|
|
|
La prodigiosa història
de Vicent Blasco Ibáñez (2004) Propòsit o presentació (pàg. 7-15) Capítol 3 (“El món”): Introducció (pàg.
83-85); Retorn a França: la batalla del Marne (pàg. 96-99); Nova York i la volta al món (pàg. 99-110) Sobre La prodigiosa història
de Vicent Blasco Ibáñez... Propòsit o presentació UN DIA, A
PRIMERIES DELS anys vint del segle passat, un
jove periodista de nom Josep Pla baixava a l’estació de Menton, entre Mònaco i
la frontera italiana, i es presentava a la vil·la Fontana Rosa, residència del
famós escriptor Vicent Blasco Ibáñez. Més endavant, en un dels seus Homenots,
Josep Pla començava amb aquestes paraules la descripció de la visita i el
retrat del personatge: “Era un home absolutament rodejat de glòria, no d’una
glòria acadèmica, sinó popular, dilatada. Era ric, sorollós, important, i el
seu nom volava d’un continent a l’altre”. En aquest parell de frases
contundents, com en totes les pàgines que segueixen, la ironia i les
reticències habituals de Josep Pla queden completament desbordades per la
impressió que li va produir el novel·lista valencià. “Era l’home fabulós,
desorbitat”, escriu més endavant. I a més, un home escandalosament simpàtic:
“No crec haver trobat mai en una casa forastera l’acolliment que m’oferí
aquella casa”. Aquella casa, Fontana Rosa, amb els seus pavellons i el seu
“Jardí dels Novel·listes”, era la residència d’un home madur i malalt, però ple
d’energia: “La seva nota, en el diapasó vital, era més alta que la nota vital
normal”, escriu Pla, i podem assegurar que aquesta “nota vital”, pel que en
sabem, havia estat més alta encara en els anys joves. A la cèlebre casa de
Menton, Blasco Ibáñez treballava infatigablement, dictava pàgines i pàgines de
nous llibres al pobre secretari corrector, cuidava el jardí, atenia visites de
compatriotes republicans o simples admiradors del gran home, dinava amb amics
increïbles (com ara Don Jaume de Borbó, el pretendent
carlista, o sir Basil Zaharoff, financer internacional i gran mercader
d’armes), i s’enfrontava cada dia a la fama, als diners i a la gent del cinema:
“Llavors vivia rodejat d’una banda de gent del món del cel·luloide: artistes,
empresaris, autors, especuladors. No sabia el que li passava. En aquell moment,
els americans li estaven filmant una de les seves últimes novel·les: Los
enemigos de la mujer. Guanyava els diners a palades”. Aquells
anys de la primera i alegre postguerra mundial el nom i la figura de Vicent
Blasco Ibáñez eren tan cèlebres, a Amèrica i a Europa, que un conegut retrat
seu, amb el coll de la camisa obert sobre la jaqueta, va provocar una autèntica
revolució en la indumentària masculina: la “camisa Blasco”, afirma Josep Pla,
“contribuí a la destrucció dels principis vestimentaris de la gran època
burgesa”. De poques persones —almenys abans de l’arribada de la televisió— es
pot afirmar que una fotografia seua, una imatge, una peça indumentària, hagen
produït mai un efecte equivalent. Blasco havia tingut, i conservava, una presència
física important: “Era un home alt, imponent, la còrpora enorme —un cos que
desplaçava aire—, el cap de cíclop madur, ja una mica rar de cabells, però de
faccions acusades, tocades per la llum i l’ombra, àvides, potents, d’una
riquesa escultòrica fascinant, dels millors temps del realisme antic. Portava
un bigoti retallat que grisejava. Tenia uns ulls negres, brillants, vellutats,
però ja immersos en un punt de limfa aquosa...”. Aquest era el Blasco
Ibáñez que coneixien milions i milions de persones d’arreu del món, i també el
Blasco Ibáñez que residia en el cor de molts milers de valencians com una
sagrada imatge laica. Però aquest Blasco famós en tot el món —famós fins uns extrems que ara ens resulten
difícilment imaginables—, havia estat durant
molts anys una altra cosa: un escriptor d’èxit creixent, sense dubte, però
sobretot un agitador de masses, un polític de discurs arravatat, un periodista
de combat quotidià i d’articles incendiaris, un predicador de la revolució
republicana i un ídol popular de dimensions mitològiques. Al mateix temps, en
la seua prodigiosa biografia, des dels anys joves a la seua ciutat fins aquells
últims anys entre París, Nova York i la Costa Blava, no deixà mai de ser un
valencià arquetípic: “Era un home”, escriu Pla, “que es portava el paisatge
personal, que arrossegava un paisatge, que creava el seu propi paisatge en
virtut de la seva mera existència. Era un arrelat en un lloc determinat de la
terra, volgués o no volgués, i per això la seva persona feia un efecte tan
extravagant en aquell ambient de cosmopolitisme esbravat i anodí”. El paisatge
personal que arrossegava Blasco, el lloc determinat de la terra on estava
arrelat, era la ciutat de València i el seu entorn rural i litoral. Abans de la
vil·la Fontana Rosa hi havia hagut, també davant del mar, la cèlebre casa amb
cariàtides a la platja de la Malva-rosa: abans de la Costa Blava, el Cabanyal.
I abans de tot, el barri del Mercat, els botiguers i
els artesans, i aquell poble menut de la ciutat tan propens a l’aldarull i a la
revolta. El 1921, la ciutat de València dedicà al seu fill més famós una
fastuosa setmana d’homenatges, i en el descobriment d’una làpida a la casa on
va nàixer, l’escriptor recordava que era justament allí, entre aquells dos
cantons, on “saludaba mi nacimiento una barricada revolucionaria el año 69 y
otra barricada el año 73, y en aquella visión de la lucha revolucionaria empezó
a moldearse en mi espíritu el amor a la Libertad, a la Democracia y a la
República”. De l’esperit d’una barricada revolucionària en un barri popular
de València, a la glòria de Hollywood i de la Costa Blava, aquest és
l’itinerari espectacular de Blasco Ibáñez, “Don Vicent” per a molts dels seus
conciutadans que el van considerar —no sense bones raons— com el més gran dels
valencians contemporanis. En
complir-se, el 1967, els cent anys del seu naixement en aquella casa del barri del
Mercat, Joan Fuster escrivia: “Ara celebrem el centenari de Blasco. O hauríem
de celebrar-lo. Don Vicent va nàixer —a València, és clar— el 29 de gener de
1867. I Don Vicent fou un personatge fora de sèrie, d’aquells que n’entren pocs
en lliura”. Fuster recorda en primer lloc que, en la literatura espanyola,
Blasco va ser un gran escriptor, i afegeix: “Nosaltres, els valencians, ens
congratulem de la insigne graduació que Blasco Ibáñez va aconseguir en els
escalafons literaris castellans. Però, sobretot, ens importa el Blasco que va
escriure sobre els homes i les coses de la nostra terra, i, potser més encara,
el Blasco que va protagonitzar mig segle de vida política autòctona. D’altra
banda, i de manera supernumerària, resulta que Blasco Ibáñez, a part els seus
llibres i la seua acció civil, era un tipus excepcional”. Josep Pla i Joan
Fuster són escriptors que, ni per preferències literàries o estètiques, ni per
biografia ni per ideologia, tenen moltes afinitats amb Blasco Ibáñez. Per això
mateix he volgut encetar aquest llibre amb les apreciacions tan explícites de
l’un i de l’altre: un “home fabulós, desorbitat”, “un personatge
fora de sèrie”, això va ser Don Vicent en la seua vida, en la seua acció i en
els seus llibres, i també als ulls de gran part dels seus compatriotes i
contemporanis; i ara, passats tres quarts de segle de la seua mort a Fontana
Rosa, passades tantes reticències, exaltacions i oblits, no n’hem de tindre cap
reserva ni cap dubte: era “un tipus excepcional”.
I acabaré aquesta
presentació amb les paraules que un altre autor, Alfons Cucó, historiador i
polític eminent —i ben poc sospitós de
“blasquisme” literari o ideològic—, va
escriure el 1978, quan feia just mig segle de la desaparició de Blasco Ibáñez:
“Una tradició valenciana fortament arrelada dóna, per al tractament de certs
personatges il·lustres i, fins i tot, per a la reconstrucció de certes èpoques històriques, dos camins a seguir: la
lloança desmesurada i hagiogràfica —l’exaltació superlativa de la “glòria
local”, més enllà de qualsevol ponderació raonable— o el pur i senzill
desconeixement, l’expulsió de la memòria col·lectiva. El resultat ha estat
generalment la fixació d’uns clixés avorridament estereotipats, on es recullen
els habituals tòpics provincials o, en el seu cas, el silenci i l’oblit. Sobre
la figura i l’obra, i especialment sobre l’obra política de Vicent Blasco
Ibáñez, que es presta tant a aquestes dues operacions, sembla que convé
encetar una altra òptica. Una òptica que hauria de ser analítica i crítica,
però també globalitzadora, de qui no és solament un enorme personatge de la
història pròxima del País Valencià —un homenot
com el va qualificar ben justament Josep Pla—,
sinó també un creador de primera magnitud de tota una època de la política
valenciana”. Confie que les ratlles i frases que he aprofitat d’aquests tres escriptors tan diferents, precisament perquè no són paraules meues sinó seues, hagen servit per a aclarir, com a presentació, quin és el propòsit d’aquest llibre: parlar, sense clixés i sense tòpics, d’un “enorme personatge”. L’únic, amb tota certesa, que, des de sant Vicent Ferrer i des de la família Borja, els valencians hem projectat ben enfora i ben lluny de les nostres fronteres. El món ELS EDITORS
PORTUGUESOS de Blasco li ofereixen un banquet d’homenatge
a Lisboa, on havia d’embarcar-se cap a Buenos Aires, i l’escriptor, en el seu
parlament a les postres, afirma: “El arte transforma a los hombres en dioses”.
I afegeix i concreta: “La Revolución Francesa, sin arte, sin los
intelectuales, nada hubiera sido. Los que derribaron la Bastilla fueron
instrumentos. En Rusia, ¿quién provoca los movimientos? Dos novelistas: Gorki
y Tolstoi. Bastó un hombre, Zola, para conmover a Europa”. Amb tota
certesa, Vicent Blasco Ibáñez desconeix aquell dia fins a quins extrems ha
d’arribar encara aquesta identificació seua amb els grans noms que, quant a
influència i popularitat, són l’espill en què es mira. Ell ha arribat, de
moment, allà on volia arribar: a l’èxit creixent dels seus llibres, a la fama,
als diners abundants. Ha passat vint anys combinant l’agitació política amb
una intensa producció literària, i des del primer llibre important, Arroz y
tartana, n’ha publicat dotzena i mitja més, alguns dels quals circulen pel
món en diversos idiomes. Ha esdevingut, a València, un verdader líder de
masses, un home que milers i milers de persones segueixen i admiren, i a tot
Espanya és un nom extensament reconegut com a novel·lista i com a referent del
republicanisme: i és justament això, el seu lloc públic a València i a Espanya,
el que ara pareix que abandona, per cansament, per un desig d’obrir-se al món,
per la idea que es fa de si mateix com a gran escriptor, o per raons purament
personals. I podem estar segurs,
també, que quan s’embarcà per primera vegada cap a les Amèriques ell mateix no
podia imaginar el tomb que havia de fer la seua vida els anys següents. A París
havia negociat un cicle de conferències amb un empresari argentí, però no podia
saber que aquell viatge seria l’inici d’una aventura fantàstica com a
“colonitzador”, ni que el retorn a Europa ja no l’havia de dur a Madrid o a
València, sinó a París i a la Costa Blava, a l’èxit multitudinari als Estats
Units, al centre del nou món del cinema, i a una vida de gran figura de
l’escenari internacional, cosmopolita, alegre i expansiu d’aquells anys vint
que després hem considerat tan “feliços”. El maig del 1909, a Lisboa, Blasco
Ibáñez ja va ser rebut com una celebritat: una gentada entusiasta a l’estació
del Rossio, passejada amb cotxe descobert en comitiva oficial, funció d’òpera
en honor seu, convits i homenatges. Ara ja sap que és un home important, més
enllà de València i més enllà de Madrid. Si en tenia cap dubte, a Tenerife, on
fa escala el vaixell, es reprodueix l’acollida massiva i el banquet
d’homenatge, i l’arribada al port de Buenos Aires pareix que va ser
espectacular: desenes de milers de persones
esperant-lo al moll, representacions oficials, culturals i acadèmiques, gran
desfilada en manifestació fins a l’hotel, on ha d’eixir al balcó a saludar la
multitud. I Blasco, en aquell punt, es presenta només com “un soldado del
gran ejército intelectual, que no es únicamente de España sino de todo el globo
terráqueo [...]. Yo no soy más que un escritor, no soy más que un
artista”. Això afirmava en el discurs d’agraïment. Potser, llavors, ser
escriptor ja era prou per a ell, o ho era tot. Però no un escriptor anònim, un
simple “soldat”, sinó un escriptor famós, un triomfador.
RETORN A FRANÇA: LA BATALLA DEL MARNE Blasco
tornava a París, pensant en un futur sense aventures, en una vida tranquil·la
prop d’Elena, i en les novel·les que seguirien després de Los argonautas.
Però la guerra havia de canviar-ho tot: el món sencer i la seua posició al món.
En primer lloc, la guerra havia de produir el seu llibre més cèlebre, la
novel·la que li portaria la fortuna que no pogué trobar a l’Argentina. I en
aquest punt, l’explicació millor és la que ell mateix va escriure anys més tard
en un pròleg a Los cuatro jinetes del Apocalipsis: «El juliol del 1914 vaig notar els primers indicis de la pròxima guerra
europea, venint de Buenos Aires a les costes de França en el vapor alemany König
Friedrich August. Era el mateix vaixell que figura en els primers capítols
d’aquesta obra. No vaig voler canviar ni desfigurar el seu nom. Còpies quasi
exactes del natural són també els personatges alemanys que apareixen al
principi de la novel·la. Els vaig sentir parlar amb entusiasme de la “guerra
preventiva”, i celebrar, amb una copa de xampany a la mà, la possibilitat, cada
volta més certa, que Alemanya declarara la guerra sense reparar en pretextos
[...]. »Vivint setmanes després en el París solitari del
principi de setembre del 1914, quan es desenrotllà la primera batalla del Marne
i el govern francés hagué de traslladar-se a Bordeus com a mesura de prudència,
l’ambient extraordinari de la gran ciutat em va suggerir tota la resta de la
novel·la. Caminant per les avingudes que aflueixen a l’Arc de Triomf, que aquells
dies semblaven d’una ciutat morta [...], vaig tindre la visió dels “quatre
genets”, assots de la Història, que transtornarien per molts anys el ritme de
la nostra existència [...]. Després de la batalla salvadora del Marne, quan el
govern tornà a instal·lar-se a París, vaig conversar un dia amb M. Poincaré,
que era llavors president de la República [...]. Va voler felicitar-me pels
meus escrits espontanis a favor de França en els primers i més difícils moments
de la guerra, quan l’avenir es mostrava fosc, incert, i bastaven els dits d’una
mà per a comptar a l’estranger els qui sosteníem francament i decididament els
aliats. “Vull que vaja vosté al front”, em va dir, “però no per a escriure als
diaris [...]. Vaja com a novel·lista. Observe, i potser del seu viatge naixerà
un llibre que servirà la nostra causa”. Gràcies al president de la República
vaig poder veure tot l’immens escenari de la batalla del Marne, quan encara
estaven recents els senyals d’aquest xoc gegantí.» Blasco
explica les seues dificultats en el París en guerra, les privacions, el fred i
els sorolls en un piset modest, les llargues hores de faena acarnissada, i
acaba: “La novel·la imaginada i escrita en un piset de la Rue Rennequin ha fet
després la volta a la Terra, ha estat traduïda als idiomes de tots els pobles
civilitzats i ha obtingut en alguns d’aquests —els més importants i poderosos—
un èxit que mai vaig arribar a sospitar”. L’èxit, segurament, sobretot als
Estats Units, tingué més relació amb la posició clarament profrancesa de l’obra
i amb la propaganda antialemanya que amb les qualitats literàries. França és la
república, la llibertat, la fraternitat i la cultura; Alemanya és l’orgull de
qui es creu superior, la prepotència militar, la barbàrie. Tot una mica
sumari, com són una mica elementals els personatges del ric propietari tornat
de l’Argentina, del seu fill tanguista frívol (el Julio Desnoyers de la
novel·la és Julio César, fill de Blasco), de l’amant que al final torna
sacrificadament amb el marit ferit en combat. Però l’ambient de París en guerra
està reflectit de manera impecable, i sobretot la batalla del Marne, vista per
un civil que s’hi troba sense haver-ho buscat, està descrita amb una eficàcia
prodigiosa. Allà es jugà el destí de França, i potser el d’Europa, i allà es
troba, per a mi, el centre i el valor de la novel·la. Abans
d’escriure Los cuatro jinetes..., Blasco escrivia ja articles i
cròniques de guerra per a El Pueblo i altres diaris, i en un ràpid
viatge a València organitzà la publicació setmanal d’una Historia de la
guerra europea, que va obtindre un gran èxit de vendes i arribà a omplir
nou grans volums. A París parlà en nom d’Espanya en una festa de
“confraternitat llatina” a la Sorbona, cosa que provocà reticències a Madrid
—per exemple en un article d’Azorín—, i ell mateix va fer un altre viatge a
Madrid i a València per defensar la causa dels aliats: l’ambient era molt tens,
entre germanòfils i aliadòfils, i Blasco hagué de patir més d’un inconvenient,
com ara ser acusat de propugnar l’entrada d’Espanya en la guerra, prohibicions
de parlar en públic a València, o una acollida hostil a Barcelona per part de
grups carlistes i conservadors. Se’n va tornar una altra volta a París, decebut
per l’actitud poc clara dels seus compatriotes, que, segons ell, estaven “més
apassionats per discussions de toreros que preocupats per la sort d’Europa”. Blasco
Ibáñez, esgotat després de l’esforç de Los cuatro jinetes..., deixa
París i s’instal·la per primera vegada a la Costa Blava, on prepara la segona
novel·la del cicle de la guerra europea. Mare Nostrum, amb protagonistes
valencians, amb evocacions, en paraules de l’autor, “de los heroísmos
catalanes y aragoneses”, és una obra ben diferent de l’anterior: el capità
Ulises Ferragut, el seu pilot Toni, el tio Caragol, o Freya, l’espia
alta i rossa (que finalment mor afusellada, en una escena que correspon
exactament a la mort de la famosa Mata-Hari), són personatges ben construïts,
dins d’una trama on la ideologia no deixa d’estar present, però les passions humanes
són ara més importants que la propaganda. I Mare Nostrum no és una
novel·la de París: a més de ser el reflex de la guerra en la mar, és en certa
manera, segons afirmava l’autor, “una novel·la de València”. El llibre,
inicialment, va ser molt més ben acollit que Los cuatro jinetes del
Apocalipsis, i cal dir que des del punt de vista literari és bastant més
consistent. I entre
aquells anys de 1917 i 1918, a més de la redacció i publicació de Mare
Nostrum, es van produir alguns fets importants en la vida de Blasco, com
ara la mort del marit d’Elena Ortúzar —cosa que feia possible la convivència
estable de l’escriptor i la viuda—, la instal·lació definitiva de la parella a
la Costa Blava, entre Niça i Montecarlo, i la primera relació seriosa amb el cinema:
Sangre y arena es va convertir en film, estrenat a París, i el
novel·lista, fascinat per la nova perspectiva, treballà alguns mesos en el guió
d’una versió del Quijote tan costosa i tan espectacular que no arribà
mai a fer-se. Mentrestant, els Estats Units havien entrat en guerra, i Blasco
va cedir, per pocs centenars de dòlars i sense donar-hi importància, els drets
de l’edició en anglés de Los cuatro jinetes del Apocalipsis. NOVA YORK I LA VOLTA AL
MÓN “Yo soy un hombre que vive y, además,
cuando le queda tiempo para ello, escribe por una necesidad imperiosa de su
cerebro”, escrivia en una carta cèlebre a Julio Cejador, crític i
historiador de la literatura, pel març del 1918. Vicent Blasco Ibáñez, després
de queixar-se que, faça el que faça, serà sempre considerat “el Zola espanyol”,
descriu la seua vida d’home d’acció: “Jo he estat agitador polític, he passat
una part de la meua joventut a la presó (trenta vegades), he estat presidiari,
m’han ferit mortalment en duels feroços, conec totes les privacions físiques
que un home pot patir, fins i tot la d’una absoluta pobresa, i al mateix temps
he estat diputat fins que em vaig cansar de ser-ho (set vegades); he estat amic
íntim de caps d’Estat, vaig conéixer personalment el vell soldà de Turquia, he
habitat palaus; durant uns anys de la meua vida he estat home de negocis i
manejat milions, a Amèrica he fundat pobles...”. Però, en aquesta vida agitada,
cada nova novel·la “s’imposa en mi com una força fisiològica i pot més que la
meua tendència al moviment i l’horror al treball sedentari”. Siga o no siga del
tot real aquest horror al treball sedentari, el fet és que no para d’escriure:
ara és Los enemigos de la mujer, la tercera novel·la del cicle de la
guerra, dedicada justament als qui no hi van participar, als qui van fugir de
l’horror i del dolor, a una societat frívola i extravagant, condemnada per
haver-se volgut inhibir en la tragèdia europea. I mentrestant li arriben cartes
d’Amèrica, retalls de diari, notícies de l’èxit espectacular de The Four
Horsemen of the Apocalypse. Sense saber-ho, sense esperar-ho, s’ha fet
famós als Estats Units: s’han venut mig milió d’exemplars de la novel·la
(després arribaran al milió), el seu retrat a la Hispanic Society de Nova York,
pintat per Sorolla, és reproduït en cartells pertot arreu, els seus quatre
genets apareixen en tota mena d’anuncis, i els editors, de sobte, comencen a
enviar-li xecs de desenes de milers de dòlars. Quan arriba a Niça un empresari
nord-americà, a proposar-li una gira de conferències, Blasco afirma: “La meua
popularitat allà és tan enorme com incomprensible”. I la seua vida, a partir
d’aquell moment, serà una passejada triomfal. A la fi
d’octubre del 1919 s’embarca cap a Nova York, en companyia d’Elena, i comença
la gira programada: un intèrpret tradueix els seus parlaments, i la fogositat
expressiva de Blasco arravata el públic, ja predisposat per la fama de l’autor.
Ell parlava de Cervantes i de les glòries d’Espanya, però el fet important era un
altre: era que, com ell mateix va comentar, “Hay sedas, cigarrillos,
jabones, juguetes, cuyas marcas de fábrica llevan impreso los cuatro jinetes de
la portada de mi novela...”. I algú li va dir que era, als Estats Units, el
llibre més llegit després de la Bíblia: qui sap si el primer gran best seller
de la història. Només la notícia de la mort, a València, del seu fill Julio
César, li degué ennuvolar una mica aquells dies de glòria. Parlà en
universitats, a l’acadèmia militar de West Point, en sinagogues, i a tot
arreu, des de Nova York i el sud del Canadà fins a Califòrnia. Va ser acollit
cordialment a Washington en una sessió del Congrés, va rebre un doctorat honoris
causa (en bona part, com li van recordar en el discurs d’investidura,
perquè havia estat no solament un partidari lleial dels aliats, “sinó un
company molt útil, ja que heu esgrimit una ploma molt més poderosa que deu mil
espases: us aclamem com a defensor de la nostra causa”) i, en definitiva, va
recórrer tot el país en triomf, com no ho havia fet mai cap escriptor hispànic,
i potser cap d’europeu. A Los Angeles va tractar amb els directius de la Metro
projectes immediats per al cinema, el primer dels quals una supreproducció de Los
cuatro jinetes del Apocalipsis amb Rodolfo Valentino com a protagonista.
Després vindrien més pel·lícules, sempre ben melodramàtiques, com era el gust
popular, amb les primeres estrelles del cinema i amb èxit assegurat, i cal dir
que Sangre y arena amb Valentino, o Entre naranjos amb Greta
Garbo, per exemple, podien satisfer perfectament aquest gust pel melodrama. I
vindria també un contracte fabulós amb la cadena Hearst, amb més de dos-cents
diaris: per començar, mil dòlars per article, i dos mil per cada narració
curta. Al compte corrent de Blasco, els diners entraven ja amb una abundància
que segurament no coneixia cap escriptor del seu temps. Cosa que, com apuntava
pocs anys més tard un crític, degué augmentar encara més les reticències dels
seus col·legues espanyols: “Lo que sí ha despertado cierta hostilidad o
desvío hacia Blasco Ibáñez han sido las expresiones o manifestaciones
aparatosas de su triunfo. Aparecer como un nabab de la literatura es peligroso
en un país dado a burlas, donde la literatura es pobre y en cuya flora
espiritual crecen fácilmente los hierbajos de la envidia”. Des dels Estats Units,
Blasco va fer una visita a Mèxic, on el van rebre amb una desfilada pels
carrers i amb un banquet de dos mil coberts, i va conéixer bé el president
Venustiano Carranza (que poc després seria assassinat en una revolta) i els
conflictes i misèries dels anys de la revolució: en resultaria una sèrie
d’articles per al New York Times, i un llibre amb el títol El
militarismo mejicano, que va fer molt poca gràcia als al·ludits. I després
de passar per Cuba, amb més convits i homenatges, Blasco Ibáñez torna a França,
a Niça, l’estiu del 1920.
Després del triomf
americà, li devia fer goig un triomf domèstic, a València. I a fe que el va tindre,
i ben gros, el maig següent, a més d’un banquet a Madrid al palau de Llíria,
amb el duc d’Alba i un grapat de comtes i marquesos. La ciutat de València li
dedicà una setmana d’homenatges, amb una proclama on l’alcalde deia coses com
aquesta: “Vuelve como un héroe de la antigüedad, aclamado por todos los
pueblos, investido con los trofeos de la más fulminante victoria que el mundo
ha dispensado a un literato español”. Per gaudir de la fulminant victòria,
Blasco arribà amb un Cadillac llampant que s’havia portat de Nova York, i hi
hagué arcs de triomf als carrers, visites multitudinàries al Cabanyal i a
l’Albufera, banquets públics, i una cavalcada amb carrosses —com les roques del Corpus, com les falles— que representaven les novel·les més famoses i en
l’última un cap enorme de l’escriptor. Quant a la seua dona, malalta, aquells
dies no va eixir de la casa de la Malva-rosa, ni el marit s’hi acostà a
visitar-la. Blasco va fer discursos exaltats i nostàlgics, proposà la creació
d’un “Museu de la vida valenciana”, celebrà “el dia de la barraca”, afirmà que
voldria ser enterrat en terra valenciana, que és la més bella del món, i se’n
tornà, evidentment, a viure a la Costa Blava. Poc després publicà un recull de
narracions, El préstamo de la difunta, s’instal·là en la nova casa de
Menton, la vil·la Fontana Rosa, i es va dedicar de nou a escriure una novel·la
darrere de l’altra: El paraíso de las mujeres, a partir d’un impossible
(per massa fantàstic) guió de cinema; La tierra de todos, sobre
l’Argentina; i La reina Calafia, una californiana poderosa, riquíssima,
descendent d’espanyols. I l’octubre del 1923, davant de la insistència d’un
periodista espanyol, afirma: “No, no sé nada de España. Todos me preguntan
lo mismo. Yo no sé nada porque vivo encerrado en Menton y trabajo para un trust
norteamericano de doscientos sesenta y tres diarios, la cadena Hearst. Además,
el sábado por la mañana me marcho a dar la vuelta al mundo. No sé nada de
España, no sé nada”. No havia volgut saber res de les vagues del 1917 o de
la guerra del Marroc, i “no sabia res” del colp d’estat de Primo de Rivera,
pocs dies abans. De manera que s’embarcà en un transatlàntic de luxe, amb
Elena, i durant sis mesos va fer, en efecte, una volta al món bastant festejada
i publicada. Això sí, escrivint i escrivint, fins que del viatge van eixir els
tres volums de La vuelta al mundo de un novelista, que, amb alguns
altres de Blasco, era un dels llibres de la curta biblioteca de mon pare, i el
primer que jo vaig llegir, encara infant, de l’escriptor valencià. La prodigiosa història de Vicent Blasco Ibáñez / Índex
Propòsit o
presentació 1. València Des del barri
del Mercat Un aprenent
d’escriptor La república
federal ‘El Pueblo’,
molt més que un diari L’autor de ‘La
barraca’ 2. Espanya El diputat
Blasco Ibáñez La revolució a
València, i més novel·les valencianes Política,
pistoles, i més llibres La voluntat
cremada: final d’etapa Les novel·les
espanyoles 3. El món El
descobriment d’Amèrica La gran
aventura, o Don Blasco el fundador Retorn a
França: la batalla del Marne Nova York i la
volta al món Fontana Rosa i
el Jardí dels Novel·listes Final:
València 1933, València 1998 Cronologia Índex
onomàstic
Sobre La prodigiosa història
de Vicent Blasco Ibáñez... |
||||||||||
 Tornar a la pàgina anterior | Pujar  |
