Joan F. Mira: “El valor d’una obra no està en la ideologia”

 

Enric Orts

Acaba de publicar la novel·la «El professor d’història» (Proa), amb què completa una trilogia literària dedicada als mites, en aquest cas al de Faust. Mira, un dels autors valencians més reconeguts a Catalunya, insisteix en el tema de la perplexitat davant el món que ens envolta

 

—El professor d’història completa una trilogia iniciada amb Els treballs perduts i seguida de Purgatori. Què tenen en comú totes tres?

—Aquesta és una trilogia, però en sentit laxe i ample. Són tres novel·les que es desenvolupen a la mateixa ciutat, València, i les tres tenen un personatge central diferent però que en tots els casos tracta de concebre una realitat que no és capaç de comprendre. La primera estava inspirada en el mite d’Hèrcules, que és el de l’ordenació, el de la polis ordenada. L’espai físic d’Els treballs perduts és el de la ciutat clàssica, la ciutat intramurs. Purgatori està basada en l’obra del Dant. A aquesta última el món de referència és la cultura europea cristiana i l’espai és la València de l’eixample. En El professor d’història el mite de referència és el de Faust i l’espai físic és l’oposició de la ciutat tradicional amb aquella ciutat d’artifici que representa la Ciutat de les Arts i les Ciències. El món de referència és la contemporaneïtat, des de la il·lustració a la interpretació científica del món.

 

—Quin és el Faust per excel·lència?

—El de Goethe, que és en el que està fonamentada la meua novel·la. El que passa és que només es coneix l’aspecte més superficial, que correspon a la primera part. He intentat arreplegar els substrat del mite i, per descomptat, un dels seus aspectes més destacats, el que correspon al savi que es passa la vida envoltat de llibres tractant d’entendre el món i la realitat i que arriba un moment que es desespera i fa un pacte amb Llucifer, gràcies al qual aconsegueix rejovenir. Cadascuna de les parts d’El professor d’història té el nucli original en una de les escenes del Faust de Goethe.

 

—Aquesta perplexitat que mostra el protagonista pel món que l’envolta s’agreuja en comprovar que aquells que estan al seu costat no es fan les mateixes i transcendentals preguntes que ell formula. És una perplexitat doble?

—Efectivament. Amb coherència, aquest personatge pensa que les seues preocupacions haurien de ser compartides, però sap que no és així, i això li provoca un distanciament encara més gran respecte a la gent entre la qual viu. De fet, les poques imatges d’una connexió amb ells que hi ha o són frustrades o bé són producte de la fantasia.

 

—Per què un professor d’història i no un de filosofia, per exemple?

—Triar el personatge sempre resulta complicat. Un professor d’història contemporània té l’avantatge que és una persona que justament s’ha dedicat a interpretar el món contemporani, que coneix tot el que ha passat des de la Revolució Francesa. Professionalment, ell s’ha dedicat precisament a això i, al remat, té la sensació que ha fracassat. Era el tipus de personatge a qui amb més coherència podia atribuir-li un seguit de reflexions i comportaments concrets.

 

—Cal buscar en aquesta obra una reivindicació de la raó?

—Quan escric una novel·la, l’objectiu principal no és ideològic ni polític. La literatura té les seues pròpies exigències: significa estructura interna, un fons temàtic, una construcció de personatges i una organització narrativa. Es tracta d’una obra literària en què l’important és l’aspecte estètic. Si hi ha reivindicacions en el text és només perquè tenen un valor funcional. L’objectiu de la literatura és la literatura en ella mateixa, independentment que puga transmetre unes emocions, sentiments o criteris, que se suposa que són del personatge. El valor d’una novel·la no depèn de la ideologia transmesa. Per fer això existeixen uns altres formats, com ara els articles o els assajos.

 

—En tot cas, les referències del protagonista a la Il·lustració i a la ciència es realitzen en el context d’uns temps obscurs, especialment pel que fa al País Valencià?

—Són reflexions de tipus universal que no tenen cap relació específica amb el País Valencià, llevat que és en aquest territori on es desenvolupa la trama. La dificultat de la racionalitat aplicada a la política o a l’estètica es manifesta d’una manera molt concreta a aquest lloc. Si la novel·la tinguera Galícia, Holanda o bé Normandia com a escenari, les expressions serien unes altres. No he tingut com a objectiu bàsic fer una crítica concreta i puntual a la política valenciana.

 

—El que és clar és que ni al protagonista ni a vostè els agrada la nova València de Santiago Calatrava, la de la Ciutat de les Arts i les Ciències?

—Tinc unes reserves molt profundes envers tota aquella fireta. Em sembla d’una banalitat absoluta i d’una superficialitat intolerable. Hi ha una suplantació de la ciutat real, de la seua història i identitat. És una arquitectura retòrica i grandiloqüent i sembla estar pensada només perquè el turista indocumentat diga: “Ah, que bonic, i que gran”... La Ciutat de les Arts i les Ciències està deslligada de qualsevol context interpretatiu; és com si haguera caigut alla al mig des d’un altre planeta. És un emblema, en certa manera, d’un dels aspectes més profunds de la història contemporània més recent, que és la pèrdua del sentit de la història. Tots venim d’un seguit molt llarg de generacions que han construït una civilització, uns models de vida en comú i una cultura que se suposa que han de tenir la seua continuïtat orgànica. Aquesta falsa interpretació de la contemporaneïtat ens convida a començar novament, com si poguérem prescindir de la tradició cultural.

 

—Creu que els historiadors, d’ací a cent o dos-cents anys veuran en els edificis de Calatrava el símbol d’un període puixant en València?

—Suposant que d’ací a cent o dos-cents anys els edificis de Calatrava estiguen encara drets, no tinc ni idea de què pensaran els historiadors en aquell moment, ni tampoc sé què opinaran d’una grandíssima part d’allò que en diem l’art contemporani: què serà valorat, a la fi, com una cosa consistent? En tot cas, sóc una mica escèptic, no crec que en facen una valoració tan sòlida com la que nosaltres fem de l’arquitectura grega o la gòtica.

 

—La trilogia ha tardat gairebé vint anys a completar-se, s’ha pres el seu temps.

—Una novel·la em costa quatre o cinc anys des de que comence a pensar-la. Cal meditar-ho tot, estar ben segur del que vull. Cada vegada em costa més. A mi em preocupa allò que tradicionalment s’anomenava l’estil i que és difícil de trobar. Cal que el llibre tinga fluència, que reflectisca el pensament i les sensacions del personatges. M’importa molt utilitzar un llenguatge natural, gairebé com si fóra oral, que no tinga aparença de rebuscat ni s’acompanye d’adjectius insòlits de diccionari de sinònims.