Un observador civilitzat

 

Joan F. Mira, columnista

 

Enric Sòria

 

La literatura reflexiva té, entre nosaltres, una difusió molt exigua. L’assaig, com deia Xènius, «és feina essencialment papallonera» i sol tenir com a virtut la varietat de temes i enfocaments. Això exigeix un públic lector ampli, amb curiositats exten­ses. Ací, en català, no hi ha aquest públic, o no n’hi ha prou. Aquesta mancança no deu ser, probablement, l’única raó per a l’escàs cultiu del gènere al País Valencià, però és, sens dubte, una de les que més pesen. D’ací que l’assaig s’haja refugiat en el món urgent, puntual i intel·lectualment fagocitador de la premsa escrita.

 

L’articulisme té les seues virtuts, que no cal desdenyar gens ni mica: la premsa exigeix a l’escriptor concisió, claredat i amenitat. També l’acostuma a mesurar-se, a destriar el gra de la palla, a tenir sentit de l’oportunitat. En un periòdic no s’escriu per a iniciats. Però els inconvenients, d’altra banda, són enormes. Sobretot quan l’assaig sobreviu quasi exclusivament, com ací és el cas, dins del recer coer­citiu de la premsa.

 

Joan Francesc Mira es plega a les exigències del gènere, no a les seues possibles servituds. Durant anys i panys ha tractat els seus temes amb una frescor francament envejable. L’article d’opinió és, en les seues mans, un assaig en miniatura, no una caricatura d’as­saig. Mira ha aprés de Fuster els recursos essencials d’aquest art difí­cil. Té gràcia en el suggeriment i soltesa en l’argumentació. Maneja molt bé la ironia (un punt subratllada a voltes, quan el tema l’altera més del compte) i és un veritable mestre de l’adjectiu imprevista­ment esmolat, memorable.

 

Com a patriota i com a escriptor, Mira s’estima més l’eficàcia que la declamació. Armat d’una formació clàssica molt sòlida, cosa que sempre és útil a l’hora de redactar, l’autor va conformar la seua llengua literària a partir del model de Fuster, matisat per un acostament molt calculat a un cabal lingüístic genuïnament valen­cià que, fins llavors, havia quedat immerescudament desatés per la literatura. Així, sense perdre ni un bri d’elegància, la seua prosa adquiria sabor i to, expressivitat i riquesa, i reforçava de pas la sen­sació de comunitat amb el destinatari dels seus textos, que era, en primera instància, el lector valencià.

 

Aprofundint alhora en el català literari, pulcre i funcional dels anys cinquanta i en l’estimat llenguatge familiar, ha aconseguit una prosa viva i genuïna, flexible i clara, que tant li serveix per modelar assajos breus i incisius com per bastir les propostes narratives més ambicioses que s’han produït al País Valencià en la nostra llengua. El fet és que, des d’un principi, Mira ha sabut com escriure, i també en què escrivia.

 

El nostre autor ha seguit aquest camí, amb tenacitat i sovint amb gosadia, sense fer cas de modes ni miratges i, només per això, el seu hauria d’haver constituït ja un model d’escriptura reconegut al nostre país, massa treballat pels mals exemples.

 

És clar que no tot és prosa en aquesta prosa. Jo diria que els papers que Mira ha anat produint respiren i viuen amb una espècie d’alegria sorneguera, darrere de la qual es pot sentir, de vegades, una reticència de fons, que potser amplifica el que tenen d’exercici de suggeriment, de mostrar sense acabar de dir. En qualsevol cas, en els seus assajos, Mira parla per ell mateix. Obliga el lector a estar d’a­cord o en desacord amb el seu punt de vista. L’obliga, per tant, a reflexionar-hi també, a assajar-se pel seu compte. Com en tot bon assaig, en cada article de Mira, entre bromes i veres, hi ha una lli­bertat interior que vol ser compartida: una incitació al diàleg, o al debat.

 

Si, en general, la brevetat dels articles ja tendeix a la síntesi, cal dir que en els de Mira aquesta tendència, prò­piament pensadora, és molt pronunciada. Aquests textos tenen voluntat d’apòleg. Estableixen una comparança, o una metàfora, encara que un dels termes de la comparació no siga explícit, i menen cap a una conclusió que, de vegades, només queda apuntada. Això els aporta una eficàcia suggestiva superior.

 

En la majoria dels casos, quan Mira observa un poble o un terri­tori, o un costum, la comparança s’estableix entre allò que ens descriu i el que passa en aquest desbaratat país nostre. La conclusió pot sonar més o menys com «allà passa com ací, d’aquests bolets se’n crien per totes bandes». Cosa que, en principi, em sembla molt bé. Hi ha formes de creure’s excepcional que no paguen la pena.

 

En tot cas, els coneixements antropològics de l’autor li resulten molt útils per veure comunitats fonamentals entre cultures allà on uns altres només veurien les distincions superficials de torn. De tant en tant, però, l’autor veu coses que no tenen correlat presumible amb els costums locals. No ho dissimula, ni tampoc ho rebut­ja. Ho constata, segons els casos, amb civilitzada enveja, amb sorpresa, ironia, curiositat, recança...

 

Llegir els seus articles és dialogar amb un escriptor madur, lec­tor extens i intens, viatger encuriosit, matisadament orgullós del seu domini dels recursos que, com a intel·lectual, ha de fer servir. Joan F. Mira és un nacionalista intel·ligent i civilitzadament adversatiu, però constant, un observador molt atent als detalls que ajuden a desentranyar una mica aquest curiós món nostre, un antropòleg (ja ho he dit) que sap traure partit assagístic d’aquesta disciplina i un professor de litera­tura grecollatina que estima el seu ofici, ha llegit a fons els clàssics i ha modelat a partir d’ells una prosa precisa, elegant i ordenada. Un estil que s’adequa al tema i en cap moment es desfigura en la vulga­ritat de l’autocelebració. Amb un estil així, que no és cap regal dels déus, sinó un producte del treball, Mira pot dir coses molt justes so­bre qüestions molt envitricollades. Com ara quan justifica, en dues frases ben encunyades, l’escriptura de ficcions a partir de la necessi­tat bàsica d’imaginar altres vides: «Imaginar altres vides és, simple­ment, una manera de viure altres vides. I viure altres vides és l’úni­ca manera de superar la irreductible limitació de la vida que es viu.» Breu, ple de sentit, airosament manejat, chapeau.

 

En resum, un prosa que convida a la lectura per a una mirada que incita a la discussió. L’assaig és això. Abans en un periòdic, ara en internet, aquestes opinions volen participar en el moviment de la història i ens el mostren.

 

 

Selecció d’articles de Joan F. Mira