Un observador civilitzat Joan F. Mira, columnista Enric Sòria La literatura reflexiva té, entre nosaltres, una difusió molt exigua.
L’assaig, com deia Xènius, «és feina essencialment papallonera» i sol tenir com
a virtut la varietat de temes i enfocaments. Això exigeix un públic lector
ampli, amb curiositats extenÂses. AcÃ, en català , no hi ha aquest públic, o no
n’hi ha prou. Aquesta mancança no deu ser, probablement, l’única raó per a
lÂ’escà s cultiu del gènere al PaÃs Valencià , però és, sens dubte, una de les que
més pesen. D’acà que l’assaig s’haja refugiat en el món urgent, puntual i
intel·lectualment fagocitador de la premsa escrita. L’articulisme té les seues virtuts, que no cal desdenyar gens ni mica: la
premsa exigeix a l’escriptor concisió, claredat i amenitat. També l’acostuma a
mesurar-se, a destriar el gra de la palla, a tenir sentit de lÂ’oportunitat. En
un periòdic no s’escriu per a iniciats. Però els inconvenients, d’altra banda,
són enormes. Sobretot quan l’assaig sobreviu quasi exclusivament, com acà és el
cas, dins del recer coerÂcitiu de la premsa. Joan Francesc Mira es plega a les exigències del gènere, no a les seues
possibles servituds. Durant anys i panys ha tractat els seus temes amb una
frescor francament envejable. L’article d’opinió és, en les seues mans, un
assaig en miniatura, no una caricatura dÂ’asÂsaig. Mira ha aprés de Fuster els
recursos essencials dÂ’aquest art difÃÂcil. Té grà cia en el suggeriment i
soltesa en l’argumentació. Maneja molt bé la ironia (un punt subratllada a
voltes, quan el tema l’altera més del compte) i és un veritable mestre de
lÂ’adjectiu imprevistaÂment esmolat, memorable. Com a patriota i com a escriptor, Mira sÂ’estima més lÂ’eficà cia que la
declamació. Armat d’una formació clà ssica molt sòlida, cosa que sempre és útil
a l’hora de redactar, l’autor va conformar la seua llengua literà ria a partir
del model de Fuster, matisat per un acostament molt calculat a un cabal
lingüÃstic genuïnament valenÂcià que, fins llavors, havia quedat
immerescudament desatés per la literatura. AixÃ, sense perdre ni un bri
d’elegà ncia, la seua prosa adquiria sabor i to, expressivitat i riquesa, i
reforçava de pas la senÂsació de comunitat amb el destinatari dels seus textos,
que era, en primera instà ncia, el lector valencià . Aprofundint alhora en el català literari, pulcre i funcional dels anys
cinquanta i en lÂ’estimat llenguatge familiar, ha aconseguit una prosa viva i
genuïna, flexible i clara, que tant li serveix per modelar assajos breus i
incisius com per bastir les propostes narratives més ambicioses que s’han
produït al PaÃs Valencià en la nostra llengua. El fet és que, des dÂ’un
principi, Mira ha sabut com escriure, i també en què escrivia.
El nostre autor ha seguit aquest camÃ, amb tenacitat i sovint amb gosadia,
sense fer cas de modes ni miratges i, només per això, el seu hauria d’haver
constituït ja un model dÂ’escriptura reconegut al nostre paÃs, massa treballat
pels mals exemples. És clar que no tot és prosa
en aquesta prosa. Jo diria que
els papers que Mira ha anat produint respiren i viuen amb una espècie d’alegria
sorneguera, darrere de la qual es pot sentir, de vegades, una reticència de
fons, que potser amplifica el que tenen dÂ’exercici de suggeriment, de mostrar
sense acabar de dir. En qualsevol cas, en els seus assajos, Mira parla per ell
mateix. Obliga el lector a estar dÂ’aÂcord o en desacord amb el seu punt de
vista. L’obliga, per tant, a reflexionar-hi també, a assajar-se pel seu compte.
Com en tot bon assaig, en cada article de Mira, entre bromes i veres, hi ha una
lliÂbertat interior que vol ser compartida: una incitació al dià leg, o al
debat. Si, en general, la brevetat dels articles ja tendeix a la sÃntesi, cal dir
que en els de Mira aquesta tendència, pròÂpiament pensadora, és molt
pronunciada. Aquests textos tenen voluntat d’apòleg. Estableixen una comparança,
o una metà fora, encara que un dels termes de la comparació no siga explÃcit, i
menen cap a una conclusió que, de vegades, només queda apuntada. Això els
aporta una eficà cia suggestiva superior. En la majoria dels casos, quan Mira observa un poble o un terriÂtori, o un
costum, la comparança s’estableix entre allò que ens descriu i el que passa en
aquest desbaratat paÃs nostre. La conclusió pot sonar més o menys com «allÃ
passa com acÃ, dÂ’aquests bolets seÂ’n crien per totes bandes». Cosa que, en principi,
em sembla molt bé. Hi ha formes de creure’s excepcional que no paguen la pena. En tot cas, els coneixements antropològics de l’autor li resulten molt
útils per veure comunitats fonamentals entre cultures allà on uns altres només
veurien les distincions superficials de torn. De tant en tant, però, l’autor
veu coses que no tenen correlat presumible amb els costums locals. No ho
dissimula, ni tampoc ho rebutÂja. Ho constata, segons els casos, amb
civilitzada enveja, amb sorpresa, ironia, curiositat, recança... Llegir els seus articles és dialogar amb un escriptor madur, lecÂtor extens
i intens, viatger encuriosit, matisadament orgullós del seu domini dels
recursos que, com a intel·lectual, ha de fer servir. Joan F. Mira és un
nacionalista intel·ligent i civilitzadament adversatiu, però constant, un
observador molt atent als detalls que ajuden a desentranyar una mica aquest
curiós món nostre, un antropòleg (ja ho he dit) que sap traure partit
assagÃstic dÂ’aquesta disciplina i un professor de literaÂtura grecollatina que
estima el seu ofici, ha llegit a fons els clà ssics i ha modelat a partir d’ells
una prosa precisa, elegant i ordenada. Un estil que sÂ’adequa al tema i en cap
moment es desfigura en la vulgaÂritat de lÂ’autocelebració. Amb un estil aixÃ, que
no és cap regal dels déus, sinó un producte del treball, Mira pot dir coses
molt justes soÂbre qüestions molt envitricollades. Com ara quan justifica, en
dues frases ben encunyades, lÂ’escriptura de ficcions a partir de la necessiÂtat
bà sica dÂ’imaginar altres vides: «Imaginar altres vides és, simpleÂment, una
manera de viure altres vides. I viure altres vides és l’úniÂca manera de
superar la irreductible limitació de la vida que es viu.» Breu, ple de sentit,
airosament manejat, chapeau. En resum, un prosa que convida a la lectura per a una mirada que incita a
la discussió. L’assaig és això. Abans en un periòdic, ara en internet, aquestes
opinions volen participar en el moviment de la història i ens el mostren. Selecció d’articles
de Joan F. Mira |
![]() ![]() ![]() ![]() ![]() ![]() |
![]() | Pujar ![]() |