![]() |
![]() |
Avui, dimarts, 30 de juny del 1981 | Cultura «El desig dels dies», crònica i discurs Mira novel·litza el descobriment
del País Valencià Joan Francesc Mira ha escrit amb «EI desig dels dies» la seva tercera novel·la, una crònica del descobriment del País Valencià per part dels
estudiants de la seva generació que «despertaren» a la realitat del seu país
els anys 60 Amadeu Fabregat Joan Francesc Mira acaba
de publicar la seua tercera novel·la, El desig dels dies (Eliseu Climent
Editor, València, 1981). Conegut anteriorment a la narrativa catalana per EI
bou de foc, finalista del Josep Pla 1974, i per Els cucs de seda,
Premi Octubre 1975, Joan F. Mira nasqué a València el 1939. I pertany a la
generació universitària que rellançà, als inicis dels seixanta, la qüestió
nacional al País Valencià. Aquesta novel·la dara, les gairebé quatre-centes pàgines
dEl desig dels dies, és la mirada de lautor que contempla des del present els esdeveniments
daquella època. Entre la crònica i el discurs literari, Joan F. Mira, un dels
protagonistes daquells fets, membre fundador fins i tot del primer i clandestí
Partit Socialista Valencià, mitifica i mistifica aquella realitat. I enalteix
alhora, amb una narrativa plena de claus culturals i històriques, lamor
frustrat un amor nacional, diríem que presideix tota lobra. El desig dels
dies és, clarament, lepopeia casolana de la represa primera dels seixanta. I Joan F. Mira no és sols
lautor duna de les novel·les més representatives de la narrativa valenciana.
Prolífic i polifacètic, Mira ha escrit també textos de divulgació cultural i
linguística: Som, un best-seller al País Valencià, amb més de
quaranta mil exemplars venuts; Introducció a un país, el primer text
unitari i global sobre els Països Catalans; una Història de la Literatura Catalana... També ha publicat alguns llibres de la seua especialitat,
lantropologia, com ara Els valencians i la terra, Vivir y hacer historia i Un estudi dantropologia social al País Valencià. Lobra narra lintent daconseguir el país ideal És història
i mistificació de la història Nosaltres descobrírem el País Valencià els anys
seixanta Jo plantege el mite de la fugida a Europa com a recurs
frustrat Hi és
més important la melodia que
no pas la lletra Pregunta. Algú ha dit que El desig dels dies és Allò que el vent sendugué del País valencià. Una novel·lassa, una novel·la riu... Resposta. No, no, jo no la veig com un riu. Jo diria que és una catedral o una
barraca, segons la valoració del lector. Com una construcció que té una
estructura i on cada element ha estat pensat per ser allà on és, per
representar alguna cosa. P. Barraca o catedral... Per què no una falla? R. No pot ésser una falla perquè El desig dels dies és una novel·la
dins la qual hom podria viure, perquè representa lintent de viure dins dalguna cosa, o lintent de construir alguna
cosa per a viure-hi. P. És sens dubte la teua novel·la més autobiogràfica, i em sembla que, també,
aquella en la qual has posat més tendresa, no?
Quan descobrírem el
país, el sexe, les ideologies... P. Si et donaren a triar entre dues faixes «la novel·la nacional
valenciana» o «la novel·la dels seixanta», amb quina et quedaries? R. Em veuria obligat a quedar-me amb totes dues. Perquè una cosa no es pot separar
de laltra des del moment que tots nosaltres descobrírem el País Valencià els
anys seixanta. Alhora, també, descobrírem el sexe, la vida política
clandestina, les ideologies, el món en definitiva. La descoberta del País Valencià fou una mica la descoberta
de nosaltres mateixos. P. També hi ha, a El desig dels dies, el mite de la fugida a Europa,
tan freqüent a la novel·la catalana contemporània... R. Sí, però jo el plantege corn a recurs frustrat, no pas com a solució i
gairebé en contra. Perquè a la novel·la hi ha fugides, sí, però hom retorna
sempre al «regne daquest món» que volem que siga aquesta terra. P. És sens dubte la teua novel·la més ambiciosa, no? R. Sí, i estic convençut a més a més que té una certa originalitat pel que fa
a la combinació de la crònica amb una sèrie de recursos lingüístics, amb
lexperiència personal, amb els continus referents culturals, etc. I tot això
integrat en un conjunt que es alhora realista i mític, que és història i
mistificació de la història, perquè els protagonistes són ací com a dramatis
personae, fantasmes de vegades, actors de la comèdia o de la tragèdia... El temps de la pre-existència P. La teua obra anterior resultava més
accessible per al lector mitjà, si és que existeix aquest espècimen. El
desig dels dies és en canvi una novel·la sense concessions, densíssima, a
voltes gratificant, a voltes «incòmoda» de seguir. R. Crec efectivament que és una novel·la molt discursiva, amb una mena de
música de fons que no cessa, que sona contínuament i en la qual és més
important la melodia que no pas la lletra. Daltra banda, només mha preocupat
el lector en el sentit que magradaria que caigués a les mans de molta gent.
Perquè pense que allò que es diu a la novel·la, i la manera com es diu, pot
tenir un cert interès. P. La novel·la té un vessant de
crònica ¿Quines fites destacaries en aquest sentit? R. Hi ha per exemple el centenari no recorde ara quin dAusiàs March, i laparició
del primer grup de nacionalistes universitaris. El contacte després frustrat
amb la tradició literària que existia llavors a la ciutat, i que era sobretot
poètica. El primer eixamplament daquest grup als cercles universitaris i els
primers intents de conversió en grup polític. I com, tot plegat, anem descobrint
la ciutat, el País, a través de llargues passejades nocturnes, que llavors
eren molt freqüents. També hi ha els primers aplecs. I la novel·la finalitza
cap a lany 1963, amb la visita de Franco a València després del contuberni de
Munic. P. I per què acaba llavors, i no abans o després? R. Perquè aquest fet clou dalguna manera l«etapa embrionària» del
nacionalisme, el temps de la preexistència, del pre-coneixement, que és el que
més minteressava, per a aquesta novel·la. I després daixò comença la fase
dexpansió de les idees que sorgiren, o que foren conreades per tot aquell grup
de persones. P. És curiós que la novel·la parle del passat però que ho faça alhora,
claríssimament, des de lòptica del present, explicitant de vegades la mateixa
mistificació del pretèrit. R. El desig dels dies no és un intent de refer aquell temps, sinó de
veure fins a quin punt podem mitificar-lo i mistificar-lo des del present. És
una mirada que llisca sobre el passat però que ho fa a més a més amb tota la
càrrega, que hem anat acumulant, de fracassos, de frustracions, dalegries i
tristeses. És la novel·la del descobriment dun país que de sobte tadones que
existeix, que és viu, i aquest descobriment et penetra, tabsorbeix,
templena, et desconcerta. |
![]() | Pujar ![]() |