Claude Simon, El tramvia (2001)

Traducció de Joan F. Mira

 

 

No vaig entendre mai (la propietat estava només a quatre quilòmetres de la mar, i des de la terrassa se’n veia allà lluny la franja blava) per quines raons (si no era potser per satisfer el capritx dels xiquets) ma tia i el seu marit havien vingut a instal·lar-se per tot un estiu en aquella vil·la lletja i grandota que no solament pel volum sinó també per l’estètica (construïda a la vora del Mediterrani en un incongruent estil normand i amb una teulada que la desbordava i la cobria com un barret) contrastava, pretensiosa, pesada i estranya al país, amb els petits i modestos xalets com aquell on la mamà havia llogat a aquesta senyora Espinosa les dos incòmodes habitacions amb les parets enlluïdes d’un rosa quasi descolorit per la humitat marina que al mateix temps, pujant per osmosi des del sòl, l’enfosquia per la part més baixa, girant cap al malva, tal com es va comprovar quan calgué apartar el llit per descobrir el peu del mur on s’havia deixat caure el centpeus perseguit i on la llum de la bugia que alçava la mamà per il·luminar la cacera, mentre llançava crits d’espant barrejats d’indignació contra la senyora Espinosa, va revelar el material friable, granulós i gris clar de l’arrebossat massa saturat d’arena marina on, desprenent-se en plaques sota els colps maldestres que perseguien la bestiola, es van encendre minúsculs espurneigs de quars.

 

En tot cas, i per més paradoxal que la cosa puga semblar ja que només un centenar de metres separaven de la mar la vil·la que donava directament a la platja, el marit de ma tia no deixà de fer aixecar a mig camí el tradicional abric amb teles que inflava el vent ratllades també d’un rosa la pal·lidesa del qual en aquell cas no era efecte de la humitat sinó del sol que se’n menjava el color fins que a poc a poc apareixia només com una capa lleugera sobre la textura granulosa del teixit. Abric que, a la caiguda de la nit, alliberat del seu revestiment de tela i de les senyores de visita que, de vesprada, «es reunien al saló» assegudes en poltrones plegables i ves­tides, si no amb roba de ciutat, almenys amb estrictes vestits d’estiu i permetent-se com a màxim, però sense llevar-se les mitges, d’anar calçades amb espardenyes —de la mateixa manera que mai no hauria passat pel cap a la meua tia, tanmateix encara jove, posar-se un vestit de bany, encara que fóra ample, i una vella fotografia groc pàl·lid mostra, asseguda a la vora mateixa de l’aigua en una cadira plegable, amb barret al cap, envoltada de vels, com si fóra un munt de teles protegit per una ombrel·la, la meua àvia al costat de la qual es poden veure uns xiquets (un d’ells ja gairebé un jove) vestits amb banya­dors de mitja màniga, amb ratlles horitzontals (de color rosa?) i severament botonats per davant des del pubis fins a la base del coll...

 

Abric, doncs, que, a la caiguda de la nit, despullat de les parets desmuntables i reduït només a la carcassa, ser­via com a punt de reunió d’un grupet de nens que amb jocs innocents, endevinalles o altres, ocupaven l’espera abans d’anar, sota la vigilància d’algun domèstic, a assis­tir a allò que anomenaven el «ròssec», és a dir, una mica més al nord que les vil·les, a la tornada de les barques de pesca, l’espectacle de dones, joves i fins i tot infants estrebant cap a la platja els dos extrems d’una vasta xarxa fins que, sota l’escassa claror dels fanals, es veia finalment aparéixer la bossa on palpitava confusament una massa platejada de peixos.

 

Tanmateix, per al xiquet menut que jo era, més que l’espectacle mateix: l’obscur clapoteig de l’aigua negra contra els costats de les grans barques que continuaven balancejant-se prop de la vora, la filera dels estrebadors (dones amb mocadors negres o «en cabells» descoberts, xiquets més o menys espellifats, homes amb peus ossuts i peluts) amb cares que, il·luminades des de baix pels fanals posats a terra, invertint les ombres, els conferien aquell no se sap què de misteriós i de sagrat que, en els quadres o en les il·lustracions del catecisme que repre­senten la Nativitat, transforma i magnifica les cares dels pastors que han acudit il·luminades elles també per la llum que emana del bressol (i a tot això sense dubte s’afegia encara en la ment dels infants una inconscient confusió fonètica entre la paraula pescador i els «pobres pecadors» de la pregària), i en fi (qualssevol que foren els renecs decebuts dels homes) la massa de l’estremiment platejat que omplia la bossa de la xarxa pareixia enorme, i tot es combinava per donar a l’escena una dimensió en certa manera bíblica i una mica meravellosa com la Pesca Miraculosa o la Multiplicació dels Pans...

 

Però més que la màgia pròpia d’aquest espectacle, allò que, per a mi, comptava sobretot en aquelles vetlades a la platja era l’existència en el nostre petit grup d’una xiqueta (podia tindre al voltant d’uns tretze anys) que n’havia pres el comandament amb autoritat, aureolada als meus ulls (i sense dubte també als dels altres nens) pel prestigi que li venia de la seua sensacional entrada en escena en un sainet tret, crec, pel professor d’anglés, de no sé quina novel·la i representat en ocasió d’una festa al Centre Maintenon d’on era alumna la meua cosineta i durant la qual, disfressada de xic i amb una gorra al cap, ella irrompia com a salvador, saltant de colp a l’interior d’una miserable caseta londinenca per una finestra que recorde que havien instal·lat a la dreta, com crec encara escoltar el soroll sord del paviment de fusta sota el xoc dels seus peus i veure el lleuger núvol de pols que se n’alçà.

 

Siga perquè la van triar per aquest paper precisament a causa de la seua vivacitat i del seu posat de xicot, siga perquè aquest (el paper) va influir en el seu compor­tament, havia adquirit sobre el nostre petit grup un ascendent a què jo em sotmetia amb un fervor i una admiració muts però no menys apassionats en els quals, atesa la meua edat (jo devia tindre llavors uns cinc o sis anys), no entrava naturalment cap dimensió sexual però que eren tan violents que molts anys més tard el record de la seua sorollosa i salvadora entrada en escena actu­ava encara tan vivament que em semblava (em sembla encara) escoltar aquell soroll del paviment quan ella hi va aterrar i que, més endavant, jo superposava aquesta imatge a la del salt amb els peus junts d’Andrée, la jove companya d’Albertine, per damunt del «pobre vell» as­segut al passeig de Balbec.

 

(pàg. 38-43)

 

 

Claude Simon

El tramvia

Traducció de Joan F. Mira

Alzira: Bromera, 2002

 

Martí Domínguez: El tramvia de la memòria

Xulio Ricardo Trigo: De la infantesa amb Proust de rerefons