“El problema: no tenir nació”

 

Joan F. Mira prepara ara, sense pressa, una novel·la ambientada a València, entre joyciana i cervantina. Acaba, però, de publicar un assaig intitulat «Crítica de la nació pura», un títol irònic i polemitzador que amaga un text oportú, necessari i brillant, una reflexió sobre el nacionalisme que és, també, una visió del món.

 

Adolf Beltran

 

Només la inquietud intel·lectual pot explicar la gran activitat interdis­ciplinar de Joan Francesc Mira, catedràtic de grec a Castelló, antropò­leg, articulista, novel·lista vocacional i, també, assagista. Ha realitzat i ha coordinat estudis sociològics i antro­pològics, ha escrit novel·les i llibres de narracions com El bou de foc (1974), Els cucs de seda (1975), El desig dels dies (1981) i Viatge al final del fred (1983). Guanyador de la re­cent edició del Premi Joan Fuster d’assaig, ara publica Crítica de la na­ció pura.

     P. Hi ha al teu llibre una base substancial d’antiestatalisme...

     R. Jo partesc d’una espècie de declaració d’independència moral. Recorde que un patriarca de la Renaixença demanava una declara­ció d’independència literària. Jo plantege no estar pensant sempre en termes d’Espanya. És clar que hi ha una realitat dins la qual cal buscar les solucions, però cívicament i moral­ment tenim l’obligació de mirar les coses des d’un altre punt de vista. En un capítol del llibre explique com la frontera estatal s’ha convertit en una espècie d’àmbit exclusiu de pràctica de la virtut moral. Ens diuen que hem de ser solidaris amb els gallecs o els andalusos i que no podem ser-ho, si més no en la mateixa mesura, amb altres pobles de fora de la frontera. Això s’ha de combatre.

     P. ¿I el punt de partida del teu as­saig? Fas referència a la necessitat de pertànyer a un grup bàsic d’identitat i ho relaciones amb la necessitat de ­dignitat...

     R. Sempre hi ha, en cada societat, un grup bàsic d’identitat, un grup ­que et defineix més que els altres. En ­cada època històrica i cada circumstància social té unes característiques, però sempre existeix. En alguns casos hi ha situacions de confusió i de conflicte. És aleshores que es produeix la síndrome de falta d’identitat: humiliació, automenyspreu... I, ¡alerta!, no tracte de mitificar aquesta necessitat d’identitat. Em limite a constatar una realitat que observe. L’ideal, per tant, és que el de la identitat deixe de ser un problema, gràcies a la seua resolució. La nació és com els diners, el problema és no tenir-ne.

     P. La teua aproximació a la nació no és, així, merament històrica...

     R. La meua aproximació és fonamentalment antropològica, i jo no ­deslligue l’antropologia de la història. El fenomen «nació», com una de les formes de viure en societat, apareix a Europa i, en el moment actual, mostra una clara tendència a universalitzar-se. La immensa majoria de les poblacions humanes d’avui tendeixen a autoidentificar-se en ter­mes nacionals. Un terme, el de nació, que s’utilitza per a definir realitats molt diferents.

     P. ¿Quina és, doncs, la nació que tu critiques?

     R. Bé, el títol té una càrrega d’iro nia. El que faig és afirmar que no hi ha un concepte unívoc de nació. La paraula nació és més un terme que un concepte. N’hi ha, si tu ho vols, un concepte històricament originari que s’ha anat eixamplant. Si en un moment es va introduir la identifica­ció de l’estat amb la nació, ara hi ha països postcolonials que, no sols in­tenten construir un estat a la manera europea, sinó que volen també convertir-lo en un àmbit nacional, és a dir, en un àmbit d’identitat, i no sols política, sinó també cultural.

     P. Això ens du a una de les aportacions més sorprenents del teu llibre: allò de la nació política i la nació cultural...

     R. La meua hipòtesi és que a Europa es formen primer les nacions culturals, la qual cosa no vol dir que una nació cultural produesca neces­sàriament una nació política. El que jo entenc per nació política és un àm­bit bàsic de fidelitats, de lleialtats. A França, per exemple, s’ha aconseguit quasi el procés contrari, l’estat-nació ha estat pràcticament capaç de crear una nació cultural. El procés, per tant, sempre és possible en els dos sentits. El problema ve quan el que hi ha és una situació de conflicte. Quan no han estat liquidades les na­cions polítiques sense estat o no han aconseguit suficient grau de sobira­nia.

     P. I aquest és el cas de l’Estat es­panyol...

     R. Llevat de la major part dels bascos, una part notable de catalans i una part mínima de valencians, gallecs o canaris, Espanya és una na­ció política. La major part de la població té un concepte bàsic de fidelitat, de lleialtat, d’àmbit espa­nyol. Ara bé, Castella només ha aconseguit convertir Espanya en una nació política parcialment. Perquè, ¿fins a quin punt ha aconseguit homogeneïtzar les formes de vida, d’expressió, lingüístiques...? ¿Fins a quin punt ha aconseguit fer una nació cultural? Crec que no s’ha arribat, ni de bon tros, tan lluny com a França.

     P. ¿Això vol dir que el procés és reversible?

     R. Efectivament. Però no crec que ho puga ser si es manté només en el nivell de la nació cultural. El conflic­te no es pot mantenir indefinida­ment, i s’ha de resoldre en un sentit o un altre. Els valencians ens trobem precisament en aquesta situació.

     P. Quan parles de nació política, no parles d’un tipus concret d’orga­nització estatal, d’independència...

     R. La diferència clàssica ha estat sempre entre estat i nació. Jo, per contra, parle d’estat, de nació política i de nació cultural. Una na­ció política té una capacitat de resis­tència i de manteniment, inclús si no té un estat propi. La sobirania política total no és indispensable per al manteniment de la nació política. Sí que ho és tenir la «quantitat sufi­cient d’estat». Els txecs i els eslovacs per exemple, encara que no tinguen un estat independent diferent, poden continuar sent txecs i sent eslovacs. Es trac

ta de tenir la suficient capaci­tat de decisió interna.

Cosa que és molt difícil en un estat on hi ha una nació dominant, on una part defineix el tot, com és avui el cas de l’Estat espanyol. Un exemple contrari és Iugoslàvia, on cap de les nacions iugoslaves no defineix el caràcter global de l’estat. S’hi dóna una jux­taposició.

     P. Això implica, d’alguna mane­ra, una territorialitat...

     R. Evidentment. En parlar de la diferència d’ètnies i nacions, ho explique molt clar amb un exemple. Els chicanos, als EUA són una èt­nia. A Puerto Rico, en canvi, consti­tueixen un problema nacional. D’altra banda, els bascos, que no han tingut mai un estat propi, han passat de ser una «espècie de tribu» —i perdona’m la generalització— a ser una nació política indiscutible. Hi ha, finalment, pel que fa a aquest aspecte, el gran problema de com de­finir Espanya si no és en conjunt. Si en llevàvem Euskadi, els Països Ca­talans, Galícia... allò que en queda­ria no té un nom autoidentificador. La nació més important de la península és incapaç de definir-se en termes propis. Ho ha de fer absor­bint, incorporant i ocupant.

     P. ¿I els Països Catalans?

     R. Constitueixen una nació cultu­ral indiscutible. Avui i, possible­ment, en cap moment, no són una nació política. La qual cosa no vol dir que no puguen arribar a ser-ho, perquè la impossibilitat de ser-ho ha estat l’efecte d’una dominació.

     P. ¿T’allunyes, així, de les teories essencialistes de la nació?

     R. Absolutament. Jo crec que el projecte nacionalista ha de passar pel reforçament de la identitat col·lecti­va, sense renunciar a explicitar les bases unitàries de les característiques nacionals. S’ha de fer valencianisme polític, autèntic i coherent valen­cianisme polític. És l’única manera de fer antiespanyolisme.