Llegenda real

 

Els Borja. Família i mite

Joan F. Mira

Columna/Bromera

Barcelona, 2001

186 pàgines

 

PONÇ PUIGDEVALL

Quan va haver de prologar la selecció de l’epistolari de la família Borja que Miquel Batllori editava a Quaderns Crema, Modest Prats va escollir un títol que resumia irònicament el nucli central del llinatge, “Una nissaga de poder”. I, certament, ja ho avisa Joan F. Mira (València, 1939) a les pàgines preliminars d’ Els Borja. Família i mite, un assaig divulgatiu i amè sobre els secrets reals d’uns personatges que oscil·len entre l’exageració i la infàmia: ni la imaginació més fèrtil i enfebrida podria fabricar sense caure en l’excés de la novel·la gòtica i en el detall pintoresc i estereotipat els avatars d’aquesta ambiciosa família valenciana d’orígens obscurs. En el curs d’un segle, es va establir en el centre del poder turbulent de Roma, va donar els papes Calixt III i Alexandre VI, una dotzena de cardenals, quatre casaments amb cases sobiranes, personatges que voregen el mite com Lucrècia i Cèsar Borja i, per últim, i a la manera d’un joc de mans que transforma la llegenda negra en una llegenda àuria, un sant de primera magnitud, Francesc de Borja, superior general de la Companyia de Jesús. No seria més fàcil, tampoc, imaginar-se el convulsiu rerefons històric on actuen els Borja: l’edat mitjana transita cap a l’edat moderna, amb la construcció dels estats moderns es busca un nou equilibri geopolític, Europa s’expandeix més enllà de les seves fronteres i, sota el papat d’Alexandre VI, Colom arriba a Amèrica. I, entre els personatges secundaris que apareixen en la representació d’aquest segle de lluita ambiciosa que protagonitzen els Borja, s’hi pot trobar Maquiavel, que agafa Cèsar Borja com a model per escriure El príncep, o Leonardo da Vinci, que en els exèrcits dels Borja provava artilugis explosius. També que, segons sembla, Pietro Bembo i Lucrècia van anar més enllà de l’admiració mútua.

     Els enverinaments, la violència i la luxúria de la família Borja va originar el fantasma del Renaixement italià que havia de magnetitzar als dramaturgs isabelins i fornir la inventiva exaltada dels romàntics. Contra el mite, Joan F. Mira narra els fets, redueix les exageracions i reivindica l’exactitud històrica, però el caràcter novel·lesc de les circumstàncies quotidianes dels Borja és tan intens que, inevitablement, es té la certesa de trobar-se davant d’una llegenda real.