![]() |
![]() |
El PaísQuadern [CV] | 17 de juny
de 2004 Enhorabona, Quico! Martí Domínguez Passa per lautomàtic, que és més ràpid em va suggerir
Joan Francesc Mira en el moment darribar al primer peatge de lautopista. Em va
sorprendre aquella indicació, més que res perquè després dhaver conduït
gairebé dues hores seguides tampoc no mimportava massa aquell petit moment
despera. Ens dirigíem, acompanyats per les nostres dones, a la Trobada
dEscriptors del Pirineu, una mena de congrés que organitza cada any Ferran
Rella, i que reuneix narradors i poetes darreu dels Països Catalans. Joan
Francesc Mira i jo hi havíem estat convidats, i jo conduïa, tranquil·lament,
sense presses, el meu cotxe, un tot terreny. Faig aquests petits detalls, sens dubte massa íntims,
perquè aquell Passa per lautomàtic em va sobtar, i va desviar la conversa
cap a un viarany que mai no mhauria imaginat: lautomobilístic. Quico Mira,
com ens va explicar la seua dona, lencantadora Pilar Aparicio, era un bon
conductor, però li agradava córrer molt. Aquella informació em va sorprendre de
nou, i més encara quan Quico va aprofitar lavinentesa per a preguntar-me si
amb aquella baluerna de tot terreny no podíem anar una mica més ràpids: A
aquest pas, va sentenciar irònicament, no arribarem mai al Pirineu. I
daquesta manera vaig descobrir un Joan Francesc Mira insòlit: lamant de la
velocitat. No cal dir que vaig haver de prémer laccelerador, amb
el respir consegüent de lautor de Purgatori. Vaig recordar Aldous
Huxley, que deia que lúnic plaer modern era la velocitat, i el vaig guaitar
desquitllentes pel retrovisor: sesbotzava ja més tranquil, amb una certa
satisfacció en veure que quasi havíem assolit els cent quaranta quilòmetres per
hora. Va parlar animadament de la seua traducció de la Divina comèdia (una
qüestió de disciplina: cap dia sense traduir uns versets), de la seua poc
gratificant actuació política amb el Bloc, daquest país perplex nostre. Però
jo no em podia traure del cap aquell Joan Francesc Mira fulgurant, arriscat,
ràpid com una espurna, una mena de baró rampant dItalo Calvino, però conduint
esportivament el seu Wolkswagen Golf. Amb motiu de la seua concessió del Premi dHonor de
les Lletres Catalanes mha vingut al cap aquell viatge al Pirineu. Joan
Francesc Mira sha convertit en un dels escriptors més importants de la
literatura catalana actual, i en lescriptor valencià de més pes i
transcendència. Juntament amb Joan Fuster, potser és lintel.lectual valencià
més influent a Catalunya de tots els temps. Ni Enric Valor, ni Vicent Andrés
Estellés, ni tan sols Manuel Sanchis Guarner, van tindre aquesta percepció
social al Principat. Aquesta influència és importantíssima per a la literatura
valenciana, ja que dalguna manera lenrobusteix, li dóna un model de treball,
un exemple, un símbol. Però, per sobre de tot, perquè Joan Francesc Mira es
troba en plena maduresa intel.lectual, en plena producció literària, amb
projectes assagístics i novel.lístics força engrescadors. Amb aquest premi,
quina inèrcia, quantes possibilitats a labast, quants somnis fets realitats!
Convindreu que això... sí que és velocitat!... Una velocitat de vertigen.
Enhorabona, benvolgut Quico. |
![]() | Pujar ![]() |