![]() |
![]() |
El Temps · Cultura |
Del 17 al 23 de setembre de 2002 El gran seductor medieval Joan Francesc Mira sha deixat seduir pel gran predicador
europeu medieval, sant Vicent Ferrer. El resultat daquesta passió és el llibre
Sant Vicent Ferrer. Vida i llegenda dun predicador, que ha publicat Bromera
en una edició il·lustrada de gran format. El col·laborador dEl Temps hi
estudia a més les diferències entre lautèntic Vicent Ferrer i el que ha
interessat divulgar i adorar als valencians de la ciutat de València. Lluís Bonada A València ciutat i en algunes poblacions del País Valencià, el diumenge i
dilluns següent de Pasqua es fan dramatitzacions escèniques de la vida i fets
miraculosos de sant Vicent Ferrer, representades per xiquets, a laire lliure i
damunt duna tarima amb un retaule o altar al fons. Les representacions
infantils ignoren els aspectes més aspres i històricament rigorosos de les
activitats de personatge: amaguen que va ser un predicador internacional,
penitencial i apocalíptic, que arrossegà les multituds al plor, als assots
sagnants i als rigors morals. La valencianització de sant
Vicent Ferrer, la caiguda del predicador en la mitologia populista, religiosa i
oficial valenciana, és un fet que ha sorprès lescriptor i antropòleg Joan
Francesc Mira (València, 1939), sobretot si tenim en compte, ens diu, que era
un personatge molt poc valencià en el sentit tòpic. Aquesta sorpresa, la posa sobre
la taula Joan Francesc Mira en el llibre Sant Vicent Ferrer. Vida i
llegenda dun predicador, editat per Bromera amb el format de gran llibre
il·lustrat que ja comptava amb dos títols més del mateix autor, València per
a veins i visitants i Els Borja. Família i mite. La tradició vicentina valenciana
ens comenta Mira és barroca, i ell és gòtic. Des de la seua mort i tota la
resta del XV té molt poca repercussió, a València ciutat. Les festes de
canonització se celebren més a la Bretanya, on va morir, que a la seua ciutat.
Serà un segle més tard, en el centenari de la canonització, quan comença la
devoció oficial valenciana pel sant. I fins al segle XX no serà proclamat patró
del regne de València. Fins llavors, ho va ser sant Jordi. La identificació de
sant Vicent Ferrer amb València neix en el barroc i es materialitza sobretot en
el XIX. I, a més, és recuperat com a sant propi per una religiositat
conservadora, un valencianisme molt reduït mentalment. Per això, el valencianisme
desquerra i progressita rebutja sant Vicent Ferrer; els sembla una figura
grotesca. Però ni la visió patriòtica ni lescèptica serveixen per copsar el
seu significat històric, la complexitat de la seua vida, la seua singularitat.
Tot això el porta a concloure, en
aquesta qüestió, que la imatge que els valencians tenen de si mateixos i la
imatge històrica del sant són realitats difícilment compatibles. A més de la sorpresa, Mira
detecta una contradicció. La llegenda que Vicent Ferrer es feia entendre a
tota Europa en valencià neix, al XVI, quan laristocràcia, lEsglésia i els
estaments cultes comencen a abandonar lidioma del país en favor de lespanyol.
És, diu lantropòleg, una
sublimació compensatòria. Consisteix a exaltar retòricament el valor de la
mateixa llengua que hom abandona i margina. A pronunciar sermons en valencià en
la festa del sant que insisteixen en lexcel·lència de lidioma, i després,
amb la consciència simbòlica tranquil·la, continuar ignorant, menyspreant o destruint
la llengua del país, i del sant, durant la resta de lany. De més a més, ens recorda
lescriptor, sant Vicent Ferrer va tenir una relació conflictiva amb València:
En una primera etapa de la seua vida, el regne decideix ser neutral, tal com
havia decidit Pere el Cerimoniós, amb el Cisma, quan ell havia pres partit pel
papa dAvinyó i això li porta problemes. I a lúltima etapa, ha de deixar
València malhumorat després dhaver votat pel candidat castellà a Casp.
Aquesta posició militant no era del gust de tothom, a València. Per això, com recorda Mira, la
frase apòcrifa Ingrata pàtria, no tindràs el meu cos!. I lanècdota segons la
qual en anar-sen definitivament de la ciutat es va espolsar les espardenyes
per no endur-sen ni la pols. Però més que la posteritat, que
lactualitat de sant Vicent Ferrer, a Mira li interessa rescatar lhome de la
seva època, un home excepcional en el seu temps, famós i sol, licitat com a
predicador a tot Europa occidental. Cinquanta anys abans o després,
seria inimaginable. És una època apocalíptica, traumatitzada per les restes i
les guerres, amb lesglésia dividida entre dos papes i les monarquies mig
dissoltes, i ell, convençut sincerament que el
món sacaba, que el judici final sacosta, intenta preparar la gent.
Està convençut que és lenviat especial que sant Joan diu que apareixerà a la
terra i farà la conversió universal, dels jueus inclosos. I aconsegueix que el
Sant Pare el faça ambaixador plenipotenciari de Jesucrist, directament, per
situar-se per damunt de la jerarquia eclesiàstica. Si sant Vicent Ferrer va seduir
Europa, ara ha seduït Mira. Va ser un seductor de masses. Me limagine encapçalant,
dirigint, tota una companyia organitzada. Mimagine lespectacle de lentrada
solemne i multitudinària, amb el protagonista envoltat de gent excitada,
primer organitzant una processó i, més tard, o durant la nit, amb la desfilada
de la flagel·lació dels penitents. La missa solemne del matí, cantada, i el
sermó, que podia durar de tres a sis hores, sermons torrencials, però
profundament seriosos, agitats i apassionats però estructurats. Limpacte coetani europeu. Això
és el que impressiona Mira. La recepció puntual, directa, immediata. I després,
la popularitat immediatament posterior a la seva mort, amb lèxit de ledició
dels seus sermons, per una banda, i per laltra, la gran quantitat de miracles
que ben aviat es documenten en el procés de beatificació. Sant Vicent Ferrer és el sant, la
figura, valenciana, més popular a tot el món i sha integrat a la cultura popular catalana com pocs.
Molts dels seus miracles pertanyen a la memòria popular. La seva invocació ha
arribat a les taules del joc. En molts jocs de cartes, com la botifarra,
lexpressió sant Vicent! o sant Vicenç! indica que el jugador opta per la
màxima multiplicació dels punts, esperançat de guanyar-los. Tot això no sexplica diu Mira
sense limpacte del seu pas en tantíssims llocs. Per allà on passava produïa
una autèntica commoció. És lúnica font dexplicació possible. |
![]() | Pujar ![]() |