NARRATIVA

 

De la infantesa amb Proust de rerefons

 

Claude Simon, El tramvia.

Traducció de Joan Francesc Mira.

Bromera. València, 2003.

 

Xulio Ricardo Trigo

 

Diuen que va ser i era un moviment literari que aspirava a destruir la lògica del discurs narratiu. Tot i que per a molts dels seus incondicionals s’havia convertit en un altre episodi de l’oblit, els fets van tenir lloc durant els anys 60, quan un grup d’escriptors i escriptores van extremar l’ús d’avenços tècnics i estètics posats en relleu pels grans autors de l’inici del segle XX. Avenços, però, ja presents a la literatura medieval o en altres formes narratives —diaris, memòries, cròniques—, interpretacions més personals i introspectives que les exigides per la concepció de la novel·la clàssica.

 

Seguint aquests postulats, sovint propers a la pintura, amb la fragmentació temporal, la pràctica desaparició dels personatges, sempre a l’encalç del sublim literari, va ser com al voltant de Nathalie Sarraute, Robert Pinget, Robbe-Grillet, Michel Butor, Claude Simon i d’altres, vigilats de prop per Samuel Beckett i Marguerite Duras —que els superaven amb freqüència—, es va construir una constel·lació literària bastant efímera, característica habitual dels moviments excessivament marcats i una mica artificials. Tampoc no va ser gens anecdòtica la presència d’un editor, Jérôme Lindon, al davant de Les Éditions de Minuit, com a pope encarregat de transmetre coherència al moviment; ni de Michel Butor, que en va teoritzar, tant a les novel·les com als seus assajos, amb les dècimes de genialitat més candents.

 

OPORTUNITAT D’UN RESSORGIR

Seria una ingènua operació de màrqueting dir que el Nouveau Roman torna a estar d’actualitat per la mera publicació de dos llibres: Reanudación, de Robbe-Grillet (Anagrama) i El tramvia, de Claude Simon (Bromera i Seix Barral). Però s’ha de convenir la seva oportunitat. És innegable el ressorgir de la literatura personal —llibres de viatges, dietaris, metanovel·la, etc.—, amb paràmetres tècnics i estètics que de vegades es podrien emparentar amb les coordenades que guiaven els autors d’aquest moviment francès. De summa importància resulten les opinions de Butor: “La recerca de noves formes novel·lesques amb un poder integrador més destacat ajuda al triple paper amb relació a la consciència que tenim respecte de la realitat: denúncia, exploració, adaptació”.

 

Aquesta idea es podria aplicar als autors que més han contribuït a renovar la narrativa dels últims anys: Sebald, Píglia, Vila-Matas, sense oblidar la particular lectura que J.J. Saer ha fet del Nouveau Roman als seus llibres. Però hi ha una diferència substancial, mentre els francesos cercaven la puresa de les coses a través de l’exclusió d’elements que veien com a propis de la novel·la realista, els nous autors esmentats tenen un objectiu més iconoclasta, es capbussen als límits per trobar els instints més inconfessables, el tast d’impuresa adequat a un jo que només pot existir si té en compte la memòria i el somni. Una recerca d’absolut que només pot néixer d’un acusat sentit del que és humà en tots els seus aspectes, tant en els bons com en els més dolents.

 

Malgrat tot, els autors evolucionen sempre en contra d’aquests moviments inventats, aprofundint el seu camí. Hi ha noms del Nouveau Roman que han anat molt més enllà d’aquells paràmetres celebrats un dia com la gran revolució literària, més enllà del rigorisme que va portar alguns a trencar amb la novel·la tradicional. Potser el cas més evident —a més de Michel Butor— d’aquesta evolució sigui l’autor d’El tramvia. I no és estrany si tenim en compte la importància de Marcel Proust en la seva obra, de la qual Simon hauria extret el vessant més humà.

 

Claude Simon (1913) ha experimentat al llarg de la seva vida una voluntat especial per la naturalesa, s’ha esforçat a novel·lar la difícil integració de l’ésser dins un medi ambient violent i hostil. La indiferència de la naturalesa amb els processos vitals el va impulsar a escriure les Géorgiques (1981), el seu llibre més celebrat, un tour de force d’alta literatura, molt més aconseguit que Le Palace (1962) i Lliçons de coses (1975), dos dels seus textos més coneguts.

 

El tramvia (2001), considerada per la crítica francesa com un “commovedor fresc íntim”, és la narració d’un escriptor experimentat, capaç de posar tot el seu ofici al servei d’un record: els moments feliços amb la seva família materna a Perpinyà, moments trencats per la mort de la mare, que s’havia casat amb un militar també mort prematurament. Aquest cúmul de desgràcies el porta a París. Allà estudiarà i tindrà els primers somnis artístics i socials: la pintura, l’anarquisme —va lluitar al costat dels republicans a la Guerra Civil Espanyola— i, finalment, la literatura. Però no va oblidar mai la seva infantesa a Perpinyà, d’on treu vuitanta anys després el material/memòria per a escriure aquestes ratlles intenses i, a la vegada, nervioses, fotografia íntima marcada pel ritme dels tramvies, preàmbul d’uns anys que veurien com es dilapidaven els somnis i les formes de vida d’una època encara massa propera per a ser considerada el passat.

 

Certa crítica va considerar posteriorment que el Nouveau Roman havia estat responsable de la pèrdua d’influència de les lletres franceses. Si tornem a llegir alguns llibres clau del moviment, si estudiem amb molta cura les últimes creacions dels seus representants, és fàcil veure que va ser una crítica injusta. Marcats amb força pel cinema, aquells francesos van influir de manera decisiva en molts dels grans escriptors sud-americans del boom i, a més a més, va ser l’última generació amb una gran preparació teòrica. Potser França va perdre molt després del Nouveau Roman, però no tant per haver seguit unes tècniques que sovint no tenien cap més sortida, com per haver deixat de banda la formació necessària que s’escau a un escriptor.

 

Fora d’aquestes consideracions, El tramvia és un text no gaire fàcil de llegir, però les seves frases esplèndides es graven a foc a la pell del lector i converteixen l’esforç en una experiència inoblidable, afavorida per l’excel·lent traducció de Joan Francesc Mira, que ha sabut trenar el discurs de l’autor amb una genialitat semblant.

 

Fragment d’El tramvia