fer Joan Fuster i Josep Pla, rehabilita la figura d’aquest tenaç republicà envoltat de més glòria popular que no pas acadèmica

 

És dissabte al migdia i Joan Francesc Mira (València, 1939) ens rep a l’ordenat estudi biblioteca de la seva casa de principis del segle passat, emplaçada en una mena d’oa­si de tarongers, pins i palmeres enmig de Castelló de la Plana. Litografies i làmines dedicades d’artistes contemporanis valenci­ans pengen en una de les parets i entre els llibres es colen fotografies seues als peus d’estàtues d’escriptors com Dante Alighieri i Miguel de Cervantes. Parla de pressa, molt i puntualitzant cadascuna de les seues frases. Només para un moment a la meitat de l’entrevista per anar a buscar una cigarreta i compartir una coca-cola sense cafeïna. Posteriorment, fa una excepció, com ell mateix remarca, i accepta fumar-se’n una altra.

     —Només llegint el títol, La prodigiosa història de Vicent Blasco lbáñez, que recorda a La portentosa vida del pare Vicent, la pel·lícula de Carles Mira, es percep una certa ironia...

     —Bé, no havia pensat en aquella pel·lícula, però sí que és cert que hi ha una miqueta d’ironia; però és que, quan ho mires amb 80 anys de distància trobes un personatge fora de sèrie, una història espectacular.

     —En la col·lecció de Bromera ja ha retratat els Bor­ja, sant Vicent Ferrer i ara Blasco Ibáñez. Qui queda?

     —És difícil, perquè no sé si hi haurà molts més perso­natges valencians que hagen tingut tan gran reper­cussió, almenys a escala europea, com aquests tres. L’objectiu d’aquesta curta sèrie era eixir dels tòpics i mostrar-los en tota la seua magnitud.

     —Blasco va ser menystingut pels escriptors coetanis de la Generació de 1898. EI consideraven groller i, com deia Josep Pla, mentre a Pío Baroja se li per­metia jugar amb el llenguatge, a ell se li criticava.

     —Blasco va tenir un gran defecte, i és que va assolir massa èxit. Això no li ho van perdonar. És cert que no feia un tipus de literatura avantguardista. Estava en la línia de la literatura realista francesa, però en certa manera era la mateixa que practicaven Pío Baroja i Emi­lia Pardo Bazán. A més, Madrid estava ancorat en el que se’n deia ensimismamiento, en mirar-se al melic castellà, on altres tipus d’ideologia i d’estètica, com ara l’exuberància llevantina del Blasco, no encaixaven de cap manera. Pío Baroja, per exemple, li tenia molta mania, perquè ell vivia pobre com una rata i Blasco es guanyava els milions a palades. Això també passa avui dia. Si no hi ha un gran reconeixement de la crítica, els altres se’l miren a un amb molta suspicàcia.

     —I l’afectava?

     —Sí, però prompte s’oblida del que podien dir d’ell. A més, la crítica en general li era favorable i tenia una massa immensa de lectors, no només valencians. Per a les seues obres socials o espanyoles tenia lectors que ara en diríem progres, de mentalitat republicana o liberal, ja que tracta els temes dels latifundistes andalusos, de les mines de Bilbao, dels marginats de la perifèria de Madrid... No tenia un públic lector refinat, sinó molt popular, i és curiós que les seues novel·les, començant per La barraca, es tradueixen i es venen a tot el món.

     —Igual que Josep Pla, ¿vostè també considera que les millors novel·les de Blasco són les d’ambient valencià?

     —Sí, pel mètode naturalista que utilitza a l’hora d’observar allò que coneixia bé. A banda de les seues nombroses novel·les d’adolescència, de les quals dos o tres van ser publicades en valencià —se­gurament perquè li les traduïa Constantí Llom­bart—, en la seua primera novel·la important, Arroz y tartana, fa una descripció magistral del mercat central de València. l això és el millor de Blasco, les descripcions detallades que ell fa de manera prodi­giosa. Algunes pàgines de Cañas y barro sobre l’al­bufera també són magnífiques. Després, Los cuatro jinetes del Apocalipsis no és gran cosa, però fa una descripció de la batalla del Marne que és absoluta­ment impressionant.

     —Si no era gran cosa —com vostè afirma—, com va arribar a tenir tant èxit, fins al punt que l’editor va dir que havia estat l’obra més venuda després de la Bíblia protestant?

     —Per un motiu ideològic. Havia acabat la Primera Guerra Mundial i la novel·la satisfeia molt els vencedors. Blasco va assolir aleshores una immensa fama arreu del món, difícil de trobar avui en un escriptor. Va ser una combinació d’escriptor popular, estrella medià­tica i personatge públic. Sobre això hi ha un detall ben curiós que comenta Josep Pla. Un bon dia, Blasco es lleva la corbata i es treu el coll de la camisa per damunt de la solapa popularitzant aquest estil, que es batejaria com camisa Blasco. Sorprèn també que fins i tot abans d’escriure Los cuatro jinetes del Apocalipsis, el 1909, quan va per primera vegada a l’Argentina, al port de Buenos Aires l’esperen 80.000 persones o que viatge a Turquia i siga rebut pel sultà al Palau de Topkaki.

     —Blasco era més periodista, polític o escriptor?

     —Era tot alhora. Des dels 20 anys és impossible separar els seus diferents vessants, perquè entre ells es re­troalimenten. La seua popularitat en literatura la uti­litzava en política. Les masses a València, que el te­nien com un messies, anaven als seus mítings, el votaven, participaven en les protestes que instigava i lle­gien els seus diaris i les seues novel·les. Funda EI Pue­blo l’any 1894, perquè té la necessitat de tenir una in­fluència pública dins del camp del republicanisme.

     —L’aparició d’EI Pueblo coincideix en un moment en què a València ja es comença a opinar amb el diari a la mà i això es fa ben evident amb l’esclat de la Guerra de Cuba. Com s’hi posiciona Blasco?

     —Com un espanyolista brutal i un feroç antiamericà. Es declara absolutament en contra dels rebels cubans i a favor que Cuba siga Espanya. Li costa molt supe­rar la derrota. Escriu, però, uns articles molt famosos en contra que a aqueixa guerra hi vagen només els pobres que no es poden pagar l’exempció del servei mili­tar. A Blasco se li passa l’antiamericanisme quan des­prés va als Estats Units i veu que bona part dels seus ideals republicans i democràtics s’aplicaven allà.

     —I quin pla de govern tenia el blasquisme?

     —El seu ideal era la Revolució Francesa, però amb 100 anys de retard. Blasco promovia protestes i pensava que la gent havia d’eixir a conquerir el carrer amb les pistoles. Eren el que podríem dir progressistes, però no en el sentit socialista, ja que això del socialisme i el marxisme no ho va entendre mai. Amb tot, quan el blasquisme governa l’Ajuntament de València —l’ú­nic lloc de poder que va tenir— durant un llarg temps, a banda de programes d’educació i reformes urbanes amb grans avingudes, no va oferir res d’especial.

     —Què n’ha quedat d’aquella València republicana i anticlerical que va esclatar amb Blasco?

     —Allò es va anar desfent. Corresponia a un tipus de classe social que ara no té la mateixa base. Movia gent de molts tipus: professionals, botiguers —el que des­prés se n’ha dit petita burgesia—, obrers de la fàbrica i dels gremis i llauradors. Tot anava dins del republica­nisme i en contra dels monàrquics i conservadors i lligat a una certa exaltació emocional regionalista molt local. Després, amb l’aparició dels sindicats i el movi­ment obrer, aquesta unitat es va trencar, però aqueix tipus de valencianisme microregionalista s’ha man­tingut i ha desembocat en el blaverisme. Blasco mai arriba a pensar en termes de país. De fet, en les seues novel·les al lloc que més lluny arriba és a Alzira. El seu valencianisme és de València, l’Horta i a tot estirar la Ribera. Els tòpics d’exaltació valenciana són d’aquí.

     —De molt jove va tenir una bona relació amb Cons­tantí Llombart i amb aquell grup de la Renaixença progressista. Per què esdevé després tan espanyo­lista i anticatalanista?

     —La ideologia espanyola era universal, la tenien tots assumida, inclosa una gran part de la gent de la Renai­xença catalana. Blasco veu que aquell petit grup de la Renaixença comença a estar monopolitzat per la dre­ta conservadora i monàrquica representada per Teodor Llorente i companyia, i ràpidament interpreta que el catalanisme és una cosa de dretes. A més, veu que la Renaixença al Principat està impulsada per la burgesia i l’Església, i d’aquí ve el seu anticatalanisme. No obstant, qui de veritat va exacerbar l’anticatala­nisme van ser Azzati i el blasquisme posterior.

     —Per què decideix abandonar definitivament Va­lència i Madrid i anar a viure a França?

     —Fart de baralles polítiques, de duels, de passar per la presó cada dos per tres, finalment ho abandona tot per una dona casada, la xilena Elena Ortúzar. Es coneixen a Madrid, segurament a l’estudi de Sorolla. Després d’un trencament parcial i mentre ell és a València celebrant l’última victòria electoral, li arriba un telegrama on ella li diu que l’espera a Alacant. Ell abandona la seva dona i se’n van junts a París. Blasco ja no tornarà a viure mai més a València. Finalment, quan moren els seus res­pectius, es casen. Aquella història d’amor va inspirar a Blasco una novel·la, de la qual després cremaria totes les còpies a la plaça del Cabanyal de València.

     —Canviant de qüestió, vostè ha fet assaig, novel·la, adaptacions de clàssics, biografies, centenars d’ar­ticles, ha participat en política, sense oblidar les seves classes a la universitat... S’atreveix amb tot.

     —Mai m’he tancat en un sol tipus de treball. De ve­gades m’imagine la meua vida d’una altra manera i preferiria que haguera sigut més dedicada a una sola cosa. Han pesat, però, les circumstàncies personals i el fet de viure en aquest país tan complicat i amb tants forats per tapar. Fins i tot vaig fundar a Va­lència un museu d’etnologia.

     —¿Viure al País Valencià fa que la reivindicació na­cional siga present en tota la seua obra?

     —En tota, no. Quan faig una novel·la, no tinc cap in­terès a oferir ideologia. Que hi haja elements ideo­lògics filtrats és normal. Jo faig la novel·la ací com la podria fer a Amsterdam o a BerIín. El que és la funció social la faig en l’assaig i en articles.

     —Què ha suposat per a vostè rebre el Premi d’Ho­nor de les Lletres Catalanes?

     —És com dir: “Ja està, ja ho tens”. l això et dóna una certa serenitat després de tants anys. També et satisfà una miqueta la necessitat de reconeixement que tenim tots els humans. L’únic problema del premi és que et puguen convertir en una espècie de mòmia, perquè els qui l’atorguen tenen la tendència a esperar massa.

     —I ara que retorna la polèmica català/valencià arran de la proposta diferenciadora del ministre d’Exte­riors davant la UE, què hi diu un autor com vostè, que és reconegut i llegit en tot l’àmbit lingüístic?

     —Com a escriptor no m’afecta gens ni mica, perquè jo continuaré fent la meua literatura de la mateixa ma­nera. Sí que m’afecta com a ciutadà. Ara, amb la pro­posta han augmentat l’embolic i, francament, no li veig una solució fàcil. És molt senzill dir que passa perquè a l’Estatut diga català-valencià, però no hi ha cap possibilitat que això siga real, perquè hi ha unes forces polítiques, ideològiques i socials que hi actuen. És un tema que s’ha polititzat i enverinat molt. La dreta valenciana ja sabem com és, i l’esquerra, el PSOE, com que mai li ha importat el tema seriosa­ment, farà el màxim de concessions i de reculades possibles fins a uns límits que, de tota manera, la dre­ta no acceptarà. El pitjor és que als del PP no els dóna la gana acceptar-ho en públic, quan en privat tenen ben clar que és la mateixa llengua.

     —Cap concessió per part del PP malgrat que molts intel·lectuals com vostè ja parlen sense comple­xos de nació valenciana pel que fa a l’organització política...

     —Sí, però sempre defensant al mateix temps l’exis­tència d’un conjunt unitari històric, lingüístic i cul­tural, i mantenint la terminologia Països Catalans en el mateix sentit. És que arriba un punt que constates que políticament això no té ni la més petita possibilitat de funcionar. El problema principal és l’espanyolit­zació de la societat valenciana i per frenar-la l’única eixida és que una força política autòctona defense la identitat pròpia tenint en compte el marc lingüístic, històric i cultural al qual pertanyem. Però en aquest país als qui ho han intentat, com ara el Bloc Nacionalista Valencià, se’ls ha matxacat. S’ha fet tot el possible des de la premsa, els intel·lectuals i els partits polítics per aniquilar-los, ja que això té una pos­sibilitat real i desmuntaria la barraca. El que no té una possibilitat real, que es quedarà sempre com una cosa ‘marginal, no molesta.

     —Què en pensa de l’entrada d’Esquerra Republica­na al País Valencià?

     —En part va per aquí. No veig possibilitat que arribe a ser una força política amb una base social i electoral suficientment consistent per poder tenir un efecte real en la vida política del país. Per això dic que aquest tipus de forces no són cap problema. Com més radical ets, menys molestes.