Pròleg a Els cucs de seda (1974, 1998)

 

Pura Pellicer

 

 

L’AUTOR

 

Joan Francesc Mira va nàixer a la ciutat de València el dia 3 de desembre de l’any 1939, quan «encara vivia gent a les barraques», com assenyala en un nota autobiogràfica. Va seguir estudis universitaris que van culminar amb l’obtenció del grau de doctor en filosofia.

     Durant uns anys va ser catedràtic d’institut. Posteriorment va viatjar per Europa fent estudis d’antropologia social centrats, sobretot, en la família tradicio­nal europea i en la societat rural. A París, entre els anys 1971 i 1975, va treballar amb l’Equip d’Antropologia Social de Claude Lévi-Strauss. A Viena, entre els anys 1972 i 1975, va ser col·laborador del Consell Interna­cional de Ciències Socials. Durant el curs acadèmic 1978-1979 va ser professor visitant de la universitat nord-americana de Princeton. Els seus viatges d’estudis l’han portat a nombrosos països europeus, d’Amèrica del Nord i d’Àfrica.

     Ha estat director de l’Institut Valencià de Sociolo­gia i Antropologia Social, i creador i primer director del Museu Etnològic de València, ubicat al complex cultural de la Beneficència de la capital del Túria.

     En l’actualitat és professor de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana.

 

 

PRODUCCIÓ LITERÀRIA

 

Joan Francesc Mira constitueix un prototip de l’intel·lectual lúcid i brillant, i les seues col·laboracions setmanals en la revista El Temps estan considerades com un dels productes assagístics més reeixits de tota la producció periodística de l’estat espanyol. A més a més, ha col·laborat en altres òrgans de premsa com ara el diari Las Provincias o la revista València Setmanal. En l’actualitat, a més de la seua pàgina en la revista El Temps, publica habitualment articles en El País o l’Avui, i també en la revista Saó.

     És un incansable devorador de literatura i entre els autors predilectes confessa que hi ha James Joyce, els novel·listes francesos del XIX i els escriptors jueus americans actuals.

     Pel que fa a la seua producció literària, cal distingir entre les obres narratives i els assaigs.

     Com a novel·les recordem: El bou de foc, publicat l’any 1974 i recentment reeditat en aquesta mateixa col·lecció; un any després, el 1975 apareixia la prime­ra edició del llibre que ara presentem reeditat: Els cucs de seda, obra guardonada amb el premi de narrativa Andròmina en la convocatòria de l’any 1974. L’any 1980 donava a conèixer el relat «El somriure dels dofins», publicat en la revista L’Espill. L’any següent, el 1981, Eliseu Climent, que ha estat un dels seus editors habituals, treia a la llum El desig dels dies. Durant l’any 1983 ens presentava la novel·la Viatge al final del fred i l’any 1989 apareixia Els treballs per­duts. L’any 1997 apareixia un dels seus relats més ambiciosos: Borja Papa, una mena d’autobiografia apòcrifa del papa Alexandre VI. Amb aques­ta obra va guanyar el Premi Nacional de la Crítica de 1997. Ha estat antologat en diverses ocasions, tant en reculls editats a València com a Barcelona.

     Pel que fa a la bibliografia acadèmica, cal apuntar que la seua producció és massa extensa per a ser reproduïda en aquesta nota breu. Assenyalem que ha publicat en les més prestigioses revistes especialitza­des, en obres col·lectives, actes de congressos, etc. Això no obstant, recordem, si més no, alguns dels assaigs que constitueixen volums autònoms: Un estudi d’antropologia social al País Valencià (1974), La cultura popular al País Valencià (1977), Els valencians i la terra (1978), Vivir y hacer historia: estudios desde la antropología social (1980), Població i llengua al País Valencià (1981), Temes d’etnografia valenciana, Vol. I (1983), Crítica de la nació pura (1984) —que va merèixer el premi d’assaig Joan Fuster d’aquell any i el premi de la crítica de Serra d’Or de 1995—, Temes d’etnografia valenciana, Vol. II (1985), Punt de mira (1987), Cultures, llengües, nacions (1990), Hèrcules i l’antropòleg (1994), La nació dels valencians (1997) etc.

     L’aportació intel·lectual de Joan Francesc Mira no ha descurat altres camps literaris, com ara la traducció. En aquest sentit, reportem que ha traduït T. Adorno, A. Colquhoun, Lu Hsun, G. Lichtheim, Della Volpe. Pel que fa a la traducció més específicament novel·lística, assenyalem que ha estat el traductor de totes les novel·les editades en català de Francesca Duranti, però també ha traslladat a la nostra llengua peces d’Antonio Tabucchi o de Maria Bellonci.

     Com es pot comprovar, doncs, la seua obra constitueix un ampli ventall que ens evidencia la triple faceta del nostre autor: d’una banda hi ha el Joan Francesc Mira dels afers civicosocials, el que el duu a escriure esperonadors i intel·ligentíssims articles a la premsa i el que el fa prendre part de manera notòria en tota mena d’activitats encaminades al redreçament del país; de l’altra hi ha el Mira científic i investigador, l’etnòleg lúcid i brillant, l’intel·lectual integral; i per acabar tenim el Joan F. Mira novel·lista, el fabulador que ens introdueix en un món que ell crea i recrea amb la seua ploma.

 

 

LA NOVEL·LA

 

Els cucs de seda és la crònica del despertar a la vida d’un adolescent que, des de la seua innocència, va descobrint, en les deu narracions que componen el relat, tot el suggerent i suggestiu món que l’envolta. El jo narrador hi expressa el desig de la infantesa per capir una realitat que de vegades li escapa. És el descobriment de l’entorn, la curiositat per tot allò que comença a dibuixar-se, a insinuar-se, a transformar-se davant els ulls innocents de l’infant que s’inicia en una sèrie d’aspectes de la realitat que el rodeja i que encara no acaba de comprendre. En aquest sentit, el títol de la narració se’ns manifesta com una mena de metàfora, com a imatge mateixa de la metamorfosi: res més canviant que un cuc de seda, un animal que ben aviat esdevindrà un ésser plenament adult, una papallona.

     Jaume Pérez Montaner qualifica aquest recull com «narracions poetitzades, tan emparentades amb al­guns dels poemes més narratius de Vicent Andrés Estellés». Es tracta —afegeix Pérez Montaner— «d’una recherche du temps perdu estilística i temàtica». Els cucs de seda es constitueix com un fragment de memòria perduda, com una mirada innocent però lúcida a la terra i la gent que l’envolta en un dels moments més difícils de la nostra història recent.

     Joan Francesc Mira, doncs, se’ns presentava ja en aquesta seua segona novel·la com un escriptor madur, que coneixent com pocs els ambients populars —vi­vencials d’una banda, amb visió d’antropòleg de l’al­tra— ens recreava en les pàgines de la novel·la que ara presentem, no sols la personalitat psicològica de l’in­fant protagonista sinó també, i de manera magistral i colorista, tot un bigarrat conjunt d’individus que for­men la col·lectivitat en què es troba immers.

     L’ambientació rural i la postguerra constitueixen els eixos que emmarquen els jocs, les corregudes infantils per l’horta o els bucòlics dacsars plens de descobriments. Tot un univers que permetrà als actuals lectors de ciutat el descobriment d’una realitat tan propera i, al mateix temps, tan allunyada en el temps i en l’espai.

     El primer que sobta el lector que s’apropa a aques­ta obra és comprovar com cada narració —que no porta títol— està encapçalada per un petit fragment poètic de Vicent Andrés i Estellés; possiblement el poeta que millor ha plasmat un cert ambient valencià urbà, però també rural, del món de la postguerra que Mira ens retrata en la present obra. Una combinació d’allò més adient doncs, per a presentar tot un seguit de narracions de vegades eròtiques, de vegades tristes o violentes; uns fragments d’històries líriques i un grapat de personatges que, a poc a poc acabaran fent de l’infant narrador-protagonista, un cuc de seda més, un aprenent d’adult.

     Com diu Josep Iborra, la primera producció de Mira apunta cap a una «mena de realisme mític, entès més o menys a la manera de Pavese: crear un llenguat­ge popular que permeta d’acostar-se a la realitat pro­funda, històrica, mítica del poble». Com han assenya­lat Vicent Salvador i Adolf Piquer en el seu estudi Vint anys de novel·la catalana al País Valencià, aquesta obra de Joan F. Mira s’enquadra en el que ells anomenen «narrativa de les arrels», una producció literària que es mou al voltant d’eixos tals com «la infantesa, ambien­tació rural, models realistes», etc. Un altre tret que caracteritza aquesta novel·la és un cert sentiment de nostàlgia pel passat, el record idealitzat d’un cosmos que definitivament acaba.

     El temps transcorregut des de la publicació inicial del present llibre ens permet comprovar que Mira és un «narrador de raça» —com el qualifiquen els es­mentats autors— que «iniciat en uns models més aviat tradicionals, s’ha mostrat també hàbil en tècni­ques més actuals», tal com es pot comprovar en altres de les seues novel·les posteriors, com ara El desig dels dies —plena d’homenatges a Joyce—, Viatge al final del fred, Els treballs perduts, o el més recent i madur de tots: Borja Papa.

     Pel que fa als aspectes lingüístics cal assenyalar que en la novel·la s’empren dos registres de llengua que l’autor distingeix de forma clara: d’un costat hi ha la modalitat més aviat estàndard culta en què s’expressa el narrador, és a dir el jove protagonista. De l’altre, hi ha les formes que l’escriptor posa en boca dels diversos personatges que hi prenen part. I en tal cas, les formes que s’hi usen reprodueixen, amb més o menys exactitud, la parla popular del territori en què es desenvolupa l’acció de la novel·la: l’Horta de Valèn­cia; i la versemblança deliberada que l’autor hi busca el duu, en alguna ocasió molt concreta a utilitzar fins i tot, algun castellanisme escadusser.

 

 

Els cucs de seda (1974): fragment