|
|
|
El
bou de foc (1974) [Primera
part, capítol VI] No hi havia ningú, al Bar Talisman. La dona,
amb els braços recolzats sobre la barra, tot el cos tirat endavant, el mirà amb
desconfiança. L’esquena i el cul dins l’espill dels prestatges de les
botelles, un cul ample i rodó com en el quadro aquell de la Història de l’Art per fascicles, només que l’espill no és tan
gran i la dona és més vella, rossa tenyida amb els ulls pintats, una gran ombra
blava verdosa i la boca molt molt exagerada, pensa, es pinten tant perquè volen
semblar més joves, però aquesta deu estar retirada, si no no faria de cambrera
de barra un divendres de matí. Igual que en el quadro aquell famós de Monet, o
Manet, encara els confonc, els impressionistes. La diferència és que no hi ha
ningú, al Bar Talisman, i que es poden llegir perfectament els noms de totes
les begudes, de les botelles de colors que hi ha darrere de la dona a banda i
banda de l’espill. «És
molt millor de matí», li havia dit Josep Maria a l’oficina, «i si pot ser
divendres», ell ja té pràctica, i deu tindre raó que tot és qüestió de
decidir-se. La primera vegada fa vergonya, no saps què fer, havia dit, però
després ja hi vas com la cosa més natural del món, passa com tot. «Els
divendres de matí no hi ha ningú, i les que s’acosten pels bars és que van
curtes de diners, i estan molt més de cara. Els dissabtes, com que la gent ha
cobrat, demanen molt més, i volen acabar de pressa, per fer-se’n tants com
poden.» Es
va asseure i deixà la cartera a terra. Trobà les ulleres una mica entelades i
es va posar a netejar-se-les amb el mocador, n’hauria d’haver agafat un de
net. Li van caure, i la dona de la barra el mirava ja amb més estranyesa que
desconfiança, no s’han trencat, respirà, ja se sentia la cara vermella, la dona
de segur que pensa que té vergonya, és la primera vegada, és un principiant, de
segur que ho pensa, tal com em mira, és millor que me’n vaja. Però hauré de
demanar alguna cosa. Em quedaré, ja ho he decidit, i em quedaré, si no ho faig
avui no ho faré mai. «Una
ginebra.» «¿Preparada
o sense preparar?», digué la dona, sense moure el cul ni alçar els colzes del taulell.
¿Preparada o sense preparar? Josep Maria li havia dit que, si volies, et
posaven unes pólvores a la beguda que et donaven més força, però que ell mateix
no s’havia atrevit mai a provar-ho, i que en tot cas, «No,
no... sense preparar, sense preparar.» La dona es redreçava lentament, es
girava, allargava el braç, agafava la botella blanca, i entrà ella, alta,
plena, ben feta, la falda que li ho marcava tot per baix i el suèter que li ho
marcava tot per dalt. Sentí com s’encongia, les mans li volien tremolar, no
sabia què fer amb les mans, damunt de la taula no les podia tenir, que es veien
massa els nervis, i sota la taula tampoc, que elles podien pensar... Portava
una bosseta menuda, amb una cadena metàl·lica, i se’l quedà mirant des de la
porta amb el cap mig inclinat, fent ballar la bosseta. «La
seua ginebra..., sense preparar.» Ho diu com de burla, de segur que es burla de
mi, i mirava l’altra, com volent explicar-li quina classe de pardal havia
anat a caure. S’alçà
i anà cap a la barra, mirant de fer el pas segur, la ginebra li donaria
coratge, era un home, i ho havia de demostrar, m’ho he de demostrar a mi
mateix. Avui. Begué un glop i mirà mig de reüll. Era jove, i no anava massa
pintada, tenia la cara relaxada i fresca, el cabell fosc, llarg i solt. La copeta
del líquid transparent començà a ballar-li en els dits, se l’acabà d’un segon
glop i els llavis li van quedar humits, ella se li havia acostat. «¿Puc...
convidar-la a alguna cosa, senyoreta?» Ja estava fet. Ara ja estava fet, ara
vindria una cosa darrere de l’altra, tot al seu moment. Allà al costat de la
tauleta estava la cartera amb les mostres i els talonaris. Havia fet el dia
anterior la meitat de les visites que li tocaven avui i, les altres, les faria
després de dinar. Ningú no s’adonaria de res. Havia anat a la barberia i
s’havia fet tallar el cabell. Ara ja no el parava ningú. «No,
gràcies. No m’agrada beure de matí.» Es quedà desconcertat un instant. Que
potser no volia... O no eren hores de treball. Però Josep Maria li havia dit
que els divendres de matí... O esperava algú, «¿Que
espera algú?» «No,
no.» Digué ella. Somrigué. No
passava res, endavant. Simplement és que ara no vol beure. «¿Puc,
puc, acompanyar-la?» «Jo
aniré davant. Vostè em segueix.» Es girà cap a la porta, li va fer un somriure
i un senyal amb el cap. Ell pagà la ginebra i deixà el canvi. La dona de la
barra li va fer l’ullet: «Bona
xica, ja veurà. Quedarà content.» El
carrer del Torn de l’Hospital estava tranquil, feia sol, roba estesa als
balcons, tests de flors a les finestres, dones en bata, les onze del matí.
Caminava a poc a poc, la cartera a la mà, ella anava vuit o deu passes davant,
sense pressa. En arribar, es girà a veure si la seguia. Entrà i l’esperà dins. Pujaven
per l’escala fosca i estreta sense dir res, els ulls clavats en aquella forma
rodona i dura que ondulava a dos pams de la seua cara. Ja hem arribat, no m’ha
vist ningú tot anirà bé, i està molt bona és jove no és una d’eixes putes
velles i repintades. Els obrí una dona menuda, vella, amb bata de
flors, mala cara i sense pentinar. Ella es girà. «Vint-i-cinc pessetes, per
l’habitació.» «¿Eh?
Ah, sí, sí. .. » Li va donar les vint-i-cinc pessetes. La dona el mirà amb
disgust. Ella li digué acostant-li la cara a l’orella, «La
propina.» Furgava
les butxaques sense trobar cap duro solt. Ja deuen haver comprès que és la
primera vegada, que no sé com van aquestes coses. Buscà uns altres cinc duros
i li’ls va donar a la vella, que se’ls posà a la butxaca sense dir res, i
desaparegué pel corredor. El
llit estava en un angle, sense capçalera, cobert només amb una vànova de flors
descolorida. La finestra donava a un celobert i ella va córrer la cortina.
Entrava una mitja claror bruta, les olors de les cuines i les veus de les dones
i de les ràdios. Només dues cadires de fusta fosca i, en un racó, el bidet
sense aixeta. Entrà la vella amb un poal i una tovallola. «Ací
tens l’aigua. No està massa calenta.» Ni el va mirar. Es
va traure la cartera de la butxaca, ara hauré de pagar, i li donaré més del que
em demane, que no pense... «Quant...»
«No,
no, després, després; ja m’ho donaràs després.» Allò
el va reconfortar, no deu ser com totes, vol que fem les coses bé, que no pense
en els diners. Estava plantat sense saber què havia de fer, vora la finestra.
Ara ja està, ara hauríem de parlar, dir-li que m’agrada, abraçar-la, dir-li que
m’agrada i que... Ella s’havia tret els ganxets del cabell, i ara abocava la
meitat d’aigua del poal en el bidet. «Espera
un instant. I no mires ara, ¿eh?» No
duia calces. Es va llevar la falda ràpidament, i les braguetes. Negres. Es
rentava, eixarrancada sobre el bidet. «M’agrada
anar ben neta, ¿saps? La primera cosa que faig és dutxar-me cada matí.» Amb les
cames obertes, mig ajupida, s’eixugava amb la tovallola entre les cuixes,
d’esquena a ell. I no sentia res, ni curiositat, ni excitació, ni res. Ja
està. Una dona, i la veig, tot, el cul, les cuixes, tot. No sentia res. «¿Què
fas, que no t’has despullat encara, home? Vine, jo t’ajudaré.» Es deixava fer.
Li va llevar la corbata, l’americana, li descordava la camisa. Li agafà la
cara amb les mans i el mirà als ulls: «¿Que
no t’agrade?» «Sí,
sí...» No podia pensar. «Ajuda’m,
¿vols?» Lluitava amb el fermall del sostenidor. Negre també, com les braguetes.
I no em tremolen els dits, ja està, ara ja està tota nua, despullada, davant
de mi. No sé com pot ser. No sentia res, deu ser l’ambient, l’empaperat brut de
les parets, la idea, el pensament que he hagut d’arribar ací com a única
manera de poder... Però és una dona, i està nua davant de mi, és jove i hauria
d’agradar-me, és una dona, és, deu ser que açò és tan trist. O la vella
aquella. O el bidet. O, «Va
home, va, acaba de despullar-te i vine al llit.» No podrà ser no podrà ser ja
tenia por jo que no podria, però no hi ha cap motiu, si tantes vegades només
d’imaginar-m’ho ja em pose, estic fent el ridícul. Deixava els pantalons damunt
de la cadira, si em gire, si em lleve els calçotets, ella pensarà que jo no, «¿Véns
o no véns? Va, vine al llit, preciós, vine que Encarnita et posarà ben
calentet.» ¿Ho
diu perquè té ganes o per fer l’ofici només? Encarnita, ha dit que li diuen
Encarnita. ¿Deu ser el nom de veritat o el nom de batalla? «¿Et
diuen Encarnita?» «Sí,
preciós, Encarnita. Gita’t al meu costat, que te’n recordaràs de mi.» Tot
era qüestió de començar, si es gitava, ella ja sabria què fer, i tot aniria bé.
Es va estirar al seu costat, tenia la pell fresca, ella l’abraçava i li mossegava
el coll, li mossegava l’orella. Técnicas de la vida sexual, Dr. Raymond
Jolivet, pensà, edició sudamericana. Li l’havia deixat Josep Maria, que sabia
on trobar aquells llibres. Ara jo he d’excitar-la a ella, i si ella es posa
calenta i ho fa amb ganes, tot anirà bé, encara pot anar bé. «No,
no, amb la boca oberta no m’agrada que em bese ningú. No ho dic per tu, saps,
que ja es veu que vas molt net.» El
que cal és excitar-la, que s’oblide que està fent l’ofici, això el punt on les
dones, allí. Això deia el llibre, això diu, intentava buscar amb la mà. Si el
trobe, «No, no, no em toques per ací baix. No m’agrada que em toquen així». Li
retirà la mà suaument. «Deixa’m fer a mi.»
Perdut.
Ara ja no sabia què havia de fer. No servia de res. No valia la pena. Ella
s’esforçava, feia el seu treball, era una puta, en definitiva, ¿o és que podia
esperar una altra cosa?, ¿que ella s’adonés que ell era diferent dels altres?,
ara ja de segur que no hi ha res a fer. Coses que ell no havia imaginat mai,
que no havia llegit mai en cap llibre, ella intentava totes aquelles coses que
ell ni sabia que es podien fer, ella damunt, d’esquena, agenollada, i al sostre
hi havia aquella taca d’humitat inevitable, que li recordava inevitablement la
figura d’alguna cosa. Ella es cansà d’afanyar-se inútilment i es deixà caure al
seu costat. «Mira,
fill, si hui no estàs en forma, o no tens ganes de res, no sé per què has
vingut.» No
va contestar. S’alçà del llit i va començar a vestir-se. «Si
vols, podem esperar; ens fumem un cigarret i tornem a començar, ¿vols? Però li
haurem de pagar cinc duros més a l’ama: ja ha passat la mitja hora.» Ell
va fer que no amb el cap. La noia es va alçar també, sospirà, i ja es posava
les braguetes negres i el sostenidor, la falda, el suèter tan just, ja no estava
nua. Pensà que en realitat sí que li agradava, que valdria la pena
d’intentar-ho un altre dia amb ella mateixa, ara que ja la coneixia, de segur
que la segona vegada sí que aniria bé. Encarnita. «Encarnita...»
«¿Què?
Ah, sí. Són cent pessetes.» Cobrà i apagà el llum. Pàg.
59-66 de l’edició de la col·lecció “El Grill” (València: Tres i Quatre, 1992)
R. Ventura Melià: “El
bou de foc”: realisme i mite La primera part de l’entrevista de Daina
també tracta sobre El bou de foc |
||||||
 Tornar a la pàgina anterior | Pujar  |
