El Temps | setembre 1997
Visita als nambya. 1 Joan F. Mira A mitjan matí enfilem la pista de terra que es va perdent i desfent a poc a
poc segons pugem seguint la vora del riu i entrem en terreny més aspre i
apartat. Alexandre Alapont condueix el vehicle tot terreny, i els passatgers —la
meua filla i jo— ens ho mirem tot com una gran novetat: el riu sec com un dels
nostres barrancs, l’herba que és ja només palla groga, els arbres verds i
grisos i els arbres pelats i sense fulla, una vegetació desconeguda i eixuta.
Ací el mes d’agost és el final de l’hivern i, com cada any, fa sis mesos que no
cau ni una gota de pluja. De novembre a febrer plourà tot el temps, i llavors
el paisatge serà una selva espessa, els rius aniran plens d’aigua, els animals
menjaran herba fresca i la gent podrà plantar la dacsa i el mill que els
alimenta tot l’any. Trobem vaques disperses, de color canyella i banyes molt
llargues, algunes cabres, gallines desorientades, i de tant en tant un babuí o
alguna altra espècie de mona. Trobem casetes redones fetes de fang i palla,
tanques de pals i rama seca, molts xiquets que corren cap a nosaltres quan
veuen passar el vehicle, ens saluden i riuen, homes amb aire de no tenir cap
ocupació a la vista, i dones de moltes edats, totes atrafegades, la meitat amb
una criatura enrotllada a l’esquena. No sé si existeix una Àfrica més profunda que
aquesta, o almenys aquesta és tan fonda i remota com qualsevol altra. A migdia
ens esperen a dinar en un poblat una mica distant. En diem «poblat», però ací, com en extenses regions africanes, no hi ha
hagut mai res que es parega a un poble amb construccions agrupades, places i
carrers. Cada recinte, apartat dels altres, camuflat entre la vegetació, és un
petit món en ell mateix, una casa,
una família. Una cabana per
als pares (o per al pare i l’esposa principal, amb una altra cabana per a
l’altra esposa, o les altres, si n’hi ha), una per als fills, una per a les
filles, una per a la cuina i el pobre rebost, una per a les gallines, una per
guardar el gra, i tot el conjunt rodejat d’una tanca irregular. La casa on ens
conviden a dinar és d’un xicot jove, casat fa poc més d’un any, i per tant les
cabanes del recinte són poques i recents: també és poca i pobra la terra que
treballa, molt escasses les gallines, no posseeix ni una vaca, i només té tres
o quatre cabres com a tot capital. Però ens ha convidat a dinar perquè anem a
visitar el seu primer fill, que trau el caparró entre bolquers i llanes de
color rosa, i el pare n’està visiblement orgullós: és un mascle. La mare és
molt jove i molt bonica, somriu sense parar, i ella i el marit dipositen
suaument la criatura en terra, sobre el llindar de la cabana principal, i ens
demanen que li fem una foto. Abans hem saludat els parents i veïns que han
acudit per assistir a la visita: els nambya són molt saludadors, i en una hora
estrenys més mans que en una setmana a Europa. A la cabana principal, on entrem a dinar, hi ha una tauleta i quatre
cadires, que algun veí els ha deixat a fi que els visitants no hagen de menjar
asseguts a terra. Perquè els amos no posseeixen encara cap moble, absolutament
cap: sense el préstec dels veïns, l’interior de la cabana, acabada de
construir, estaria perfectament i rigorosament nu. Crec que tenen una estora
per dormir, i això és tot. Mengem la pasta de farina de mill, fent boles amb la
mà i sucant-les en la salsa de la gallina que han guisat en honor nostre. Ens
rentem sumàriament els dits en una palangana, i s’ha acabat el dinar. Després
conversem una llarga estona amb familiars i coneguts (és a dir, hi conversa
Alexandre Alapont, que parla amb tanta fluïdesa el nambya com el valencià, no
debades fa quaranta anys que viu per aquestes parts), visitem encara altres
parents que viuen a prop, i ja és hora d’anar-se’n. Llavors, el pare jove, el
xicot infinitament pobre que ens ha convidat, s’acosta amb un gall entre els
braços, davant del pit, i fa gest de voler-me’l regalar. Deu ser l’únic pollastre
que té, jo no n’havia vist cap altre entre les poques gallines, és amb tota
certesa una part important de tot el que posseeix en aquest món, i me’l regala
davant de la gent que ens acomiada. Un gest d’Alexandre evita el meu refús del
regal i l’ofensa greu que l’hauria acompanyat. Ajunte les mans per agrair
l’obsequi, les estenc després i agafe el gall de plomes lluents, verdes i
roges. És com si jo, després de convidar a dinar un desconegut, li regalara el
meu cotxe nou, és una generositat que torba l’esperit i commou les entranyes.
No ens entendríem mai, els nambya i nosaltres. Quina poca cosa els nostres
regalets, la nostra quota a l’ONG preferida, la nostra idea de solidaritat, si
pot ser només verbal i a distància. Quina miserable cosa, tot això, al costat
d’aquell pollastre. Reproduït a Cap d’any
a Houston, Texas, i altres notes de viatge (València: Tres i Quatre, 1998),
pàg. 217-220 |
Tornar a la pàgina anterior | Pujar |