|
|
|
Claude Simon, El
tramvia (2001) Traducció de Joan F. Mira No vaig entendre mai (la propietat estava
només a quatre quilòmetres de la mar, i des de la terrassa se’n veia allà lluny
la franja blava) per quines raons (si no era potser per satisfer el capritx
dels xiquets) ma tia i el seu marit havien vingut a instal·lar-se per tot un
estiu en aquella vil·la lletja i grandota que no solament pel volum sinó també
per l’estètica (construïda a la vora del Mediterrani en un incongruent estil
normand i amb una teulada que la desbordava i la cobria com un barret)
contrastava, pretensiosa, pesada i estranya al país, amb els petits i modestos
xalets com aquell on la mamà havia llogat a aquesta senyora Espinosa les dos
incòmodes habitacions amb les parets enlluïdes d’un rosa quasi descolorit per
la humitat marina que al mateix temps, pujant per osmosi des del sòl,
l’enfosquia per la part més baixa, girant cap al malva, tal com es va comprovar
quan calgué apartar el llit per descobrir el peu del mur on s’havia deixat
caure el centpeus perseguit i on la llum de la bugia que alçava la mamà per
il·luminar la cacera, mentre llançava crits d’espant barrejats d’indignació
contra la senyora Espinosa, va revelar el material friable, granulós i gris
clar de l’arrebossat massa saturat d’arena marina on, desprenent-se en plaques
sota els colps maldestres que perseguien la bestiola, es van encendre minúsculs
espurneigs de quars. En tot cas, i per més paradoxal que la cosa
puga semblar ja que només un centenar de metres separaven de la mar la vil·la
que donava directament a la platja, el marit de ma tia no deixà de fer aixecar
a mig camí el tradicional abric amb teles que inflava el vent ratllades també
d’un rosa la pal·lidesa del qual en aquell cas no era efecte de la humitat sinó
del sol que se’n menjava el
color fins que a poc a poc apareixia només com una capa lleugera sobre la
textura granulosa del teixit. Abric que, a la caiguda de la nit, alliberat del
seu revestiment de tela i de les senyores de visita que, de vesprada, «es
reunien al saló» assegudes en poltrones plegables i vestides, si no amb roba
de ciutat, almenys amb estrictes vestits d’estiu i permetent-se com a màxim,
però sense llevar-se les mitges, d’anar calçades amb espardenyes —de la mateixa
manera que mai no hauria passat pel cap a la meua tia, tanmateix encara jove,
posar-se un vestit de bany, encara que fóra ample, i una vella fotografia groc
pàl·lid mostra, asseguda a la vora mateixa de l’aigua en una cadira plegable,
amb barret al cap, envoltada de vels, com si fóra un munt de teles protegit per
una ombrel·la, la meua àvia al costat de la qual es poden veure uns xiquets (un
d’ells ja gairebé un jove) vestits amb banyadors de mitja màniga, amb ratlles
horitzontals (de color rosa?) i severament
botonats per davant des del pubis fins a la base del coll... Abric,
doncs, que, a la caiguda de la nit, despullat de les parets desmuntables i
reduït només a la carcassa, servia com a punt de reunió d’un grupet de nens
que amb jocs innocents, endevinalles o altres, ocupaven l’espera abans d’anar,
sota la vigilància d’algun domèstic, a assistir a allò que anomenaven el
«ròssec», és a dir, una mica més al nord que les vil·les, a la tornada de les
barques de pesca, l’espectacle de dones, joves i fins i tot infants estrebant
cap a la platja els dos extrems d’una vasta xarxa fins que, sota l’escassa
claror dels fanals, es veia finalment aparéixer la bossa on palpitava
confusament una massa platejada de peixos. Tanmateix,
per al xiquet menut que jo era, més que l’espectacle mateix: l’obscur clapoteig
de l’aigua negra contra els costats de les grans barques que continuaven
balancejant-se prop de la vora, la filera dels estrebadors (dones amb mocadors negres
o «en cabells» descoberts, xiquets més o menys espellifats, homes amb peus
ossuts i peluts) amb cares que, il·luminades des de baix pels fanals posats a
terra, invertint les ombres, els conferien aquell no se sap què de misteriós i
de sagrat que, en els quadres o en les il·lustracions del catecisme que representen
la Nativitat, transforma i magnifica les cares dels pastors que han acudit
il·luminades elles també per la llum que emana del bressol (i a tot això sense
dubte s’afegia encara en la ment dels infants una inconscient confusió fonètica
entre la paraula pescador i els «pobres pecadors» de la pregària), i en fi
(qualssevol que foren els renecs decebuts dels homes) la massa de l’estremiment
platejat que omplia la bossa de la xarxa pareixia enorme, i tot es combinava
per donar a l’escena una dimensió en certa manera bíblica i una mica
meravellosa com la Pesca Miraculosa o la Multiplicació dels Pans... Però
més que la màgia pròpia d’aquest espectacle, allò que, per a mi, comptava
sobretot en aquelles vetlades a la platja era l’existència en el nostre petit
grup d’una xiqueta (podia tindre al voltant d’uns tretze anys) que n’havia pres
el comandament amb autoritat, aureolada als meus ulls (i sense dubte també als
dels altres nens) pel prestigi que li venia de la seua sensacional entrada en
escena en un sainet tret, crec, pel professor d’anglés, de no sé quina novel·la
i representat en ocasió d’una festa al Centre Maintenon d’on era alumna la meua
cosineta i durant la qual, disfressada de xic i amb una gorra al cap, ella
irrompia com a salvador, saltant de colp a l’interior d’una miserable caseta
londinenca per una finestra que recorde que havien instal·lat a la dreta, com
crec encara escoltar el soroll sord del paviment de fusta sota el xoc dels seus
peus i veure el lleuger núvol de pols que se n’alçà. Siga
perquè la van triar per aquest paper precisament a causa de la seua vivacitat i
del seu posat de xicot, siga perquè aquest (el paper) va influir en el seu
comportament, havia adquirit sobre el nostre petit grup un ascendent a què jo
em sotmetia amb un fervor i una admiració muts però no menys apassionats en els
quals, atesa la meua edat (jo devia tindre llavors uns cinc o sis anys), no
entrava naturalment cap dimensió sexual però que eren tan violents que molts
anys més tard el record de la seua sorollosa i salvadora entrada en escena actuava
encara tan vivament que em semblava (em sembla encara) escoltar aquell soroll
del paviment quan ella hi va aterrar i que, més endavant, jo superposava aquesta
imatge a la del salt amb els peus junts d’Andrée, la jove companya d’Albertine,
per damunt del «pobre vell» assegut al passeig de Balbec. (pàg.
38-43)
Martí Domínguez: El
tramvia de la memòria Xulio Ricardo Trigo:
De la infantesa amb Proust de rerefons |
||||||
 Tornar a la pàgina anterior | Pujar  |
