L’odi com a programa

 

Joan F. Mira

 

Hi ha un parell de coses de les quals, quan hi pen­se, estic cada vegada menys segur. La primera és que efectivament la possessió i ús de la raó siguen atri­buts generals de l’espècie humana, vull dir de tots els seus membres i especialment de la variant local de l’espècie, valenciana per ara, mentre no li canvien el nom. La segona és que això de les classes socials i la seua lluita no sé si encara funciona o com acabarà, però tem moltíssim que no acabem tots replegats pels del mig de l’època clàssica, o siga per allò que en deien petita burgesia, ni carn ni peix, i amb tots els mals mentals dels uns i dels altres.

     Alerta, doncs, que seria terrible: si s’imposa com a moneda acceptada la violenta obtusitat petitbur­gesa (n’han eixit feixismes a manta, per la vella Euro­pa), i si efectivament en aquest país una bona part del personal deixa dormir la raó i es dedica a la cri­da de monstres, que el Nostre Senyor ens trobe con­fessats.

     Herr Otto Bauer, austromarxista eminent, que d’això de les classes i les ideologies en sabia tal qual, ja escrivia a primers de segle, a propòsit de les llui­tes nacionals a l’Imperi dels Habsburgs: «...la petita burgesia no té en realitat una meta per a la seua po­lítica nacional, i el seu únic contingut és ja donar expressió al seu odi, com sempre, sense cap objecte.»

     La minoria dels qui dominen el tinglado saben, evidentment, el que volen: que les coses no canvien —que el poder no actue— en contra dels seus inte­ressos de classe. La majoria, o siga el poble que solem dir, n’hauria de tindre uns altres, d’interessos, o siga fer canviar les coses. I hi ha els del mig, els del mig d’abans, per entendre’ns (no els del mig d’ara, com intel·lectuals, ensenyants, gent jove més o menys edu­cada, etcètera, o siga gent sense poder), que no se sap de quina banda cauen. Però que juguen un paper essencial: manipulats pels de dalt, serveixen per im­pedir que les classes populars —i els seus aliats, in­tel·lectuals, etcètera— consoliden un poder efectiu que transforme del tot la barraqueta. I en aquesta guerra, qualsevol arma serveix: l’odi, per exemple.

     «L’“home petit” necessita una mentida vita1», es­criu Otto Bauer. Necessita un boc emissari de la seua inseguretat, necessita sentir-se protagonista i no víc­tima. Ni té un poder, com el té la burgesia de veritat, ni pot aspirar a tindre’l com la classe obrera. No veu clar quin és el seu enemic dins de casa, i se l’ha de buscar fora. Així, és la presa més fàcil per a la pro­paganda de l’odi. Ninyoles i algun altre han escrit que a València els catalans (els catalans de Barcelona, perquè ¿qui pensa en els de Tortosa o de Lleida?) fan el paper dels jueus com a receptors de l’odi. I la cosa sembla que funciona. Com a Viena en temps d’Otto Bauer, quasi exactament.

     Ara bé, per a fer efectiu aquest programa, només calen dues coses: 1) que els manipuladors interes­sats s’adonen del seu potencial mobilitzador, de la brutal eficàcia de l’odi ben dirigit; i 2) que les classes populars se’n desentenguen i els seus representants es deixen acollonir per la violència i pels seus insti­gadors.

     Ací, la primera condició ja s’ha donat, amb resul­tats a la vista. I la segona està en marxa, si algú no ho evita a temps. Tinc por que la història contempo­rània d’Europa no ens arribe a servir de res.

 

 

Reproduït a Punt de mira i altres papers (València: Tres i Quatre, 1987), pàg. 183-185