Mira, antropòleg 

 

La imprescindible reflexió

sobre la identitat

 

Els assaigs “polítics” de Joan F. Mira

 

Jordi Sebastià

 

No podem fer-nos una idea correcta de la complexitat i diversitat de l’obra de Joan Francesc Mira sense dedicar un apartat, per mínim que siga, a les obres que podríem classificar com de “reflexió política”. Temes com el nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i l’evolució de les identitats i dels símbols que les conformen, la importància de les llengües per tal de crear “consciència col·lectiva”, i la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici d’interessos molt concrets, ocupen una part considerable dels treballs de Mira. L’eix genèric d’aquestes reflexions és la complicada qüestió de la identitat i totes les conseqüències que se’n deriven, especialment el seu ús polític.

 

El nostre autor s’hi ha dedicat, no des d’una postura asèptica (encara que com ell mateix ens adverteix, en la reflexió intel·lectual —i molt especialment quan entren en joc temes com aquests— les postures asèptiques no existeixen ni poden existir perquè tots els investigadors estan implicats d’una manera o d’una altra), sinó des del compromís amb el seu país i la seua cultura. Mira vol ser un ciutadà —amb tot el que la paraula, ara tan devaluada, implica de crítica i participació social— i, en concret, un ciutadà valencià. La seua implicació cívica i política en la societat valenciana és coneguda i l’ha dut a presidir Acció Cultural del País Valencià (1992-1999), a crear i impulsar la plataforma Valencians pel Canvi o a ser candidat al Congrés dels Diputats pel Bloc Nacionalista Valencià, partit en el qual milita; res a veure doncs, amb un fred estudiós de laboratori o un savi de biblioteca.

 

Moltes de les reflexions de Mira estan avalades per fets concrets de l’experiència, la seua i també la de molts dels seus lectors, la qual cosa aproxima i facilita molt la lectura d’uns papers que podrien semblar complicats exercicis intel·lectuals però que resulten, al contrari, accessibles i molt suggeridors. Aquest compromís de Mira ha estat el motiu bàsic d’una confusió important sobre la seua obra assagística política: alguns crítics han considerat que Mira hi parlava només “dels valencians” o fins i tot “per als valencians” i que això limitava molt l’interès i l’abast dels seus treballs. No és així. La reflexió sobre el cas valencià i també sobre el de la cultura i la nació catalanes en general és fonamental en l’obra del nostre autor —i, molt especialment en el llibre Sobre la nació dels valencians, explícitament dedicat a aquest tema—, però la majoria de les consideracions que Mira fa sobre, per exemple, la importància dels símbols en la creació de les identitats nacionals o el paper de la llengua en el terreny del nacionalisme són vàlides per a qualsevol societat occidental. Com ell mateix ens recorda, tots vivim i ens identifiquem en i des d’una nació, i els mecanismes de funcionament i els elements de conflicte que afecten les nacions —totes— són molt semblants. Una de les grans virtuts de Mira és demostrar, sempre amb un punt de vista elegantment escèptic respecte a  les conviccions absolutes, que la problemàtica tan peculiar que valencians i catalans tenim al voltant de la nostra condició nacional no és tan diferent de la que pateixen molts altres pobles del món, fins i tot aquells que s’autoproclamen “normals” i que gaudeixen de tots els elements —banderes, fronteres, reconeixement internacional...— que en principi els haurien d’assegurar una existència menys conflictiva.

 

Aquest és un dels valors més importants de la Crítica de la nació pura, un llibre decisiu en l’itinerari intel·lectual de l’autor, publicat l’any 1984 després d’haver guanyat el premi d’assaig Joan Fuster i recentment reeditat (2005). En la Crítica, Mira analitza la complicada i fonamental qüestió del nacionalisme des de la perspectiva que li dóna la seua intensa i completa formació com a antropòleg social. Aquesta perspectiva, és a dir, conèixer què fan en la pràctica moltes societats humanes, permet que el llibre escape del nivell purament teòric que ompli la majoria dels escrits sobre nacionalisme. Així, gràcies al seu gran bagatge, Mira ens descobreix que moltes de les convencions teòriques sobre el nacionalisme, acceptades i proclamades per pensadors prestigiosos, són només això, convencions, que la pràctica concreta s’encarrega de desmuntar. En la Crítica, Mira desfà tota una sèrie de tòpics sobre la nació entesa com un element “pur”, net i lliure de contradiccions, per mostrar-nos el que realment és: una creació social, humana per tant, sempre en construcció i terriblement, indefectiblement, dependent dels símbols. Afirmacions, sòlidament argumentades, com que tots els humans necessitem tenir una identitat de grup o que cap “nació cultural” pot sobreviure en aquest món contemporani sense arribar a ser també nació política, aportaren al debat sobre el nacionalisme un nou enfocament, un punt de vista crític que resulta engrescador i que, sobretot, desemmascarà les postures pretesament neutres de molts teòrics del nacionalisme, generalment adeptes al —també impur i contradictori— nacionalisme d’estat.

 

Si la Crítica era un exercici general —això sí, amb referències constants als casos valencià, català i espanyol—, Sobre la nació dels valencians és, tal com indica el mateix autor en el pròleg, una “Crítica de la nació pràctica”, una reflexió lúcida i imprescindible sobre la complicada adscripció nacional dels valencians. Contra aquells que consideren que els valencians, pel fet de no haver creat un moviment polític nacionalista amb força, són merament uns espanyols en procés inevitable d’assimilació, i contra els que parlen de la necessitat irrevocable d’unir-se a la “nació catalana” pel fet de parlar la mateixa llengua, Mira aporta un seguit de reflexions —com sempre documentades i crítiques— en què opta per una via valenciana, més propera al sentiment de valencianitat encara latent i unit a una història i a uns símbols recuperables i presents, concrets i allunyats tant de la dependència espanyola com de l’abstracció intel·lectual que representa l’opció catalanista. La seua diferenciació entre Nació política i Nació cultural resulta molt fecunda en les propostes “pràctiques” de Mira.

 

Obres com Cultura, llengües, nacions o parts de Sobre ídols i tribus complementen la rica i sempre estimulant reflexió de Mira sobre la identitat com a base per a la nació i com a element clau en la política moderna. Totes elles tenen un valor afegit al de la mera aportació intel·lectual: l’estil, sempre ric, elegant i captivador de l’autor. Resulta inconfusible: és el segell d’un gran escriptor, que ho és, també, quan parla de política.

 

Burjassot, octubre de 2005

 

 L’antropologia com a compromís 

 Joan F. Mira, assagista: tria de textos