![]() |
![]() |
Presència | Del 29 de setembre al 5 doctubre de 1996 Memòries dAlexandre A partir duna personalitat de segles
enrere, imaginant els sentiments i les reflexions del papa Alexandre VI i
prescindint de les llegendes negres i escandaloses, el lector transita per uns
motius i uns temes que li són ben pròxims perquè són els temes de cada dia
Ponç Puigdevall Lanterior novel·la de Joan Francesc Mira (València, 1939), Els treballs
perduts, era lambiciós projecte de convertir una ciutat, València, en una
al·legoria de lunivers tan consistent com pot ser-ho Dublín i, seguint els
passos exemplars que durant una jornada traça Leopold Bloom / Ulisses, lautor
edificava la trama argumental a partir dun joc de referències simbòliques
pouades en el mite grec dHèrcules: com el seu heroic model, el protagonista de
la novel·la, el bibliotecari Jesús Oliver, encaminava els seus esforços cap a
lintent duna ordenació del sentit del món. El resultat era una lectura que
esquivava la facilitat i que evitava lajuda de recórrer a qualsevol to
suficientment assimilat per lexperiència, la redundància pròpia del best-seller
que tant valora el lector inconstant. Però una de les conseqüències, també, va
ser que Els treballs perduts no va aconseguir lestat de «lectura de
culte» que reclamava el seu plantejament, com si no existís la classe
intel·lectual que hauria dhaver protagonitzat el paper de destinatari natural dun
llibre daquella espècie, desenganyada o potser només enderiada a acumular
mèrits o a descobrir la fórmula idònia per a la captació duna audiència
popular. Set anys després, el panorama ha empitjorat amb un ritme constant, el
desarrelament cultural no té vergonya ni tem el ridícul, i lanimositat cap al
caràcter literari de la literatura es va generalitzant. Hi ha qui reivindica la
dignitat dels guions dels serials televisius, i hi ha qui es pensa que les
paròdies de Tarantino personifiquen el futur de la narració, però Joan Francesc
Mira ha escrit una altra novel·la amb una cara tan orgullosa i un gest tan
altiu com lanterior. Es tracta de Borja Papa, i és la reconstrucció, a
partir de dietaris, cartes i informes dambaixadors, entre altres documents de
lèpoca, de la vida del valencià Roderic de Borja, el papa Alexandre VI entre
els anys 1492 i el 1503. Segons les paraules de lautor que figuren a la nota
final, el que el va animar en escriure aquestes pàgines és «que si el papa
Borja haguera escrit al final dels seus dies la memòria de la pròpia vida, el
resultat hauria pogut ser alguna cosa com aquesta autobiografia». El caràcter
dun escriptor va també condicionat pels models que segueix, i no pot deixar
dimpressionar els que tria aquest autor. Si Joyce era el nom amagat que
ressonava en les pàgines dEls treballs perduts, aquí, sense cap
cohibiment restrictiu, el nom referencial que actua delement inevitable de
comparació en la memòria del lector és el de Marguerite Yourcenar. No és només
que hi hagi una coincidència en la distància entre lèpoca que va viure
lemperador Adrià, sense déus i sense que Crist hagués encara aparegut, segons
la frase de Flaubert, i lèpoca que va presidir el papa Alexandre VI, uns anys
de trasbalsos en què shavia daprendre a acceptar que el món era rodó, que hi
havia zones desconegudes i inexplorades i que la terra no era el centre de
lunivers, uns anys de transició en els quals simposa el canvi de mentalitats
provocat per la crisi dels valors feudals. Joan Francesc Mira diu que «en
aquestes memòries un 90% és història i fets perfectament documentats,
inclosos moltíssims detalls que tenen aire danècdota, i només laltre 10% és
invenció». Però el més important és que Mira segueix la lliçó de Yourcenar, i
no tracta daconseguir amb tota la documentació possible la recreació
arqueològica dun passat anecdòtic que es fonamenti en lexcepcionalitat dunes
formes de vida «històriques», ni persegueix tampoc lescenificació de les
misèries i les grandeses del costat èpic: a partir duna personalitat de segles
enrere, imaginant els sentiments i les reflexions del papa Alexandre VI i
prescindint de les llegendes negres i escandaloses que envolten el seu
llinatge, el lector de Borja Papa transita per uns motius i uns temes que
li són ben pròxims perquè són els temes de cada dia: lexercici del poder i les
amagades raons dEstat, les intrigues i els rancors, el preu de lambició i el
desig, la força de la voluntat, lamor a la família, els arravataments
passionals. Joan Francesc Mira escriu també en lapèndix final que «aquest llibre no és
una novel·la i per tant no té un argument». El lector, però, en acabar la
lectura de Borja papa no sestarà de dur la contrària a lautor. I no
només perquè la vida i les circumstàncies del papa Alexandre VI estiguin plenes
depisodis novel·lescos, sinó també perquè, al costat de la invenció del
llenguatge literari que ha de realitzar Mira per aconseguir lexpressió natural
del narrador, sense caure en cap parany retòric i suggerint al mateix temps la
distància temporal i lorigen cortesà optant per una solució sintàcticament
complexa, hi ha el rigor constructiu de lobra: dividits cadascun en dotze
apartats, dotze són els capítols daquestes memòries, en els sis primers hi ha
la narració de laprenentatge realitzat a lombra dels papes que el van
precedir i en els sis restants és on Alexandre VI explica els avatars del seu
regnat. La preferència per aquesta divisió lexplica el mateix narrador: «Passe
davant de les dotze sibil·les a través de les quals Déu parlava als gentils,
dels dotze profetes dels jueus i dels dotze apòstols que reciten el credo dels
cristians, dotze és el número perfecte de les coses». Si aquest judici és cert
no és destranyar que hagi estat el número triat per Mira per estructurar el
material de Borja Papa. |
![]() | Pujar ![]() |