El desig dels dies, de Joan F. Mira

 

Matèria de València

 

Joan Triadú

 

Ha estat dit que llegir novel·la, ja passada una certa edat de la vida, és un contrasentit. Potser no ha estat citada sempre aquesta sentència amb les mateixes paraules, però sempre hi ha hagut, això sí, el mateix menyspreu per a la novel·la i per a la joventut. Aquest darrer, de menyspreu, cal atribuir-lo a l’edat, però, mentre que l’altre, més greu, és propi de no saber de llegir novel·la, de no haver-ne llegit sinó d’un temps i d’una mena o encara per totes dues coses. Tanmateix, a la nostra literatura, prou malmenada per la història, li convenia la novel·la i encara li convé. Per tant, hi ha d’haver novel·listes i lectors per a llurs produccions. Ja hem dit prou vegades que la novel·la catalana moderna ha tingut principalment dues èpoques: la que inicià Oller i clou Víctor Català, amb el modernisme al bell mig, i l’època que anomenem de la postguerra i que podem considerar closa a la primeria del decenni que va del 1970 al 1980. Passats Porcel i Moix, que encara recuperen temps i forçosament miren enrera, ja pugen (normalment) els qui poden mirar endavant per a transgredir tots els límits. És possible que d’aleshores ençà hàgim entrat en un tercer període d’expansió i de creació de la novel·la catalana, però crec que en aquest moment això no és pas segur, per diversos indicis. En canvi, i justament a la vista de la novel·la de Joan F. Mira que acabo de llegir, El desig dels dies, sí que es pot parlar ja d’un guany evident, que correspon a aquest darrer període, i una novetat absoluta dels darrers anys: que per primera vegada en els temps moderns hi ha una novel·lística d’escriptors originaris del País Valencià a la literatura comuna.

 

Joan F. Mira ja havia publicat una altra novel·la fa set anys, El bou de foc, ben remarcable i que per tant no es podia passar per alt, però d’aleshores ençà han aparegut diversos novel·listes, amb Isa Tròlec al davant, principalment joves, i ja es pot parlar de tot un moviment, si no d’una «escola», un concepte sovint dubtós i discutible, com sabem. Així, a la nostra novel·la, li ha calgut un segle per a expansionar-se geogràficament i, després dels mallorquins, fa una vintena d’anys, s’hi han afegit els valencians.

 

¿Què caracteritza, si alguna cosa hi ha que ho faci, les novel·les d’aquests autors del País Valencià? Potser la tendència a conceptuar amb insistència els elements que integren el progrés narratiu, per tal de fer-lo arrencar d’una base racionalitzada i oberta. Aquest conceptisme es presenta revestit d’ironia, com és lògic, i servit per una aptitud verbal molt adequada i que no recula davant cap possibilitat de transgressió. Hi ha, per damunt de tot, una voluntat aguda i concloent de fer-se llegir. Però en El desig dels dies (Eliseu Climent, editor; Col·lecció «Tres i Quatre», València) sobreïx encara la poesia. Certament que l’autor esmenta Joyce, però també al·ludeix Proust, i en tota la novel·la, entre les característiques anteriorment dites, es complementen més que no s’oposen totes dues actituds: d’una banda, la deformació grotesca, inflexible, del sentiment i de les coses d’un passat segons com remot però contat encara des d’una unitat de temps, d’època; que el fa gairebé present; alternant amb aquesta actitud i guanyant terreny en el curs de la narració, a mesura que s’estableix una distància respecte dels propòsits inicials, sorgeix l’evocació de la realitat amb una tendresa creixent, i aquesta és la impressió final i de conjunt que deixa el llibre.

 

Entre l’actitud satírica i l’observació poètica

 

Perquè la novel·la es presenta com una redacció que el narrador adreça a un amic seu, molt admirat, i que gairebé no apareix a la novel·la, com si fos només un «motiu», una imatge en la qual confiar i confiar-se —i aquesta relació, escrita en un dia determinat, en una cambra prop d’un foc tancat, el dia 25 d’abril del 1978, es refereix a esdeveniments de la vida del narrador començats divuit o vint anys abans, en uns moments de canvi deins la lenta evolució del franquisme i quan una joventut inicia la seva lluita política en la clandestinitat. De les esperances i dels neguits posteriors, així com de les incessants esperances dels darrers anys, l’autor només pot dir-nos els continguts de ràbia a la consciència i de recança d’esperit que integren tot el procés. Però, com que amb tot plegat se n’ha anat una joventut —J. F. Mira nasqué el 1939—, la recança predomina, mentre resta fixada definitivament una clara actitud davant els fets que va més enllà de les opcions polítiques corrents per a adoptar-ne d’existencials, com correspon a un problema nacional de vida o mort. Els moments de contemplació de l’entorn, alguns antològics, porten la densitat d’aquesta d’aquesta convicció d’allò que és una pàtria, a la qual, per descomptat, és inherent «una cosa tan elemental, això tan evident que tantes nacions del món pacíficament tenen, i que ningú no els discuteix ni posa en dubte... només a condició que ho tinguen» (pàg. 209).

 

Des d’aquests punts de suport l’equilibri de la novel·la s’assegura entre l’actitud satírica més implacable, més aguda, i l’observació poètica més tendra, més delicada. No li calen moments de repòs per a aquesta poesia de l’evocació, perquè l’autor la introdueix amb tota naturalitat al cor de qualsevol passatge del llarg i encadenat monòleg del narrador, el qual, un cop se’ns ha presentat, ell i la seva primavera romana, no vacil·la a utilitzar els recursos de l’ofici —un ofici de primer ordre per a deslliurar-se, gairebé goethianament— de les afeccions d’un passat per tal d’adaptar-les i de fer-les vàlides davant les noves necessitats. Una d’aquestes afeccions, en elo sentit d’«afecte» i el més llunyà, doncs, de tot diletantisme, és la referència cultural, fins el punt que El desig dels dies constitueix també un recorregut per un ampli món de tota una cultura, incessant i viva. ¿No és, l’autor, un antropòleg, el confegidor del llibre de llenguatge «Som» i l’autor d’Introducció a un país, en la seva brevetat, la síntesi més útil publicada fins ara sobre els Països Catalans? Tot plegat és molt per a una novel·la, potser, si no fos que cal llegir-la com llegíem Butor o certes pàgines de Waugh; o sigui, que més que llegir, a tall d’adolescents, per saber què passa, ens hi hem de deixar portar, com homes madurs, a saber què diu. Perquè allò que compta és cada paràgraf, cada ratlla, i, de cap a cap, l’art d’escriure amb moltes coses a dir.