![]() |
![]() |
| Omnisports Joan F. Mira Dues de les adquisicions més glorioses de la societat
occidental i cristiana són, segons criteri universal, la transformació del
diumenge en cap de setmana, i la invenció i creixement indefinit de les vacances
pagades. Ha costat molt daconseguir, però és una cosa tan notable que fins i
tot els japonesos i altres pobles exòtics ens han copiat linvent. Lorigen del
progrés vacacional està en la santificació del dia del Senyor i en el respecte
a les festes de la Santa Mare Església, que era una manera dassegurar uns
mínims de necessari descans. Després el dret al descans esdevé el dret a
vacances, i aquest és el salt qualitatiu. Vacances vol dir temps buit, temps
lliure, temps que es pot dedicar a una cosa diferent del treball. ¿A quina
cosa? Aquesta és la qüestió. Qualsevol pot entendre que sense dissabtes i diumenges,
vacances de Nadal, de Pasqua i destiu, aquesta societat no seria el que és. Cauria
per terra la construcció i el comerç, el transport, lhostaleria, les agències
de viatges, les vendes de cotxes, lafluència als museus, els festivals de
dansa i altres elements igualment essencials per a lordre públic i
lestabilitat dels governs. Però cauria per terra sobretot la indústria de
lesport o deport que és ja, i més com més va, lespinada i laparell
immunològic del sistema. La indústria de lesport sha inventat sobretot a fi
daprofitar la necessitat creixent que té el veïnat domplir dalguna manera
els llargs dies de festa. Partint sempre de la idea que és un principi
constitucional de primer ordre que la gent no pot simplement gandulejar, no
fer res, menjar cacau i tramussos a la porta de casa, jugar a la botifarra,
fer punt de ganxo, llegir novel·les, mirar passar els núvols o contemplar la
mar. Cap daquestes coses no està compresa en la idea de «passar un bon cap de
setmana», unes «bones vacances», i menys en la idea de «passar-ho bé». I com
que el consum de viatges culturals, expedicions i aventures, recitals i
concerts, pubs i discoteques i altres procediments domplir el temps, resulta
insuficient, vista la quantitat de temps que sha domplir, calia acudir a uns
altres recursos. Calia alguna cosa que arribara a ser universalment
consumible, inexhaurible, que nhi haguera sempre per tothom en quantitat, i si
pot ser que incrementara el negoci i la prosperitat general. Res no arriba a
complir tals exigències com el deport o esport. Ho van posar en marxa els
anglesos, i ho van escampar els americans, com tantes coses. I com tantes coses
també, primer era ocupació daristòcrates desenfeinats, després de burgesos
més o menys esnob, després de botiguers i oficinistes, després dhonrats
proletaris, i finalment de criatures i de dames i cavallers dedat provecta.
No vull fer-me fort en levolució del fenomen, que seria divertit. Mireu-ne
només el resultat final. Més encara, mireu el resultat final no solament en el
món de lespectacle, la televisió i la premsa, el Tour de France i les
Olimpíades, la lliga de futbol i lNBA. No només en això, que ja és tan
substancial com laire, el telèfon i la Seguretat Social. El pitjor resultat
està en les obligacions de la vida quotidiana, transformada de grat o per força
en variant de la vida deportiva. La vida deportiva és lautèntica vida, i la
vida normal ha dimitar-la, sota pena de no ser gens autèntica. De manera que, en arribar a casa, la senyora, el senyor
i les criatures imiten la vida autèntica i es posen un xandall de colors, i el
cap de setmana no sel lleven de damunt, i les criatures van en xandall al
col·legi, i les senyores i els senyors van en xandall al supermercat i en
xandall, tot el cap de setmana. Per no parlar de les sabatilles desport, que
són ja calcer general, de les successives modes inspirades en successius models
mariner de regates, tennista, ciclista, etc., de la transformació del
passeig en bicicleta en bicis de vint-i-una marxa, de laeròbic domèstic, la
gimnàstica passiva, els monopatins urbans, els vehicles tot terreny i altres
plagues que no vénen en la Bíblia. El secret de linvent està a crear esports a partir dactivitats
que no eren esports. De tal manera que, esdevingudes esports, compliran els
requisits fonamentals: augmentar el volum de possibilitats per a lanomenat
«temps lliure», i sobretot augmentar el volum dels negocis. Si es tractara
només de diversió, vida activa i saludable, higiene i exercici, el negoci
seria ben curt. Però no es tracta daixò. Es tracta de vendre màquines infernals,
ganxos i cordes, planxes de vela, motos, paracaigudes, instruments de tortura,
sacs de dormir, cascos dastronauta, Coca-cola, disseny i nous materials, roba
destiu i roba dhivern, sabatilles, camisetes, gorres, xandalls i anoraks.
Per un que fa, nhi ha déu que fan com si. Per un que practica un esport, nhi
ha deu que el miren, lenvegen, el voldrien emular, i sobretot que es fan una
certa fantasia sobre el tema. Si més no, una fantasia indumentària, que és on
està el gros del mercat. Així, entre un que practica i deu que compren
fantasia, el mercat de lesport arriba a tota la col·lectivitat consumidora. A
tota, salvades potser les monges de clausura i algun element antisocial
irreductible. Qui no sho crega, que mire la publicitat. És infal·lible. Reproduït a Els sorolls humans (Alzira: Bromera, 1997), pàg. 56-59 |
![]() | Pujar ![]() |