Debat Nacionalista | Abril
1990 Entrevista Joan Francesc Mira: Nacionalisme i complexitat al PaÃs Valencià Xavier Duran Joan F. Mira va néixer a València el 1939. És Doctor en
Filosofia i Lletres. Ha estat professor a la universitat americana
de Princeton i actualment és professor a la Universitat de València i a Castelló de la Plana. Col·laborador habitual de diverses
publicacions, com el setmanari El Temps, ha publicat novel·les, com Viatge al final del fred i, darrerament, Els treballs perduts; reculls de narracions, com Els cucs de seda (Premi Andròmina
1974), estudis dÂ’antropologia i assaigs, com CrÃtica de la nació pura (Premi Joan
Fuster 1984). És vicepresident dÂ’Acció Cultural del PaÃs Valencià .     Vist des de fora, el PaÃs Valencià sembla dÂ’una
complexitat polÃtica extraordinà ria. És realment aixÃ?     Vist des de fora, el PaÃs
Valencià sembla incomprensible i crec que per culpa dels tòpics. Vist des de
dins, amb ulls dÂ’observaÂdor una mica analÃtic, encara sembla més incomprensible.
I, ja no pels tòpics, sinó per la complexitat mateixa de la realitat. AquesÂta
imatge difÃcil dÂ’entendre que es veu des de fora correspon a la realitat.     A més a més, sembla que hi ha una gran
visceralitat, amb unes forces polÃtiques que gairebé no coincideixen en res
entre elles, oi? Â Â Â Â Realment, una de les coses que
són efecÂte, no causa, és justament la manca de coinÂcidències bà siques en
aquelles qüestions que no es discuteixen en una societat norÂmal. Al PaÃs
Valencià no existeixen unes bases de consens, dÂ’interpretació fonamenÂtal de la
pròpia societat, del seu sentit històÂric, nacional, cultural, etcètera. I, per
tant, és explicable que quan aquesta divergència substancial es manifesta, ho
faça amb una certa crispació. Es pot discutir sobre coses que no posen en
perill unes coincidències bà siques, pots discutir sobre opcions
sociopolÃtiques, econòmiques, dÂ’acció puntual de govern, dÂ’ideologia
polÃtica..., però quan aquestes coincidències bà siques sobre què significa ser
valencià , què és el PaÃs Valencià no existeixen, lògicament les divergènÂcies
encara són més visibles i profundes i produeixen aquesta violència verbal.     A més, sembla que això dóna lloc a una multiplicitat d’opcions, com
terceres vies, un nacionalisme valencià anticatalà i antiespanyol, etc.     Això que planteges és una qüestió
bà sica que és la definició, en termes nacionals, del PaÃs Valencià . Què és el
PaÃs Valencià ? Una regió espanyola con les altres, una regió espanyola amb unes
peculiaritats, una regió amb forta personalitat històrica i cultural molt forta
dins d’un conjunt nacional més ampli d’à mbit català ? És, com alguns fins i tot
volen, una simple part, molt poc diferenÂciada, del conjunt català ? O és una
entitat nacional definida en termes autoreferents? En definitiva, jo diria que
totes les opcions possibles, en la realitat, tenen algun defenÂsor i algun
tipus dÂ’elaboració ideològica. I moltes dÂ’aquestes són purament i simpleÂment
incompatibles. Qui en defensa una no pot de cap manera estar dÂ’acord amb qui en
defensa una altra. Â Â Â Â Tu trobes important definir si
ets un vaÂlencià , un català de València, un valencià de Catalunya...?     Una cosa és que jo personalment
ho trobe important i una altra que per a la majoria de la gent ho siga. Jo crec
que per a la major part de la societat valenciana no ho és, d’important, perquè
es troben còmodament insÂtal·lats en lÂ’adscripció nacional espanyola. Per a
ells no és tan important perquè han absorbit la ideologia nacional espanyola
transmesa ja des de fa moltes generacions per mitjà de l’escola, de la
penetració dÂ’aÂquesta ideologia en tots el terrenys i a tots els nivells. I la
major part de la gent es considera espanyola. Poden ser més o meÂnys
intensament, regional ment parlant, valencians, però això no implica cap
conflicte, perquè mai no crea conflicte la intensificaÂció dÂ’un sentiment
regional amb una adsÂcripció nacional més à mplia. És important només per a
certes minories.     Però sà que vull
dir que una cosa és obÂservar per a qui és problema i per a qui no i una altra
és pensar si per a una societat en conjunt això, “objectivament”, és important
o no. Jo crec que sà que és important. Una societat només pot funcionar amb
coherènÂcia interior, amb capacitat de cohesió interÂna i, fins i tot, de
producció de cultura, amb una mÃnima empenta creativa a nivell col·lectiu; si
no, té aquests conflictes interns de definició. Altrament, qualsevol projecte
col·lectiu rà pidament té antagonistes, té gent que l’ataca i gent que intenta
esterilitzar-lo, perquè no correspon a la seua visió de la definició
col·lectiva. Això és important per eliminar-lo com a problema, per passar a
parlar de coses més serioses. Si no, arriba, per exemple, una commemoració
històrica —que a qualsevol paÃs del món hagués tinÂgut un ressò important—, el
750è aniversari de la fundació del paÃs, i resulta que allò crea antagonismes,
conflictes, diferències dÂ’interpretació, oposicions radicals a la fesÂta, al
seu sentit... Resultat: el sentit que haÂgués pogut tenir aquesta celebració
per a la presa de consciència històrica, prà cticaÂment sÂ’esterilitza.     I, mentre es discuteix sobre el
nom del paÃs o sobre quina és la llengua, queden aturades moltes qüestions?     LÂ’exemple de la llengua és molt imporÂtant.
Mentre es discuteix si el valencià és una llengua diferent i ha de tenir la
seua pròpia normativa o si el valencià és una variant del català , mentre es
discuteix això, lÂ’ensenyament del valencià i, molt més enÂcara, el valencià com
a vehicle educatiu té unes resistències, i una bona part estan moÂtivades
justament pel tema de la denominaÂció. Si no hi hagués el conflicte de
definició, la recuperació, almenys escolar, avançaria molt més rà pidament.     Pot ser perjudicial utilitzar el
terme “Catalunya” com a substitut de “Països Catalans”?     Jo tinc les meues idees sobre el
tema, basades en observacions molt repetides de les reaccions socials. La
primera cosa que cal dir és que l’intent de substitució del terme plural pel
terme Catalunya és, no ja dÂ’una minoria, sinó de determinades persoÂnes. No es
pot dir ni que hi haja ni un moviment. Hi ha unes persones que parteixen de
pressupòsits teòrics de tipus reduccionista, amb una ignorà ncia conscient, de
principi, de les reaccions socials i de l’efecte social que això crea i, per
tant, llancen aquesta terminologia. Pensen que per voler anar més lluny en el
camp de la terminologia, es corre més. Em dóna la sensació que és exactament el
contrari: per voler anar més lluny en el terreny de la terminologia, es
produeix un rebuig molt més fort dels conÂtinguts representats per aquesta
ideologia. Alguna persona d’aquestes diu que ell ja és conscient que pot
produir l’aparició de deu mil anticatalanistes més. Però que si provoca
l’aparició d’un catalanista més, sembla que ja hi hem guanyat. Quan et diuen
això, ja et quedes una mica paralitzat. Quan tu fas una batalla i el teu
exèrcit creix d’un en un, però l’exèrcit enemic creix de deu mil en deu mil,
les perspectives de victòria les veig una mica dubtoses.     Com va aparèixer el blaverisme?     En l’aparició del blaverisme o
anticatalanisme a València ciutat i als voltants, i desÂprés amb una certa
expansió progressiva, s’han produït dues coses. Un aprofitament malintencionat
i tergiversat per part de deÂterminats nuclis lligats al franquisme i ajuÂdats
en algun moment directament pels poders de lÂ’Estat. Aquests grups aprofiten jusÂtament
la presentació ideològica, polÃtica, cultural i lingüÃstica del nacionalisme
proÂcatalanista per presentar-la com un moviÂment dÂ’espoliació de la identitat
valenciana, com a profit dÂ’una identitat que es presenta per profit dÂ’un altre
territori, que es presenÂta com a dominant, abassegador, imperialisÂta,
expansiu, etc. Això es projecta sobre un grup social que té una certa història que
el predisposa a rebre aquest missatge. Són aquestes classes mitjanes i
mitjanes-baixes, per dir-ho amb aquesta terminologia ambiÂgua, de la ciutat de
València, des dels botiÂguers i menestrals, que a principis de segle ja havien
seguit moviments semblants. El blasquisme té un component anticatalanista
exprés que apareix cap a principi de segle i això continua. A principi de segle
es presentava com la tÃpica oposició entre lliureÂcanvisme i proteccionisme,
entre lÂ’agriculÂtura valenciana i la indústria catalana. Es veien els
industrials i els financers catalans com una mena de sangoneres que volien
absorbir l’economia valenciana. Durant la República hi ha també un cert nucli
dÂ’anticatalanisme bastant violent. Si a això uneiÂxes aquesta mena de
folklorisme populitzant, que basa els sentiments d’identitat col·lectiva en
sÃmbols dÂ’identitat col·lectiva en signes externs, com els sants patrons,
monuments, barraques i tota aquella paraÂfernà lia folklòrica, dóna una base de
gent amb molt poca predisposició a la discussió racional i amb molta
predisposició al tipus dÂ’argumentació emotiva, del tipus “Mos voÂlen furtar lo
nostre!”. Connecten aquests facÂtors en els anys setanta i finalment tenen un
èxit.     Quina gent hi participa?     Allò estava en bona part inspirat
per gent que procedia dÂ’un espanyolisme molt radiÂcal, que veien que el
valencianisme dÂ’Ã mbit català podia connectar amb el catalanisme polÃtic i
convertir-se en un front de perill, diguem, per a la unitat d’Espanya, molt més
important que el que seria el catalanisme reduït a Catalunya. I hi ha figures
dels goÂverns centrals de l’època, tant del franquisÂme com del postfranquisme,
que col·laboÂren amb grups interns valencians, proceÂdents del mateix
franquisme i de la dreta ideològica. No és una cosa tan simple com sembla a
primera vista. He donat una explicació sumà ria i parcial, perquè no es pot fer
acà una anà lisi exhaustiva de tots els factors.     En aquests anys, com ha
evolucionat aquest blaverisme?     Això que en dius blaverisme va
tenir la seua època de virulència justament quan era molt, molt minoritari.
Plantejà la batalla per la cosa que sembla més insubstancial, però que crea més
relació violenta, que és el tema de nomenclatura i sÃmbols. Els anys previs a
la discussió de l’Estatut, del 77-78 fins al 82, són els més violents. No hi
havia una força polÃtica amb perspectiva electoÂral. Tenia una certa elaboració
ideològica a través de la premsa, dÂ’alguns llibres, dÂ’esÂlògans, i dÂ’altra
banda, tenien uns grups de xoc: els GAV —Grups d’Acció Valencianista. Eren
estrictament gent que sortia al carrer i trencava vidres de cotxes que portaven
lÂ’enganxina de PaÃs Valencià o que agreÂdien durant les manifestacions. Una
part dels actuals dirigents dÂ’Unió Valenciana teÂnen aquesta procedència. I
aquesta gent no tenia una ideologia polÃtica explÃcita. Tota la seua polÃtica
era la defensa dÂ’uns sÃmbols contra una hipotètica agressió exterior catalana.     Però el PSOE acceptà uns sÃmbols
i denominacions...     L’ascens electoral del PSOE portà a la direcció
mateixa d’aquest partit una gent que no té cap tradició ni convicció de tipus
nacional i que, per tant, ja li va bé un sÃmbol o un nom o un altre. Amb
lÂ’Estatut prà cticaÂment sÂ’accepta la simbologia i la terminoloÂgia que els
blaveros han defensat i que, d’altra banda, era la més difosa popularment,
encara que fos la menys rigorosa terÂminològicament. Els blaveros deixen de teÂnir
un argument bà sic i això desactiva la violència. Llavors es plantegen
convertir-se en una força de tipus regionalista. No elaboÂren una ideologia
nacional. Comencen a barrejar, dÂ’una banda, una ideologia anticatalanista i, de
lÂ’altra, una presentació antiÂcentralista antisucursalista, contra el PSOE i
Aliança Popular. I això els ha donat un resultat. Des del moment que han tingut
un cert crèdit electoral, la virulència externa ha disminuït molt. No renuncien
al fons anticatalà , però insisteixen més en la defensa, cara al públic, dels
interessos valencians, perquè saben que això té molt més crèdit.     És un problema reduït a lÂ’Horta?     Inicialment, sÃ, però començà a
estendre’s i ara la influència d’Unió Valenciana es pot dir que arriba a totes
les comarques catalanoparlants de la provÃncia de València i supera una miqueta
la ratlla provincial cap al sud i cap al nord. No passa dÂ’acÃ, però ja és una
expansió forta. Però ni a Castelló ciutat ni a l’à rea d’Alacant i Elx no ha
peneÂtrat. Â Â Â Â La tercera via i el nacionalisme
catalaÂnista no tenen gaire incidència?     La tercera via va ser un grup
ideològic amb un hipotètic projecte polÃtic de recupeÂració dels elements de
definició lingüÃstica, cultural i de la tradició cultural catalanista, però
sense traslladar la catalanitat a la defiÂnició polÃtica, sinó propugnant una
mena de definició nacional autònoma com a marc dÂ’actuació polÃtica.     I Unió del Poble ValenciÃ
continua la tradició del nacionalisme pro catalanista. Per mi ha fet un excés
d’insistència en les definicions ideològiques, més o menys radicals, de
l’esquerra i, últimament, de l’ecologisme com a bandera, potser despenjant-se
de la presentació del nacionalisme com a bandeÂra. En algunes comarques té
molta presènÂcia, però en altres, com la ciutat de ValènÂcia, la seua presència
electoral és molt poc significativa.     Parlà vem abans del PSOE. Quina inÂfluència
hi tenen els que procedeixen del nacionalisme? Â Â Â Â En el PSOE hi ha una minoria de
gent procedent de grups nacionalistes, com el PSPV. També hi ha gent procedent
del PSAN, de la mateixa manera que hi ha gent procedent de grups dÂ’extrema
esquerra, com el FRAP o el Moviment Comunista. Però tots, o bé hi entren prèvia
reconversió ideològica, o bé la reconversió es produeix a penes integrats. En
algunes comarques i en alguns sectors aquests grups proceÂdents del
nacionalisme han tingut una certa influència, però en els plantejaments del
PSOE com a tal n’han tingut molt poca. El PSOE, globalment, manté el mateix
tipus dÂ’actituds que si no sÂ’hi haguessin integrat aquests grups procedents del
nacionalisme.     Per què el nacionalisme
procatalanista té força a les universitats?     Originalment, com a moviment ideològic, va néixer a la universitat. EstÃ
molt carregat dÂ’elements molt racionals, no ha fet recurs als plantejaments
emotius. És molt intel·lecÂtual i amb molts elements dÂ’anà lisi. La seua difusió
fonamental va ser, principalment, enÂtre sectors joves, que havien tingut un
conÂtacte directe o indirecte amb la universitat. És lògic que la seua
capacitat de reproducÂció siga molt més forta a la universitat. En centres
universitaris més allunyats dÂ’aÂquests plantejaments no té tanta incidència;
per exemple, a la Politècnica. En canvi, a FÃsiques o QuÃmiques sà que té èxit.
En Medicina o en Dret és molt més baix i a la Politècnica és prà cticament
inexistent.     I això li dóna cert elitisme?     Crec que en el moment actual no
es pot parlar tant de la universitat com un fenomen de classe. LÂ’origen
sociològic és més diÂvers. Però culturalment sà que és dÂ’elit. En el nivell de
la cultura d’elit és on més èxit ha tingut. Aquelles posicions procedents del
nacionalisme catalanista dels anys seixanta sà que són predominants en la
producció cultural d’un cert nivell.     Ara el jove no està tan
polititzat. Això afecta el moviment nacionalista?     No crec que al PaÃs Valencià hi
haja més percentatge de població despolititzada que a altres llocs. Però estan
polititzats en el sentit en què jo no voldria. Està costant molt polititzar la
gent cap a una identitat nacioÂnal. Costa molt i costarà molt, perquè són
posicions excessivament racionals i potser desconnectades dels sentiments
primaris de la gent. Però el PaÃs Valencià , per exemÂple, dóna uns Ãndexs de
participació electoÂral i dÂ’afiliació molt alts. Potser no estan polititzats
els sectors que nosaltres volÂdrÃem, en un moviment nacionalista proÂgressista.
La gent jove, seriosa i ben prepaÂrada podria tenir una força dÂ’arrossegaÂment
electoral i popular molt important. Però aquest sector, que són moltÃssims miÂlers
de persones, que són simpatitzants, que compren un disc, que van a una
manifestaÂció, que són socis dÂ’una entitat, massivament no participen en
polÃtica.     El PaÃs Valencià està quedant al
marge, per exemple, dels plans sobre el TGV. Per la via econòmica, de la
necessitat, pot veÂnir alguna reflexió més favorable al nacioÂnalisme?     Respecte al TGV, el que ha
produït més irritació no és tant la seua necessitat urgent, sinó el fet que
allà on és menys necessari es fa un TGV. Seria molt més important fer-lo de la
frontera a València. I, tanmateix, es fa la lÃnia Madrid-Sevilla. També molesta
veuÂre que es dissenyen un eixos, com el SeviÂlla-Madrid-Barcelona, i València
queda fora. Això sà que irrita, crea la sensació que el Govern espanyol no ens
fa cas, ens deixa penjats. Que a nosaltres, que som una gent tan activa, tan
dinà mica, que hem creat tanta riquesa i exportem tantÃssim, no ens fan cas.
Produïm riquesa per a ells, se l’emporten i ens deixen marginats en aquests
grans proÂjectes de futur. Però els qui utilitzen això són els blaveros.
Curiosament ho han utilitzat també el PP i el CDS, perquè el govern és
socialista. Han fet regionalisme econòmic.     I no pot venir el desig de
col·laborar més amb el nord?     Aquesta és una idea que cau bé,
que quan es presenta en un col·loqui és molt ben acceptada. Quan Jordi Pujol
presentava coses d’aquest tipus a Castelló la gent que hi havia, la premsa, els
empresaris, ho reÂbien molt bé. Però això no té una transposiÂció en cap
moviment col·lectiu ni reivindicaÂció organitzada. Serveixen per crear una
sensació de comunitat dÂ’interessos, però no passa dÂ’acÃ, de moment.     La informació, per quins conductes
arriÂba?     A la massa, per la televisió
espanyola. Veuen el món a través de la finestra que els ensenya la televisió
espanyola. I ara no sé encara quin serà l’impacte de la Televisió Valenciana.
D’altra banda, hi ha les rà dios, les grans cadenes espanyoles, i ara, Rà dio 4 i
el Canal 9. Canal 9 està molt bé i crec que guanyarà una certa audiència.     I la premsa escrita?     El diari més influent a tots els
sectors és Las Provincias. És el diari del qual estan pendents els partits i el
Govern de la GeneÂralitat, que no sempre sÂ’atreveixen a actuar-hi en contra,
perquè saben que no tenen escrúpols per muntar qualsevol campanya de descrèdit,
de desprestigi. No és un diari mal fet. Té uns interessos ideològics, amb els
quals és conseqüent. Alternativament és més partidari d’UV o del PP; o de tots
dos. Sempre antiesquerrà i anticatalanista, des de l’any 76, en què va començar
a marcar el catalanisme d’una manera obsessiva.     El diari Levante està en l’esfera del PSOE. Tampoc no és favorable en absolut al nacionalisme.
No saps mai per on et pot sortir. Tant ataca TV3 com es queixa que precinten
els repetidors. Â Â Â Â A Alacant hi ha la premsa
pròpia, La VerÂdad i Información, un a l’òrbita de la dreta clà ssica i lÂ’altre, més vague a
la del PSOE. I Castelló té diaris de molt poca difusió, un en l’òrbita del PSOE
i l’altre en l’òrbita de la dreta, cap dels dos anticatalanista militant.     En conjunt, la premsa
valenciana no sé si deu passar de 160.000 exemplars. Per a una població de
quatre milions és poc, però afecta nuclis influents.     Per què va fracassar el Diario de ValenÂcia?     Per diverses raons. Crec que
bà sicament perquè els equips que ho portaven no teÂnien una idea clara del que
volien, però no perquè no hi haja espai per a un diari aixÃ. I la gent que els
recolzava econòmicament no era prou decidida.     En canvi, El Temps ha anat endavant.
    A mi sempre mÂ’ha sorprès que acÃ
dalt s’hagen fet dos canals de televisió, diversos diaris, no sé quantes rà dios
i, en canvi, un setmanari no ha funcionat mai. Si El Temps existeix és per la voluntat constant d’unes poques persones, d’una persona
en concret, editor i promotor. El recolzament institucioÂnal ha estat mÃnim, en
subvencions i en puÂblicitat. Ara ha començat una nova etapa. Però amb aquests
problemes, la capacitat dÂ’inversió per ampliar el setmanari és reÂduïda, sense
un recolzament de la societat i de les institucions. I aquest últim,
incomprensiblement, no hi és.     Comença a tenir certa influència?     Les institucions li tenen un cert
respecte. A més, saben que les coses que diu normalÂment són veritat. I té
certa influència en aquests cercles de gent relativament jove i educada de què
parlà vem abans.     l entre tant anticatalanisme, TV3
agafa audiència. Com ha estat?     Es pot explicar pel desig de
tenir un altre canal i per la curiositat d’un canal que parla en català .
Després, un cop encetat, la gent s’hi enganxa. Hi ha unes desenes de milers de
persones que volen una televisió en caÂtalà . I una vegada a disposició del
públic, la gent la posa, li agrada i la veu amb certa regularitat, perquè
lÂ’entenen i tenen una alÂternativa dÂ’estil i de llengua. Això significa que en
el fons no hi havia una resistència profunda a les coses que venien de CataluÂnya.
Aquesta resistència havia estat provoÂcada i, quan ha entrat dÂ’una manera vista
com a normal, ha estat perfectament accepÂtada. Els comentaris que hi havia al
principi a poc a poc han anat desapareixent i fins i tot els blaveros la veien
amb certa regulariÂtat.     l quan es talla, hi ha una gran reacció...     La gent ha sentit dues coses.
Primer, lÂ’acÂte de violència gratuïta i arbitrà ria. I, segon, la privació dÂ’una
cosa que ja tenÃem. La reacció, lògicament, és en contra. Contra aquesta
sensació d’arbitrarietat la gent ha reaccionat i ha estat una de les reaccions
més sòlides.     Tu has viscut les negociacions.
Quina impressió en tens?     La iniciativa de tallar TV3 ve de determiÂnades persones, de la direcció de
la televisió valenciana i de la presidència de la Generalitat. Ve motivada per
guanyar-se una audiència d’entrada, que ja ve per la mateixa freqüència i per
eliminar una comÂpetència que la gent compararia. Perquè la gent segurament no
compararà la TVV i TVE però sà TVV i la TV catalana. I la compaÂració podria
ser odiosa, podria ser enormeÂment perjudicial quant a qualitat i interès per
la TVV. I, d’altra banda, ideològicament els molestava, no sols perquè prové
dÂ’un à mbit polÃtic diferent del del PSOE, sinó pel fet de ser catalana. I no
els importa tallar un canal de televisió, ni el perjudici lingüÃstic i cultural
que han creat.     I ara que TVV i TV3 es veuen sense interferències, què
pensaran? Â Â Â Â Ara estem en la mateixa
il·legalitat que abans. La tolerà ncia no sé quan durarà i, si la tornen a
tallar, no sé si posaran arguÂments dÂ’il·legalitat o quins. Això no se sap.     Com és el contingut ideològic de TVV?     No sóc un gran espectador de cap televiÂsió. No sabria qualificar el
contingut ideolòÂgic. Sé que molesta lÂ’Ãnfima qualitat estètica i els
desagradables continguts ideològico-folklòrics del programa de Joan Monleon. Si
això respon a algun tipus d’ideologia, no ho sé. Però crec que cal esperar un
mes o dos i preguntar a algun espectador assidu. Â Â Â Â Us sentiu oblidats pel Principat?
    Ens sentim ignorats per la immensa
majoÂria de la població dÂ’acà dalt, a qui no importa el que passa allà , i
viceversa. Les forces polÃtiques sÂ’ocupen de la Catalunya estricta i dels seus
projectes polÃtics. Veuen el PaÃs Valencià com una cosa dÂ’un cert interès i
prou. La connexió continuarà exisÂtint entre sectors cÃvics i culturals. Fora
dÂ’aiÂxò, la connexió és molt escassa. No ens poÂdem sentir oblidats, sinó que,
simplement, aquesta connexió i aquest flux de comunicaÂció no existeixen.     Cansa aquesta lluita continua per
la llenÂgua, per la televisió?     SÃ.     Hi veus futur?     És una lluita difÃcil, però no
desesperada. No som, per dir-ho aixÃ, “els últims de Filipines”.     A la part final de CrÃtica de la nació pura afirmes que als portuguesos no seÂ’ls acusa, com a nosaltres, de voler alçar barreres, de tancar-se, perquè estan a lÂ’altre costat de la ratlla. I acabes dient: ‘Jo només volÂdria
que em mirassen com si fos portuÂguès. Entranyable germà ibèric, no cal dir-ho.
Obertament disposat a tots els interÂcanvis i cooperacions. Però portuguès”. SeÂgueixes amb el
teu desig de ser “portuÂguès”?     SÃ. Sempre he pensat en Portugal,
perquè fa molts anys que té un magnÃfic estatut dÂ’autonomia.     I, a més a més, no li precinten els repetiÂdors
de televisió. |
![]() | Pujar ![]() |