![]() |
![]() |
Larc històric del
desig Lluís Meseguer Tal com van les mediocritats
del món, cal agrair les obres que pretenen la grandesa, i cal degustar les
obres que procuren la qualitat.
Per entendre, doncs, Borja Papa de Joan Francesc Mira, proposa de fer
presents en primera persona els pensaments i sentiments dAlexandre VI, el
segon dels papes valencians, i mosaic del revolucionari canvi històric que es
va produir al quattrocento quan dir-se Orsini o Della Rovere era
pertànyer a una idea, cal recordar que els gèneres narratius han tingut dues
grans responsabilitats històriques: la de respondre a la vida social i la
dinventar mons possibles o impossibles. I al món actual, on els audiovisuals
desdibuixen la frontera entre realitat i ficció, totes dues han de conviure
com poden.
Cap autèntic estimador de la literatura no deixaria de reconèixer en lobra de
Joan Francesc Mira, a més daquella voluntat intel·lectual alhora catalana i
europeista, un joc permanent entre evolució i revisió del passat: esdevé, per
això, una mena, vaga o estricta, de Penèlope teixint idees que el país es nega
a assumir com a subjecte històric, o de Sísif negant-se a deixar dassumir-les,
o dHèrcules practicant els necessaris treballs per fer-les reals. Invenció de llenguatge Mira ha hagut dinventar-se
és a dir, trobar i crear alhora un llenguatge literari per a una obra on
Roderic Borja, el papa Alexandre VI, es parla a si mateix i parla alhora amb
un lector que sel va estimant pàgina a pàgina, en un voluptuós ritual de
memòria, expressat alhora com un acte múltiple: alhora confessió, contalla,
dietari i acta dun papat.
El temps hi circula en onades, en repeticions, en una mena dassociacions
metonímiques adreçades a no deixar res en oblit del silenci. Potser per això,
el lector àvid haurà dafrontar-hi alguna possible allau de frases
inesgotables.
La finalitat dels procediments és la reflexió històrica, en proporció
aclaparadora, segons lautor: un 90 per cent dhistòria i un 10 per cent
dinvenció (amb la coqueteria de voler amagar quin). Certament, lobra remet a
la documentació degustada durant molts dies a Roma. La memòria, però, shauria
pogut quedar en apassionada crònica dinvestigació, en paràfrasi més o menys
bella, en traducció personal de lectures canòniques o curioses dels Borja, en
imitació de la finezza del llenguatge vaticà. I, tanmateix, ha procurat
endur-sens molt més enllà: en certa manera, a una meditació que, per la via
duna constant expressió de la condició humana, fa daquesta novel·la una obra
lírica.
Vivim un temps de metafísica de la pressa. Temps de cànon massa fàcil. Temps de
sobrecàrrega de la literatura. I llavors, ¿com obviar, per aquesta bella
novel·la, les dificultats lectores dels seus conciutadants, els miraments
dels exigents savis, una potser hiperbòlica convocatòria de les conviccions
pròpies? ¿Haurà desperar els comentaris dels historiadors sobre lomissió
dalguna dada important, la selecció daquest o altre detall, les
interpretacions discutibles?
Altrament, ¿no haurà dobrir-se el lloc en el cor o el cervell dels lectors,
en el mateix món de propostes cinematogràfiques exemple recordat: una sèrie
televisiva de la BBC o teatrals exemple recent: la peça visionària Borja
Borgia de Manuel Vicent?
En canvi, hi compareix no ja la vivència personal, la projecció de les
vel·leïtats personals i col·lectives, sinó la tècnica, el teixit, larquitectura
dun rigorós somni de la raó. I la tècnica no sallunya del ventall dexperiències
professionals i personals de Mira. Entre altres raons, per lostentació de la
valoració que sol fer ell mateix del sentit comú. Certament, tothom hi
adduirà la Yourcenar i el Graves. En canvi, la cosa ve de tan lluny que arriba
des de Tucídides, des de Xenofont.
A la memòria catalana sempre li quedarà, sobretot, Itàlia, la Itàlia que Joan
Francesc Mira ha traduït per reclamar-se, per reclamar-nos hereus dun món que
en algun moment vam conquerir i don no hauríem dhaver estat mai foragitats.
En certa manera, ara hi podem tornar unes belles hores, uns bells anys, uns
bells temps de la memòria, en llegir aquesta àmplia corba inevitable de larc
històric del desig.
Quan la història esdevé
novel·la Josep Bargalló Valls Joan F. Mira, Borja Papa. 3i4. València, 1996. Història novel·lada,
novel·la històrica, tant se val. Borja Papa és un llibre que subjuga des
de les primeres ratlles i això que lestil retòric triat per Joan Francesc Mira
fàcilment podria esdevenir feixuc: un monòleg interior autobiogràfic,
narratiu, sense diàlegs, sintàcticament complex, més aviat oral, amb voluntat
de reproduir la llengua de lèpoca... Però no, la lectura no es fa feixuga,
ans al contrari. Mira ha sabut construir un excel·lent material literari que
llisca amb la modulació necessària a cada moment i tot per introduir-nos en un
món plenament suggerent: la vida de Roderic de Borja, el papa Alexandre VI.
LEuropa de finals del segle XV és en plena ebullició. Les estrucutures feudals
ja són en crisi i lHumanisme, el Renaixement, lascensió de noves classes,
els canvis de mentalitats, lavenç del pensament i tot un seguit de factors en
transformació posen en tensió una societat que viu en un trasbals continu. Roderic
de Borja, plenament conscient daquest estat de coses i protagonista, ell
mateix, dels esdeveniments, ens va narrant la seva vida, des de la relativa
modèstia familiar a València fins al poder màxim a Roma i a la Cristiandat. El
papa Alexandre VI, al final de la seva vida, ens va explicant el seu propi
esdevenir, especialment els anys del seu regnat terrenal. Raons dEstat,
raons familiars, raons passionals... ens van emmarcant lactitud daquell nen
valencià que ha esdevingut un home madur i savi i que ens transmet les seves
memòries, subratllant allò que li interessa, esbossant només allò que vol.
Lescenificació del poder exercit des de labsolutisme feudal però, també, des
de plantejaments que connecten, ja, amb alguns dels models nous que apareixen
en una Europa sempre decadent, sempre dinàmica, sempre innovadora. Ètica particular Hi ha, també, la
particular moral i la particular ètica de les jerarquies eclesiàstiques de
lèpoca, les intrigues de palau, els odis, les rancúnies..., una sèrie
dhàbits cortesans en els quals el Borja més mitificat en fou tot un mestre.
Una intel·ligència clara i una voluntat ferma decidides a situar la família
Borja i els seus seguidors al bell mig dels cercles de poder de Roma i
València, de tot Europa. Per això, els seus fills Cèsar i Lucrècia són, sens
dubte, els protagonistes secundaris més remarcables daquesta novel·la, que té
en la ciutat de Roma el marc inexcusable, lornamentació obligada i, a la vegada,
volguda.
Borja Papa és producte, sens dubte, duna acurada recerca històrica. Hi
ha gran quantitat de documents traslladats a la ficció narrativa, de manera
que, en cap moment, no es pot inferir la seva mateixa existència. Perquè, per
damunt de tot, Borja Papa és una novel·la. Per més que el mateix Joan
Francesc Mira ens confessi, en un breu apèndix final, que en aquestes memòries
un 90% és història i fets perfectament documentats, inclosos moltíssims
detalls que tenen aire danècdota, i només laltre 10% (no diré quin) és invenció,
Borja Papa és una de les millors novel·les que hem pogut llegir
darrerament. Una excel·lent novel·la. De fet, en aquest cas, la fonamentació
històrica és un valor afegit al mateix material literari. No endebades, la vida
i miracles de Roderic de Borja és plena dingredients, ja per se, ben
literaris, que diuen. |
![]() | Pujar ![]() |